Porto una estona donant voltes al tema...
Un dia escoltava a uns nens cantant una cançó, deia així:
"La lluna, la pruna, vestida de dol"...qui vestia de dol? la lluna? la pruna? les dues estaven de dol?
"Son pare la crida, sa mare la vol"...el pare de qui? de la lluna o de la pruna? i perquè la crida? imagino que la mare li diu al pare que la cridi perquè la vol...però que vol? la lluna o la pruna?...és molt diferent estar estirat al sofà i que la teva parella et digui: Pepet, crida a la lluna, que la vull!!, que no pas que digui: Pepet, crida a la pruna que la vull!!...a veure, si vol que la lluna vingui ho té magre, o sigui que parlem de dos llunàtics absoluts, una perquè vol la lluna i l'altre, perquè en comptes de treure-li la utòpica idea del cap, el que fa és cridar-la...no vindrà!!...una altre cosa és cridar a una pruna, si la pruna és una filla que tenen ( hi han pares que anomenen així a les seves filles), segur que vindrà,...ara bé, si criden a un fruit tampoc vindrà...aquí podrien dissimular però, m'explico:
Ella, la mare, podria dir: Pepet, crida la pruna que la vull!! i ell podria començar a cridar-la...sempre hi quant estiguem en època de prunes i en tinguessin a la despensa es clar... doncs ell, així d'amagat, podria agafar-ne una i posar-la ben a prop de la mare, sense que ella se n'adoni , i aleshores ja tenim el que tan desitja: la pruna!!
El Pepet podrà dir ben orgullòs: Maria, aquí tens la pruna, ja ha arribat!!...hem de pensar que tan el pare com la mare son molt més que llunàtics, estan sonats directament i així tot aniria ben encaminat, el pare l'hauria cridat i la mare ja la tindria...però la cançó segueix..
Seguim :
"la lluna, la pruna, el so mariner"...aquí entra un altre element,.el so del mar, que podriem lligar-lo facilment amb la lluna, em costa més agermanar-lo amb una pruna, però vaja, ja que parlem de pares que ho volen tot, doncs podriem anar desxifrant l'entrellat pensant que la mare si que volia la pruna, i que la seva gran il.lusió era menjar-la sota la llum de la lluna i davant del mar, per això apareix el so mariner...
...seguim a veure on ens porta la profunda cançó infantil:
"son pare la crida, la mare també"...ja hi tornem a ser!!, tots a cridar!! i ara els dos a la vegada... però encara no sabem si criden a la lluna o a la pruna, perquè és evident que tan sols criden a una o a l'altre si no la cançó diria que les criden en plural i tan sols parlen en sigular...aquí se'n va a fer punyetes els meus arguments anteriors, ja que ara ja no sé qui vol la lluna, qui vol la pruna i que coi hi pinta el so mariner...podria ser que estiguessin els dos al mar cridant a la lluna o a la pruna, però despista aquest fragment ja que en principi pensava que era la mare que tenia aquests capritxos, però resulta que son els dos...també intuim que el pare ja hagués cridat a la lluna i a la pruna però al veure que no venien, la mare, que estima bojament al pare, hagués optat per ajudar-lo a cridar-les..a una de les dues suposadament, ja estem acabant la cançó i encara no se que volen aquest parell...
Seguim doncs, segur que trobarem la resposta!!
Hem de pensar que la majoria de gent acaba aqui aquesta bonica melodia, però no!! encara continua, si siguessim més pacients arribariem a trobar la solució a les nostres incògnites,segur que si!! endavant doncs!!
"minyones boniques, deseu els coixins"...aquí m'he perdut, quant els dos es foten a cridar a la lluna o a la pruna, resulta que hi ha un gir inesperat en el guió, i les minyones, que per més inri han de ser boniques, han de desar els coixins!!...quins coixins?...i la lluna? i la pruna? on son?...potser és una cançó per anar a dormir però crec que no és gaire clara i pot provocar moltes preguntes i dubtes als infants que ja ens miren extranyats des del llit, i ja sabem que els nens son curiosos per naturalesa i això podria provocar grans conflictes familiars i moltes més coses, però segur que son no provoca!!...començo a treure conclusions i entenc que l'autor/a de la cançó no estava dins dels seus cabals, potser era un empedernit fumador de porros o directament de drogues molt més dures...el que si tinc clar és que li devien encarregar una cançó i s'hi va posar, sense esperar gaire que el resultat fos molt lògic...
ai que no en trec l'aigua clara !!... tan sols queda un boçí, a veure si ho arregla:
"son pare la soca, la mare els fadrins"...buf!...tot plegat em recorda a alguna cançó del Jim Morrison en algún estat extra sensorial, però coi, si li cantessis una cançó dels The Doors a un nen segur que l'entendria més que no pas tot això...a veure, son pare la soca...volia dir que son pare és tonto? o que la toca i es va equivocar a l'escriure la paraula? però si la toca, que és el que toca?, ja hi som!!, la lluna?, la pruna? o a la mare?...
I la mare el fadrins?, he hagut de buscar el significat de fadrins, te dos significats: pot voler dir el pas de l'infantesa a l'adolescència o simplement voldria ser un sinònim de solter, si és el segon cas i el pare és soca de tonto, vol dir que la mare li van els solters i el pare ni s'assabenta, perquè és soca... en canvi si el significat és que ja no son infants i entren a l'adolescencia, és una manera d'incitar a l'ingesta de drogues per part de l'autor de la cançó als ja pre-adolescents...sigui com sigui tot plegat és molt rebuscat...
Aquí s'acaba la cançó!...em quedo de pedra!!...milers de preguntes em passen pel cap, que hi pinta la lluna? i el so mariner? i perquè de sobte les minyones boniques han de guardar els coixins? i la pruna? es tan sols un element més per despistar o és la clau del misteri, intueixo que és la part més important però no hi ha manera d'entendre el significat de totes les paraules juntes...aprofito doncs, per fer un humil homenatge a l'autor d'aquestes lletres, suposo que és una cançó popular i la van fer popularment unes quantes persones, i cadascú va dir la seva i allà ho van deixar!!...aquí podria arribar a entendre l'embolic de tot plegat...a mi, que m'encanta apendre i provar coses noves també deixo el meu boçí inventant una cançó per nens que fa així:
ELS BOLETS I LA GUERRA
"El carrer està ple de flors
boletaires, sortiu del cau
de mentres son avi s'ho mira
i la iaia fa la sopa
(podeu observar que també se utilitzar habilment els articles "son" pel masculí i "la" pel femení, ho he aprés rapidament)
Els bolets surten com els cargols
i la iaia se'ls mira amb alegria
de mentres el sol vola
i la pluja s'encamina
Ara si soldats! a la guerra!
que la pluja ja camina
i son avi i els bolets
i els seus nets que ja alucinen
Alex Font ( en plan popular)
dijous, 16 de maig del 2013
dimarts, 14 de maig del 2013
un conte volàtil
Era un il.lús...paraula maquiavèlica per excel.lència...un il.lús, confusió absoluta... s'anomena il.lús a algú que espera que passin coses que no poden passar mai, quasi un pensador utòpic, però en aquesta confusió poca gent podia recordar que aquesta extranya paraula transformada en adjectiu negatiu prové de l'il.lusió, que si busquem en el diccionari personal de cadascú, ens adonarem que és una de les paraules més boniques, amb més colors, amb més camins i amb més infinits que tenim per funcionar...
Doncs si, era un gran il.lús, i allà se li omplien els dies de somnis e imaginacions...
No era extrany doncs trobar-lo al mig del bosc donant les gràcies a una flor per il.luminar aquell dia la seva mirada...un podria pensar que estava boig, però realment ell tenia la necessitat de donar-li les gràcies...com que no esperava res a canvi, tan li feia que la flor no li oferís una resposta...la seva finalitat era entregar tot el que la resta del món li oferia...així doncs s'enamorava del mar, de les muntanyes, de les olors i com no, dels animals i dins d'aquest últim grup, de les persones...
Mirava enrera i recordava un trajecte en tren, on un home d'avançada edat s'asseia davant seu...el sol ja s'amagava i els seus últims reflexes, els que donen bellesa a tot el que toquen, feien d'aquell rostre una obra d'art, on cada arruga mostrava un boçí de la seva vida...si,si, se'n va enamorar, potser va ser dels seus primers enamoraments just quant s'endinsava en l'adolescència...i no era una noia, era un home gran, un vell, on la v no podia amagar la gran B que sorgia d'aquella cara enmirallada en el gran astre de la calor i de la llum.
Sempre més va seguir així, no li calia buscar, tan sols obrir de veritat la mirada i deixar que els porus de la sensibilitat no es tanquessin mai fes el que fes i així podia disfrutar de tots els instants, no tan sols dels que el calendari humà marca com a assenyalats per disfrutar de la vida...ho volia fer sempre i sempre que pugués, agraïr-ho al protagonista de l'instant màgic...perquè sigui quina sigui la forma de la bellesa, ell en dia d'avui, encara hi veia màgia.
El temps ha passat i segueix igual: és un il.lús, marxa tan lluny en els pensaments que no hi pot arribar, però no espera arribar-hi, perquè somiar despert ja és una forma d'assolir el que mai es podrà aconseguir...aleshores hi entra la part racional per no decepcionar les seves utopies, i aquestes doncs es transformen en il.lusions, per tant, mai te la decepció, és com un cercle viciosament sa que mai s'acaba.
I en el pas dels anys arriben les tecnologies...segueix enamorant-se, potser més que mai de les fulles, o dels núvols, o de l'aire, però ara fins i tot es pot enamorar per una pantalla i segueix igual que sempre, sense que l'enamorament sigui de mascle o de res en concret, s'enamora i prou, perquè alguna cosa inexplicable li desperta els sentits i en aquesta petita incomprensió, ell és quant ho veu tot més clar...
Algú diu que li agrada algún enllaç en una xarxa social, ell que no para quiet buscant tresors observa, ara també ho podriem anomenar clicka, i quant apreta el dit la mirada se li torna a il.luminar, veu bellesa, la que sempre anhela, no cal que sigui en un rostre bell, en aquest cas ho és, però no cal, la bellesa és subjectiva...queda embobat, i ara si, és una dona, tot i així el mascle que fa temps que dorm no es desperta, és tan il.lús que tan sols aspira a fer l'amor amb els sentits...però veu alguna cosa especial en aquella cara, tot es desperta i pensa: "li he de dir!!,no em pertany, li he de dir!!"...i li diu, sense esperar res a canvi, amb la mateixa passió que li va dir a la flor que el seu color li regalava un dia preciós, sense necessitat de fer res més que existir...gràcies altre vegada...
I de la flor ja en sap la reacció, seguirà amb els seus colors, regalant la seva tendresa, però ara és una persona, que pensa, que potser pensa massa, que espera que algú li digui alguna cosa amb alguna intenció, i ell tan sols entrega aquell moment...per això, a part d'il.l´ús, és tan volàtil que molts no l'entenen..."com pot ser que algú que diu això desaparegui?" es poden preguntar...però ell omple boçí a boçí la seva vida, peça rera peça, com un puzzle on tot va encaixant...fora de les seves inspiracions momentànies ja té els tresors permanents, que l'inspiren sempre, cada dia o cada segon, els que tan estima apassionadament...
I de sobte s'enamora altre vegada, sense esperar un resultat de l'enamorament, s'enamora que veu reflexat en aquella desconeguda sensibilitat, dolçor, tendresa, però sobretot inspiració...ell, buscador inesgotable de "muses i musos", en troba una que el deixa bocabadat, per la bellesa, per pojectar en ella tota la bellesa que havia somiat...a la terra és posar a l'altre a un nivell molt baix, com el que va pel carrer i piropeja, amb més o menys bon gust, a una noia bonica...però ell parla des d'un altre cantó, o un altre estat: l'inspiració, els sentits es desperten, i allà on un vol aconseguir un sopar amb aquella noia, ell tan sols vol volar una estona gràcies a una mirada enamorada d'una imatge...és poca cosa per l'altre, tan sols es pot sentir una flor més, que coi és una flor comparat amb una vida?, amb les lluites per prosperar professionalment?, que és entremig d'un amor o encara més, en un desamor?...no és res, però és l'únic que te ell, la seva imatge impactant...i encara que per ella això no és res, per ell és un instant, un moment de deliri inspirador, un regal que ell tan sols li pot tornar amb un "gràcies"...millor li promet un conte i aquest conte s'ha acabat...
