Recordo una nit a Matadepera, sol, en aquella casa gegant. Una casa que mai hi havia silenci, els mobles parlaven, les parets també, ja feia por per si sola. Aquella nit el CAGAT Alex va fer la gran animalada de veure una de les pel.lícules que més m'han acollonit: El resplandor...ui! , tan sols anomenar-la, se'm posa la pell de gallina...buf!! no puc explicar com em vaig sentir. De sobte, em va agafar pipi (merda!-vaig pensar)... de la tele al pipinero (indret on és fa pipi) hi havia un bon tram i vaig pensar: i ara que faig?
Vaig pensar en aquelles nits a casa el Ra, que jo a les nou del matí encara estava ressacós i m'agafava un d'aquells pipis post-marxa, o sigui inevitables...aleshores obria la porta, treia el cap, i si sentia gent parlar ,futuda!! , volia dir que hi havia convidats i evidentment em feia vergonya baixar en aquell estat, perquè el lavabo estava a baix i jo a dalt, i entre la meva "picha" i el "pipinero" existia un obstacle: els estruncadors de pixeres matineres, o sigui : els convidats...sort que el Ra feia col.lecció de botelles varies i buides i jo aprofitava per omplir-les i així podia tornar a dormir la mona sense donar mala imatge a la familia del meu amic.
Doncs bé,torno a aquella fatídica nit Mataperenca:
Tenia pipi i el lavabo quedava mooooolt lluny i quant ja no podia més, vaig decidir ser valent i fer un cop de "pixa" ...
Que no hi hagi passadís, que no hi hagi passadís, pensava!! però n'hi havia, i vaig haver d'anar d'una punta a l'altre de la casa fantasma i juro, perjuro i reperjuro que mai he passat tanta por com aquell moment, el lavabo fred, tota la casa fosca, el jardí devant , el silenci, el creck crick dels mobles i la peli en la meva ment...
Quant s'acabava aquella obra d'art del suspens, amb la porta tancada, paralitzat, acollonit, cagat, recagat, hipercagat, van picar a la finestra de casa, ni rcordava que em venien a buscar!! juro, perjuro, requetejuro que el "brinco" (en català, binquell) que vaig fer va ser dels que fan època. Era l'Albert que em venia a recollir, l'hauria matat però justament no ho podia fer perqué ell era un possible Jack Torrance en potència i també perquè veure'l em va donar una alegria brutal, de veritat que era incapaç de fer res i la seva companyia va ser un alleujament brutal...i sempre m'ha passat, tinc por, terror a les coses que fan por o terror, però com el meu vèrtig, com les meves pors, m'atrau, no ho puc evitar, de fet és un estat que pateixo però m'agrada, és emocionant, és una sensació extranya però m'atrau molt...
I aleshores penso en les pelis, que sempre dic que el prota o la prota son uns gamerusos d'anar allà on senten la fressa, jo em quedaria ben quietet al llit!!...això és el que penso, a l'hora de la veritat si he sentit alguna cosa a casa hi he anat corrents, que s'ha ser tontet eh!! perquè si un dia trobo algú , ja he begut oli!! que faig? el convido a un refresc? ...el paio amb una destral i amb cara de psicòpata i jo devant d'ell demanant-li que vol per beure!!
Si, sóc un cagat total, ho reconec, em fa por tot. Ja de petit veia monstres a l'habitació. L'armari a la foscor tenia rostre i cos. Abans de ficar-me al llit, mirava si a sota s' hi amagava un monstre, obria les portes dels dos armaris abans de tancar la llum per si hi havia un assassí a dins.
Una nit vam veure a casa "la bella y la bestia" (no la de disney, és clar) i a l'endemà,( al matí!!, amb tota la llum del dia ) , recordo baixar les escales corrents i cada vegada que mirava enrera veia un home amb cara de gat que em perseguia.
Amb el fantasma de l'òpera vaig estar hores sense poder tancar els ulls.
Però "El resplandor" va ser la culminació a una vida cagada (de cagat), m'encanta aquesta peli, m'apassiona, la ment, el terror que provoca la metamorfosi de l'escriptor, i això que no sóc un apassionat del Nicholson, bé, de més jove si, però de gran se li ha quedat la cara en un estat estàtic, com si ja no la pugués moure i mai pugués deixar de ser expressiu i per mi, un gran actor, ha de saber no ser expressiu i això costa moltíssim i ell, per les seves faccions, ja no ho pot aconseguir, però en el resplandor està sublim, genial i evidentment amb un geni anomenat Stanley Kubrick com a director, el resultat és fantastic. Tot i que el dia que la vaig descobrir, a Matadepera, l'actriu no la doblava la Veronica Forqué i em va agradar molt més que quant ho va fer ella després, que la trobava massa exagerada en el doblatge, o massa forçada.
Em fa tanta por que sempre guardo les imatges que tinc al blog, en aquest cas l'elimino... el miro i tremolo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada