cagat

L'altre dia em disposava a mirar carrie, mítica peli de terror...intentava pensar  si em va fer molta por o no, no ho recordava, i vaig pensar en una època de la meva vida que cada dia anava al videoclub a llogar una peli, cada dia!! i feia cicles de gèneres, recordo que en la meva filmoteca casolana vaig col.locar en la programació  del cicle de terror aquest film...però no recordo si em va fer por o no... mirava les pelis a la meva habitació, però sabia que hi havia el meu tiet o el meu pare aprop i no patia perquè haig de confessar una cosa: SÓC UN CAGAT!!...
Recordo una nit a Matadepera, sol, en aquella casa gegant. Una casa que mai hi havia silenci, els mobles parlaven, les parets també, ja feia por per si sola. Aquella nit el CAGAT Alex va fer la gran animalada de veure una de les pel.lícules que més m'han acollonit: El resplandor...ui! , tan sols anomenar-la, se'm posa la pell de gallina...buf!! no puc explicar com em vaig sentir. De sobte, em va agafar pipi (merda!-vaig pensar)... de la tele al pipinero (indret on és fa pipi) hi havia un bon tram i vaig pensar: i ara que faig?
Vaig pensar en aquelles nits a casa el Ra, que jo a les nou del matí encara estava ressacós i m'agafava un d'aquells pipis post-marxa, o sigui inevitables...aleshores obria la porta, treia el cap, i si sentia gent parlar ,futuda!! , volia dir que hi havia convidats i evidentment em feia vergonya baixar en aquell estat, perquè el lavabo estava a baix i jo a dalt, i entre la meva "picha" i el "pipinero" existia un obstacle: els estruncadors de pixeres matineres, o sigui : els convidats...sort que el Ra feia col.lecció de botelles varies i buides i jo aprofitava per omplir-les i així podia tornar a dormir la mona sense donar mala imatge a la familia del meu amic.
Doncs bé,torno a aquella fatídica nit Mataperenca:
Tenia pipi i el lavabo quedava mooooolt lluny i quant ja no podia més, vaig decidir ser valent i fer un cop de "pixa" ...
Que no hi hagi passadís, que no hi hagi passadís, pensava!! però n'hi havia, i vaig haver d'anar d'una punta a l'altre de la casa fantasma i juro, perjuro i reperjuro que mai he passat tanta por com aquell moment, el lavabo fred, tota la casa fosca, el jardí devant , el silenci, el creck crick dels mobles i la peli en la meva ment...
Quant s'acabava aquella obra d'art del suspens, amb la porta tancada, paralitzat, acollonit, cagat, recagat, hipercagat, van picar a la finestra de casa, ni rcordava que em venien a buscar!! juro, perjuro, requetejuro que el "brinco" (en català, binquell) que vaig fer va ser dels que fan època. Era l'Albert que em venia a recollir, l'hauria matat però justament no ho podia fer perqué ell era un possible Jack Torrance en potència i també perquè veure'l em va donar una alegria brutal, de veritat que era incapaç de fer res i la seva companyia va ser un alleujament brutal...i sempre m'ha passat, tinc por, terror a les coses que fan por o terror, però com el meu vèrtig, com les meves pors, m'atrau, no ho puc evitar, de fet és un estat que pateixo però m'agrada, és emocionant, és una sensació extranya però m'atrau molt...
I aleshores penso  en les pelis, que sempre dic que el prota o la prota son uns gamerusos d'anar allà on senten la fressa, jo em quedaria ben quietet al llit!!...això és el que penso, a l'hora de la veritat si he sentit alguna cosa a casa hi he anat corrents, que s'ha ser tontet eh!! perquè si un dia trobo algú , ja he begut oli!! que faig? el convido a un refresc? ...el paio amb una destral i amb cara de psicòpata i jo devant d'ell demanant-li que vol per beure!!
Si, sóc un cagat total, ho reconec, em fa por tot. Ja de petit veia monstres a l'habitació. L'armari a la foscor tenia rostre i cos. Abans de ficar-me al llit, mirava si a sota s' hi amagava un monstre, obria les portes dels dos armaris abans de tancar la llum per si hi havia un assassí a dins.
Una nit vam veure a casa "la bella y la bestia" (no la de disney, és clar) i a l'endemà,( al matí!!, amb tota la llum del dia ) , recordo baixar les escales corrents i cada vegada que mirava enrera veia un home amb cara de gat que em perseguia.
Amb el fantasma de l'òpera vaig estar hores sense poder tancar els ulls.
Però "El resplandor" va ser la culminació a una vida cagada (de cagat), m'encanta aquesta peli, m'apassiona, la ment, el terror que provoca la metamorfosi de l'escriptor, i això que no sóc un apassionat del Nicholson, bé, de més jove si, però de gran se li ha quedat la cara en un estat estàtic, com si ja no la pugués moure i mai pugués deixar de ser expressiu i per mi, un gran actor, ha de saber no ser expressiu i això costa moltíssim i ell, per les seves faccions, ja no ho pot aconseguir, però en el resplandor està sublim, genial i evidentment amb un geni anomenat Stanley Kubrick com a director, el resultat és fantastic. Tot i que el dia que la vaig descobrir, a Matadepera, l'actriu no la doblava la Veronica Forqué i em va agradar molt més que quant ho va fer ella després, que la trobava massa exagerada en el doblatge, o massa forçada.

Em fa tanta por que sempre guardo les imatges que tinc al blog, en aquest cas l'elimino... el miro i tremolo.

Els regals

Ahir mirant "descalzos en el parque" em vaig tornar a sumergir en el meu món de fantasia. A vegades sento que tot és petit, la vida és petita, és poca cosa, i potser és així, però el meu Peter mai és mort, segueix lluitant per viure entre la fantasia i la realitat.
En les pel.lícules ho trobo, trobo aquest punt de fantasia que sempre busco, inagotable buscador de sensacions on potser no hi ha res més, però no hi puc fer res, vull més, molt més del que realment és la vida.
M' enamoro cada dia moltes vegades, de tres paraules, d'una llum, d'un instant, del que sigui.
Avui quant el sol marxava m'ha regalat un cel ample, preciós. He parat a la rotonda i m'he quedat 10 minuts mirant aquell cel tan gran, no li volia fer un lleig aquest regal, de fet és per tothom però jo me'l sento meu quant el gaudeixo. Costa trobar sensacions a vegades, però perquè volem que sigui així, és molt fàcil fer explotar els sentits, es posar la ment en el lloc més real d'un mateix i després obrir tots els sentits al que t'envolta. Ells mateixos ja s'encarreguen de posar el filtre al gust del consumidor, però cada dia, si no estem atents, ens perdem molts regals...potser es que estem acostumats a rebre'ls embolicats i ens costa rebre una regal en un dia no assenyalat.
Cada dia que començo a viure de nou, penso que em donarà avui el meu respirar, on estarà el detall, el moment, el regal o el tresor que té avui la vida per mi. Quant un dia s'acaba i res m'ha arribat em dona la sensació que no ho he vist però segur que hi era, en un indret on no he parat atenció, he desperdiciat el meu moment diari...però poques vegades em passa, acostumo a tornar a casa amb un regal incrustat en els meus sentits, no cal en tots, tan sols que un dia sigui per la vista i l'altre per l'oïde ja n'hi ha prou...això em fa sentir viu, i és una sensació espectacular, perquè et dona la sensació que has viscut una mica més que el que ja esperava del meu dia.
Ultimament estic arribant a un moment màgic, on aconsegueixo estimar la meva ficció i la col.loco on realment ha d'estar, en la meva plena realitat. En un món on tots som un somia-truites i uns il.lusos i ara ho veiem, els que som somiadors o voladors ja no quedem en un lloc despreciable, perquè això no vol dir que no saps caminar per aquesta vida, encara que moltes vegades la gent pensa  això.
Com que el món o el país no està bé, la meva imaginació ha dit prou, ja que si tots mirem molt endins, veurem que en la nostra imaginació hi ha la gran veritat de cadascú de nosaltres, el que passa es que ho posem en un lloc utòpic, com si fos inabastable, però moltes vegades penso que ho fem per por, per por d'enfrontar-nos als nostres somnis, i posem els somnis en el lloc més pràctic possible, perquè no volem fracassar en l'intent.
Però no te res a veure ser un somiador a no ser realista, els somnis son innats en l'èsser humà, en canvi la realitat no és nostra, és la que és, res més, però ens amotllem a ella sense queixar-nos, sense oposar resistencia i ens ressistim en molts casos al nostre jo més intern, per això hi ha tant pànic a mostrar qui som realment i jo, mai he entés el perquè, tanta por fa dir qui som? ...diuen que has d'anar molt en compte a mostrar-te, no entenc el perquè, mai ho he entés...si, reps garrotades però reps tresors increibles i si no et mostres? ...tambè reps garrotades, perquè al no mostrar-te no nega el teu dolor a les coses que et fan mal, però és clar, com que el dolor també l'amagues, doncs sembla que no l'hagis rebut.
Sempre dic que quant coneixes algú, pots donar mil voltes, fer mil recorreguts, fer mil filigranes, allargar l'espera, però sempre arribaràs amb aquella persona al mateix lloc, pots fer mil quilòmetres o un centímetre del viatge apassionant de la coneixença, però el trajecte , sigui curt o llarg, ni amagarà les mancances en la nova relació ni ajudarà a pujar-la a un altre nivell, vull dir que si tots siguessim més clars, abans disfrutariem dels tresors i abans també ens estalviariem un desengany.
Suposo que ens fan estar massa temps exposats devant dels altres , dels desconeguts, i això ens fa agafar tanta por que finalment ens acostumem a ser així.
M'agrada la gent clara i neta, cada dia més, i m'allunyo de la gent que té por de les intimitats, però si allà hi ha l'essència de cadascú!! i és l'únic lloc que coneixes de debó a qui esculls en la teva vida...no dic que has d'anar despullat d'ànima per tot arreu, però em sembla que estem descompensats.
El Peter torna a marxar avui a fer una volteta pel seu món!! que bé, ultimament no para!!