Doncs si, era un gran il.lús, i allà se li omplien els dies de somnis e imaginacions...
No era extrany doncs trobar-lo al mig del bosc donant les gràcies a una flor per il.luminar aquell dia la seva mirada...un podria pensar que estava boig, però realment ell tenia la necessitat de donar-li les gràcies...com que no esperava res a canvi, tan li feia que la flor no li oferís una resposta...la seva finalitat era entregar tot el que la resta del món li oferia...així doncs s'enamorava del mar, de les muntanyes, de les olors i com no, dels animals i dins d'aquest últim grup, de les persones...
Mirava enrera i recordava un trajecte en tren, on un home d'avançada edat s'asseia davant seu...el sol ja s'amagava i els seus últims reflexes, els que donen bellesa a tot el que toquen, feien d'aquell rostre una obra d'art, on cada arruga mostrava un boçí de la seva vida...si,si, se'n va enamorar, potser va ser dels seus primers enamoraments just quant s'endinsava en l'adolescència...i no era una noia, era un home gran, un vell, on la v no podia amagar la gran B que sorgia d'aquella cara enmirallada en el gran astre de la calor i de la llum.
Sempre més va seguir així, no li calia buscar, tan sols obrir de veritat la mirada i deixar que els porus de la sensibilitat no es tanquessin mai fes el que fes i així podia disfrutar de tots els instants, no tan sols dels que el calendari humà marca com a assenyalats per disfrutar de la vida...ho volia fer sempre i sempre que pugués, agraïr-ho al protagonista de l'instant màgic...perquè sigui quina sigui la forma de la bellesa, ell en dia d'avui, encara hi veia màgia.
El temps ha passat i segueix igual: és un il.lús, marxa tan lluny en els pensaments que no hi pot arribar, però no espera arribar-hi, perquè somiar despert ja és una forma d'assolir el que mai es podrà aconseguir...aleshores hi entra la part racional per no decepcionar les seves utopies, i aquestes doncs es transformen en il.lusions, per tant, mai te la decepció, és com un cercle viciosament sa que mai s'acaba.
I en el pas dels anys arriben les tecnologies...segueix enamorant-se, potser més que mai de les fulles, o dels núvols, o de l'aire, però ara fins i tot es pot enamorar per una pantalla i segueix igual que sempre, sense que l'enamorament sigui de mascle o de res en concret, s'enamora i prou, perquè alguna cosa inexplicable li desperta els sentits i en aquesta petita incomprensió, ell és quant ho veu tot més clar...
Algú diu que li agrada algún enllaç en una xarxa social, ell que no para quiet buscant tresors observa, ara també ho podriem anomenar clicka, i quant apreta el dit la mirada se li torna a il.luminar, veu bellesa, la que sempre anhela, no cal que sigui en un rostre bell, en aquest cas ho és, però no cal, la bellesa és subjectiva...queda embobat, i ara si, és una dona, tot i així el mascle que fa temps que dorm no es desperta, és tan il.lús que tan sols aspira a fer l'amor amb els sentits...però veu alguna cosa especial en aquella cara, tot es desperta i pensa: "li he de dir!!,no em pertany, li he de dir!!"...i li diu, sense esperar res a canvi, amb la mateixa passió que li va dir a la flor que el seu color li regalava un dia preciós, sense necessitat de fer res més que existir...gràcies altre vegada...
I de la flor ja en sap la reacció, seguirà amb els seus colors, regalant la seva tendresa, però ara és una persona, que pensa, que potser pensa massa, que espera que algú li digui alguna cosa amb alguna intenció, i ell tan sols entrega aquell moment...per això, a part d'il.l´ús, és tan volàtil que molts no l'entenen..."com pot ser que algú que diu això desaparegui?" es poden preguntar...però ell omple boçí a boçí la seva vida, peça rera peça, com un puzzle on tot va encaixant...fora de les seves inspiracions momentànies ja té els tresors permanents, que l'inspiren sempre, cada dia o cada segon, els que tan estima apassionadament...
I de sobte s'enamora altre vegada, sense esperar un resultat de l'enamorament, s'enamora que veu reflexat en aquella desconeguda sensibilitat, dolçor, tendresa, però sobretot inspiració...ell, buscador inesgotable de "muses i musos", en troba una que el deixa bocabadat, per la bellesa, per pojectar en ella tota la bellesa que havia somiat...a la terra és posar a l'altre a un nivell molt baix, com el que va pel carrer i piropeja, amb més o menys bon gust, a una noia bonica...però ell parla des d'un altre cantó, o un altre estat: l'inspiració, els sentits es desperten, i allà on un vol aconseguir un sopar amb aquella noia, ell tan sols vol volar una estona gràcies a una mirada enamorada d'una imatge...és poca cosa per l'altre, tan sols es pot sentir una flor més, que coi és una flor comparat amb una vida?, amb les lluites per prosperar professionalment?, que és entremig d'un amor o encara més, en un desamor?...no és res, però és l'únic que te ell, la seva imatge impactant...i encara que per ella això no és res, per ell és un instant, un moment de deliri inspirador, un regal que ell tan sols li pot tornar amb un "gràcies"...millor li promet un conte i aquest conte s'ha acabat...
diumenge, 12 de maig del 2013
Pack anti-crísis amb somriure :)
Amb tot el carinyo del món:
Hi han moltes maneres d'enganyar-se a un mateix en aquests temps que corren, jo en sóc un expert...la primera e indispensable llei que un s'ha d'imposar és l'humor, sigui quin sigui l'estat pràctic en que estàs i comptant que no ets un sense sostre o estàs en una situació absolutament al límit, val la pena utilitzar aquesta eina tan vàlida : l'humor .
Una vegada he dit això començo a dir la meva recepta per contrarrestar l'estafa en que estem inmersos...
Una de les coses que jo faig sempre és no llençar els embolcalls dels productes, posaré un exemple...si he sigut un afortunat i m'he menjat unes galetes "El principe", en el meu cas serien unes de marca blanca, doncs una vegada consumit el producte, agafo el que recobria les galetes i l'inflo una mica, si anem sobrats de paper higiènic val la pena onplir fins que sembi que torna està ple de galetes de xocolata altre vegada...ja podem intruduir el producte reciclat a la nevera i no retirar-lo fins que hem cobrat la nòmina, els que som privilegiats, i la pensió o ajuda o prestació o recollida en algún centre solidari, els que ho son menys ...
Podem anar repetint aquesta operació les vegades que faci falta, recordant sempre que en principi també cagarem, que gastem ara tot el paper per reomplir els paquets buits...de totes maneres, també és paper recicable, vull dir que a final de mes o el dia 10, segons quant cobrem, podem seguir eixugant-nos el cul amb el mateix paper "trampa"...aconsello en aquests casos de fer-ho directament extret de la nevera, o sigui de la nevera directe al cul, la sensació de frescor és brutal i amb el cul tan irritat que portem tots plegats, val la pena cuidar-lo una miqueta...
Obrir la nevera i veure que no està buida és agradable, sempre que recordem on hem posat les trampes, si no podriem entrar en unes decepcions que ara mateix no ens anirien gaire bé...
Una altre forma de dissimular i poder reconduir el nostre somriure és canviant les receptes a mida que passa el mes...podriem començar, i sempre recordant el dia de la paga, amb un arrós tres delicies, una vegada ja fa 10 dies que ens han ingressat els diners, doncs ho canviem per un arrós dues delicies i els últims 10 dies reconvertim el plat inicial en arrós una delicia...podem anar treient les delicies en un ordre diferent cada trenta dies, així tot sembla que es mou més ...si la situació és desesperant, els últims dies podem fer arrós i prou, però tot i que sigui sol, és important posar el titol complert a la recepta...així doncs el podriem anomenar arrós sense delicies, que en definitiva és el mateix en el plat, però no en la nostra ment...
Un altre factor important per posar somriures a les desgracies és estar orgullós de les coses que fas com a extres, sigui quina sigui...per exemple un café amb llet en un bar, un luxe tan sols assumible als primers dies de mes ( repeteixo: o de la paga sigui quin sigui el dia) és important saborejar-lo, donar les gràcies al senyor (al de dalt o al del bar segons les creences) i sortir al carrer a dir a tothom que t'acabes de "zampar" un café amb llet!!...fes petons a tothom, al cambrer també, recorda però d'aprofitar el water del bar per amagar-te una mica de paper eixuga-culs als pantalons per omplir encara més la teva nevera, ( no hem de perdre mai en aquestes situacions el sentit pràctic) i segueix mostrant la teva alegria per tot arreu on vagis...recorda-ho dies, allarga el somriure el màxim, truca als amics o envia wassaap, que surt més econèmic, posa-ho al face o al twitter, però rebenta d'alegria, que es noti que ets un privilegiat!!
Importantíssim també per seguir feliç no reconvertir el preu dels productes en pessetes...els que ja tenim una certa edat, encara traduim els preus de tan en tan, en general ho fem quant es parlen de molts milers o milions d'euros, que ens perdem perquè ni tan sols els podem imaginar...doncs els que tenim una edat ja avançadeta, que no molt eh, ho fem i la caguem ( sort que tenim paper wc!!), i aleshores ens prenem el café amb llet contents, mostrem la gran alegria que abans estava dient, però hi ha un click al cervell que et recorda que el café amb llet abans costava cent pessetes i ara de dues centes no baixa!!...el somriure se'n va i tornes al bar a preguntar al cambrer ( o propietari) si el café era amb llet o amb or...et dirà amb llet si et pren seriosament i aleshores definitivament la teva alegria quedara enfosquida...o sigui no recordar el preu anterior de la gran estafa que ens van enclastar en el nostre anus quant vam entrar en la "oh zona euro!!"
Important també sempre acceptar invitacions per anar a dinar a casa dels altres, és un dia més que allargarès els teus menus, siguin amb o sense delícies, i allà dissimula, no miris la carn de la taula com si no la coneguessis, no pensis que ells si que tenen sort, aprofita qualsevol discusió familiar que tinguin ( si son parella prometo que per més petita que sigui alguna caurà ) per pensar que bé que estàs!!...menja amb mesura, no pensis que si menges per tres dies després no tindràs gana durant tres dies, no funciona així, menja tranquilament, no perdis les maneres i actua educadament, no devoris, menja com si cada dia funcionessis a base de costelletes de xai...marxa donant les gràcies i si et diuen "quant vulguis torna", no t'ho apuntis com a cosa certa, vull dir que no pots trucar cada dia dient-lis que avui també vols, son ells que t'han d'avisar...no barregis el carinyo que els tens amb el menjar, recorda que te'ls estimes més a ells que el que hi havia a sobre la taula...és important, això et farà sentir normal...és molt important sentir-se "normal" avui en dia...
No serveix per res veure als que estan pitjor que tú, inevitablament miraràs els que tenen més , no val la pena doncs pensar que n'hi han que tampoc recorden l'olor de la carn cuita a casa seva...seria fàcil pensar i contentar-te amb això, però els meus consells son per mirar amunt, no avall...a baix ja hi ets, millor sortir-ne de tan en tan, la ment és poderosa i et portarà a llocs que ni el Peter Pan podria olorar...
Seguim amb la ment...tot pobre necessita viatjar, desconnectar que és diu...molts rics no pensen que els que no poden desconnectar ho necessiten, però el cas és que si, potser encara més que els que ho fan habitualment...ja que la seva situació, la dels pobres, no canvia quasi mai, per tan és converteix en rútina, una mica passada per container, però rutina finalment...aquí la ment juga un paper vital...és fàcil, et poses al sofà, tanques els ulls i comences a volar...per tot arreu, t'enlaires ben amunt, a llocs que ni el més ric podria arribar-hi, ho has d'anar fent mitja horeta cada dia, ja que no pots estar una setmana de viatge sofanístic, no resultaria eficaç, son petites dosis que ajuden a combatre l'avorriment del que no té gaire a fer en tot el dia i el més important, gaire a gastar per consumir el temps, aquí també entraria l'educació que ha tingut cadascú...aquí donaria altres opcions, però tan sols serveixen pels que creiem en mil coses i ja sortiriem de la raò i no val la pena...
Important, molt important!!!...si es fa malbé alguna cosa de cara no la llencis...un exemple ben clar és la tele que ha dit adeu, doncs la deixes al mateix lloc...quant la vulguis veure doncs fas com sempre, de fet de veure-la, la seguiràs veient, aquesta és la realitat, però es clar, restarà en silenci...tens diferents opcions, fer cartulines de colors amb dibuixos del mateix tamany de la pantalla i enganxar-los en ella, o simplement tornar a fer servir el poder de la ment i de la memòria...mira l'aparell i recorda el capitol de la serie que més riure et fa, i riu, riu molt!!, tan que els veíns pensin que ets el paio més feliç del món..si a l'endemà te'ls trobes i et pregunten, els comentes el capitol que vas veure ahir, i segueix rient...si rius molt, molt, molt, finalment creuràs que la televisió segueix funcionant!!
Factures que no es poden pagar: que et tallen el gas doncs et segueixes dutxant amb la cara d'aigua calenta, segur que estarà glaçada, però la ment te molta força, tanta que finalment la notaràs menys freda, o potser serà que el cos ja no nota res, no ho sé, però sigui com sigui millorarà el teu estat d'anim i t'asseguro que et despertaràs rapidament...no et dutxis de nit!!!
Que no tens llum perquè també te l'han tallat, doncs el mateix, camina amb seguretat per la casa, la memòria et farà recordar més o menys les trampes que ja tenies abans de l'apagada elèctrica...que te la fots, tan és, tu sempre segur i amb orgull...sobretot, si no pots evitar una visita d'un amic i arriba a la nit, no li comentis res de la llum, depen del grau de confiança et sorpendrà veure ( o no veure) que potser ell tampoc comenta res... si no ho fa, no pateixis, marxarà aviat i si ho fa, tú li expliques que no tens llum perquè vols experimentar...com que és de nit no se n'adonarà dels teus "nanyos" o cops que portes per tot el cos...
En general l'aigua costa més que te la tallin,aquí no puc donar cap consell, costa posar orgull a la falta d'aigua, simplement ves a una font propera i omple garrafes ( mai et rentis en ella, perderàs status i parlaran de tú i no t'interessa)...
Si no tens parella i ets home ( jo sóc home per tant no puc aconsellar a una dona, no sabria com fer-ho) i t'agraden les dones o els homes, i aspires a tenir-ne algún dia, deixa-ho estar, te la peles i punt, deixat estar d'hòsties de que el més important és el que ets i no el que tens, això no serveix per res, oblida't del tema a no sé que tinguis una trobada fortuïta robant paper de water en un bar, si ella també ho fa, aleshores tens alguna cosa a pelar, fent un símil amb les peladures...de la part romàntica oblidat!!...mira la tele el dia que vas a fer el café amb llet i entendràs rapidament que hi han homes que tenen molts diners i van amb dones molt guapes, és una casualitat suposo, també passa pel carrer, un home ben lleig sense un duro amb una dona impresionant ( juas,juas i juas!!), suposo que a l'inversa també passa, però repeteixo sóc un home, passo d'opinar al respecte...bé, és complicat que just una desgraciada com tú vagi a fer el seu café amb llet mensual el mateix dia i a sobre us trobeu en el lavabo els dos, o sigui que millor no et deixis anar en l'il.lusió en aquest sentit...
I finalment i seguint amb el tema del que tens o el que ets, si tens la sort de tenir grans amics doncs fantàstic però si no és així, millor comença a treballar aquest tema, perquè aquesta societat, a part de ser una estafa demostrada, també inculca valors equivocats, segur que individualment molts et podran veure tal com ets, però així , de lluny, sense saber molt de tú, seràs un desgraciat...tot i que ara mateix n'hi ha tants que es comencen a veure amb claretat els privilegiats, destaquen cada dia més...
Dedicat a un amic que quant li vaig preguntar com va tot em va respondre:
"de gana en tinc"...
Volia dir que tenia salut i en ella , la gana existia, no vaig haver de preguntar com li anava tot, ho vaig veure claríssim!
"Aquest escrit és fictici, vull dir que no és de cap realitat que he observat, per sort!!, però igualment si que el sentit de l'humor, almenys a mi, em serveix per tot i per totes les situacions, les bones o les dolentes...finalment tots marxarem d'aquesta terra, per tant tot el que tinguem no hi serà d'aquí uns anys... jo he optat fa anys a aspirar molt poc materialment i a necessitar molt poc, segur que pateixo per passar els mesos, segur que patiré una mica més encara, però al tenir menys necessitats i saber que el que sóc és molt més del que tinc, que tot el que m'envolta material son complements meus, no jo d'ells, doncs em serveix i de molt...no m'enfoto de les situacions de ningú, només faltaria, però intento posar humor a tot, ho faig amb el meu país, amb mi mateix, i amb tot, sense temes tabús intocables...per mi, el que és intocable és el que som cadascú de nosaltres..."
Hi han moltes maneres d'enganyar-se a un mateix en aquests temps que corren, jo en sóc un expert...la primera e indispensable llei que un s'ha d'imposar és l'humor, sigui quin sigui l'estat pràctic en que estàs i comptant que no ets un sense sostre o estàs en una situació absolutament al límit, val la pena utilitzar aquesta eina tan vàlida : l'humor .
Una vegada he dit això començo a dir la meva recepta per contrarrestar l'estafa en que estem inmersos...
Una de les coses que jo faig sempre és no llençar els embolcalls dels productes, posaré un exemple...si he sigut un afortunat i m'he menjat unes galetes "El principe", en el meu cas serien unes de marca blanca, doncs una vegada consumit el producte, agafo el que recobria les galetes i l'inflo una mica, si anem sobrats de paper higiènic val la pena onplir fins que sembi que torna està ple de galetes de xocolata altre vegada...ja podem intruduir el producte reciclat a la nevera i no retirar-lo fins que hem cobrat la nòmina, els que som privilegiats, i la pensió o ajuda o prestació o recollida en algún centre solidari, els que ho son menys ...
Podem anar repetint aquesta operació les vegades que faci falta, recordant sempre que en principi també cagarem, que gastem ara tot el paper per reomplir els paquets buits...de totes maneres, també és paper recicable, vull dir que a final de mes o el dia 10, segons quant cobrem, podem seguir eixugant-nos el cul amb el mateix paper "trampa"...aconsello en aquests casos de fer-ho directament extret de la nevera, o sigui de la nevera directe al cul, la sensació de frescor és brutal i amb el cul tan irritat que portem tots plegats, val la pena cuidar-lo una miqueta...
Obrir la nevera i veure que no està buida és agradable, sempre que recordem on hem posat les trampes, si no podriem entrar en unes decepcions que ara mateix no ens anirien gaire bé...
Una altre forma de dissimular i poder reconduir el nostre somriure és canviant les receptes a mida que passa el mes...podriem començar, i sempre recordant el dia de la paga, amb un arrós tres delicies, una vegada ja fa 10 dies que ens han ingressat els diners, doncs ho canviem per un arrós dues delicies i els últims 10 dies reconvertim el plat inicial en arrós una delicia...podem anar treient les delicies en un ordre diferent cada trenta dies, així tot sembla que es mou més ...si la situació és desesperant, els últims dies podem fer arrós i prou, però tot i que sigui sol, és important posar el titol complert a la recepta...així doncs el podriem anomenar arrós sense delicies, que en definitiva és el mateix en el plat, però no en la nostra ment...
Un altre factor important per posar somriures a les desgracies és estar orgullós de les coses que fas com a extres, sigui quina sigui...per exemple un café amb llet en un bar, un luxe tan sols assumible als primers dies de mes ( repeteixo: o de la paga sigui quin sigui el dia) és important saborejar-lo, donar les gràcies al senyor (al de dalt o al del bar segons les creences) i sortir al carrer a dir a tothom que t'acabes de "zampar" un café amb llet!!...fes petons a tothom, al cambrer també, recorda però d'aprofitar el water del bar per amagar-te una mica de paper eixuga-culs als pantalons per omplir encara més la teva nevera, ( no hem de perdre mai en aquestes situacions el sentit pràctic) i segueix mostrant la teva alegria per tot arreu on vagis...recorda-ho dies, allarga el somriure el màxim, truca als amics o envia wassaap, que surt més econèmic, posa-ho al face o al twitter, però rebenta d'alegria, que es noti que ets un privilegiat!!
Importantíssim també per seguir feliç no reconvertir el preu dels productes en pessetes...els que ja tenim una certa edat, encara traduim els preus de tan en tan, en general ho fem quant es parlen de molts milers o milions d'euros, que ens perdem perquè ni tan sols els podem imaginar...doncs els que tenim una edat ja avançadeta, que no molt eh, ho fem i la caguem ( sort que tenim paper wc!!), i aleshores ens prenem el café amb llet contents, mostrem la gran alegria que abans estava dient, però hi ha un click al cervell que et recorda que el café amb llet abans costava cent pessetes i ara de dues centes no baixa!!...el somriure se'n va i tornes al bar a preguntar al cambrer ( o propietari) si el café era amb llet o amb or...et dirà amb llet si et pren seriosament i aleshores definitivament la teva alegria quedara enfosquida...o sigui no recordar el preu anterior de la gran estafa que ens van enclastar en el nostre anus quant vam entrar en la "oh zona euro!!"
Important també sempre acceptar invitacions per anar a dinar a casa dels altres, és un dia més que allargarès els teus menus, siguin amb o sense delícies, i allà dissimula, no miris la carn de la taula com si no la coneguessis, no pensis que ells si que tenen sort, aprofita qualsevol discusió familiar que tinguin ( si son parella prometo que per més petita que sigui alguna caurà ) per pensar que bé que estàs!!...menja amb mesura, no pensis que si menges per tres dies després no tindràs gana durant tres dies, no funciona així, menja tranquilament, no perdis les maneres i actua educadament, no devoris, menja com si cada dia funcionessis a base de costelletes de xai...marxa donant les gràcies i si et diuen "quant vulguis torna", no t'ho apuntis com a cosa certa, vull dir que no pots trucar cada dia dient-lis que avui també vols, son ells que t'han d'avisar...no barregis el carinyo que els tens amb el menjar, recorda que te'ls estimes més a ells que el que hi havia a sobre la taula...és important, això et farà sentir normal...és molt important sentir-se "normal" avui en dia...
No serveix per res veure als que estan pitjor que tú, inevitablament miraràs els que tenen més , no val la pena doncs pensar que n'hi han que tampoc recorden l'olor de la carn cuita a casa seva...seria fàcil pensar i contentar-te amb això, però els meus consells son per mirar amunt, no avall...a baix ja hi ets, millor sortir-ne de tan en tan, la ment és poderosa i et portarà a llocs que ni el Peter Pan podria olorar...
Seguim amb la ment...tot pobre necessita viatjar, desconnectar que és diu...molts rics no pensen que els que no poden desconnectar ho necessiten, però el cas és que si, potser encara més que els que ho fan habitualment...ja que la seva situació, la dels pobres, no canvia quasi mai, per tan és converteix en rútina, una mica passada per container, però rutina finalment...aquí la ment juga un paper vital...és fàcil, et poses al sofà, tanques els ulls i comences a volar...per tot arreu, t'enlaires ben amunt, a llocs que ni el més ric podria arribar-hi, ho has d'anar fent mitja horeta cada dia, ja que no pots estar una setmana de viatge sofanístic, no resultaria eficaç, son petites dosis que ajuden a combatre l'avorriment del que no té gaire a fer en tot el dia i el més important, gaire a gastar per consumir el temps, aquí també entraria l'educació que ha tingut cadascú...aquí donaria altres opcions, però tan sols serveixen pels que creiem en mil coses i ja sortiriem de la raò i no val la pena...
