L'home de lluny

Tot és bonic quant es mira desde certa distància.
L'home de lluny escriu des d'un blog... , allà hi posa els seus pensaments, hi col.loca els seus somnis, converteix histories escoltades en contes per a ell, s'inventa núvols, però també presenta als altres els colors que veu cada dia...tan volàtil com sempre, amb il.lusions efímeres però molt certes e intenses...potser perquè son curtes però intenses, les vol compartir, somiant que d'això pot sorgir un somriure, un moment agradable, o simplement sense cap ambició, perquè vol, perquè potser demà ja no recordarà el que ha viscut avui...
L'home de lluny no coneix el temps, no sap col.locar les coses en un rellotge, tan sols ho posa en el rellotge coronari de l'intensitat...si batega més fort ho escriu i si batega amb llàgrimes, tampoc ho amaga, l'home de lluny és molt valent... això si, de lluny!!
L'home de lluny te l'origen aqui, en aquestes paraules: el que és, el que busca, el que fins i tot troba, però l'home de lluny son paraules, que no esperin molts fets d'ell, perquè ja fa molt que pensa que de prop perd el que s'intueix d'aquella silueta llunyana que mira les estrelles, i que elles li responen amb un somriure disfressat de brillantor...l'home de lluny tan sols mai falla a la naturalesa, fa molt que s'hi ha adaptat i no ha volgut que fos ella que s'adaptés a la seva realitat, tot i això, agafa el cotxe i li roba molts recursos per el seu benestar...però sincerament, l'home de lluny fa temps que va deixar de creure en aquest benestar, perquè encara pot ser més volàtil que ell mateix...
L'home de lluny cada dia té menys d'home, cada dia necessita menys del que els seus companys d'espècie necessita, cada dia està més lluny, i el que és pitjor o millor, és que cada dia es troba més a gust així...rebuscant la serenor en les fulles i no en els premis que et regalen per ser bon minyo, tan li fa aquests premis, però no patiu, perquè no deixa de ser bon minyó...perquè l'home de lluny ja fa temps que no hi és, i alguns poden pensar que es creu superior,o un acte de pedanteria, però no, justament fa temps que té clar que és inferior a tot aquest meravellós planeta que el fa somiar i respirar cada dia...si, l'home de lluny ja no és res, és instants, és sensacions, és sentits, però l'home de lluny té molt més de llunyà que d'home...
L'home de lluny s'aparta perquè no suporta el patiment, però també sap posar un posat distant si cal, fins i tot alguns el poden confondre en persona freda, però no, necessita de mil escuts per no plorar cada dia que veu algú patir... si és algú desconegut ja plora, imagineu com pateix quant és algú que habita al seu cor!!
L'home de lluny cada dia té records per la gent que ha fallat, perquè ha fallat en molts casos, segurament perquè mai li van ensenyar a caminar per aquesta societat, i ho hagut d'apendre ell solet, tot i que mentres aprenia aquest fet, ha aconseguit escoltar el seu destì, ja no és el que es dibuixa dia rera dia en la realitat... no,no, no el busqueu per allà, perquè ell en té un altre, i no vol que res distorsioni el camí plé de volatilitats que fan que la seva vida sigui viva i no una conseqúencia rera una altre...
L'home de lluny perd el nord algunes vegades, avui per exemple, però tan sols obre les orelles i marxa al bosc, o al mar o al riu i escolta i torna escoltar, i de tan escoltar li arriben veus que abans no entenia i comença a rebre carícies inpalpables però existents...el més senzill, el més elemental torna a ell, tan sols aquest fet ja el fa retornar amb força...demà ja li tocarà altre vegada posar-se la disfressa de complicat...l'home de lluny vol ser simple, res més...
L'home de lluny cada dia que passa, creu que és menys cosa, que no pertany enlloc, que no creu en cap nacionalisme ni llengüa, i així recupera qui és i curiosament, des d'aquest punt tan visualment inexistent, és on comença a viure...perquè com que té un calendari extrany, a vegades sembla que estigui a punt de morir i a vegades acaba de nèixer...tot i així, ell creu en la gent, perquè com que no sap que vol dir nació, ni història, ni llengüa , ni guerres, els col.loca un per un al mig d'un bosc, o entremig d'una nit plena d'estrelles, impossible que ningú deixi de brillar així...l'home de lluny no és que cregui amb la gent, si no que l'admira, li fascina, li veu mil colors, però tot i així, vol quedar-se lluny de tothom...cada dia més...tan sols els que entenen el seu caminar llunyà el veuen a pocs centímetres i l'home de lluny és un privilegiat i té la sort de necessitar més d'una ma per poder comptar els que l'accepten així, tan llunyà...
L'home de lluny regala paraules i els fets els deixa pels valents...en un món mai pot deixar l'escut...  en l'altre simplement va despullat, tan sols allà es deixarà estimar... si no us el trobeu allà, us mirarà amb admiració, però de lluny, no s'acostarà mai, encara que us dongui la ma o simplement un "bon dia"...perque ell sap el que és estar molt aprop, massa aprop de tot, i sincerament, no en té ganes...
Aixó si, aprofita ara que no sosté l'escut per donar les gràcies, tota la vida estaria donant les gràcies, als que el miren desde lluny i als que l'abracen sovint...perquè l'escut no és de guerrer, si no per no mirar justament tantes lluites que no van amb ell...