Esmeralda

Ahir pensava en uns quants personatges infantils o juvenils, tot va venir per un comentari televisiu que em va fer entendre que Don Pepito i Don José, dels paiassos de la tele,eran gays, quina animalada!!:
Hola Don Pepito,
Hola Don José,
pasó usted por mi casa?,
por su casa yo pasé,
vió usted a mi abuela?,
a su abuela yo la vi,
adiós Don Pepito,
adiós Don José.
Si, és evident que hi havia marro!! l'àvia era l'excusa per amagar els seus actes impurs.
I després de fer aquesta reflexió he pensat en tots els actes impurs que m'agradaria fer amb l'únic amor platònic que he tingut en tota la meva vida, perqué més platònic que un dibu no hi ha res.
L'Aida sempre em diu que estic enamorat de l'Esmeralda (del geperut de Notre Dame). Quant la vaig veure al cinemà em van caure els cataplins al terra, cosa que va provocar que  molt educadament la senyora del devant me'ls va recollir.
-son seus els cataplins?
-si senyora, si és tan amable...
-si, ara els hi torno, perdoni perquè l'esquerra està una mica humit, el meu fill l'ha confós amb una llaminadura i li he tingut de treure de la boca.
-osti, perdoni, em sap greu
-no passa res, diu que li recordava al seu pare, que fa dos anys se'n va anar amb la veína del tercer, una mulata despampanant i ja no l'hem vist més, ni a la mulata, ni al meu ex home ni els seus cataplins...el trobem a faltar!!
-me'n alegro que li hagi fet recordar. Miri, si vol se'ls pot quedar mentres duri la peli, total tampoc els necessito ara mateix, ja me'ls tornarà, estem aquí per ajudar-nos uns als altres.
-Gràcies, té un cor gegant i uns cataplins entranyables, li fa res que me'n posi un a la boca jo també? ja sap, els records...
-senyora...els meus cataplins son seus!!
Però això no va fer baixar l'intensitat en que l'Esmeralda va entrar dins meu, n'estic perdudament enamorat, i mai paro de pensar en ella i en aquest estat m'he quedat, platònicament enamorat.
Anys enrera vaig descobrir la Blancaneus, una autèntica bleda assoleiada, evident propulsora del maxisme i dels mals tractes a les dones, mare de Deu, que tonta!! i això que estava bona, tenia el seu punt, però collons, com es pot trobar una casa al mig del bosc, mig morta de por i de cansanci i posar-se a netejar com si res. De sobte li apareixen set nans, tots catxondos per la nova inquilina i ella ben embobada amb la seva bondat i esperant, ai si, el seu princep. Cony, aprofita, i juga el joc de la seducció amb els nans, ah no!! i en canvi li ve una velleta, que amb perdó, s'ha de ser gili per no veure que hi ha gat tancat (gato encerrado) i va i es fot la poma com si res!!. Com dic, aquesta per tal d'estar amb un mascle al costat es fot a la boca el que sigui, sort que les dones van triar un altre camí, perquè si no encara estarien portant la copeta i el puro al home enclastat al sofà mentres veu el partit de futbol.
La ventafocs es una mena de Blancaneus, però que ja ha aconseguit alguns drets més pel sexe femení, no molts, però alguna cosa si que va millorar. Almenys sabia enganyar pel seu benefici hormonal, ja que totes, això si, es desfeien devant de qualsevol presència masculina. Bé, però tampoc eran tan tontes perquè sempre és fixaven amb el princep, no sabien res!!,. per tant, ara m'agafa el dubte de si no s'assabentaven de res o eran més llestes que les gallines, sigui com sigui, era un crit al maxisme total.
Més llestes que les gallines? existeix això?
No hi ha ni una protagonista de Disney que no tingui gana d'home, bé , algunes com la de Tiana y el sapo (Tiana i el sapell, així tradueixo tot a la meva filla: saldo: saldell, caldo: caldell, clavo: clavell) ho dissimula molt bé peró finalment també babeja, no hi ha manera!! Mulan fins i tot comença transexual i finalment és carrega una conquesta xina però treu el seu cantó més femení i torne-m'hi, ben enamorada!!!
Però l'Esmeralda és diferent, no me la imagino rentant plats, ni tallant les ungles dels peus del seu mascle, si que me l'imagino en una escena sexual de pura dinamita, amb aquells moviments tan sensuals, quina dona!!

Ahir intentava recordar quina era la musa que va despertar el meu erotisme personal, dubtava entre la Victoria Vera, una noia que sortia a una serie que es deia "Norte y Sur" o la Jessica Lange...bé, de fet vaig descobrir el seu nom molt temps endavant, ja que després em va agradar com a actriu, però totes, totes, queden eclipsades per la gitana.
Tipic en mi, sempre em complico la vida, és un clàssic que quant aconsegueixi estar amb ella, amb l'Esmeralda, vindrà algú del seu clan i em fotaran una bona pàllissa, però és així, estic enamorat d'una gitana, i haig de aguantar les conseqüències.
Per cert, el tema de tallar les ungles dels peus del seu mascle no és una exageració meva, a mi m'ho van oferir fa temps, la meva resposta va ser:
-amb la boca o les tisores?...acte seguit vaig marxar per potes ja que mai deixaria que la meva parella em tallés les ungles dels peus, ni de les mans...perquè totes les dones, menys l'Esmeralda, guarden moltes coses a dins, per tant millor prevenir, prefereixo que s'ho guardin i ho diguin com a reivindicació devant d'invitats o familiars que donar la possibilitat de venjança en els meus propis peus..no,no!
Bé, algú em podria preguntar perqué el meu mite eròtic actual és un dibuix, fàcil resposta, perqué es per tota la vida, ni envelleix ni canvia de caràcter, amb els anys els meus dos altres mites que em van enamorar, van ser la Brigitte Bardot i la Valérie Kapriski, una la vaig descobrir ja gran i que li anava la Zoofília i l'altre s'ha fet monja, per tant, millor em quedo amb l'Esmeralda, que és intocable i coherent desde el primer dia que la vaig veure fins ara..