Important, molt important!!!...si es fa malbé alguna cosa de cara no la llencis...un exemple ben clar és la tele que ha dit adeu, doncs la deixes al mateix lloc...quant la vulguis veure doncs fas com sempre, de fet de veure-la, la seguiràs veient, aquesta és la realitat, però es clar, restarà en silenci...tens diferents opcions, fer cartulines de colors amb dibuixos del mateix tamany de la pantalla i enganxar-los en ella, o simplement tornar a fer servir el poder de la ment i de la memòria...mira l'aparell i recorda el capitol de la serie que més riure et fa, i riu, riu molt!!, tan que els veíns pensin que ets el paio més feliç del món..si a l'endemà te'ls trobes i et pregunten, els comentes el capitol que vas veure ahir, i segueix rient...si rius molt, molt, molt, finalment creuràs que la televisió segueix funcionant!!
Factures que no es poden pagar: que et tallen el gas doncs et segueixes dutxant amb la cara d'aigua calenta, segur que estarà glaçada, però la ment te molta força, tanta que finalment la notaràs menys freda, o potser serà que el cos ja no nota res, no ho sé, però sigui com sigui millorarà el teu estat d'anim i t'asseguro que et despertaràs rapidament...no et dutxis de nit!!!
Que no tens llum perquè també te l'han tallat, doncs el mateix, camina amb seguretat per la casa, la memòria et farà recordar més o menys les trampes que ja tenies abans de l'apagada elèctrica...que te la fots, tan és, tu sempre segur i amb orgull...sobretot, si no pots evitar una visita d'un amic i arriba a la nit, no li comentis res de la llum, depen del grau de confiança et sorpendrà veure ( o no veure) que potser ell tampoc comenta res... si no ho fa, no pateixis, marxarà aviat i si ho fa, tú li expliques que no tens llum perquè vols experimentar...com que és de nit no se n'adonarà dels teus "nanyos" o cops que portes per tot el cos...
En general l'aigua costa més que te la tallin,aquí no puc donar cap consell, costa posar orgull a la falta d'aigua, simplement ves a una font propera i omple garrafes ( mai et rentis en ella, perderàs status i parlaran de tú i no t'interessa)...
Si no tens parella i ets home ( jo sóc home per tant no puc aconsellar a una dona, no sabria com fer-ho) i t'agraden les dones o els homes, i aspires a tenir-ne algún dia, deixa-ho estar, te la peles i punt, deixat estar d'hòsties de que el més important és el que ets i no el que tens, això no serveix per res, oblida't del tema a no sé que tinguis una trobada fortuïta robant paper de water en un bar, si ella també ho fa, aleshores tens alguna cosa a pelar, fent un símil amb les peladures...de la part romàntica oblidat!!...mira la tele el dia que vas a fer el café amb llet i entendràs rapidament que hi han homes que tenen molts diners i van amb dones molt guapes, és una casualitat suposo, també passa pel carrer, un home ben lleig sense un duro amb una dona impresionant ( juas,juas i juas!!), suposo que a l'inversa també passa, però repeteixo sóc un home, passo d'opinar al respecte...bé, és complicat que just una desgraciada com tú vagi a fer el seu café amb llet mensual el mateix dia i a sobre us trobeu en el lavabo els dos, o sigui que millor no et deixis anar en l'il.lusió en aquest sentit...
I finalment i seguint amb el tema del que tens o el que ets, si tens la sort de tenir grans amics doncs fantàstic però si no és així, millor comença a treballar aquest tema, perquè aquesta societat, a part de ser una estafa demostrada, també inculca valors equivocats, segur que individualment molts et podran veure tal com ets, però així , de lluny, sense saber molt de tú, seràs un desgraciat...tot i que ara mateix n'hi ha tants que es comencen a veure amb claretat els privilegiats, destaquen cada dia més...
Dedicat a un amic que quant li vaig preguntar com va tot em va respondre:
"de gana en tinc"...
Volia dir que tenia salut i en ella , la gana existia, no vaig haver de preguntar com li anava tot, ho vaig veure claríssim!
"Aquest escrit és fictici, vull dir que no és de cap realitat que he observat, per sort!!, però igualment si que el sentit de l'humor, almenys a mi, em serveix per tot i per totes les situacions, les bones o les dolentes...finalment tots marxarem d'aquesta terra, per tant tot el que tinguem no hi serà d'aquí uns anys... jo he optat fa anys a aspirar molt poc materialment i a necessitar molt poc, segur que pateixo per passar els mesos, segur que patiré una mica més encara, però al tenir menys necessitats i saber que el que sóc és molt més del que tinc, que tot el que m'envolta material son complements meus, no jo d'ells, doncs em serveix i de molt...no m'enfoto de les situacions de ningú, només faltaria, però intento posar humor a tot, ho faig amb el meu país, amb mi mateix, i amb tot, sense temes tabús intocables...per mi, el que és intocable és el que som cadascú de nosaltres..."
dissabte, 11 de maig del 2013
Elles
En el blog he escrit de molta gent, en molts casos anonimament, sense
nombrar les persones pel seu nom...avui ho pensava, poques vegades
escric dels més propers de tots, faig referències, en parlo en silenci,
els faig petits homenatges però en pocs casos els dedico un article
complert...de fet jo no sóc més que la suma de molts pensaments, de
moltes persones que m'han marcat, segurament el blog, tan públic com és,
és un petit o gran intent de regalar tot el que m'han ensenyat i m'han
mostrat els que més estimo i altres que han participat més de lluny en
la meva formació com a persona.
Ahir vam celebrar els 16 anys de la Nerea... buf!!, 16 anys!!...estavem a casa seva, com tantes i tantes vegades, a casa de la Nerea i de la Jenny, de les persones que paral.lelament hem anat compartint vida plegats aquí a la Garrotxa, amb anades i vingudes, amb silencis curts o llargs, però sempre amb la consciència de que hi som, de que ens estimem, de que hi ha una base molt ferma.
De sobte vaig veure una foto, on estavem els quatre, la Nerea, la Jenny, l'Aida i jo...una foto de ja fa uns anys, la vaig mirar, em vaig emocionar, em van venir mil estones plegats, moments extraordinaris, moments de dificultats, moments especials...mirava la Nerea, tan nena en la foto, ja convertida en una doneta preciosa...aquella nena/doneta plena d'amor, a vegades tan que se li escapa de les mans, amb aquell fons tan bonic...i les mirava pensant en que ja hem compartit mil coses junts, com si fossin part de la meva familia més propera, i la Nerea com una neboda o una amiga o una cosina, tan és, que he seguit sempre de prop o de lluny, depenent del moment de la nostra relació "familiar"...sempre l'he estimat i sempre m'he sentit estimat per ella, d'una forma especial...a vegades hem estat tan propers que ens hem hagut de compendre en moments més durs, ella a mi i jo a ella, però crec que una de les bases de la fermesa d'amor que tenim tots quatre, és que cadascú de nosaltres dona valor individualment als altres...si, elles son mare i filla, però per mi son la Nerea i la Jenny i a l'inversa, tan a l'Aida com a mi mateix, ens han donat el nostre propi valor, no hem sigut un annexe a una altre persona cap dels quatre...a vegades els pares som annexes d'una relació dels nens, dos infants son amics i per nassos els pares s'han d'entendre, en alguns casos suportar...i a l'inversa, nens que no s'entendrien mai s'han d'aguantar moltes estones, m'imagino que a vegades eternes, perquè els respectius pares son amics...crec que nosaltres no, ens estimem i punt, individualment, un per un, i això ens enforteix a tots...si que ens va ajuntar en un inici l'amistat de la Jenny i jo, però va durar poc, després sempre hem sigut quatre...
Curiós saber que potser ets totalment diferent en moltes coses amb una persona, podeu tenir opinions diferenciades, podeu tenir pensaments totalment oposats, però a la Jenny i a mi això mai ens ha fet dubtar de l'amor, aquell que sempre dic que si és en majúscules, finalment ho guanya tot...curiosament amb els anys ens hem apropat de pensament, no sé si jo als seus o els d'ella als meus, això tan és, i podria dir que la confiança més que fer fàstic és preciosa, perquè ens hem discutit mil vegades, amb molta fermesa, però crec que un i l'altre hem tingut un respecte brutal pels pensaments de l'altre...tan sols això s'ha trencat quant un servidor excerceix un dels seus famosos silencis, però sempre tornem i ella està allà, amb els braços oberts i jo hi vaig amb els meus iguals d'oberts...és molt senzill, ens estimem i això ho abarca tot...el respecte, l'admiraciño, l'amor, la tendresa i també finalment la serenor...la serenor de saber que un i l'altre podem ser sempre nosaltres mateixos i això costa d'aconseguir...podem passar sis mesos sense veure'ns i ens trobem un dia, i al cap de mitja hora potser ens quedem adormits mirant una peli...massa fàcil com per dubtar de que l'amor és real...i no és que no sapiguem que dir, no,no, això mai, ens podem passar hores xerrant, però som tan propers que no hi ha protocols ni esquemes...de fet som complices, un de la vida de l'altre, tenim aquella complicitat que trobes amb tan poca gent...ens coneixem molt, i ens hem volgut conèixer molt, això és molt important, l'interés que poses en l'altre persona...
La Jenny és passional, és sensible... amb els seus escuts i proteccions que es desmunten tan facilment que per sort tan sols ho sabem els que estem molt aprop d'ella, de qui és, de com és...igual que a la Nerea, el cor li pot en els seus actes, tot i que ha aprés a dissimular com molts, però té coses que son tresors que a ella mateixa li han regalat mil coses...ha lluitat, com li dic a vegades és quasi un miracle, no ho ha tingut fàcil...segurament el seu esperit lluitador l'ha ajudat molt però d'un temps cap aqui, ha fet un canvi increible...potser en la lluita perdia molta energia, li servia es clar, però igualment s'esgotava, però ja fa temps que sense deixar la lluita , cosa que tots hem de dur a terme, va a començar a parar, a escoltar-se, a disfrutar d'ella mateixa, i el canvi és espectacular...és allò que diem que un ha d'apendre, però ho ha de fer bé, i no tinc cap dubte de que ella és una de les persones que més millora any rera any...ella no sé si és conscient d'això, ja sabem que costa veure les nostres propies passes, però jo si que ho veig i m'encanta, perquè explota tota aquella part tan encantadora que té...estima molt i molt a la gent que estima, moltíssim, l'escut impedeix potser que tothom ho pugui veure, això no ho sé perquè a mi ja no em mostra l'escut, però els actes son claríssims...si, els seus actes poden més que les paraules...podria estar dolguda amb mi, de fet en alguns casos havia de ser aixì degut el meu volàtil comportament, segur que m'acaba dient el que li ha molestat, però el seu acte final és sempre el mateix..."ei, t'estimo molt Alex"...no em cal ni sentir-ho, ho tinc claríssim!!
La Nerea pertany a la meva part tendre del cor, d'aquelles persones que sempre tinc presents, que jo mateix li dissimulo a vegades perquè crec que ho he de fer, però toca la part més sensible del que sóc...a vegades l'he llegit en algun escrit seu , on explota tot el seu cor i se'm desfà tot...crec que és una persona que pot tenir una potència brutal, dic pot perquè encara és una nena/doneta...però ha hagut de treballar les coses, i ho ha fet, evidentment amb tots els embolics que això pot provocar...a mi encara em passa ara, quant em poso a fer feina amb les meves coses em costa desxifrar, però treballar finalment dona resultats, siguin quins siguin, però quasi sempre positius...
Crec que m'estima i punt, igual que estima l'Aida...encara que siguin de diferents edats, han crescut en molts casos juntes, també amb amor, s'estimen facilment...la Nerea sempre tracta a l'Aida amb dolçor, amb alguns tics de germana gran i petita evidentment, però sempre amb amor, i l'Aida ho nota, li retorna amb també estimació...de fet la Nerea sempre ha sigut delicada amb nosaltres dos...aquest article és massa fàcil, tot es redueix al mateix, a estimar i fer-ho des del cantó més cert i sincer...crec que els quatre fem un bon equip...ahir m'ho mirava i ho pensava: fem un bon equip...me les mirava a elles, i em feia gràcia com actuen a vegades com a col.legues, a vegades també com a mare filla és clar, però estic convençut que cada dia que passi seran més col.legues que res, i allà arribaran a llocs molt bonics...l'Aida pel mig dient la seva, perquè en te ganes, perquè se sent estimada sempre en aquella casa...hem passat moltes hores, dies, mesos, si sumem ja son anys i per ella ja son part de la familia, de la seva "familia", aquella que no està escrita enlloc però que existeix sempre...el temps posa les coses al seu lloc, és així, i quant te n'adones que han passat tants anys i que seguim amb els mateixos moments preciosos i fàcils ( paraula per mi vital en l'amistat) veus que el temps ja ens ha posat on ens tocava, com si dibuixés un gran cor on hi estem enmarcats tots quatre, "juntos pero no revueltos", un per un fins a sumar quatre, mai un pack, tot i que quant el formem som un conjunt molt bonic!!
