Els regals

Ahir mirant "descalzos en el parque" em vaig tornar a sumergir en el meu món de fantasia. A vegades sento que tot és petit, la vida és petita, és poca cosa, i potser és així, però el meu Peter mai és mort, segueix lluitant per viure entre la fantasia i la realitat.
En les pel.lícules ho trobo, trobo aquest punt de fantasia que sempre busco, inagotable buscador de sensacions on potser no hi ha res més, però no hi puc fer res, vull més, molt més del que realment és la vida.
M' enamoro cada dia moltes vegades, de tres paraules, d'una llum, d'un instant, del que sigui.
Avui quant el sol marxava m'ha regalat un cel ample, preciós. He parat a la rotonda i m'he quedat 10 minuts mirant aquell cel tan gran, no li volia fer un lleig aquest regal, de fet és per tothom però jo me'l sento meu quant el gaudeixo. Costa trobar sensacions a vegades, però perquè volem que sigui així, és molt fàcil fer explotar els sentits, es posar la ment en el lloc més real d'un mateix i després obrir tots els sentits al que t'envolta. Ells mateixos ja s'encarreguen de posar el filtre al gust del consumidor, però cada dia, si no estem atents, ens perdem molts regals...potser es que estem acostumats a rebre'ls embolicats i ens costa rebre una regal en un dia no assenyalat.
Cada dia que començo a viure de nou, penso que em donarà avui el meu respirar, on estarà el detall, el moment, el regal o el tresor que té avui la vida per mi. Quant un dia s'acaba i res m'ha arribat em dona la sensació que no ho he vist però segur que hi era, en un indret on no he parat atenció, he desperdiciat el meu moment diari...però poques vegades em passa, acostumo a tornar a casa amb un regal incrustat en els meus sentits, no cal en tots, tan sols que un dia sigui per la vista i l'altre per l'oïde ja n'hi ha prou...això em fa sentir viu, i és una sensació espectacular, perquè et dona la sensació que has viscut una mica més que el que ja esperava del meu dia.
Ultimament estic arribant a un moment màgic, on aconsegueixo estimar la meva ficció i la col.loco on realment ha d'estar, en la meva plena realitat. En un món on tots som un somia-truites i uns il.lusos i ara ho veiem, els que som somiadors o voladors ja no quedem en un lloc despreciable, perquè això no vol dir que no saps caminar per aquesta vida, encara que moltes vegades la gent pensa  això.
Com que el món o el país no està bé, la meva imaginació ha dit prou, ja que si tots mirem molt endins, veurem que en la nostra imaginació hi ha la gran veritat de cadascú de nosaltres, el que passa es que ho posem en un lloc utòpic, com si fos inabastable, però moltes vegades penso que ho fem per por, per por d'enfrontar-nos als nostres somnis, i posem els somnis en el lloc més pràctic possible, perquè no volem fracassar en l'intent.
Però no te res a veure ser un somiador a no ser realista, els somnis son innats en l'èsser humà, en canvi la realitat no és nostra, és la que és, res més, però ens amotllem a ella sense queixar-nos, sense oposar resistencia i ens ressistim en molts casos al nostre jo més intern, per això hi ha tant pànic a mostrar qui som realment i jo, mai he entés el perquè, tanta por fa dir qui som? ...diuen que has d'anar molt en compte a mostrar-te, no entenc el perquè, mai ho he entés...si, reps garrotades però reps tresors increibles i si no et mostres? ...tambè reps garrotades, perquè al no mostrar-te no nega el teu dolor a les coses que et fan mal, però és clar, com que el dolor també l'amagues, doncs sembla que no l'hagis rebut.
Sempre dic que quant coneixes algú, pots donar mil voltes, fer mil recorreguts, fer mil filigranes, allargar l'espera, però sempre arribaràs amb aquella persona al mateix lloc, pots fer mil quilòmetres o un centímetre del viatge apassionant de la coneixença, però el trajecte , sigui curt o llarg, ni amagarà les mancances en la nova relació ni ajudarà a pujar-la a un altre nivell, vull dir que si tots siguessim més clars, abans disfrutariem dels tresors i abans també ens estalviariem un desengany.
Suposo que ens fan estar massa temps exposats devant dels altres , dels desconeguts, i això ens fa agafar tanta por que finalment ens acostumem a ser així.
M'agrada la gent clara i neta, cada dia més, i m'allunyo de la gent que té por de les intimitats, però si allà hi ha l'essència de cadascú!! i és l'únic lloc que coneixes de debó a qui esculls en la teva vida...no dic que has d'anar despullat d'ànima per tot arreu, però em sembla que estem descompensats.
El Peter torna a marxar avui a fer una volteta pel seu món!! que bé, ultimament no para!!