Amunt i avall

Ara si que aniria a veure al Pepe Rubianes, perquè tindria material per fer cada dia una estrena durant un any sencer. M'imagino cagant-se en tot, veient la bogeria que estem visquent:
"-y entonces , tenemos a la Merkel, que gracias a ella los paises consiguen salir de la crisi...pues yo me cago con la madre que parió a la Merkel, que se mete el dedo mientras ve como presidente tras presidente le prometen que se bajaran los pantalones para que los bancos puedan enclastar su nabo en todo el culo del país...toma nabo económico para ayudar al país!!"
Bé, no segueixo, tan es, però és evident que cada dia anem pitjor i no entenc la mania que tenim d'estirar la corda continuament i no tirar la tovallola quant toca
-injecció econòmica a un país significa que la gent que viu en el país rep una ostia acollonant. Algú que visqui en aquest país estarà content perquè Europa l'ajudi a sortir de la crisis si el que provoca és més gent amb crisis?...m'explico? noooooo....doncs això, com que jo sóc un paio lògic, intento trobar lògica a les coses que miro, però coi, no la trobo.
Aquest estimat primer món té una certa tendència a no fer res amb lògica, o sigui, repeteixo:
Si un país està en crisis qui està amb crisis? el país no?...a veure , si  o no? siiiiiiii
Vaaaal, ja tenim una cosa lògica que és fàcil d'entendre...molt bé, seguim.
Un país està format de ...? ....de persoooones... en principi és així, almenys quant jo camino pel país que em toca en aquests moments ( repeteixo, en aquests moments, no he dit mai el meu país) veig moltes persones que és mouen amunt i avall, i repeteixen: amunt i avall, amunt i avall....vinga va!! tots junts: amunt i avall, amunt i avall...
Bé, ja sabem que un país consisteix en molta gent que és mou amunt i avall .No paro a preguntar-lis perquè és mouen amunt i avall...però en principi intueixo que ho fan per pagar coses per poder viure en el país en qüestió, tot desde el meu punt de vista lògic, que quedi clar...Fins i tot, en un atac d'intuició masculina, intueixo que molts es mouen amunt i avall per poder fer uns dies a l'any algunes coses diferents, com per exemple anar amunt i avall, però en aquest cas ho fan per ells mateixos...però tal és la bona organització d'aquest país, que aquests sers lliures que el dissabte van amunt i avall, ajuden a viure a persones que també van amunt i avall però a destemps, se'ls anomena, esclaus de l'hosteleria...però vaja, entre tots fem que tot vagi amunt...però no!! resulta que anem avall!!
I aleshores anem a votar, altre vegada tots amunt i avall, i una vegada surt l'escrutini del amunt i avall, resulta que ha guanyat la Merkel. O sigui, desde un punt de vista lògic, repeteixo: LÒGIC, si el senyor Rajoy ha guanyat les eleccions per treure'ns de la crisis, perquè també ell ha d'anar amunt i avall a rebre les ordres de la führer Merkel?...es de fàcil resposta: per saber les mesures per treure el país de la crisis.
Per tant , ha guanyat la Merkel!!
Molt bé ,ja hem votat, ha guanyat la Merkel.
Per tant, el país , format per persones, vota a la Merkel, i aleshores la Merkel diu:
-heu d'ajustar això
-heu de canviar això
-heu de posar el cul aquí
-heu de fer set volteretes i de mentres cantar la canço de "que viva España"
Moooolt bé, i tots anem amunt i avall a fer el que diu la Merkel, i resulta que una vegada hem fet el que ens ha dit, n' hi ha menys que van amunt i avall...no ho entenc...de tant ajustar alguns ja no van amunt i avall, de fet ja tan sols van avall.
Bé, la lògica és aplastant. Per tant , entenc que un país no el formen persones que viuen allà, si no fariem mesures que salvarien no tan sols el país, que és important, també salvariem a la gent que viu en ell, doncs no, no és així.
El  senyor Mas, per salvar el país puja el cànon de l 'aigua i milers de persones no arriben a poder-ho pagar, i així salvem el país...i és més, com que si gastes més aigua la pagues més cara , la gent ja no rega el jardí per no arribar al tercer tram, que vol dir? que agbar fot treballadors fora perquè no té tants ingressos, veieu que és fàcil!!
Doncs si, Agbar és una empresa, i sento molt, pels que tenen el sentiment de que pertànyen a un país, a la seva història, a la seva llengua, perquè els països no son més que un Agbar més gran, i aquest és el nostre present, no n'hi ha més.
Intento imaginar-me en quin lloc queda la pobre naturalesa i els animals varis que ens acompanyen (no parlo dels gossos que començo a pensar que son els que millor viuen) perquè ultimament no es parla gaire del medi ambient...PERQUÈ? doncs perquè per salvar un país tan fa el medi ambient, és evident no?
No vull pecar d'adiví, ja que és fàcil dir ara, però m'agradaria saber que significa Europa, encara no ho entenc, perquè tot Europa va junta no?...doncs no, lògic no?
Com que sóc un paio lògic, el primer dia de l'euro vaig fer un café amb llet...1 euro, el dia anterior costava 100, 110 o 120 pessetes, la lògica em va fer entendre que no anàvem bé...s'ha de ser un economista expert per veure això? s'ha de ser un crack de les peles per saber que la construcció petaria? juro que no entenc com ens diuen que ara hem d'anar a una, cony!!, anem-hi doncs , tots a una!! però jo no ho veig per enlloc.
Sempre ens queden solucions més dràstiques per la reutilització dels materials de contrucció que ens sobren, com aquella falsa cirugana (bè, una doctora que abans era doctor) que injectava ciment en comptes de silicona per implantar al cul dels  seus pacients. Bé. almenys s'ha demostrat en  un cas que ha sigut així.
 Per sort la  van descobrir quant la filla de 9 anys de la dona enculada en qüestió, li va voler fer una brometa a la seva mare tot donant una puntada de peu al culet ferm de la senyora...es va trencar el peu!! i adéu negoci silicimentero!!
Últim comentari que he escoltat avui:  si, ens han baixat el sou, però sort tenim de tenir feina.....buf!! quina por que fa escoltar això, i ho entenc eh!! però fa moooolta por, perquè almenys, si anem amunt i avall, que sigui amb dignitat...ai senyor....amunt i avall...

oda a la naturalesa

Quant plores, plou.
Quant rius, fa sol.
Quant cagues, pedrega,
i si vas tou, diluvia.
Si fas un pet, trona
i si escoltes com sona,
entendràs d'una vegada,
que entre la natura
i les teves cagarades,
no hi ha un buit,
sinó dues ànimes agermanades.

La Niula i el somni

El diumenge em va trucar l'Aida per dir-me que havia començat a escriure un conte: La Niula i el somni.
Jo, com a pare, tan sols vull que sigui feliç, mai em plantejo que voldrà ser en aquesta vida perqué crec que no entra en el nostre tracte d'amor imposar res del que jo vull en ella.
Ja per telèfon me'l va llegir, cada vegada més emocionat l'anava escoltant. La seva mare em va dir que l'estava escrivint tot el dia i que tan sols volia ensenyar-me'l, perquè es veu que l'havia inspirat un pirata anomenat Peter Pan. Rapidament em va venir l'imatge del dijous passat que em va preguntar qui era aquest pirata que és diu Peter Pan?. Al dir-li que era jo, s'ho va pendre com si jo estigués escrivint un conte, quina ilusió que el seu pare, als 41 anys, pugués posar-se a la pell del Peter i navegar per un món màgic tot i que moltes vegades m'hagi vist perdut en mal de caps d'adult.

"hi havia una vegada una gateta que es deia Niula. El seu somni era ser ballarina i cantant, cada tarda entrenava i tenia un vestit molt bonic, que es posava, cada vegada que ballava..."

L'Aida llegeix molt, i observa molt i m'agrada com observa, tot i que la sensibilitat ja li ha explotat alguna vegada a la cara, m'encanta veure com als seus 10 anys expresa tan bé el que li passa i com se sent. Hem tingut una temporada rebel, però de mica en mica torna a la seva tranquilitat i serenor i així és com ara pot començar a treure coses boniques de dins seu.
L'altre dia li llegia contes d'un amic i ella els escoltava quasi babejant de plaer, i aquest cap de setmana, ha estrenat una nova forma d'expresar les coses, amb l'escriptura. ´

Fins ara, tot ho mostrava en el dibuix, amb una facilitat brutal per aquest art. Tant, que moltes vegades ,  quant venen amigues seves a casa, em pregunten, sorpreses, si  els dibuixos que tinc penjats a la nevera son d'ella, i si que ho son si, i tots son de fa més de dos anys ja!! encara que son copiats de cromos, veure amb quina rapides els copia a tamany natural em deixa bocabadat, sobretot a mi, que sóc incapaç ni de dibuixar un cargol.
I de sobte, al llegir-me el conte, he tingut el pensament de que li agradi desenvolupar qualsevol art, potser seria la màxima ilusió si em plantejo alguna cosa del seu futur.
 Potser perqué a casa he viscut amb tants artistes que m'ajuda a pensar aixó. Veure el meu avi escrivint la seva obra de teatre "els joglars del segle XX", o el meu tiet fent olor pintura desde la seva ment als seus peus, o al meu pare fent treure fum de la seva Olivetti fins a altíssimes hores de la matinada, m'evoca a moments màgics de casa meva.
La meva germana va tenir el luxe de que als 14 anys ja va guanyar el premi Sant Jordi de pintura, tenia un dó especial ja de ben petita i la meva mare, potser va ser l'única que s'ho va treballar estudiant per arribar a ser professora de dibuix, tot i així, va aconseguir exposar quadres i guanyar-se la vida molts anys tan sols pintant.
Si una cosa no hem fet bé a casa , és vendre el nostre producte, sens dubte pel poc interés que hi havia material per les coses i qualsevol expressió d'art s'entenia tan sols, desde el punt de vista sensorial i de plaer propi. El meu tiet sempre em diu que jo tindré l'herencia de tot l'art, ja que tot ho tenim guardat i de fet, jo ja tinc a casa els escrits del meu pare en la seva famosa maleta verda, que era quasibé l'únic equipatge que portava amunt i avall, tot i que curiosament tot el que havia publicat mai ho va guardar, tan sols tinc el que més li agradava, el que mai va mostrar i que per ell tenia un valor molt més gran.
De sobte em trobo amb la meva filla que em demana ajuda per escriure un conte, quina ilusió!!, ahir, que va venir amb mi encara que no ens tocava estar junts, (això és la sort de que un divorci no deixi de permetre l'entença), vam estar preparant la seva obra d'art. Si dels avis o besavis agafa aquest dó, m'encantaria que de la mare agafés la constancia que tant ens ha faltat a casa, sense menysprear el seus coneixements del dibuix, ja que la seva mare, com l'àvia per part materna tambè dibuixen meravellosament bé.
"És igual escriure bé o no, l'important es que t'agradi, que ho gaudeixis, que estigui per sobre de les opinions dels altres"...li deia quant em preguntava si ho feia bé o no.
Si una cosa m'ha faltat a mi, es llegir més, ho tinc clar. He nascut entre llibres peró la meva formació està en la gent, en com actuen, en el que diuen, en el que pensen, en els més propers i els que no conec de res, em puc estar escoltant una conversa totalment aliena a la meva vida a la taula del costat de qualsevol bar, potser sembla que estic bevent un café amb llet, però tan sols estic processant una vida d'una taula propera i segurament aquella mateixa nit quedarà plasmat en qualsevol escrit meu, potser un detall entre mil paraules, potser totes les mil paraules estaran dedicades aquells desconeguts que m'han inspirat una història.
Però em falta vocabulari, i constància i tambè saber escriure millor el català, tot i que em nego a no lluitar per apendre cada dia una mica i paraula per paraula busco la seva correcció i potser quant la repeteixo cent vegades ja he anulat una altre errada de la meva escriptura.
L'Aida i jo no hem pogut compartir l'altre afició que tinc, els esports. A ella no li emocionen gaire, tot i que cada dia li agrada més ballar i com que a mi m'encanta fer el pallasso, ja hem fet uns quants dancings casolans...però no li agrada de moment ni el tenis, ni el squash, ni el basquet, ni el futbol, i potser si que el volei, cosa que no el conec gaire però tambè hem anat practicant i anem aprenent. Ella és del mar, de nedar i de la música, que no para d'escoltar-la i ballar-la.I com he dit abans, no imposo res, que triï ella i decideixi el que li agrada o no li agrada.
Estic emocionat, perquè avui continuarem treballant la seva obra, jo tan sols estic al seu costat i quant em pregunta alguna cosa, li responc amb el meu criteri no professional però si passional.
Tinc clar que no sóc un pare convencional, ho sap ella, ho saben les seves amiguetes i ho sé jo, sóc pare però abans que això , soc jo mateix, no em puc amagar de qui sóc, perquè em descobriria, però quant arribem aquests punts de conexió de paraules, quant recuperem altre vegada el dó de compartir els nostres pensaments, em sento feliç, molt feliç i ara que ella venia d'una etapa de silenci que jo havia de respectar, veure altre vegada com vol compartir la seva ment amb mi, em torna a col.locar en el paper d'Alex i no de pare, que sincerament, és un paper que em va molt gran, potser perquè no he tingut un pare gaire comú i mai recordo d'ell cap discurs paternal devant meu.

Planer

No fa molt em van preguntar com ho havia superat, com podia estar tan bé si havia patit tant. Segurament la resposta no és tan fàcil, i a vegades no saps com és que els ulls s'obren del tot i per sempre.
Ens agafem molt al passat, hi evoquem les nostres mancances del present i ens arrapem a alguna cosa que ja ni existeix, per poder disculpar el que vivim en dia d'avui.
La ment no ajuda, ja que acostuma a mirar el passat amb nostàlgia possitiva, borrant tot el que provocava patiment i reafirmant els moments més dolços o bonics i així, no hi ha manera d'avançar.
No fa tant, un dia com el meu aniversari ,els ulls se'm van obrir entremig de l'eterna ambigüetat i el sentiment de veure que no ets gran cosa. No feia molt plorava pensant que parlava de mi, desitjant que el seu estat fos igual que el meu i aquí em quedava arrapat, però els fets em van fer paralitzar-me de sobte i mai més he pogut engegar, per sort.
I ha sigut a l'inversa, tot a l'inversa del que sempre m'havia passat, desde el primer dia va ser així i amb la mateixa efímera persona que mostrava en els seus insegurs passos, les seves últimes seguretats respecte a mi, van aconseguir que tota la meva memòria fes un gir que ni tan sols jo esperava, i va tornar a aparèixer, per fi, l'amor que tinc per mi i que tothom ha de tenir per un mateix.
Mentres ella m'exigia que no em creiés ni tan sols protagonista d'un dels seus escrits, totes les llàgrimes d'alegria que m'havia provocat llegir-la, és van assecar a l'instant, no era més que un detall entremig de molts altres i els ulls van entendre que ja no es podien tancar mai més i ho agraeïxo, perquè des d'aquell moment la meva vida ha anat amunt.
Recordo tots els instants de la meva vida, tots, però curiosament s'ha esborrat tota aquesta part, com si res del que vaig viure fos real, com si fos realment un detall més entremig de moltes coses.
I avui m'ha donat l'alegria més gran del món, fa tot just un any jo vaig fer l'última mostra d'entrega absoluta, vaig preparar amb una ilusió increible el meu últim regal, i no nego que el va rebre bé, tant, que ens vam entregar per última vegada a la nostra vida.
Però la seva eterníssima ambigüetat va tornar a destrosar les coses viscudes, no saber dir un si amb fermesa o  un no amb fermesa porta a que tot el que t'envolti es torni tan ambigu com el mateix ser i per això repeteix l'error cada vegada.
L'infortuni o la sort, més aviat la sort m'ha donat el privilegi de veure les coses clares en dia d'avui. Mentres la gent espera que les coses canviïn a  partir de demà, a mi, si es que encara tenia un pensament dolç, se m'ha esborrat fins i tot, la possibilitat de que el que va passar fa un any fos real, i tot, com sempre, gràcies al destí, que avui, si  m'ha ajudat.
Potser per això recupero la felicitat mentres altres maleeixen els seus passos, potser per això, a pesar dels meus milers errors, la gent que m'estima, em valora i tan sols ella va ser la que va marxar cames ajudeu-me del meu costat, com li fa tothom que s'acosta a la seva confusa realitat, sempre plena d'entrebancs i de disculpes eternes que tan sols fan que un tambè és disculpi de tot el que li passa, perquè això s'encomana i és perillós. Però avui, per sort, he entés que la mentida encara era més gran del que jo em pensava, però tambè haig de reconèixer que no m'enganyava a mi, tan sols ho feia amb ella mateixa, per tant ni tan sols puc tenir la ràbia que havia tingut i potser sento pena i prou.
L'altre dia una preciosa amiga em va dir que no sabia on col.locar-me en la seva vida, el meu interior em va fer un gir, de sobte em van venir mil records, em va entrar pànic a repetir una història, però no, perquè em va fer sentir important, perquè en pocs dies ha fet més que els dos anys reals qye vaig passar amb una frase repetida com aquesta. Potser perquè està sola en les seves decisions, no ho sé, però em va fer sentir bé i li agraeïxo perquè em va ajudar a superar un trauma d'adult, que és molt pitjor que el d'infant.
avui ha marxat l'altre part, si es que no ho havia fet ja i a partir d'ara , ja pot repetir l'única cosa que s'atreveix a fer, felicitar-me pel meu anivesari, cosa que és el que més em defineix, els meus aniversaris.

reflexió: vital pel nostre futur!!! ja,ja,ja

Jo crec en les fades.
Comença la jornada de reflexió...ja,ja,ja...perdó, m'ha agafat un atac de riure...de reflexió he dit, que bó.
I jo que segueixo creient en les fades, avui el Peter torna a sortir. I també prepara una bona jornada reflexiva.
No vull ser gran- es repeteix continuament- no vull ser gran!!!
Quant ets gran les papallones et passen pel devant i ni te'n assabentes, els colors son d'un sol color i les formes agafen una sola forma, el 3D ja només el veus en el cinemà, i quant ets petit, tot està en 3D.
Mires un núvol i el veus gran i de sobte, es transforma en un gran elefant gris que s'acosta fins que els teus ulls d'infant li donen forma de casa, i obres la porta per fer un gran àpat amb milers d'ocellets que t'acompanyen amb una música dolça.
Tens por, quant es fa fosc, perqué l'armari de la teva habitació es converteix en un gran monstre amb una boca gegant, preparada per endrapar a tots els infants del món i rapidament obres el llum i veus que l'armari torna a ser el lavabo de les nines.
Agafes la vorera per anar a cole, amb el dit gros de la mà dreta frenes si apretes fort, amb el dit gros de l'esquerra acceleres i els intermitents son els ulls, si fas l'ullet, depenent de l'ull, gires a un costat o l'altre.
I et poses a cantar tot solet a l'habitació i una multitut de gent crida sense parar repetint la tornada més coneguda de la teva cançó i balles com un boig perquè no vols defraudar al teu públic fidel, que cada tarda està allà, esperant-te impacient.
I et cases amb el teu millor amic i a l'endemà lluites amb ell per l'amor d'una princesa, i el tercer dia s'uneixen les forces dels dos perquè un exercit de sargantanes estan a punt de conquerir el regne dels cargols i tú ets el defensor del gran cargol, que et confia la seva protecció.
Avui el Peter és un nen, que s'inventa mil coses que sap desfer a l'instant, que sap diferenciar la realitat de la ficció.
Jo, de mentres, em miro el telenoticies i no entenc perquè els grans no sabem tornar a la realitat. He sentit mil paraules, las mateixes cada dia, que son el resultat de la transformació dels adults, però coi, no tornem, com els nens, a veure les coses clares i entendre que no és més que una invenció, absolutament aliena a nosaltres.

Que he de reflexionar? que hi hagi justicia? ja,ja,ja...ai, que em parteixo, potser votaré a un partit d'esquerres, ja,ja,ja,ja,...d'esquerres dic!!!! ai senyor...d'esquerres!!!...cagats!!, la paraula és : CAGATS!!! ...ja sé, votaré  un d'independentista, a veure si ens independitzem d'España, que bó, d'Españaaaaa, ja,ja,ja...boníssim, de que coi em serveix sortir d'España si a l'endemà estaré a Europa?, que aquesta si que ofega sense cap mena de compasió...i si voto iniciativa? ja,ja,ja,ja, son els descendents dels comunistes, ja,ja,ja,ja, son aquells que van amb bicicleta a fer els mitings i amb metro a la feina, ja,ja,ja,ja...ai que em peto...però no sé que els passa que quant acaben les eleccions agafen un mercedes per estar al poder i s'ajunten al partit socialista, o sigui que no existeixen...no hi son!!! no hi ha res!!!....els votes i no existeixen, son un pet amb cua dels altres...ja,ja,ja.
Ja sé, ja sé, miraré cap a l'altre cantó, jo,jo,jo,jo,jo....que fort!!! l'altre cantó....votaré al PP, amb aquella gent que tan sols diu que ho salvaran tot, no diuen res més, tot ho salvaran!!! ja,ja,ja,ja....i amb això ja en tenen prou, ja,ja,ja,ja i per no dir res la gent ja els vota,ja,ja,ja,ja i no conten que aquesta vegada ho tenen més pelut...ja,ja,ja...l'Aznar va arribar en bon moment, peró el Mariano (te la meto por el ano, ja,ja,ja) ho té magre, molt magre...aiiiii....que em peto!, no puc parar de riure, el PP dic!!! que té a les seves files a un torturador com en Fraga i en comptes de fer-li un judici pels crims que va cometre, encara li faran un monument, ja,ja,ja,ja...
Ja ho tinc, votaré a convergencia, ja,ja,ja,ja....aquells catalalistes venuts a la butxaca, ja,ja,ja, que com el PP, com que no son d'esquerres s'ho poden carregar tot per salvar l'economia,ja,ja,ja,ja...no han de demanar ni perdó...jia,jia,jia,jia...aaaaaaiiii!!! que fort!! els tipics burgesos catalans que s'omplen de "visca Catalunya!!" però amb el cul ben obert per poder recollir diners d'on sigui...també son còmics aquests!!!
També hi puc anar per votar en blanc, ostia!! en blanc!!! quina animalada!! perquè tots hem de creure en aquest sistema democràtic, ja,ja,ja,ja...democràtic, que fort, però que coi dic!!! aaaahhhh, deu ser democràtic perquè ens podem queixar, ara ho entenc, ens donen pel cul però almenys podem queixar-nos, que bé, quina ilusió!!!
Quin mal de panxa!!!