Res més, així de fàcil...us estimo
Ahir vam celebrar els 16 anys de la Nerea... buf!!, 16 anys!!...estavem a casa seva, com tantes i tantes vegades, a casa de la Nerea i de la Jenny, de les persones que paral.lelament hem anat compartint vida plegats aquí a la Garrotxa, amb anades i vingudes, amb silencis curts o llargs, però sempre amb la consciència de que hi som, de que ens estimem, de que hi ha una base molt ferma.
De sobte vaig veure una foto, on estavem els quatre, la Nerea, la Jenny, l'Aida i jo...una foto de ja fa uns anys, la vaig mirar, em vaig emocionar, em van venir mil estones plegats, moments extraordinaris, moments de dificultats, moments especials...mirava la Nerea, tan nena en la foto, ja convertida en una doneta preciosa...aquella nena/doneta plena d'amor, a vegades tan que se li escapa de les mans, amb aquell fons tan bonic...i les mirava pensant en que ja hem compartit mil coses junts, com si fossin part de la meva familia més propera, i la Nerea com una neboda o una amiga o una cosina, tan és, que he seguit sempre de prop o de lluny, depenent del moment de la nostra relació "familiar"...sempre l'he estimat i sempre m'he sentit estimat per ella, d'una forma especial...a vegades hem estat tan propers que ens hem hagut de compendre en moments més durs, ella a mi i jo a ella, però crec que una de les bases de la fermesa d'amor que tenim tots quatre, és que cadascú de nosaltres dona valor individualment als altres...si, elles son mare i filla, però per mi son la Nerea i la Jenny i a l'inversa, tan a l'Aida com a mi mateix, ens han donat el nostre propi valor, no hem sigut un annexe a una altre persona cap dels quatre...a vegades els pares som annexes d'una relació dels nens, dos infants son amics i per nassos els pares s'han d'entendre, en alguns casos suportar...i a l'inversa, nens que no s'entendrien mai s'han d'aguantar moltes estones, m'imagino que a vegades eternes, perquè els respectius pares son amics...crec que nosaltres no, ens estimem i punt, individualment, un per un, i això ens enforteix a tots...si que ens va ajuntar en un inici l'amistat de la Jenny i jo, però va durar poc, després sempre hem sigut quatre...
Curiós saber que potser ets totalment diferent en moltes coses amb una persona, podeu tenir opinions diferenciades, podeu tenir pensaments totalment oposats, però a la Jenny i a mi això mai ens ha fet dubtar de l'amor, aquell que sempre dic que si és en majúscules, finalment ho guanya tot...curiosament amb els anys ens hem apropat de pensament, no sé si jo als seus o els d'ella als meus, això tan és, i podria dir que la confiança més que fer fàstic és preciosa, perquè ens hem discutit mil vegades, amb molta fermesa, però crec que un i l'altre hem tingut un respecte brutal pels pensaments de l'altre...tan sols això s'ha trencat quant un servidor excerceix un dels seus famosos silencis, però sempre tornem i ella està allà, amb els braços oberts i jo hi vaig amb els meus iguals d'oberts...és molt senzill, ens estimem i això ho abarca tot...el respecte, l'admiraciño, l'amor, la tendresa i també finalment la serenor...la serenor de saber que un i l'altre podem ser sempre nosaltres mateixos i això costa d'aconseguir...podem passar sis mesos sense veure'ns i ens trobem un dia, i al cap de mitja hora potser ens quedem adormits mirant una peli...massa fàcil com per dubtar de que l'amor és real...i no és que no sapiguem que dir, no,no, això mai, ens podem passar hores xerrant, però som tan propers que no hi ha protocols ni esquemes...de fet som complices, un de la vida de l'altre, tenim aquella complicitat que trobes amb tan poca gent...ens coneixem molt, i ens hem volgut conèixer molt, això és molt important, l'interés que poses en l'altre persona...
La Jenny és passional, és sensible... amb els seus escuts i proteccions que es desmunten tan facilment que per sort tan sols ho sabem els que estem molt aprop d'ella, de qui és, de com és...igual que a la Nerea, el cor li pot en els seus actes, tot i que ha aprés a dissimular com molts, però té coses que son tresors que a ella mateixa li han regalat mil coses...ha lluitat, com li dic a vegades és quasi un miracle, no ho ha tingut fàcil...segurament el seu esperit lluitador l'ha ajudat molt però d'un temps cap aqui, ha fet un canvi increible...potser en la lluita perdia molta energia, li servia es clar, però igualment s'esgotava, però ja fa temps que sense deixar la lluita , cosa que tots hem de dur a terme, va a començar a parar, a escoltar-se, a disfrutar d'ella mateixa, i el canvi és espectacular...és allò que diem que un ha d'apendre, però ho ha de fer bé, i no tinc cap dubte de que ella és una de les persones que més millora any rera any...ella no sé si és conscient d'això, ja sabem que costa veure les nostres propies passes, però jo si que ho veig i m'encanta, perquè explota tota aquella part tan encantadora que té...estima molt i molt a la gent que estima, moltíssim, l'escut impedeix potser que tothom ho pugui veure, això no ho sé perquè a mi ja no em mostra l'escut, però els actes son claríssims...si, els seus actes poden més que les paraules...podria estar dolguda amb mi, de fet en alguns casos havia de ser aixì degut el meu volàtil comportament, segur que m'acaba dient el que li ha molestat, però el seu acte final és sempre el mateix..."ei, t'estimo molt Alex"...no em cal ni sentir-ho, ho tinc claríssim!!
La Nerea pertany a la meva part tendre del cor, d'aquelles persones que sempre tinc presents, que jo mateix li dissimulo a vegades perquè crec que ho he de fer, però toca la part més sensible del que sóc...a vegades l'he llegit en algun escrit seu , on explota tot el seu cor i se'm desfà tot...crec que és una persona que pot tenir una potència brutal, dic pot perquè encara és una nena/doneta...però ha hagut de treballar les coses, i ho ha fet, evidentment amb tots els embolics que això pot provocar...a mi encara em passa ara, quant em poso a fer feina amb les meves coses em costa desxifrar, però treballar finalment dona resultats, siguin quins siguin, però quasi sempre positius...
Crec que m'estima i punt, igual que estima l'Aida...encara que siguin de diferents edats, han crescut en molts casos juntes, també amb amor, s'estimen facilment...la Nerea sempre tracta a l'Aida amb dolçor, amb alguns tics de germana gran i petita evidentment, però sempre amb amor, i l'Aida ho nota, li retorna amb també estimació...de fet la Nerea sempre ha sigut delicada amb nosaltres dos...aquest article és massa fàcil, tot es redueix al mateix, a estimar i fer-ho des del cantó més cert i sincer...crec que els quatre fem un bon equip...ahir m'ho mirava i ho pensava: fem un bon equip...me les mirava a elles, i em feia gràcia com actuen a vegades com a col.legues, a vegades també com a mare filla és clar, però estic convençut que cada dia que passi seran més col.legues que res, i allà arribaran a llocs molt bonics...l'Aida pel mig dient la seva, perquè en te ganes, perquè se sent estimada sempre en aquella casa...hem passat moltes hores, dies, mesos, si sumem ja son anys i per ella ja son part de la familia, de la seva "familia", aquella que no està escrita enlloc però que existeix sempre...el temps posa les coses al seu lloc, és així, i quant te n'adones que han passat tants anys i que seguim amb els mateixos moments preciosos i fàcils ( paraula per mi vital en l'amistat) veus que el temps ja ens ha posat on ens tocava, com si dibuixés un gran cor on hi estem enmarcats tots quatre, "juntos pero no revueltos", un per un fins a sumar quatre, mai un pack, tot i que quant el formem som un conjunt molt bonic!!
Res més, així de fàcil...us estimo
dijous, 9 de maig del 2013
El món cibernètic i els infants
Em disposo a escriure controlant el meu descontrol en algunes coses que se'm escapen de les mans...
Fa temps m'insistia en obrir un facebook, jo m'hi resistia, no tenia ni tan sols ganes d'imaginar que pot produir una màquina tan gran en un infant, si jo no controlo internet, com pretendre que un nen o nena pugui fer-ho...
Per altre banda és evident que els nens ho volen, com nosaltres voliem la moto o sortir de festa...en general despres d'unes petites lluites s'arribaven a acords, però havia d'existir aquest acord...
Ara arriben a tot arreu, i encara han d'apendre a gestionar moltes coses, és lògic, si els adults encara estem aprenent a gestionar les relacions,i fins i tot se'ns pot escapar internet de les mans, doncs tot això en mans d'un nen pot ser terrible...
I si nosaltres magnifiquem, ells també ho fan, tenen una eina molt poderosa i evidentment la fan servir...
Però la responsabilitat és nostra, dels pares...o sigui hipocritament el facebook prohibeix que els nens es puguin obrir un perfil, però com que tenen el nostre permís, no s'hi esforcen gaire a demanar dni o altres acreditacions que permetin assegurar de l'edat de qui obre un perfil al face.
I els pares, en general, acabem dessistint, patint per saber si l'espifiem fort permetent o pensant que amagar-lis això seria negar la realitat que viuen...
I ens convertim en espectadors dels nostres fills i veiem mil vegades com es diuen entre els nens que s'estimen i que guapa estas i la frase més repetida és "tú més!!"
Però xatejar pot magnificar les coses, les bones i les dolentes, i el descontrol dels privats és un món a part...de sobte te n'adones que potser no saben ni el que fan, i curiosament sembla que els donguem pressa per fer-se grans, quant justament avui en dia l'esperança de vida d'una persona és molt més elevada que abans, i a sobre, el moment d'emancipar-se també és va retardant cada vegada més...però no! tenim pressa!! sempre tenim pressa en aquest mon de kamikazes!!
En general tenim tendència a ser pilotes en el face, no vol dir que no ens agradi el que veiem i vulguem quedar bé, però en general si penges una foto del teu fill tens forces "m'agrades" assegurats, no dic que sigui dolent, nosaltres som grans i ho entenem i relativitzem les coses o ho mirem d'una altre manera, però ells poden exagerar molt les coses i tot just estan triant les amistats i comencen a gestionar les relacions, les emprenyades, els amors, tot plegat!!
I arribem a l'informació, a ells també els arriba tot, o sigui com sempre sense filtre, internet no te filtres, per tant poden estar igual d'enganyats que nosaltres, ja he dit mil vegades que em fa mal veure la meva filla dient que els espanyols son uns cabrons, ja amb un odi que ni tan sols enten, com em fot veure nens cantant qualsevol ideologia, a tot hi arriben, tot ho escolten i ja sabem que tenen una capacitat d'empapar coses que és molt intensa...jo, com a pare, veig com no puc controlar gran cosa, ni tan sols em puc frenar de dir els meus ideals, cosa que m'havia promés no fer-ho sovint amb ella, ja que no la vull influenciar massa, però és que em sento tan atacat en el que jo penso que em costa, però crec que ho aconsegueixo...sóc de blancs o negres, però ara als nens encara toca gris i ells han de triar més endavant el que volen i desitgen creure...així crec que hauria de ser...però que passa? com que callo, finalment entendrà malament les coses i pensarà que per estimar un país has d'odiar-ne un altre i bajanades d'aquestes...com deia, la seva capacitat d'interpretació està creixent, per tant no esperem que les idees les tinguin clares encara, però les tenen!! em sorpren!!
