Un buit mai el sents el primer dia, perquè encara no l'has fet real, però encara que aquestes lletres arribaràn més tard encara, el segon dia després del vol ja comences a notar el buit amb contundència.
Una crisàlide és feble, tot just està formant les ales, s'ha de cuidar i mimar, mentres ella pensa en el seu vol etern...i apareix quant menys t'ho esperes, i desapareix quant més t'ho esperes...però encara que ho saps, que veuràs com marxa pel cel blau, no deixes de notar un buit extrany, una sensació que una part de tú ha marxat amb ella...
I ell, que sempre ha dit que manté les distàncies per no sentir el dolor, no ho va poder evitar, la crisàlide deia coses meravelloses del seu futur vol, i a ell li agradava escoltar-la, quant encara no es podia moure, quant les ales no eren prou fermes...
I va trencar la seva regla d'or, no agafar massa carinyo a ningú, ni estimar massa, i sobretot, mai estimar al costat de l'altre...però les lliçons no són fàcils d'apendre , de fet tot i ser conscient de les seves limitacions físiques a l'hora d'apropar-se algú, sempre hi havia un tresor que tan sols mostrant-se trencava aquesta regla eterna del Puff...
Puff sentia massa, sempre sentia massa, la única solució al sentir exagerat era allunyar-se, això feia que tothom digués d'ell que era volàtil, que sempre desapareixia, que mai ningú sabia on era, tot i que es veia força sovint per molts indrets...però Puff mai va crèixer i els sentiments eren d'un nen, d'un nen inmadur que no parava de preguntar-se una i altre vegada el perquè de les coses...
Però els nens es fan grans i les crisàlides tambè i han de volar, han de saber perquè havien pensat tant en aquell vol, potser seria un vol repetit, potser no, potser l'encertaria o potser no, però Puff s'havia de quedar allà amb aquell buit...
Perquè la seva millor amiga havia marxat, i havia marxat sense poder ell demostrar-li que realment el que més trobava a faltar era el vol i no la crisàlide...
I aqui havia d'apendre altre vegada, no sabia de que exactament, però d'alguna cosa li deuria servir, potser per entendre que el seu encant recau en la distància i que si s'acostava altre vegada massa, tornaria a sortir aquella inmadurés potser quasi buscada...que més bonic per un buscador de sensacions que sentir el buit?, perquè realment Puff no sabia guardar mals records en el seu passat, i només li faltava un dia per estimar aquell buit tal com va estimar aquella bonica crisàlide...
I com sempre, d'on va nèixer un gran soroll, va nèixer un gran silenci, així era la vida pel Puff i tambè per tots els humans, i fins i tot pels animals, i com no, per les crisàlides...
No és que li agradés ser solitari, és que havia nascut per ser-ho, la distància era l'escut perfecte per ser algú meravellós, quasi fins i tot mitificat, l'aproximació mostrava el nen, un nen irreverent, a vegades, un nen mimat altres, un nen repelent o un d'encantador...vaja, un nen, exactament això...
De mentres la crisàlide anava somiant amb el seu vol, ell l'escoltava, la mimava, però com sempre ho feia malament, perquè un solitari protector o patidor no en sap de mimar, perquè en realitat lluita contra ell mateix, perquè té tanta por de fallar que mai podria fer-ho bé...
I aquí es va quedar Puff, mirant des de molt lluny possibles papallones, pensant que potser la més bonica, la que més colors tenia, era ella, regalant-li llàgrimes d'emoció perquè dos dies i dos nits ja li havien servit per tenir el record en el lloc que toca...
Durant un temps ella l'acompanyava en tot el seu caminar, segurament era perquè encara no sabia volar, però ell sentia el buit com s'anava fent gran, com si la seva millor amiga marxés per sempre més...per sort, l'infant no creixia mai i sempre tirava endavant, potser perquè els infants ho pateixen tot molt, però tambè saben reconvertir el dolor rapìdament en dolçor...
I ara ho veia clar, dos dies només va necessitar per entendre que el que trobava a faltar de la crisàlide era el seu riure, les seves paraules, la seva companyia, i en canvi, la bellesa passava potser a segon o tercer terme...