Jo crec en les fades, m'agrada mirar als nens com en tenen cura, com les mimen, com ens mimen, com ens estimen,com saben diferenciar el que és important del que no ho és, com encara no s'han perdut entre tantes mentides...és tan avorrit cada dia sentir el mateix, és tan inútil que ens ho expliquin a nosaltres, pesats, son uns pesats tots plegats!! em quedo amb les fades, que tan sols creien en elles ja en tenen prou per viure, no necessiten tanta madurés com nosaltres...tot plegat esgota i em quedo amb una cosa, només amb una...amb els nens, sempre penso que la solució està allà, espero que un dia ens adonem d'això i comencem a canviar les coses en el lloc que l'èsser humà encara toca de peus a terra...perquè no se si sóc l'unic que pensa que tocar de peus a terra és acceptar aquesta gran mentida que vivim....suposo que un dia hauré de callar, perquè la crisis s'haurà acabat.
Peter, tu si que en saps!!!

Nespresso

Començo per comentar que no té res a veure l'amor que puc sentir pels que tenen a casa una Nespresso amb tot el que posaré a partir d'ara respecte el producte que em refereixo, és important saber que és una cafetera i res més. Una vegada donat el primer avís començo a cagar-me amb la famosa Nespresso.
Sóc un cafeter desde fa molts anys, ja sabem que molts nens neixen amb un pà sota el braç, jo no, jo vaig néixer amb un grà de cafè al cul, cosa que va confondre a tots els presents pensant que el nen havia fet la primera tifa i a sobre en forma de caqueta de cabra, fet que va provocar que ma mare li digués la frase que més li agradava dir al meu pare: cabró!!!
Bé , no m'enrotllo més i vaig directe al grà...de cafè, evidentment.
Una vegada llençada la menjada d'olla televisiva, les Nespresso van començar a intruduir-se a les cases catalanes, un bonic mascle, acompanyat d'un anunci més o menys agradable i repetint-lo fins la sacietat i ja tenim el producte venut...i amb molt d'èxit.
Com a bon cafeter que sóc, estava intrigat per saber el gust d'aquesta meravellosa màquina de fer cafè. Recordava de jovenet com buscava per Barcelona el millor cafè en tots els bars de l'eixample, però ara ja estava tot solucionat, la Nespresso ja estava aquí, olé sus granos!!!
Rapidament vaig entendre que era una "pijada" i veia molta gent amunt i avall per aconseguir les famoses capsuletes màgiques, però vaja, això no és important, suposo que l'Audi 4 també és una "pijada" i funciona molt bé, per tant vaig obtar per esperar abans de expresar la meva opinió.
El més important es el gust- em repetia continuament quant veia a la gent anant de cul a buscar les capsetes de coloraines.
Bé, dono també, de pas, la meva humil opinió del nescafé de tota la vida, tant el descafeïnat com el normal, sempre l'he trobat vomitiu, ho dic amb tanta humiltat com contundència.
Va arribar el moment de tastar-lo i encara no entenc res de res de tot el rebombori.

Ona

Font, Roca...sóc padrí d'una preciositat que és diu Mar.
M'enamora el mar, parlo amb ell, és cada dia part més important de la meva vida.
Hi ha una Ona que m'està portant a un lloc màgic.
Fa anys, quan tenia potser 18 anys vaig escriure un conte, és deia "El riu", parlava d' una persona que arrastrada per la força de la realitat baixava riu avall, sense saber quina era la recompensa a tanta submisió d'aquella força incontrolable.
Finalment va començar a lluitar i a nedar contra corrent per aconseguir entendre el perquè d'aquell riu, va aconseguir-ho, va arribar al naixement del gegant caudal. Allà dalt, tot d'homes sense rostre tiraven un a un als nadons sense més explicació, però ell, l'heroi, va aconseguir veure que hi havia rera d'aquells personatges cruels i grisos. Ens amagaven uns grans colors, milers de paisatges que mai podriem veure i quant més embaladit quedava mirant tanta bellesa, quant va baixar la guardia, els homes grisos el van tornar a llençar corrent avall.
La baixada fou brutal, estava esgotat de tanta lluita passada, no podia esquivar cap roc, ni cap branca que el curs del riu li posés al devant...finalment, ferit, va arribar a la recompensa que esperava a tothom a no ressistir-se a la baixada, una bassa sense moviment, tan grisa com els homes d'allà dalt, va callar, no va dir res, ell sabia el que no podrien veure mai els altres, i és va silenciar per no adolorir milers, milions de vides que havien passat riu avall sense ser conscients del que no havien ni tan sols intuit.
Jo no sé perquè però fa temps que visc al mar, ja no toco terra, segurament no la vull tocar i de sobte, quant el mar ha canviat com tantes vegades fa en un instant, he sentit la força d'una onada que m'ha portat en un instabt a una illa deserta, una illa que jo ja coneixia, una illa que està molt més plena que moltes ciutats que trepitjo. Com que d'aquell heroi que va lluitar per saber, vaig apendre alguna cosa, he borrat el passat, no m'he inventat un futur i em quedo aquí, minuts, hores, dies, mesos, el que calgui, perquè si d'aquí un any encara hi sóc , estaré en present, per tant, com que no sé que faré en un any, no m'ho invento, el present té forma d'ona.

"l'amor a nivell subtil, és l'essència de la nostra instancia inmunològica.La gent està tan acostumada a ser infeliç que la sensació de felicitat els sembla sospitosa...la gent està tan reprimida que l'espontània tendresa els incomoda i l'amor els inspira desconfiança"

Ahir en Punset va dir que tot està en l'educació, i que fins que no canviem això, res a fer, no estem acostumats a dir t'estimo, costa molt, ens avergonyeix, no sabem dir el que sentim, no estem preparats a parlar del que sentim  i ens costa escoltar el que senten els altres, crec que la clau sempre està aquí, no hi ha més, perquè aquí és on som cadascú de nosaltres en la més íntima intimitat...ens despullem devant de tonteries cada dia, però mai ens treiem la cuirassa i perquè? perquè tenim por a que ens facin mal, i el mal tan sols te'l poden fer quant no estàs segur de qui ets ni del que sents...no dic això perquè jo hagi arribat aquest punt, ni molt menys, a mi em fa mal i em fan por moltes coses,, per tant ,  em queda molt...però si que vull viure un dia sense la sensació de que t'has de defensar , de protegir, això es un altre truc perquè siguem més "borregos" i callem encara més,m 'agradaria sentir i prou, el que el cos em demana, ment i cos junts en un sol lloc, finalment trencarem totes les fronteres físiques i nosaltres no serem més que mil particions que anirem treient dia rera dia segons la necessitat del moment. No crec que aquest sigui el camí, potser totes les particions juntes son molt potents perquè no ens hauriem de disfressar cada dia mil vegades...total , perquè?

"quanta energia és deu perdre cada dia en aquest món per la maleïda por"...que bé, el Punset ho diu!!, és una sort, ho podrem dir quatre iluminats més i ja no ens podran dir que és una "xominada"

Ona, gràcies, m'obres els ulls i em tanques les pors.

Educació

Aquest video penjat al facebook per la Isa m'ha fet pensar i molt. M'ha fet canviar conceptes que jo tenia molt incrustats dins meu i m'ha fet reafirmar altres que sempre he cregut:  la força de l'individu. L'educació no és més que una conseqüencia del que vivim, i sembla a vegades que segueix el món, quant el món hauria de seguir-la a ella.
Això és repeteix en families, en grups, en colles, a tot arreu ens anem perdent entremig de sirenes que indiquen quant comença el dia i quant ja pots plegar per avui, per tant, no tan sols el sistema educatiu produeix un producte global i fa perdre dons de molts individus, tots anem junts en aquest suposat error de desdibuixar persones per poder pintar un quadre global on tots ens convertim en "wally" i a tothom els costa aleshores reconeixe'ns.

Deixo el video aquí, val la pena, crec que potser aquí hi ha la clau de canviar moltes coses, i repeteixo, crec que és pot extrapolar a tots els àmbits de la vida i de la equivocada, (pel meu entendre) socialització que vivim desde sempre. També aquí pot estar l'origen de les guerres, de les lluites inútils, de les incomprensions i fins i tot, de molts crims, mentals i fisics ,que l'humanitat continua o continuem efectuant.

Atemporal

De sobte entra un mosqueter en la meva vida, torna a entrar, un mosqueter que demà serà un cavaller o un trobador, o potser serà simplement un follet, però ha tornat a entrar, si és que alguna vegada ha marxat del tot.
Em sento tan bé!!!
Em podrien venir records antics, de fa anys, però no és així, tot és en present, no sé perquè però és en present...com quant un dia em vaig presentar per sorpresa devant seu i els ulls van brillar, els seus i els meus, i després altre vegada marxem....però no marxes mai, saps que hi és i l'altre sap que tú hi ets.
I arriba un moment delicat per mi i m'ajuda, i molt, com pocs, i com sempre, sense fer merder, sense voler allissonar, mostrant com tota persona segura, la seva inseguretat. Un ha de ser molt segur per mostrar la seva inseguretat, un altre dels conceptes que avui en dia la gent confon.
Perquè n'estic convençut que acceptant la teva inseguretat arribaràs a una profunda seguretat interna i això, és vital per quant caus. Pots caure molt, poc, menys, més , moltísim o poquisim però sempre, tothom, cau en un instant de la seva vida. hem d'estar preparats per saber caure i també per saber enlairar-nos i això és treballa ni quant estàs a dalt, ni quant estàs a baix, si no quant ets fora d'aquests estats (evidentment quant ets a dins poses en pràctica els teus aprenentatges i segueixes millorant).
Però vaja, al que anava, al meu regal d'avui, a ell. És curiós com llegint pots dibuixar els sentiments de les persones, no son suposicions, si interpretacions subjectives, no ho nego, pero las dibuixes, saps que son així, sents les paraules com entren, el sentiment que està viu, que mai ha mort, que sempre hi és encara que en molts moments hi hagi silenci.
Reciclar una amistat no és possible, però si mirar on som exactament, en el present. Segur que el present està marcat per un passat ,no ho nego, però estimar sempre s'estima en present, no serveix res més que aquest concepte de l'amor. Pots tenir un bon record, pots tenir moments compartits inolvidables, és així, però jo no sóc més del que sóc ara, i ell també i tothom som present, i qui em miri en passat ara s'equivocarà perquè potser el defraudaré o potser el sorpendré possitivament.
Però no sé perquè hi ha gent atemporal, que és manté exacte i que valores tan sols l'ara, el moment que realment trepitgem i no ho entens, perquè potser l'has vist menys que molta gent, poster has compartit menys que molts, però jo crec en coses que potser molta gent no creu, m'explico:
Crec que hi han persones que estan condemnades (en possitiu) a viure en present, perquè fa anys, quant la imatge era constant, quant  el cara a cara era molt diari, ja estavem llegint el nostre futur, o sigui, l'actual ,l'ara.
I no dic en el que esperes trobar-te com a persona visible per tothom, no parlo d'això, parlo d'ell, de la part més autèntica. Coneixes el seu recorregut, el saps llegir molt abans de que el llibre et permeti veure la seva realitat i això és perquè en passat, entenies que volia, que buscava, que anhelava i aleshores apareix.
Una vegada, dues, tres, las que calguin, però mai et sorpren qui és en present, exactament així l'esperes trobar...no sé com explicar-ho, no saps practicament la seva vida, que ha disfrutat, que ha patit, on està, però tampoc parlo d'això, parlo d'alguna cosa molt més profunda ,i per més que canviem, ell, jo, tots, quant et retrobes amb persones que sents aquesta unió extranya però bonica, mai et decepciona res, entres en la comoditat i vas directe al grà...un t'estimo, un et valoro, un me'n alegro o un gràcies.
Sense diplomàcia comences des d' ara, no des d'abans, m'agrada, m'encanta que algú et valori en present i que et valori perquè sap qui ets, no que fas ni com estàs en aquest instant.

Punset, un valor afegit

Primer de tot vull dir que envejo aquesta gent, aquests personatges públics que poden dir el que vulguin i que tothom els aplaudeix, mai deixo de pensar que si això ho digués depen de qui en un sopar entre amics el definirien com a sonat, però com sempre dic, aquí primer has de ser alguna cosa, demostrar i tan sols així et fan cas i atenció: fins i tot t'admiren!!!
L'Eduard Punset és un d'aquests, hi han coses que m'agraden molt d'ell, n'hi ha que m'agraden i algunes no m'agraden tant, però en general el trobo interessant, sobretot quant treu la seva vessant més humana, que hi ha una barreja d'innocència "pillina", i un sentit pràctic dels sentiments que em fascina en molts casos.
Ahir, em vaig quedar amb una frase:
"Sempre has de fer cas a l'intuició, mai a la raó"....cony!!! això és molt gros!!!
Jo no m'imagino a molts pares dient això devant dels seus fills...no m'ho puc imaginar, de fet em costa a mi imaginar-me en una escena així amb l'Aida, però per més pare que sóc, que ho sóc molt, m'encantaria poder dir-li.
Però aquests pensadors mediàtics ho poden dir i és queden tant amples...però m'agrada seguir aquestes paraules que juntes poden arribar a marcar el destí d'una persona.
Moltes vegades em cridava alguna cosa, no sabia ni tan sols el perquè, però em cridava i jo, sempre hi vaig, acabo deixant la raó de cantó i me'n vaig on l'intuició et marca un camí molt desconegut però que oloro vibrant i emocionant i sobretot, que oloro el meu camí...quant hi arribes en un vagó de l'intuició i pares a la primera estació, te'n adones que aleshores és quant la raó comença a aparèixer i és aleshores que decideixes que fer...a vegades massa tard, a vegades arriba a temps i moltes vegades et diu que endavant i aleshores toca disfrutar, mai infinitament, però si aquells moments, anys o dies o hores, però no t'ho has perdut.
Però mai he entés els espectadors, admiren aquesta gent que diu el  que ells diuen en la seva vida que son bestieses, i l'aplaudeixen i jo em perdo. Ho vaig descobrir amb el Rubianes al teatre, que òstia rera òstia anava desmuntant el que vivim i tots vinga riure, no se'n adonàven que se'n  enfotia de nosaltres? i a sobre cobrant!!
Jo també ric, no ho nego, però també rebia les bofetades i las encaixava i no m'ho mirava com si parlés de tothom menys de mi, és com una cosa que ens passa, sempre creiem que no va amb nosaltres, curiós.
Va acabar el programa i de seguit feien "valor afegit".
Després d'escoltar el possitivisme del Punset, sap vendre bé les parts possitives del tot plegat, m'arriba una altre bofetada:
Comença valor afegit i em torna a la ment la meva incomprensió a com tot plegat està muntat.
" a Catalunya es llancen cada any 260 mil tones de menjar entre residus als comerços, als restaurants i als domicilis privats"

Tristram Stuart ens explica una realitat, val la pena mirar-ho, tampoc em vull oblidar de la feina que és fa en el banc d'aliments, però em va deixar bocabadat sentir coses com aquestes:
"A España estem , tan sols en botigues i restaurants, a un 160 per cent de les necessitats reals que necessitem"
"hi han més de mil milions de persones que és podrien alliberar de la fam que pateixen amb tan sols una fracció dels aliments que llencem als països rics"
"però la relació entre el nostre abaratament i la seva gana és real, tenim un mercat alimentari global, ens agradi o no"
Jo intento entendre moltes coses, però em costa, potser perquè em deixo portar per la intuïció i no per la raó, com fa el món on vivim, que realment ho fa de conya tot plegat.
Com dic ultimament, al final els únics que realment toquen de peus a terra en aquest món son penjats i somia-truites com el Rubianes, potser els que realment som uns utópics som tots els altres...ultimament ja no sé que pensar...la meva intuició em diu que no foti cas a tantes tonteries que vivim....però carai, la raó pot amb mi moltes vegades...a veure a on ens porta a tots tanta raó, tinc ganes de saber el premi...

Martín (hache)

Dos fragments d'una peli que em va fer pensar molt, plena de converses i de racons:

En aquesta escena recordo que vaig pensar que no hi ha tanta diferència entre Argentina i Espanya, i passat el temps, me'n adono que és així:

Normes d'un pixapins a la Garrotxa ( ideal per nouvinguts de la ciutat)

