Ona

Font, Roca...sóc padrí d'una preciositat que és diu Mar.
M'enamora el mar, parlo amb ell, és cada dia part més important de la meva vida.
Hi ha una Ona que m'està portant a un lloc màgic.
Fa anys, quan tenia potser 18 anys vaig escriure un conte, és deia "El riu", parlava d' una persona que arrastrada per la força de la realitat baixava riu avall, sense saber quina era la recompensa a tanta submisió d'aquella força incontrolable.
Finalment va començar a lluitar i a nedar contra corrent per aconseguir entendre el perquè d'aquell riu, va aconseguir-ho, va arribar al naixement del gegant caudal. Allà dalt, tot d'homes sense rostre tiraven un a un als nadons sense més explicació, però ell, l'heroi, va aconseguir veure que hi havia rera d'aquells personatges cruels i grisos. Ens amagaven uns grans colors, milers de paisatges que mai podriem veure i quant més embaladit quedava mirant tanta bellesa, quant va baixar la guardia, els homes grisos el van tornar a llençar corrent avall.
La baixada fou brutal, estava esgotat de tanta lluita passada, no podia esquivar cap roc, ni cap branca que el curs del riu li posés al devant...finalment, ferit, va arribar a la recompensa que esperava a tothom a no ressistir-se a la baixada, una bassa sense moviment, tan grisa com els homes d'allà dalt, va callar, no va dir res, ell sabia el que no podrien veure mai els altres, i és va silenciar per no adolorir milers, milions de vides que havien passat riu avall sense ser conscients del que no havien ni tan sols intuit.
Jo no sé perquè però fa temps que visc al mar, ja no toco terra, segurament no la vull tocar i de sobte, quant el mar ha canviat com tantes vegades fa en un instant, he sentit la força d'una onada que m'ha portat en un instabt a una illa deserta, una illa que jo ja coneixia, una illa que està molt més plena que moltes ciutats que trepitjo. Com que d'aquell heroi que va lluitar per saber, vaig apendre alguna cosa, he borrat el passat, no m'he inventat un futur i em quedo aquí, minuts, hores, dies, mesos, el que calgui, perquè si d'aquí un any encara hi sóc , estaré en present, per tant, com que no sé que faré en un any, no m'ho invento, el present té forma d'ona.

"l'amor a nivell subtil, és l'essència de la nostra instancia inmunològica.La gent està tan acostumada a ser infeliç que la sensació de felicitat els sembla sospitosa...la gent està tan reprimida que l'espontània tendresa els incomoda i l'amor els inspira desconfiança"

Ahir en Punset va dir que tot està en l'educació, i que fins que no canviem això, res a fer, no estem acostumats a dir t'estimo, costa molt, ens avergonyeix, no sabem dir el que sentim, no estem preparats a parlar del que sentim  i ens costa escoltar el que senten els altres, crec que la clau sempre està aquí, no hi ha més, perquè aquí és on som cadascú de nosaltres en la més íntima intimitat...ens despullem devant de tonteries cada dia, però mai ens treiem la cuirassa i perquè? perquè tenim por a que ens facin mal, i el mal tan sols te'l poden fer quant no estàs segur de qui ets ni del que sents...no dic això perquè jo hagi arribat aquest punt, ni molt menys, a mi em fa mal i em fan por moltes coses,, per tant ,  em queda molt...però si que vull viure un dia sense la sensació de que t'has de defensar , de protegir, això es un altre truc perquè siguem més "borregos" i callem encara més,m 'agradaria sentir i prou, el que el cos em demana, ment i cos junts en un sol lloc, finalment trencarem totes les fronteres físiques i nosaltres no serem més que mil particions que anirem treient dia rera dia segons la necessitat del moment. No crec que aquest sigui el camí, potser totes les particions juntes son molt potents perquè no ens hauriem de disfressar cada dia mil vegades...total , perquè?

"quanta energia és deu perdre cada dia en aquest món per la maleïda por"...que bé, el Punset ho diu!!, és una sort, ho podrem dir quatre iluminats més i ja no ens podran dir que és una "xominada"

Ona, gràcies, m'obres els ulls i em tanques les pors.