He perdut tots els correus electrònics...curiós que quant et passen aquestes coses et dóna la sensació de que han entrat a la teva intimitat, si no pensem que estem en el segle XXI, et preguntes on són, qui els està llegint, qui està entrant en la meva més profunda intimitat...aquesta és la primera impresió, després com sempre, toca donar la volta...i crec que justament els hagi perdut avui és realment adient al dia que vaig passar ahir...
En el correu hi tenia part de la meva història, encara no se si els recuperaré, però crec que el primer correu que tenia guardat era del 2007, no en guardava molts però si els més personals, els que van marcar un moment de la meva vida...m'ha agradat saber que m'he preucopat més dels que havia rebut fa pocs dies que dels que havia rebut fa molt temps...segurament no és una mala senyal.
Suposo que em sap greu saber que estem tan exposats als capricis de l'informàtica, pensem que ho tenim tot ben guardat i la única cosa que tinc guardat i que depèn de mi són les cartes escrites a mà, que tampoc fa tants anys, tots escriviem...
Ahir justament em va tocar enfrontar-me a moltes coses del meu passat, ahir justament vaig anar canviant tots els meus plans mentres anava passant el dia, suposo que és el que millor em defineix, que mai tinc plans segurs, segurament perquè aspiro sempre que la meva "ordenada" i ja "marcada" vida, es transformi en disbauxa i inseguretat...
Veure algú que et diu, i suposo que té clar, que tot ho té claríssim, sempre m'ha acollonit, em fa por la seguretat, perquè la vinculo en tots els pensaments de l'altre persona...
Jo sempre he cregut que la força està en la ment, tan fa que siguis molt emocional o sensible, i siguis fred i cerebral, crec que tot són ordres que enviem, i si ens les creiem, les tirem endavant, peti qui peti, encara que peti un mateix...
Per això quant tenim alguna cosa programada al cervell, restem inmòvils al present, el nostre destí és el que ja he sincronitzat amb mi, per tant res canviarà l'ordre cerebral...
Potser aquest és l'equilibri que em falta a mi, o potser no tinc ordres de cap mena que m'arribin de la ment, sigui com sigui, en el moment que el passat em retorna i no em deixa viure el present, és només aleshores quant paro i, per dir-ho d'una manera plana, "me la foto"...i ahir "me la vaig fotre"...
Primer pas: amagar-me de tots els fets externs que m'impedeixen mirar-me, o sigui en altres paraules, buscar la solitud, sense ella sóc incapaç d'avançar...
Segon pas: preguntar-te...
perquè he arribat fins aquest punt, on estic descontrolant, i sobretot, quant trobo el punt de descontrol, tirar enrera fins arribar al que tú creus, no m'agrada estar segur de res, que et fa arribar al teu present descontrolat.
Tercer pas: enfrontament...
Sempre he pensat que lluitar contra el dolor és absurd, crec que s'ha de sentir, acceptar-lo, digerir-lo i llençar-lo definitivament, però tambè crec que hi han coses que són molt més complicades que aquestes "simples" passes, i suposo que aleshores ja podem començar a parlar de trauma...i un trauma no és soluciona amb regles establertes, tot i que poden ajudar també, però cada trauma segurament té una solució diferent.
En el meu cas tot ha d'anar molt enrera, segurament a quant jo tenia 12 anys, i dic segurament perquè no vull pensar que segur que és això, perquè potser aleshores podria excusar-me en tots els meus actes del present i seria massa fàcil.
Han passat ja 33 anys, i ahir vaig fer un pas clau en aquest enfrontament. Tot i que el trauma és meu, no el vaig veure nèixer sol...algú va entregar l'eina per construir-lo i evidentment després el meu cos, o la meva ànima, o la meva essència van començar-lo a crear a la meva manera, per alguna cosa tots som diferents i ens agafem les coses cadascú depenent de com som...
És curiós que una vegada t has enfrontat amb valentia a una cosa ni tú mateix sabies que tenies tant pendent, la sensació és que tornes a pendre't el nou dia com el que realment és, un nou dia, i de sobte, no li sumes totes les càrregues del que has viscut...
Ho lligo tot a la perdúa dels correus perquè la meva solució justament va ser escriure un correu a la persona que portava l'eina que va fer nèixer un trauma en mi...ni tan sols puc saber si m'ha contestat, no hi ha res a la meva " bandeja de entrada"...però el que trobo totalment alliberador és saber que mai més , segurament, podré llegir el que li vaig enviar...en mi, que em costa tant recordar que he escrit o he fet el dia anterior, és una senyal evident de que el més important és el que vaig fer en aquest cas, o sigui que en aquest cas és més important l'acte que la conseqüencia, segurament no necessito resposta i poques vegades no necessitem respostes...tot és més senzill, tan sols ho necessitava fer, res més que això.
Que JUSTAMENT avui hagin marxat totes le meves acomulades lletres dels correus, acumulades de fa anys, és la finalització d'una setmana dura, on gent que estimo, valoro, i crec, m'han saccejat per dins, on he hagut d'anar tirant enrera per redescobrir coses que encara estàn incrustades dins meu però que jo no era ni conscient que m'impedien excercitar les passes del present sense el pes de la motxil.la...
Ara doncs agraeïxo, els agraeïxo a ells, i perquè no, als capricis de l'eina més potent d'aquest segle, l'informàtica...
Ah, i important, també m'agraeïxo a mi mateix ser valent a vegades, és necessari...i no escoltar el que crec que necessito, si no escoltar el que visc ara mateix, i és molt diferent una cosa de l'altre...el que crec és conseqüencia del passat, el que visc és ara, el moment, on sóc, la única cosa real que existeix...el meu present.