A l'aterrar a la Garrotxa una de les primeres coses que em van sorpendre van ser les paraulotes, t'acostaves educadament a alguna persona gran i amb el respecte que és mereix t'hi dirigies i quant aquella iaiona amb cara angelical et responia amb un collons, o un mecagoncony, sospitaves inmediatament que les regles del joc eran molt diferents a una gran ciutat.
Després, tornaves a casa, encara amb la cara de sorpresa i de sobte et trobaves una iaiona amb cara angelical devant teu, amb un seat panda, a 35 km/h per un carrer d'Olot, intentaves no perdre la paciència i et sortia un lleu somriure imaginant aquell Panda a la Meridiana.
Sense ser mal educat però amb la mosca el nas, perquè tenia ganes d'arribar a casa per dinar, intentava que la música del cd del cotxe em fes perdre la consciència de la lentitud en la qual circulavem, però quina va ser la meva sorpresa que de sobte, la iaia, para al mig d'un carrer ,si,si, al mig del carrer!!, baixa del cotxe, obre el maleter i comença a treure les escombraries, sense pressa, tranquilament...aquí ja no me la vaig poder imaginar a la Meridiana, em va resultar impossible imaginar tal escena.
El primer cap de setmana que vivia aquí, vaig anar a fer una volteta per la vall d'en Bas, un bonic indret garrotxí, i de sobte tambè em vaig adonar que molts cotxes de cap de setmana vinguts de Barcelona, portàven el mateix ritme que la iaiona malparlada, fins i tot vaig arribar a veure un cotxe parat i una nena fent una foto a una vaca, i jo, altre vegada, parat sense poder-hi fer res...per tant, per conduir a la Garrotxa, si hi vius en ella, has d'agafar paciència i saber que pots rebre tant els dies laborals com festius.
Una de les altres coses que encara em fa gràcia avui en dia, és com et mira la gent gran. Pots passar cincuanta vegades per un mateix lloc i devant de la mateixa iaia o iaio, i et mira com si cada dia fossis nou...i no fa ilusió això?, molta!!! tornes al poble i encara et miren amb aquella cara de qui és aquest? , després diuen de bcn, que ningú es coneix!!. A l'escala de casa meva de l'eixample coneixia alguns veins del bloc, no tots, cert, però el que coneixies un dia, a l'endemà ja no et sorprenia que te'l trobessis. Aquí no, pot fer 10 anys que hi ets i encara et miren com una persona que arriba per primera vegada al poble.
Ultimament, m'ha agafat per fer el mateix, quant camino pel carrer i un home o una dona es para a mirar-me (per cert, no van apendre en una gran escola de dissimulació), jo també paro, i me'l quedo mirant, i ell tambè, i l'escena m'encanta, perquè el pobre o la pobre no sap ni quina cara fer, estic en el mateix dret, crec.
De sobte, surts del bar del poble i tot de gent està a la terrasseta del local, en general, tambè, molta gent gran que s'estan 4 hores i consumeixen, amb una mica de sort, un refresc (que poc durarien al Zurich de la plaça Catalunya de bcn!!). I quant  travesses el carrer,sents un comentari:
Qui és?- diu un
És aquell noi que s'està a Cal Ramonet, està separat i té una nena.
M'encanta girar-me i dir-lis : divorciat senyora, divorciat, estic divorciat!!
Alguns em miren amb sorpresa, altres els fa gràcia però ja cada dia que passa em quedo més ample i començo a disfrutar d'estar en una terra tant propensa als comentaris no dissimulats.
Després també et vas acostumant a diferents formes de saludar olotines. El exemple més clar i que més és porta és el : vas bé?
Tothom és diu si va bé l'altre, sempre has de contestar que si, mai confondre amb el significat real de la pregunta, no és un interés per la teva persona, és com un bon dia o un hola, no és més que això, vull dir que si t'enrotlles molt segurament et guanyaràs una enemistat, s'ha de ser clar i contundent.
-Vas bé?
-Si , i tú? -aquesta es la millor resposta, com a màxim podries dir que tens mal de cap, però res més que allargui la conversa. T'ho poden preguntar desde l'altre punta del carrer, vas beeee??? i tu has de dir Siiiiii!!! i tuuuuuu?
També em sorpren d'aquesta terra,que te'n adones que hi ha molta  gent que és passa tot el dia en un bar. Pots anar al mateix bar un dimecres a les 9 del matí, un dijous a les 7 de la tarda ,o un divendres a les 2 del migdia  i sempre hi han les mateixes persones bevent alcohol, suposo que a bcn també passa però jo no me'n adonava.
Les fronteres personals de la gent tambè son complicades aquí. La primera duana que has de passar és la de l'entrada, costa força, però hi han unes normes no escrites que has d'apendre i finalment ho aconsegueixes i de sobte quant ja semba que està tot, patapam!! una altre duana!! i aquesta ja és molt més complicada i encara no sé quin es el truc per travessar-la.
Una paraula clau per entendre en quin estat estàs en la terra dels volcans, és el trempadisme,si entres bé, ets trempat ben aviat.
-Hola trempat!! vas bé?...important no posar cap connotació sexual a la pregunta, es com un hola (ja he dit abans que el vas bé no és més que això) més un punt més de confiança, no mirar el membre, res a veure.
L'altre mite que rapidament veus que és falç es la cèlebre frase: qui no carda a olot, no carda enlloc....MENTIDA!!
Si es carda, cosa que crec que no és fa facilment, no és fa més que altres llocs, de fet m'atreviria a dir que és una terra més aviat freda en polvorones i torrons, però és clar, rera les moralitats en general s'amaguen moltes coses, per tant el MENTIDA que he posat, el convertiré en mentida en minúscules.
Una altre cosa que s'ha de tenir en compte, és que és pensen que tú, per ser de Barcelona, no saps menjar bé, o no saps diferenciar un pa fet amb llenya o un pa fet amb mala baba per vendre a qualsevol pixapins de cap de setmana. En el meu cas, reconec que sóc ignorant en plantes, animals, i fècules varies, però si el meu tiet o algún amic meu "xava" puja aquí dalt, pot donar mil lliçons camperoles, segurament perquè molts de la provincia de Barcelona son tan de poble com  els d'aquí.
Important: no capficar-se per si un dia et saluden i a l'endemà no ho fan, és normal, no passa res, no té res a veure amb que caiguis bé o no, és així....mentres de tant en tant et preguntin si et va bé...tranquil, tot controlat, tot segueix el rumb indicat...el gest de la boca amb la h del hola preparada, és un gest habitual en mi, i em quedo allà, a la ..., i falta la o, la l, i la a...però tan és, perquè vaig bé!!
Que quedi clar que hi ha gent meravellosa aquí dalt, tinc un amic de Terrassa genial, un de Barcelona fantastic, un de Sant Boi acollonant i un de Vilafranca meravellòs...bé, també n'hi han dos o tres de la terra, però ,o han tingut un desengany fort amb els murmuris i el xafardeig i s'na obert, o no son ben bé d'aquí d'origen...i una excepció, que ja n'he parlat en altres articles, però aquella familia es universal, no son d'enlloc, a tot arreu serien iguals de sincers.
Bé, ejem, segueixo idealitzant aquesta terra, a la qual cosa se'm podria preguntar: que coi hi faig aquí dalt...doncs esperant per marxar, peró tinc la persona que més estimo aquí, per tant, tant sols per això, ja és el motiu principal al meu sedentarisme momentani.

Peter i el pirata

El Peter estava embogit avui, no parava de saltar amunt i avall, fent entremaliadures...avui el pirata s'ha quedat a casa, tot degut a l'abraçada d'ahir, encara li durava...és com una emoció que entra, que no surt, que el Peter no vol que surti.
-Com m'agradaria quedar-me en aquest estat, tota la vida ,així!! , impregnat de carinyo, d'amor, de les coses tan grans que la vida em dona-
Avui el Peter tenia ganes d'estimar, de dir-li a la gent que la crisis és externa, que la societat depen dels rumors, però nosaltres depenem de les realitats, tenia ganes d'abraçar a tothom, de fer ballar a la gent, de fer entendre que el PP, el PSOE, CIU, IU, etc...no son més que tonteries en les vides de la gent, que hem de fer bancs de carinyo, que no es perdi res pel camí, que a qui li sobri, que el deixi en un banc (per exemple, Banc Carinyal de Catalunya o Banco Nacional  Acariñado) i que la gent que vagi mancada ,pugui anar a treure els estalvis dels altres, sense por, sense la maleïda propietat...no,no, no toquis això, que és meu!!, que m'ho he suat... tota la vida per aquesta gran propietat... i perquè no canviar l'estil de les propietats?
La única propietat del Peter era l'amor, el carinyo, la passió, el sentir i son propietats bones, perquè sense els altres no son res, per tant son propietats menys egoistes, propietats que sense altres propietats no poden existir, hipotecats per sempre per el sentir, simplement pel ser i prou.
I quant un s'ilumina, veu tothom iluminat, i el Peter els hi deia:
-quina meravella de somriure que tens
-quina forma de dir bon dia!!
-quin caminar més preciós.
I la gent se'l mirava extranyat, molt més que quant al banc els diuen que hi ha una comisió nova en els caixers, però en el fons somreien al veure aquell personatge llençant pols màgica per tot arreu ,i per més que la felicitat i la bogeria es pot confondre, li volien fer cas, el volien seguir, però estaven preparats per ser formals, per ser com tocava, no els havien dit que deixar-se anar també és pot fer en públic.
De mentres el pirata estava a casa, ja havia vist avui al Peter extranyament eufòric i l'esperava mentres s'irritava per les coses, s'auto-motivava per sortir un dia d'aquests a buscar tresors, però necessitava que tornés en Pan, sense ell, li costava molt sortir al mar a navegar...sense ell no pot trobar, les dues parts es complementen, i avui el deliri era del trapella, el dur s'havia quedat a casa.
Però restava ansiós perquè tornés, no podia més, sentia de lluny els riures d'ell, escoltava una fressa extranya però coneguda, olorava a l'ambient que el Peter estava viu, molt viu, ho tenia clar, havia tornat.
L'abraçada màgica l'havia retornat al cos de la il.lusió i de la tendresa, de creure en que madurem cap a un camí equivocat.
Finalment va tornar i es van trobar, el pirata i el Peter, el Peter i el pirata, cap dels dos podien funcionar sense l'altre i es van abraçar i d'allà va sortir una pluja d'estels que per fi va fer retornar la màgia, aquella paraula que anem perdent a base d'absurditats i tonteries, però que el món necessita tant!!
El pirata, encara ferit , ja que desde el seu naixement fins a dia d'avui havia perdut moltes coses buscant el tresor, va cicatritzar de sobte Era màgia, per tant no és eterna, però per un dia podia sortir a navegar mar endins a la recerca de nous tresors, això és la màgia, creure en ella i viure la fins que torna a marxar, res és etern, i l'home s'encaparra a fer etern les coses més inutils.
Peter es va despedir d'ell, ara era el torn del seu amic, se'l va quedar mirant, sabia que demà tornaria amb un tresor gegant, tornava a veure el seu company pletòric, valent, segur, com tantes vegades l'havia vist, com l'anyorava!!! adéu bonic!! vola d'una vegada, demà ens abraçarem altre vegada o potser no ,però aquest instant ja el tindrem per sempre!!
Peter es va quedar allà i va pensar:
Tot, tot això que ha passat avui es gràcies a un instant, un instant pot tenir tanta força que pot devorar tres , quatre, cinc mesos i si molt m'apures, una vida sencera.
El present: el més bonic que tenim és el present, i si apareix la màgia , si apareix allò tan real en una abraçada, en una persona, o en el que sigui, no hem de baixar, ja baixarem, però l'hem d'aprofitar, gràcies a uns minuts jo he tingut un dia preciós i el meu amic pirata està a alta mar com feia molt que no veia...
Parar és el secret, parar moltes vegades, moltíssimes,i quant trobes un indret preciós, parar... i si criden, que cridin... ja hi anirem més tard.