Però al que anava, internet és una eina molt útil en molts casos, de fet pot fins i tot ser una força molt poderosa del poble, ja que ni aquells que ho volen controlar tot poden posar ma en un món tan infinit com el cibernètic, però també, com a pare, me n'adono dels perills que provoca que tothom hi pugui ser, que tothom pugui fer animalades a dins, que tothom pugui educar a la seva manera, deixant-se portar pel fanatisme i ara no parlo de nacionalismes, parlo en general...tots sabem que els rentats de cervell son fàcils d'excercir en un infant, cal repetir mil milions de vegades una cosa i finalment la poden fer seva i que s'hi quedi incrustada, si jo li repeteixo cada dia que sóc el millor del món, finalment s'ho creurà i dubto que mai més s'ho tregui del cap, potser li provocarà un problema d'adulta o seguirà pensant que jo sóc the best...
S'ha de vigilar tan que em sento perdut com a pare en aquesta societat, no sé que haig de fer, ni que he de dir, ni on posar un límit, ni com lluitar contra tots els límits...
Ho reconec, tinc por!!
Fa temps m'insistia en obrir un facebook, jo m'hi resistia, no tenia ni tan sols ganes d'imaginar que pot produir una màquina tan gran en un infant, si jo no controlo internet, com pretendre que un nen o nena pugui fer-ho...
Per altre banda és evident que els nens ho volen, com nosaltres voliem la moto o sortir de festa...en general despres d'unes petites lluites s'arribaven a acords, però havia d'existir aquest acord...
Ara arriben a tot arreu, i encara han d'apendre a gestionar moltes coses, és lògic, si els adults encara estem aprenent a gestionar les relacions,i fins i tot se'ns pot escapar internet de les mans, doncs tot això en mans d'un nen pot ser terrible...
I si nosaltres magnifiquem, ells també ho fan, tenen una eina molt poderosa i evidentment la fan servir...
Però la responsabilitat és nostra, dels pares...o sigui hipocritament el facebook prohibeix que els nens es puguin obrir un perfil, però com que tenen el nostre permís, no s'hi esforcen gaire a demanar dni o altres acreditacions que permetin assegurar de l'edat de qui obre un perfil al face.
I els pares, en general, acabem dessistint, patint per saber si l'espifiem fort permetent o pensant que amagar-lis això seria negar la realitat que viuen...
I ens convertim en espectadors dels nostres fills i veiem mil vegades com es diuen entre els nens que s'estimen i que guapa estas i la frase més repetida és "tú més!!"
Però xatejar pot magnificar les coses, les bones i les dolentes, i el descontrol dels privats és un món a part...de sobte te n'adones que potser no saben ni el que fan, i curiosament sembla que els donguem pressa per fer-se grans, quant justament avui en dia l'esperança de vida d'una persona és molt més elevada que abans, i a sobre, el moment d'emancipar-se també és va retardant cada vegada més...però no! tenim pressa!! sempre tenim pressa en aquest mon de kamikazes!!
En general tenim tendència a ser pilotes en el face, no vol dir que no ens agradi el que veiem i vulguem quedar bé, però en general si penges una foto del teu fill tens forces "m'agrades" assegurats, no dic que sigui dolent, nosaltres som grans i ho entenem i relativitzem les coses o ho mirem d'una altre manera, però ells poden exagerar molt les coses i tot just estan triant les amistats i comencen a gestionar les relacions, les emprenyades, els amors, tot plegat!!
I arribem a l'informació, a ells també els arriba tot, o sigui com sempre sense filtre, internet no te filtres, per tant poden estar igual d'enganyats que nosaltres, ja he dit mil vegades que em fa mal veure la meva filla dient que els espanyols son uns cabrons, ja amb un odi que ni tan sols enten, com em fot veure nens cantant qualsevol ideologia, a tot hi arriben, tot ho escolten i ja sabem que tenen una capacitat d'empapar coses que és molt intensa...jo, com a pare, veig com no puc controlar gran cosa, ni tan sols em puc frenar de dir els meus ideals, cosa que m'havia promés no fer-ho sovint amb ella, ja que no la vull influenciar massa, però és que em sento tan atacat en el que jo penso que em costa, però crec que ho aconsegueixo...sóc de blancs o negres, però ara als nens encara toca gris i ells han de triar més endavant el que volen i desitgen creure...així crec que hauria de ser...però que passa? com que callo, finalment entendrà malament les coses i pensarà que per estimar un país has d'odiar-ne un altre i bajanades d'aquestes...com deia, la seva capacitat d'interpretació està creixent, per tant no esperem que les idees les tinguin clares encara, però les tenen!! em sorpren!!
Però al que anava, internet és una eina molt útil en molts casos, de fet pot fins i tot ser una força molt poderosa del poble, ja que ni aquells que ho volen controlar tot poden posar ma en un món tan infinit com el cibernètic, però també, com a pare, me n'adono dels perills que provoca que tothom hi pugui ser, que tothom pugui fer animalades a dins, que tothom pugui educar a la seva manera, deixant-se portar pel fanatisme i ara no parlo de nacionalismes, parlo en general...tots sabem que els rentats de cervell son fàcils d'excercir en un infant, cal repetir mil milions de vegades una cosa i finalment la poden fer seva i que s'hi quedi incrustada, si jo li repeteixo cada dia que sóc el millor del món, finalment s'ho creurà i dubto que mai més s'ho tregui del cap, potser li provocarà un problema d'adulta o seguirà pensant que jo sóc the best...
S'ha de vigilar tan que em sento perdut com a pare en aquesta societat, no sé que haig de fer, ni que he de dir, ni on posar un límit, ni com lluitar contra tots els límits...
Ho reconec, tinc por!!
dimecres, 8 de maig del 2013
privilegiat...es veu
Sóc un privilegiat, és evident!!
El dolor se'm fa insuportable, però jo sóc un privilegiat...avui he dit que em feia molt de mal el genoll, que per cert s'hauria de curar però sóc tan privilegiat que no m'ho puc permetre!!...la resposta ha sigut aquesta: no et queixis!! ets un privilegiat!!
I jo que tota la vida li havia donat un altre significat aquesta paraula, en el meu diccionari, privilegiat no te res a veure en saber que els altres no tenen feina...em fan menys mal els genolls? noooo...ho tinc clar, sóc un escandalós privilegiat...ja ho deia l'altre dia a la consulta...
El metge que em diu per enèssima vegada que si no canvio de feina caput very good i jo, ni corto ni perezoso li dic..."cony Doctor, que no ho veu que sóc un privilegiat??"
Ara els somnis es deuen reduir a això, a treballar, tan avall hem caigut pobrets de nosaltres??...doncs si, és així, és evident que el treball dignifica més que mai en aquest context, un context que si no canvia aviat devorarà els somnis de massa gent, ja no parlo dels pràctics que ja son quasi utòpies , però si dels canvis de significats de les paraules...si, ella, la màquina devoradora que pot amb tot!!...de mentres anem imputant i desimputant, tot plegat una putada!!...i costa no confondre les coses, perquè si seguim així anirem al funeral d'algú i encara direm que és un privilegiat perquè té feina...coi, que està mort!!...si,si , però ha mort dignificat i privilegiat...que maco!!...un iaio de 85 anys que no s'aguantarà els pets, o si, però que seguirà siguent un privilegiat, ja que el recorregut que portem és evident, el "premi" no serà una jubilació, si no seguir privilegiat fins que la mort ens separi...
Antonio, vol el privilegi com a espós en la pobresa o en la probresa ( si si en la pobresa) en la salut o la malaltia fins que la mort us separi??...si, vull, com no, que si dic que no, te una llarga cua de pretendents i me'l fotaran!!...i així l'Antonio i el privilegi és van casar i mai va faltar el sexe, el privilegi mai va deixar de donar pel cul al seu estimat Antonio!!
Doncs potser perquè tinc feina puc dir que no em sento privilegiat avui, em preocupa el meu genoll per sobre del meu privilegi, però millor no ho dic gaire que encara provocaré gelos, de fet tenim una certa tendència a mirar les desgràcies alienes per estar més bé, no crec que sigui just...crec que un ha de ser conscient de tot, del que l'envolta, però no reduir tota una vida a una sola cosa, això ja ho fa la societat, que si poses la tele tot el dia parlen del mateix...bé, ara d'això i de l'indepèndencia del nostre país..xerrar, xerrar, xerrar, xerrar sense més!!...i tots aquí esperant..jo ja no espero res d'ells, sincerament, no tenia fe quant la gent hi creia, doncs ara, que sóc un privilegiat, encara en tinc menys!!...
es veu que sóc un privilegiat, que bé!!
El dolor se'm fa insuportable, però jo sóc un privilegiat...avui he dit que em feia molt de mal el genoll, que per cert s'hauria de curar però sóc tan privilegiat que no m'ho puc permetre!!...la resposta ha sigut aquesta: no et queixis!! ets un privilegiat!!
I jo que tota la vida li havia donat un altre significat aquesta paraula, en el meu diccionari, privilegiat no te res a veure en saber que els altres no tenen feina...em fan menys mal els genolls? noooo...ho tinc clar, sóc un escandalós privilegiat...ja ho deia l'altre dia a la consulta...
El metge que em diu per enèssima vegada que si no canvio de feina caput very good i jo, ni corto ni perezoso li dic..."cony Doctor, que no ho veu que sóc un privilegiat??"
Ara els somnis es deuen reduir a això, a treballar, tan avall hem caigut pobrets de nosaltres??...doncs si, és així, és evident que el treball dignifica més que mai en aquest context, un context que si no canvia aviat devorarà els somnis de massa gent, ja no parlo dels pràctics que ja son quasi utòpies , però si dels canvis de significats de les paraules...si, ella, la màquina devoradora que pot amb tot!!...de mentres anem imputant i desimputant, tot plegat una putada!!...i costa no confondre les coses, perquè si seguim així anirem al funeral d'algú i encara direm que és un privilegiat perquè té feina...coi, que està mort!!...si,si , però ha mort dignificat i privilegiat...que maco!!...un iaio de 85 anys que no s'aguantarà els pets, o si, però que seguirà siguent un privilegiat, ja que el recorregut que portem és evident, el "premi" no serà una jubilació, si no seguir privilegiat fins que la mort ens separi...
Antonio, vol el privilegi com a espós en la pobresa o en la probresa ( si si en la pobresa) en la salut o la malaltia fins que la mort us separi??...si, vull, com no, que si dic que no, te una llarga cua de pretendents i me'l fotaran!!...i així l'Antonio i el privilegi és van casar i mai va faltar el sexe, el privilegi mai va deixar de donar pel cul al seu estimat Antonio!!
Doncs potser perquè tinc feina puc dir que no em sento privilegiat avui, em preocupa el meu genoll per sobre del meu privilegi, però millor no ho dic gaire que encara provocaré gelos, de fet tenim una certa tendència a mirar les desgràcies alienes per estar més bé, no crec que sigui just...crec que un ha de ser conscient de tot, del que l'envolta, però no reduir tota una vida a una sola cosa, això ja ho fa la societat, que si poses la tele tot el dia parlen del mateix...bé, ara d'això i de l'indepèndencia del nostre país..xerrar, xerrar, xerrar, xerrar sense més!!...i tots aquí esperant..jo ja no espero res d'ells, sincerament, no tenia fe quant la gent hi creia, doncs ara, que sóc un privilegiat, encara en tinc menys!!...
es veu que sóc un privilegiat, que bé!!
dimarts, 7 de maig del 2013
Aquella part pràctica!!
Per sort la vida no deixa de sorpendre, a vegades genialment, a vegades ensopidament i dins d'ella, moltes vegades un mateix es desconeix...ahir em va passar...
Fa anys que porto el cos al límit... altres potser presumeixen de treballar molt, jo ni ganes de fer-ho, però ho he de fer, en molts casos el físic em va avisant, però jo segueixo, i si m'ofereixen una feina nova dins de l'empresa, doncs sempre l'agafo...el resultat final és penós, pocs dies de vacances i poca cosa solucionada, tot i que tal com estan les coses ja tinc clar que sóc un privilegiat...amb perdó: quina merda de privilegiat!!
I de tan en tan el cos em diu que prou!! i no és que li faci cas o no, simplement no li puc negar el que necessita... ahir era dormir, dormir molt!! com un bello dormient o un vell dormint, jo que sé!! perquè ahir em sentia més vell que mai, em feia mal tot, em feia tan de mal tot que els dos dits petits dels peus estaven gelosos de tots els altres membres del meu cos...crec que eren els únics que aguantaven el tipus, però és clar, ells dos poca cosa poden fer per fer-me remuntar...
