Normal

Dia festiu...els dies festius sempre em costen una miqueta, a vegades ´menys, quant tinc l'Aida, a vegades més, quant no la tinc.
Avui he passejat pel riu, pel meu entorn, pel meu privilegi. És un raconet tranquil, molt tranquil i com que hi vaig a les hores que la gent està dinant, encara és més tranquil si cal.
Tinc una pedra on posar-hi el cul, sempre es la mateixa, ja fa temps que la vaig escollir, el riu em passa per sota, la fressa de l'aigua sempre m'ha relaxat i si li sumes una petita brisa d'aire, els elements son perfectes per sentir-te sol humanament i tant acompanyat amb la natura...busco en ella la nostra conexió.
Però és un d'aquells dies festius nostàlgics, els records em venen a la ment sense parar de fluir, tots bons, ni un de dolent, hi ha dies per tot, avui tots son bons, no sé que és el millor per un dia festiu, que siguin bons o dolents, no ho sé.
Em miro anys enrera, rodejat de gent, de familia, d'amics, sempre amb trucades amunt i avall, la bossa, els meus trajectes en tren, a la cerca d'una amistat, alimentar-me de les seves paraules i tornar a casa, i encara més regals en forma de paraula...paraules, paraules i paraules, la meva vida plena de paraules.
Em sembla que no n'he oblidat ni una, sempre acompanyades de l'amic que les recitava i avui ho trobo a faltar.
Ho he escollit jo, ho tinc clar, és el meu camí, ja fa temps que el faig en solitari, amb molta gent aprop però també molt lluny, esperant una trucada però quant la fan, tampoc vaig a buscar les paraules, però a vegades m'entra una nostàlgia de la meva època triomfant, on mai m'amagava de res, on feia uns passos amb una serenor interna, sense por del demà...l'avui, jo, res més.
Trobo a faltar a molta gent, molta, i a vegades, com avui, els envejo, em torno normal, tenen la seva colla, la seva familia, els seus dies festius "normals". És cert que ahir em va dir un amic: quin pal! demà tinc dinar familiar!! però avui ho trobo a faltar, de fet el podria tenir a Vilanova, però son molts km i molt de gasoil que posar.
Que és normal? que no és normal? del últims anys he aprés que hi han coses normals, molt normals, els dinars familiars, els entorns, el fer una cosa "normal" el dia de nadal, tot això  és normal i és evident que ja de petit jo no estava en un entorn "normal".
Estic recuperant l'innocència perduda aquests darrers anys, de fet ni tan sols les meves últimes relacions han sigut "normals", segurament perquè jo crido a la anormalitat sense intenció de fer-ho, diguem que sóc anormal, tot i que no queda molt bonic escrit així.
Tinc la ment a punt d'estallar, d'idees, d'intencions, de ganes, de motivacions, torno a sentir-me el rei de les paraules, però quant a l'endemà mires sota l'arbre de Nadal, moltes vegades el rei no ha deixar res real, però la tinc, l'origen del tenir està en les paraules, els fets moltes vegades no acompanyen, però allà, en els mots, existeix la realitat de tot humà.
Sé que explotaré , com tantes vegades en la vida i tindré aquell moment de deliri creatiu i aquesta vegada no el puc deixar passar, no em puc adormir perquè se que en vindrà un  altre d'aquí uns anys, he d'aprofitar la bofetada que em va fer la vida o em vaig fer jo mateix per reconstruir el meu somni d'infant i que mai ha marxat de dins meu.
Ara retorno a la serenor, de mica en mica, allunyant de mi el que em fa mal, però encara confonent el que em fa mal desde dins i el que em fa mal exterior, aquell exterior que sempre se'm escapa de les mans, que no el sé controlar, en defensa meva tambè tinc l'excusa que mai em van ensenyar com funciona, ho he anat aprenent, per sort, això si, enfortit per un interior que va apendre dels mestres que vaig tenir i encara tinc.
El rellotge va fent tic-tac, cada minut que passa en falta un de menys per explotar, i encara que atemorit, ja que mai he controlat les meves explosions, la vull fer sol, no vull perdre ni un gram d'energia per un problema extern a la meva explosió.
A vegades, quant el riu, l'aire, les fulles i l'entorn et calma, la força surt d'on ha de sortir. Segueixo fallant per fora, com sempre, però cada dia em fallo menys per dins, és com dos camins que van en direcció oposada, però el meu destí és que es retrobin, i quant així sigui, no em serviran excuses del que és normal o no, del que és així i prou i aquestes tonteries del no acceptació del que vius i no excusar els meus passos mai més. En aquell retrobament ja no m'amagaré en un migdia festiu com el d'avui, segur que escoltaré el riu o el mar, però el "normal" per mi, per fi serà el significat meu d'aquesta paraula tant extranya i confusa.

De l'Ester:

Una vez le preguntaron a un iluminado que es lo que a él más le sorprendía de la humanidad, y respondió:
 "... Los hombres, que pierden la salud para juntar dinero, y luego pierden el dinero para recuperar la salud y por pensar ansiosamente en el futuro, olvidan el presente de tal forma, que acaban por no vivir ni el presente ni el futuro, viven como si nunca fuesen a morir, y mueren como si nunca hubiesen vivido..."