Potser perquè per ella va ser una gran complice ni que sigués per un petit espai del temps, però el nen no coneix l'espai ni el temps, no sap ni quin dia és, i ni tan sols sap quant dies cal sumar per arribar a un mes, potser per ell un mes són 70 dies o potser 4, el calendari només es regia per l'intensitat,el que per un adult són 10 dies intensos potser són 4 anys per un infant...
Podia culpar-la a ella per haver-se quedat aquells dies allà, podria fer-ho, però això ho fan els adults, una vegada deixava de jugar l'imbècil joc de la madurès, ell ja havia retornat al seu punt de sortida, l'únic on ell podia acomodar-se i allà, els culpables no duren gens, ningú te raó i només existeix una cosa, el sentir...
No creia que ningú el poguès entendre mai, era impossible, perquè el seu físic no era l'idoni perquè algú veiès en ell un nen...per això marxava i tornava de la gent, perquè ja sabem que els nens es fan pesats, i els anys humans que li havien tocat viure havien servit per entendre que ell no era un camí, tan sols era un racó, un racó d'aquells on ell tambè sempre s'hi aturava, es meravellava però finalment marxava, doncs ell era això, un racó...per altres això no seria res, però per ell ser-ho era el regal més gran que la vida li havia fet..
El buit ja era palpable, però cada persona crea el seu buit, el podia col.locar al costat de molts altres, sense que cap es trepitgès, i després d'uns dies de trobar a faltar, tornaria a gaudir d'aquell premi, el poder recordar aquella preciosa crisàlide que abans d'empendre el vol va passar uns dies en aquell extrany raconet...
De lluny, mentres s'imaginava com volava, li donava les gràcies... perquè és cert, els dracs viuen per sempre, però les crisàlides es fan grans, i cadascú te la seva funció a la vida, i la d'ell era compartir un moment, i la d'ella era viure la vida com la volia viure...i aquí hi havia la diferència, els dracs mai saben com viuràn la vida, hi són, es mouen, fins i tot fan les coses normals que fan els humans, però no tenen ni idea que volen i fins i tot penso, que mai ho voldràn saber...no saben fer previsió, ni plans, ni saben pensar en un futur, i això de lluny és molt fàcil, però quant s'apropen a la realitat dels altres, es perden en un camí que ni tan sols entenen...
Vola!! vola molt amunt, si voles tant amunt com et mereixes seràs la papallona més bonica de l'univers, i finalment només em queda dir-te una cosa: gràcies, gràcies per recordar-me que jo sóc un drac, i que el meu món és tan gran que no em cal moure'm del lloc, per això sóc una porció de les altres vides, perquè mai podré volar, simplement perquè mai he tocat de peus a terra...
Sobretot, quedat amb l'agraïment que t'envio...i siguis on siguis, en aquesta o en una altra vida, pensa que hi ha un drac, que segur, segur, de tant en tant recordarà la crisàlide que va estar a casa seva durant una petita porció de la teva vida, però gegant pel drac...
Tot això és pel que m'has mostrat abans de volar, tot és mèrit teu, els dracs només escrivim el que mirem, perquè no tenim vida, tan sols aprofitem viure petites porcions dels altres, potser sembla poc, però t'asseguro que és eternament meravellós...
Un drac només es mou per les sensacions, per la sensibilitat, no té res més, no té recorregut, segueix pensant que les fades existeixen, i que tot el que viu tan sols és el dissimular de tot el que sent...això mai es podria entendre a la terra, per això el drac viu a la seva cova i tan sols surt quant veu una èsser brillant, o una crisàlide especial o algú tan meravellòs com tú, o les tres coses a la vegada...altre vegada gràcies pel regal...
I com sempre, perquè el drac mai marxa del tot, només depèn dels altres si el volen entendre i estimar a la distància, el racó ja es va fer, i després ell ja passa a ser moments de la vida dels altres...per tant, com el primer dia, les portes sempre estaràn obertes, no hi ha més bonic per un drac que veure el vol de tant en tant...
I desitjo de tot cor, que allò que et va anular però que et va donar la possibilitat de tornar a nèixer en forma de crisàlide, mai més t'impedeixi volar i siguis la protagonista real de la teva vida...com que les crisàlides creuen en els senyals, sé que sabràs fer-ho perfecte...
I com tantes vegades tenies raó, la majúscula és el que trobo a faltar.