Ai el físic, que ataca a la ment!!... o la ment ataca al físic? no en tinc ni idea, però és evident que van plegats...si no mai entendria en l'espessor que em vaig endinsar, sóc tan humà en aquell estat que em faig una miqueta "d'angunieta", com si els somnis no existíssin...dic humà simplificant moltes coses, de fet, només faltaria!, sempre sóc humà...però quant m'arrapo al terra, quant tan sols miro a un horitzó, em transformo en humà i prou...sense natura, sense cor...res, un humà i punt...
Em vaig trobar tan malament ahir, que em feia por aquest matí despertar amb tots els dolors en present...he obert un ull i he suplicat trobar-me millor, em faltava tota la jornada dura d'avui de treball, i la responsabilitat és un factor que encara no controlo gaire bé, o sóc responsable o sóc responsable en el món laboral, no tinc cap altre opció...i no nego que he intentat ser un penques, però no me'n surto!!!, he desisistit fa anys!!...he tremolat mentres feia el meu cafè amb llet, pensant que encara no estava fi, esperant no passar un altre dia com el d'ahir, on tan sols la feina va ser la protagonista de la jornada, sense poder ni saber mirar res més, passant totes les hores amb pressa, esperant acabar d'una puta vegada, perquè quant esperes ansiosament, t ho fas d'una puta vegada tot, sense finures ni paraules suaus...
Ara ho miro en passat ja: quin dia va fer ahir? de quin color era el cel? amb qui vaig parlar?...no hi era no...a vegades tampoc hi sóc, però com que la natura m'ilumina amb els seus colors o alguna persona em llença poesia, doncs no hi sóc del tot, però en mi si que hi sóc del tot, potser més que mai...ahir no, era una màquina, desgastada, quasi mig averiada, però amb el pilot automàtic posat per desfer-me del dia d'una piiiip vegada!!
No em puc demanar molt més, ja que sempre he entés que dins de la meva personalitat tot es pot exagerar...és una aposta que mai he frenat, perquè sé que les exageracions poden arribar per un cantó negatiu, però evidentment pel cantó oposat, o sigui el més bonic...per tant ja fa anys que vaig apostar sense esperar que en sortís guanyador sempre...ara no em queixaré del que sempre he volgut ser...el cantó fosc l'aprecio a la meva manera, sempre que no estigui incorporat en mi masses dies...
Porto dies anclat en la part pràctica, això ho reconec, però tot i així si no distorsiono el meu ser i enfortint la meva solitut aconsegueixo mirar tresors per tot arreu, però és cert que son els moments que necessito passar sol, sense ningú, sense explicar molt, tan sols vivint els instants i posant a prova la meva paciència...qui em coneix de sempre ho entendrà, qui no em coneix pot fins i tot patir o no entendre on sóc...però quant estic pràctic necessito estar sol, és vital per mi, perquè si no em resulta impossible no parlar dels meus temes pesats i pràctics i aleshores m'enamoro negativament del meu melic...
Fa anys que porto el cos al límit... altres potser presumeixen de treballar molt, jo ni ganes de fer-ho, però ho he de fer, en molts casos el físic em va avisant, però jo segueixo, i si m'ofereixen una feina nova dins de l'empresa, doncs sempre l'agafo...el resultat final és penós, pocs dies de vacances i poca cosa solucionada, tot i que tal com estan les coses ja tinc clar que sóc un privilegiat...amb perdó: quina merda de privilegiat!!
I de tan en tan el cos em diu que prou!! i no és que li faci cas o no, simplement no li puc negar el que necessita... ahir era dormir, dormir molt!! com un bello dormient o un vell dormint, jo que sé!! perquè ahir em sentia més vell que mai, em feia mal tot, em feia tan de mal tot que els dos dits petits dels peus estaven gelosos de tots els altres membres del meu cos...crec que eren els únics que aguantaven el tipus, però és clar, ells dos poca cosa poden fer per fer-me remuntar...
Ai el físic, que ataca a la ment!!... o la ment ataca al físic? no en tinc ni idea, però és evident que van plegats...si no mai entendria en l'espessor que em vaig endinsar, sóc tan humà en aquell estat que em faig una miqueta "d'angunieta", com si els somnis no existíssin...dic humà simplificant moltes coses, de fet, només faltaria!, sempre sóc humà...però quant m'arrapo al terra, quant tan sols miro a un horitzó, em transformo en humà i prou...sense natura, sense cor...res, un humà i punt...
Em vaig trobar tan malament ahir, que em feia por aquest matí despertar amb tots els dolors en present...he obert un ull i he suplicat trobar-me millor, em faltava tota la jornada dura d'avui de treball, i la responsabilitat és un factor que encara no controlo gaire bé, o sóc responsable o sóc responsable en el món laboral, no tinc cap altre opció...i no nego que he intentat ser un penques, però no me'n surto!!!, he desisistit fa anys!!...he tremolat mentres feia el meu cafè amb llet, pensant que encara no estava fi, esperant no passar un altre dia com el d'ahir, on tan sols la feina va ser la protagonista de la jornada, sense poder ni saber mirar res més, passant totes les hores amb pressa, esperant acabar d'una puta vegada, perquè quant esperes ansiosament, t ho fas d'una puta vegada tot, sense finures ni paraules suaus...
Ara ho miro en passat ja: quin dia va fer ahir? de quin color era el cel? amb qui vaig parlar?...no hi era no...a vegades tampoc hi sóc, però com que la natura m'ilumina amb els seus colors o alguna persona em llença poesia, doncs no hi sóc del tot, però en mi si que hi sóc del tot, potser més que mai...ahir no, era una màquina, desgastada, quasi mig averiada, però amb el pilot automàtic posat per desfer-me del dia d'una piiiip vegada!!
No em puc demanar molt més, ja que sempre he entés que dins de la meva personalitat tot es pot exagerar...és una aposta que mai he frenat, perquè sé que les exageracions poden arribar per un cantó negatiu, però evidentment pel cantó oposat, o sigui el més bonic...per tant ja fa anys que vaig apostar sense esperar que en sortís guanyador sempre...ara no em queixaré del que sempre he volgut ser...el cantó fosc l'aprecio a la meva manera, sempre que no estigui incorporat en mi masses dies...
Porto dies anclat en la part pràctica, això ho reconec, però tot i així si no distorsiono el meu ser i enfortint la meva solitut aconsegueixo mirar tresors per tot arreu, però és cert que son els moments que necessito passar sol, sense ningú, sense explicar molt, tan sols vivint els instants i posant a prova la meva paciència...qui em coneix de sempre ho entendrà, qui no em coneix pot fins i tot patir o no entendre on sóc...però quant estic pràctic necessito estar sol, és vital per mi, perquè si no em resulta impossible no parlar dels meus temes pesats i pràctics i aleshores m'enamoro negativament del meu melic...
divendres, 3 de maig del 2013
Una retrobada més
Per mi era molt important que em parlessis, això em dona un plus de tranquilitat i de serenor...ho necessitava i molt!!
Tens guardat en una caixeta tot el que sóc, ets l'única persona del món que ho té, sé que està en bones mans, no pel cas que li puguis fer o les conseqüencies, si no perquè ho vaig escollir així quant tot ho deixava anar, per tant sé que allà ha de quedar la meva història d'amor, l'única que he sigut capaç de viure, la que va enlairar a sublim l'acte d'estimar amb una certa dosis de drama novelesc rus, potser tan sols així sé estimar, potser la passió pot amb mi o potser és que necessito molt més que una història bonica terrenal...
Darrera teu, ha sigut un tirar enrera sempre, sóc incapaç de no recordar el que vull i aspiro, no té res a veure amb qui es posa davant meu, és que tan sols vull allò, res més em pot omplir i allò tan sols m'ho pots donar tú i saber que això ja no retornarà, sincerament, més que desesperar-me, em dona calma...perquè ja ho he tingut...si, ja sé que podria pensar que també ho he perdut, però ara estic així, optimista i no penso en el que va marxar, si no en el que va venir i aquí és va quedar!
Recordo que ens dibuixavem de mil maneres, per tant no necessitavem ni la presència en molts casos, era mental, era sensorial, fins i tot extra-sensorial, ho era tot menys terrenal, per tant a la terra no hi havia cabuda per tot allò, per això va explotar en mil bocins...però de mica en mica he anat trobant els bocins pel terra, o pel cel, o a les estrelles, o potser en una paraula de la persona que més estimo que moltes vegades em parla de tú, i si un dia ho vaig llençar tot, amb el temps, he anat recollint i col.locant on toca tota aquella explosió...
Ho vas dir abans de tot: " tú i jo podriem ser molt pitjor que Hiroshima!!" i evidentment que va ser diferent, per sort, no es pot comparar una matança humana amb una matança d'un amor, seria massa pedant per part meva/nostra, però si que l'explosió va ser forta...
Ara sóc prudent, delicat, tot i ser conscient que la prudència no em regala coses, tan sols me les treu, de fet ser prudent vol dir pensar el que faré i en general pensar el que faré vol dir no fer el que havia de fer...ja ho deia en Grouxo : " la parte contractante de la primera parte es igual a la parte...etc" y així tota la vida!!
Però crec que per mi era important en aquest cas ser prudent, vam estar massa temps en la corda fluixa i qualsevol pas era una caiguda segura i evidentment sense xarxa...quin fart de fotre'ns de nassos en poc temps!! i quin mal !!, però vinga altre vegada a pujar per les escales i cada vegada la corda era més amunt i la patacada física era més forta...
Finalment el judici, finalment la condemna...si, m'ha costat reconvertir-la en l'estat que tinc ara mateix, he acceptat la condemna i l he acceptat amb un somriure, sense caigudes, ni pujades per les escales que ens enlairaven a les estrelles...ja no, ja ets una persona més en el món, però sempre amb aquell rastre que vas deixar en la meva vida...allà, en el pitjor moment de la meva existència, quant el meu valor extern era nul, com el d'ara, però ara hi ha crísis i la gent ja em pot entendre o quedo dissimulat dins de la misèria material, i ja saps que per més xerrameques que siguem els humans, som incapaços de deslligar el que tenim del que som,aixi jutgem sempre...
una persona es va enamorar de mi desde la part més certa, traspassant les exigències més reals, i endinsant-se en tot el que guardes en una petita caixa...allà on viu part de mi, perquè aquella part mai morirà, com que el nostre do era justament transformar-nos mil vegades, no costa mai morir del tot...
com sempre...agraït eternament...
Tens guardat en una caixeta tot el que sóc, ets l'única persona del món que ho té, sé que està en bones mans, no pel cas que li puguis fer o les conseqüencies, si no perquè ho vaig escollir així quant tot ho deixava anar, per tant sé que allà ha de quedar la meva història d'amor, l'única que he sigut capaç de viure, la que va enlairar a sublim l'acte d'estimar amb una certa dosis de drama novelesc rus, potser tan sols així sé estimar, potser la passió pot amb mi o potser és que necessito molt més que una història bonica terrenal...
Darrera teu, ha sigut un tirar enrera sempre, sóc incapaç de no recordar el que vull i aspiro, no té res a veure amb qui es posa davant meu, és que tan sols vull allò, res més em pot omplir i allò tan sols m'ho pots donar tú i saber que això ja no retornarà, sincerament, més que desesperar-me, em dona calma...perquè ja ho he tingut...si, ja sé que podria pensar que també ho he perdut, però ara estic així, optimista i no penso en el que va marxar, si no en el que va venir i aquí és va quedar!
Recordo que ens dibuixavem de mil maneres, per tant no necessitavem ni la presència en molts casos, era mental, era sensorial, fins i tot extra-sensorial, ho era tot menys terrenal, per tant a la terra no hi havia cabuda per tot allò, per això va explotar en mil bocins...però de mica en mica he anat trobant els bocins pel terra, o pel cel, o a les estrelles, o potser en una paraula de la persona que més estimo que moltes vegades em parla de tú, i si un dia ho vaig llençar tot, amb el temps, he anat recollint i col.locant on toca tota aquella explosió...
Ho vas dir abans de tot: " tú i jo podriem ser molt pitjor que Hiroshima!!" i evidentment que va ser diferent, per sort, no es pot comparar una matança humana amb una matança d'un amor, seria massa pedant per part meva/nostra, però si que l'explosió va ser forta...