Dedicat al Guardiola...que si té pressa per salvar el seu país, que ho faci, jo no en tinc ni una , perquè el meu país ni és meu, ni seu, ni de ningú més que dels capullos que tenen por tant sols d'una cosa:
De la màgia, perquè si la gent l'escoltés més i la seguís una miqueta no podrien fer-hi res, perquè en el fons, els mes ilusos, que viuen de falses esperances i que ni tan sols saben mostrar en fets les coses que teoricament tan bé funcionen, son ells, no estan preparats per caure. Nosaltres si, perquè creiem en la màgia i la màgia és la cosa menys utòpica que existeix...el que ells diuen si que és utòpic, pobrets somiadors, somiatruites, no s'assabenten de res....pobrets!!

un regalàs inesperat

A vegades la vida et porta a situacions extranyes. Algú que estimes molt, i que per circunstàncies, doncs no la veus, i de sobte, vas al metge, a una visita i te la trobes allà i fa dies que hi penses. En la seva bondat, en com m'ha ajudat sempre, amb aquella cosa tan fresca que encara té , com una nena ,i no confondre amb inmadura, no, no, com una nena de sentiments, estima i prou, no sap fer-ho pitjor, no ho sabria fer mai.
Vaig fallar-li, ho tinc clar, mea culpa, i sé que la vaig disgustar, i aquest mal em destrossava, no suporto fer mal a ningú que mai m'ha fet mal, que m'ha entregat tant, que m'ha demostrat tant.
I allà, a la recepció de l'hospital, estava ella i quant l'he vist m'ha saltat el cor, i quant m'ha vist, també li ha saltat, i ens hem abraçat , una , dues , tres vegades, com si fes 15 anys que no ens veiessim, les nostres respectives filles devien alucinar. Bé, l'Aida estava feliç., perquè li havia dit, explicat, perquè em veia que patia i quant hem parlat després , em veia altre vegada feliç, content, perquè l'estimo, els estimo, en  això mai els he fallat, sempre els estimo i d'ella, he aprés molt, moltíssim. Però sobretot una cosa, ella es la reina d'una cosa, es la persona més transparent que he vist mai, i ara, que l'he coneguda dolguda, i a sobre, per mi, em venien mil records dels moments que hem passat plegats...no els volia perdre...avui és un dia d'aquells que agraeïxes aquests regals, un regal que ja fa temps em va donar la vida, conèixer gent bona, bona de veritat, que he rigut, que m'ho he passat perfecte i que en el pitjor moment de la meva vida ,sempre van estar allà, ella sempre va estar allà i encara que ja fa temps, mai  oblido. El meu passat , el meu present i el meu futur amb ella.....com l'he apretat, amb els pels de punta i la sensibilitat feliç, i amb l'AMOR allà , encara intacte...guau!!!! quin regal!!!!

Normal

Dia festiu...els dies festius sempre em costen una miqueta, a vegades ´menys, quant tinc l'Aida, a vegades més, quant no la tinc.
Avui he passejat pel riu, pel meu entorn, pel meu privilegi. És un raconet tranquil, molt tranquil i com que hi vaig a les hores que la gent està dinant, encara és més tranquil si cal.
Tinc una pedra on posar-hi el cul, sempre es la mateixa, ja fa temps que la vaig escollir, el riu em passa per sota, la fressa de l'aigua sempre m'ha relaxat i si li sumes una petita brisa d'aire, els elements son perfectes per sentir-te sol humanament i tant acompanyat amb la natura...busco en ella la nostra conexió.
Però és un d'aquells dies festius nostàlgics, els records em venen a la ment sense parar de fluir, tots bons, ni un de dolent, hi ha dies per tot, avui tots son bons, no sé que és el millor per un dia festiu, que siguin bons o dolents, no ho sé.
Em miro anys enrera, rodejat de gent, de familia, d'amics, sempre amb trucades amunt i avall, la bossa, els meus trajectes en tren, a la cerca d'una amistat, alimentar-me de les seves paraules i tornar a casa, i encara més regals en forma de paraula...paraules, paraules i paraules, la meva vida plena de paraules.
Em sembla que no n'he oblidat ni una, sempre acompanyades de l'amic que les recitava i avui ho trobo a faltar.
Ho he escollit jo, ho tinc clar, és el meu camí, ja fa temps que el faig en solitari, amb molta gent aprop però també molt lluny, esperant una trucada però quant la fan, tampoc vaig a buscar les paraules, però a vegades m'entra una nostàlgia de la meva època triomfant, on mai m'amagava de res, on feia uns passos amb una serenor interna, sense por del demà...l'avui, jo, res més.
Trobo a faltar a molta gent, molta, i a vegades, com avui, els envejo, em torno normal, tenen la seva colla, la seva familia, els seus dies festius "normals". És cert que ahir em va dir un amic: quin pal! demà tinc dinar familiar!! però avui ho trobo a faltar, de fet el podria tenir a Vilanova, però son molts km i molt de gasoil que posar.
Que és normal? que no és normal? del últims anys he aprés que hi han coses normals, molt normals, els dinars familiars, els entorns, el fer una cosa "normal" el dia de nadal, tot això  és normal i és evident que ja de petit jo no estava en un entorn "normal".
Estic recuperant l'innocència perduda aquests darrers anys, de fet ni tan sols les meves últimes relacions han sigut "normals", segurament perquè jo crido a la anormalitat sense intenció de fer-ho, diguem que sóc anormal, tot i que no queda molt bonic escrit així.
Tinc la ment a punt d'estallar, d'idees, d'intencions, de ganes, de motivacions, torno a sentir-me el rei de les paraules, però quant a l'endemà mires sota l'arbre de Nadal, moltes vegades el rei no ha deixar res real, però la tinc, l'origen del tenir està en les paraules, els fets moltes vegades no acompanyen, però allà, en els mots, existeix la realitat de tot humà.
Sé que explotaré , com tantes vegades en la vida i tindré aquell moment de deliri creatiu i aquesta vegada no el puc deixar passar, no em puc adormir perquè se que en vindrà un  altre d'aquí uns anys, he d'aprofitar la bofetada que em va fer la vida o em vaig fer jo mateix per reconstruir el meu somni d'infant i que mai ha marxat de dins meu.
Ara retorno a la serenor, de mica en mica, allunyant de mi el que em fa mal, però encara confonent el que em fa mal desde dins i el que em fa mal exterior, aquell exterior que sempre se'm escapa de les mans, que no el sé controlar, en defensa meva tambè tinc l'excusa que mai em van ensenyar com funciona, ho he anat aprenent, per sort, això si, enfortit per un interior que va apendre dels mestres que vaig tenir i encara tinc.
El rellotge va fent tic-tac, cada minut que passa en falta un de menys per explotar, i encara que atemorit, ja que mai he controlat les meves explosions, la vull fer sol, no vull perdre ni un gram d'energia per un problema extern a la meva explosió.
A vegades, quant el riu, l'aire, les fulles i l'entorn et calma, la força surt d'on ha de sortir. Segueixo fallant per fora, com sempre, però cada dia em fallo menys per dins, és com dos camins que van en direcció oposada, però el meu destí és que es retrobin, i quant així sigui, no em serviran excuses del que és normal o no, del que és així i prou i aquestes tonteries del no acceptació del que vius i no excusar els meus passos mai més. En aquell retrobament ja no m'amagaré en un migdia festiu com el d'avui, segur que escoltaré el riu o el mar, però el "normal" per mi, per fi serà el significat meu d'aquesta paraula tant extranya i confusa.

De l'Ester:

Una vez le preguntaron a un iluminado que es lo que a él más le sorprendía de la humanidad, y respondió:
 "... Los hombres, que pierden la salud para juntar dinero, y luego pierden el dinero para recuperar la salud y por pensar ansiosamente en el futuro, olvidan el presente de tal forma, que acaban por no vivir ni el presente ni el futuro, viven como si nunca fuesen a morir, y mueren como si nunca hubiesen vivido..."