un conte volàtil

Era un il.lús...paraula maquiavèlica per excel.lència...un il.lús, confusió absoluta... s'anomena il.lús a algú que espera que passin coses que no poden passar mai, quasi un pensador utòpic, però en aquesta confusió poca gent podia recordar que aquesta extranya paraula transformada en adjectiu negatiu prové de l'il.lusió, que si busquem en el diccionari personal de cadascú, ens adonarem que és una de les paraules més boniques, amb més colors, amb més camins i amb més infinits que tenim per funcionar...
Doncs si, era un gran il.lús, i allà se li omplien els dies de somnis e imaginacions...
No era extrany doncs trobar-lo al mig del bosc donant les gràcies a una flor per il.luminar aquell dia la seva mirada...un podria pensar que estava boig, però realment ell tenia la necessitat de donar-li les gràcies...com que no esperava res a canvi, tan li feia que la flor no li oferís una resposta...la seva finalitat era entregar tot el que la resta del món li oferia...així doncs s'enamorava del mar, de les muntanyes, de les olors i com no, dels animals i dins d'aquest últim grup, de les persones...
Mirava enrera i recordava un trajecte en tren, on un home d'avançada edat s'asseia davant seu...el sol ja s'amagava i els seus últims reflexes, els que donen bellesa a tot el que toquen, feien d'aquell rostre una obra d'art, on cada arruga mostrava un boçí de la seva vida...si,si, se'n va enamorar, potser va ser dels seus primers enamoraments just quant s'endinsava en l'adolescència...i no era una noia, era un home gran, un vell, on la v no podia amagar la gran B que sorgia d'aquella cara enmirallada en el gran astre de la calor i de la llum.
Sempre més va seguir així, no li calia buscar, tan sols obrir de veritat la mirada i deixar que els porus de la sensibilitat no es tanquessin mai fes el que fes i així podia disfrutar de tots els instants, no tan sols dels que el calendari humà marca com a assenyalats per disfrutar de la vida...ho volia fer sempre i sempre que pugués, agraïr-ho al protagonista de l'instant màgic...perquè sigui quina sigui la forma de la bellesa, ell en dia d'avui, encara hi veia màgia.
El temps ha passat i segueix igual: és un il.lús, marxa tan lluny en els pensaments que no hi pot arribar, però no espera arribar-hi, perquè somiar despert ja és una forma d'assolir el que mai es podrà aconseguir...aleshores hi entra la part racional per no decepcionar les seves utopies, i aquestes doncs es transformen en il.lusions, per tant, mai te la decepció, és com un cercle viciosament sa que mai s'acaba.
I en el pas dels anys arriben les tecnologies...segueix enamorant-se, potser més que mai de les fulles, o dels núvols, o de l'aire, però ara fins i tot es pot enamorar per una pantalla i segueix igual que sempre, sense que l'enamorament sigui de mascle o de res en concret, s'enamora i prou, perquè alguna cosa inexplicable li desperta els sentits i en aquesta petita incomprensió, ell és quant ho veu tot més clar...
Algú diu que li agrada algún enllaç en una xarxa social, ell que no para quiet buscant tresors observa, ara també ho podriem anomenar clicka, i quant apreta el dit la mirada se li torna a il.luminar, veu bellesa, la que sempre anhela, no cal que sigui en un rostre bell, en aquest cas ho és, però no cal, la bellesa és subjectiva...queda embobat, i ara si, és una dona, tot i així el mascle que fa temps que dorm no es desperta, és tan il.lús que tan sols aspira a fer l'amor amb els sentits...però veu alguna cosa especial en aquella cara, tot es desperta i pensa: "li he de dir!!,no em pertany, li he de dir!!"...i li diu, sense esperar res a canvi, amb la mateixa passió que li va dir a la flor que el seu color li regalava un dia preciós, sense necessitat de fer res més que existir...gràcies altre vegada...
I de la flor ja en sap la reacció, seguirà amb els seus colors, regalant la seva tendresa, però ara és una persona, que pensa, que potser pensa massa, que espera que algú li digui alguna cosa amb alguna intenció, i ell tan sols entrega aquell moment...per això, a part d'il.l´ús, és tan volàtil que molts no l'entenen..."com pot ser que algú que diu això desaparegui?" es poden preguntar...però ell omple boçí a boçí la seva vida, peça rera peça, com un puzzle on tot va encaixant...fora de les seves inspiracions momentànies ja té els tresors permanents, que l'inspiren sempre, cada dia o cada segon, els que tan estima apassionadament...
I de sobte s'enamora altre vegada, sense esperar un resultat de l'enamorament, s'enamora que veu reflexat en aquella desconeguda sensibilitat, dolçor, tendresa, però sobretot inspiració...ell, buscador inesgotable de "muses i musos", en troba una que el deixa bocabadat, per la bellesa, per pojectar en ella tota la bellesa que havia somiat...a la terra és posar a l'altre a un nivell molt baix, com el que va pel carrer i piropeja, amb més o menys bon gust, a una noia bonica...però ell parla des d'un altre cantó, o un altre estat: l'inspiració, els sentits es desperten, i allà on un vol aconseguir un sopar amb aquella noia, ell tan sols vol volar una estona gràcies a una mirada enamorada d'una imatge...és poca cosa per l'altre, tan sols es pot sentir una flor més, que coi és una flor comparat amb una vida?, amb les  lluites per prosperar professionalment?, que és entremig d'un amor o encara més, en un desamor?...no és res, però és l'únic que te ell, la seva imatge impactant...i encara que per ella això no és res, per ell és un instant, un moment de deliri inspirador, un regal que ell tan sols li pot tornar amb un "gràcies"...millor li promet un conte i aquest conte s'ha acabat...