Ara sóc prudent, delicat, tot i ser conscient que la prudència no em regala coses, tan sols me les treu, de fet ser prudent vol dir pensar el que faré i en general pensar el que faré vol dir no fer el que havia de fer...ja ho deia en Grouxo : " la parte contractante de la primera parte es igual a la parte...etc" y així tota la vida!!
Però crec que per mi era important en aquest cas ser prudent, vam estar massa temps en la corda fluixa i qualsevol pas era una caiguda segura i evidentment sense xarxa...quin fart de fotre'ns de nassos en poc temps!! i quin mal !!, però vinga altre vegada a pujar per les escales i cada vegada la corda era més amunt i la patacada física era més forta...
Finalment el judici, finalment la condemna...si, m'ha costat reconvertir-la en l'estat que tinc ara mateix, he acceptat la condemna i l he acceptat amb un somriure, sense caigudes, ni pujades per les escales que ens enlairaven a les estrelles...ja no, ja ets una persona més en el món, però sempre amb aquell rastre que vas deixar en la meva vida...allà, en el pitjor moment de la meva existència, quant el meu valor extern era nul, com el d'ara, però ara hi ha crísis i la gent ja em pot entendre o quedo dissimulat dins de la misèria material, i ja saps que per més xerrameques que siguem els humans, som incapaços de deslligar el que tenim del que som,aixi jutgem sempre...
una persona es va enamorar de mi desde la part més certa, traspassant les exigències més reals, i endinsant-se en tot el que guardes en una petita caixa...allà on viu part de mi, perquè aquella part mai morirà, com que el nostre do era justament transformar-nos mil vegades, no costa mai morir del tot...
com sempre...agraït eternament...
dimecres, 1 de maig del 2013
L'home de lluny
Tot és bonic quant es mira desde certa distància.
L'home de lluny escriu des d'un blog... , allà hi posa els seus pensaments, hi col.loca els seus somnis, converteix histories escoltades en contes per a ell, s'inventa núvols, però també presenta als altres els colors que veu cada dia...tan volàtil com sempre, amb il.lusions efímeres però molt certes e intenses...potser perquè son curtes però intenses, les vol compartir, somiant que d'això pot sorgir un somriure, un moment agradable, o simplement sense cap ambició, perquè vol, perquè potser demà ja no recordarà el que ha viscut avui...
L'home de lluny no coneix el temps, no sap col.locar les coses en un rellotge, tan sols ho posa en el rellotge coronari de l'intensitat...si batega més fort ho escriu i si batega amb llàgrimes, tampoc ho amaga, l'home de lluny és molt valent... això si, de lluny!!
L'home de lluny te l'origen aqui, en aquestes paraules: el que és, el que busca, el que fins i tot troba, però l'home de lluny son paraules, que no esperin molts fets d'ell, perquè ja fa molt que pensa que de prop perd el que s'intueix d'aquella silueta llunyana que mira les estrelles, i que elles li responen amb un somriure disfressat de brillantor...l'home de lluny tan sols mai falla a la naturalesa, fa molt que s'hi ha adaptat i no ha volgut que fos ella que s'adaptés a la seva realitat, tot i això, agafa el cotxe i li roba molts recursos per el seu benestar...però sincerament, l'home de lluny fa temps que va deixar de creure en aquest benestar, perquè encara pot ser més volàtil que ell mateix...
L'home de lluny cada dia té menys d'home, cada dia necessita menys del que els seus companys d'espècie necessita, cada dia està més lluny, i el que és pitjor o millor, és que cada dia es troba més a gust així...rebuscant la serenor en les fulles i no en els premis que et regalen per ser bon minyo, tan li fa aquests premis, però no patiu, perquè no deixa de ser bon minyó...perquè l'home de lluny ja fa temps que no hi és, i alguns poden pensar que es creu superior,o un acte de pedanteria, però no, justament fa temps que té clar que és inferior a tot aquest meravellós planeta que el fa somiar i respirar cada dia...si, l'home de lluny ja no és res, és instants, és sensacions, és sentits, però l'home de lluny té molt més de llunyà que d'home...
L'home de lluny s'aparta perquè no suporta el patiment, però també sap posar un posat distant si cal, fins i tot alguns el poden confondre en persona freda, però no, necessita de mil escuts per no plorar cada dia que veu algú patir... si és algú desconegut ja plora, imagineu com pateix quant és algú que habita al seu cor!!
L'home de lluny cada dia té records per la gent que ha fallat, perquè ha fallat en molts casos, segurament perquè mai li van ensenyar a caminar per aquesta societat, i ho hagut d'apendre ell solet, tot i que mentres aprenia aquest fet, ha aconseguit escoltar el seu destì, ja no és el que es dibuixa dia rera dia en la realitat... no,no, no el busqueu per allà, perquè ell en té un altre, i no vol que res distorsioni el camí plé de volatilitats que fan que la seva vida sigui viva i no una conseqúencia rera una altre...
L'home de lluny perd el nord algunes vegades, avui per exemple, però tan sols obre les orelles i marxa al bosc, o al mar o al riu i escolta i torna escoltar, i de tan escoltar li arriben veus que abans no entenia i comença a rebre carícies inpalpables però existents...el més senzill, el més elemental torna a ell, tan sols aquest fet ja el fa retornar amb força...demà ja li tocarà altre vegada posar-se la disfressa de complicat...l'home de lluny vol ser simple, res més...
L'home de lluny cada dia que passa, creu que és menys cosa, que no pertany enlloc, que no creu en cap nacionalisme ni llengüa, i així recupera qui és i curiosament, des d'aquest punt tan visualment inexistent, és on comença a viure...perquè com que té un calendari extrany, a vegades sembla que estigui a punt de morir i a vegades acaba de nèixer...tot i així, ell creu en la gent, perquè com que no sap que vol dir nació, ni història, ni llengüa , ni guerres, els col.loca un per un al mig d'un bosc, o entremig d'una nit plena d'estrelles, impossible que ningú deixi de brillar així...l'home de lluny no és que cregui amb la gent, si no que l'admira, li fascina, li veu mil colors, però tot i així, vol quedar-se lluny de tothom...cada dia més...tan sols els que entenen el seu caminar llunyà el veuen a pocs centímetres i l'home de lluny és un privilegiat i té la sort de necessitar més d'una ma per poder comptar els que l'accepten així, tan llunyà...
L'home de lluny regala paraules i els fets els deixa pels valents...en un món mai pot deixar l'escut... en l'altre simplement va despullat, tan sols allà es deixarà estimar... si no us el trobeu allà, us mirarà amb admiració, però de lluny, no s'acostarà mai, encara que us dongui la ma o simplement un "bon dia"...perque ell sap el que és estar molt aprop, massa aprop de tot, i sincerament, no en té ganes...
Aixó si, aprofita ara que no sosté l'escut per donar les gràcies, tota la vida estaria donant les gràcies, als que el miren desde lluny i als que l'abracen sovint...perquè l'escut no és de guerrer, si no per no mirar justament tantes lluites que no van amb ell...
L'home de lluny escriu des d'un blog... , allà hi posa els seus pensaments, hi col.loca els seus somnis, converteix histories escoltades en contes per a ell, s'inventa núvols, però també presenta als altres els colors que veu cada dia...tan volàtil com sempre, amb il.lusions efímeres però molt certes e intenses...potser perquè son curtes però intenses, les vol compartir, somiant que d'això pot sorgir un somriure, un moment agradable, o simplement sense cap ambició, perquè vol, perquè potser demà ja no recordarà el que ha viscut avui...
L'home de lluny no coneix el temps, no sap col.locar les coses en un rellotge, tan sols ho posa en el rellotge coronari de l'intensitat...si batega més fort ho escriu i si batega amb llàgrimes, tampoc ho amaga, l'home de lluny és molt valent... això si, de lluny!!
L'home de lluny te l'origen aqui, en aquestes paraules: el que és, el que busca, el que fins i tot troba, però l'home de lluny son paraules, que no esperin molts fets d'ell, perquè ja fa molt que pensa que de prop perd el que s'intueix d'aquella silueta llunyana que mira les estrelles, i que elles li responen amb un somriure disfressat de brillantor...l'home de lluny tan sols mai falla a la naturalesa, fa molt que s'hi ha adaptat i no ha volgut que fos ella que s'adaptés a la seva realitat, tot i això, agafa el cotxe i li roba molts recursos per el seu benestar...però sincerament, l'home de lluny fa temps que va deixar de creure en aquest benestar, perquè encara pot ser més volàtil que ell mateix...
L'home de lluny cada dia té menys d'home, cada dia necessita menys del que els seus companys d'espècie necessita, cada dia està més lluny, i el que és pitjor o millor, és que cada dia es troba més a gust així...rebuscant la serenor en les fulles i no en els premis que et regalen per ser bon minyo, tan li fa aquests premis, però no patiu, perquè no deixa de ser bon minyó...perquè l'home de lluny ja fa temps que no hi és, i alguns poden pensar que es creu superior,o un acte de pedanteria, però no, justament fa temps que té clar que és inferior a tot aquest meravellós planeta que el fa somiar i respirar cada dia...si, l'home de lluny ja no és res, és instants, és sensacions, és sentits, però l'home de lluny té molt més de llunyà que d'home...
L'home de lluny s'aparta perquè no suporta el patiment, però també sap posar un posat distant si cal, fins i tot alguns el poden confondre en persona freda, però no, necessita de mil escuts per no plorar cada dia que veu algú patir... si és algú desconegut ja plora, imagineu com pateix quant és algú que habita al seu cor!!
L'home de lluny cada dia té records per la gent que ha fallat, perquè ha fallat en molts casos, segurament perquè mai li van ensenyar a caminar per aquesta societat, i ho hagut d'apendre ell solet, tot i que mentres aprenia aquest fet, ha aconseguit escoltar el seu destì, ja no és el que es dibuixa dia rera dia en la realitat... no,no, no el busqueu per allà, perquè ell en té un altre, i no vol que res distorsioni el camí plé de volatilitats que fan que la seva vida sigui viva i no una conseqúencia rera una altre...
L'home de lluny perd el nord algunes vegades, avui per exemple, però tan sols obre les orelles i marxa al bosc, o al mar o al riu i escolta i torna escoltar, i de tan escoltar li arriben veus que abans no entenia i comença a rebre carícies inpalpables però existents...el més senzill, el més elemental torna a ell, tan sols aquest fet ja el fa retornar amb força...demà ja li tocarà altre vegada posar-se la disfressa de complicat...l'home de lluny vol ser simple, res més...
L'home de lluny cada dia que passa, creu que és menys cosa, que no pertany enlloc, que no creu en cap nacionalisme ni llengüa, i així recupera qui és i curiosament, des d'aquest punt tan visualment inexistent, és on comença a viure...perquè com que té un calendari extrany, a vegades sembla que estigui a punt de morir i a vegades acaba de nèixer...tot i així, ell creu en la gent, perquè com que no sap que vol dir nació, ni història, ni llengüa , ni guerres, els col.loca un per un al mig d'un bosc, o entremig d'una nit plena d'estrelles, impossible que ningú deixi de brillar així...l'home de lluny no és que cregui amb la gent, si no que l'admira, li fascina, li veu mil colors, però tot i així, vol quedar-se lluny de tothom...cada dia més...tan sols els que entenen el seu caminar llunyà el veuen a pocs centímetres i l'home de lluny és un privilegiat i té la sort de necessitar més d'una ma per poder comptar els que l'accepten així, tan llunyà...
L'home de lluny regala paraules i els fets els deixa pels valents...en un món mai pot deixar l'escut... en l'altre simplement va despullat, tan sols allà es deixarà estimar... si no us el trobeu allà, us mirarà amb admiració, però de lluny, no s'acostarà mai, encara que us dongui la ma o simplement un "bon dia"...perque ell sap el que és estar molt aprop, massa aprop de tot, i sincerament, no en té ganes...
Aixó si, aprofita ara que no sosté l'escut per donar les gràcies, tota la vida estaria donant les gràcies, als que el miren desde lluny i als que l'abracen sovint...perquè l'escut no és de guerrer, si no per no mirar justament tantes lluites que no van amb ell...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)