dissabte, 29 d’octubre del 2011
En algún lugar del mundo
Gràcies per recordar aquest instant, quant el vaig veure en el cine vaig sentir la mateixa emoció que avui, serà que encara no l'he trobat...
divendres, 28 d’octubre del 2011
peter pan
Avui tinc ganes de somiar, de agafar un coet i marxar al meu país. Podriem posar nom al viatge, com per exemple: "viatge al país de Nunca Jamás".
Sé que hauré de tornar i la veritat és que em fa molta pena haver-ho de fer.
Quant m'enlairo amb el meu super vaixell pirata, miro enrera i cada vegada veig més petita la meva terra, i més ,i més, i més i a mida que es va fent petita, entenc que ens creiem molt més del que som, un petit escopit, res més que això.
I és curiós, perquè la terra és molt més petita del que ens creiem i en canvi la gent és molt més gran del que som capaços de veure.
Avui ha sigut un dia dur-he pensat- he estat bomberdejat de realitats, com sempre, he caigut en el meu suplici personal de tota la vida, l'auto-jutjar-me, però tant és, me'n vaig al meu país, aquí us deixo a tots...bé, a tots no, molts venen amb mi perquè sempre, vagi on vagi, els sento que estan allà.
Tot ha sorgit en una conversa, els dos angels de la guarda m'han acollit com sempre, com és pot indignar la gent ara? jo fa més de 20 anys que estic indignat, i crec que fa molts anys, moltíssims, que tots hauriem d'estar indignats.
Jo avui, i ho sento molt, foto el camp, ni tant sols sóc capaç de marxar, FOTO EL CAMP!!, que encara és amb més ganes i amb més força i fins i tot , amb un puntet de mala llet.
El món, el nostre món, i quant dic nostre, parlo de tots, del pardalet , de l'elefant i fins i tot de la puta mosca que tinc a la meva casa inconscient de que l'estiu s'ha acabat.
-Que coi hi fa aquesta mosca a casa meva....a casa meva!!!...ja hi som...meva!!...sap llegir? nooooo....hi ha un rètol a casa que posa prohibida l'entrada a les mosques? noooooo....és meva la casa? nooooooo....i la de la majoria de la gent , es la casa de la gent que hi viu? noooooo.....per tant, pobreta mosca, aquest món tant nostre es també seu....bé, era, l'acabo de matar.
I me'n torno a anar. La gent pot preguntar com me'n vaig amb un vaixell pirata i volant? doncs es el viatge més fàcil que hi ha, no hi ha gastos, ni tant sols moviments aparents, ni res organitzat, ni tampoc mitja pensió però hi ha un plaer impagable: volar.
És meravellòs mirar tot el que un vol, des del sofà del menjador.
De sobte, ja no hi sóc, i la carn està ben col.locadeta en el sofà, i els ulls fan broma que miren una porqueria televisiva, però ja no hi sóc i que ningú m'hi busqui que no se'm trobarà durant una força estona.
Ara si, es l'últim núvol, rera de la blancor ja veig l'illa que m'espera. Fa dies que m'esperen, fa dies que no hi anava, hi havien masses coses a fer...em trec la disfressa, i em poso el meu mocador al cap, poso cara d'alucinat, de fet seria la meva si no dissimulés el 90 per cent del meu caminar per la terra, i començo a gaudir, i a gaudir, i a gaudir i em converteixo en un orgasme espacial.
I aterro i avui m'espera tothom, és el meu cel, el cel que uns s'inventen perquè volen una recompensa que sumi a la que ja tenim de la jubilació (que suposadament aviat no tindrem), jo ja busco la recompensa en el present, perquè esperar sempre, ens passem més de tres quarts de la nostra vida esperant, jo ho vull ara!!, com un nen petit...ara!!!
I en aquest cel hi cap tothom que jo vull que hi càpiga, el dret d'admisió és tant sols meu i em revolco en la meva felicitat, entre vius i morts, entre morts més vius que molts i vius que ja no hi son però existeixen i els vius que sempre hi son...el meu paradís... abraço, petonejo, estimo, admiro, oloro, buf!! això és la gloria, ningú em diu res de com estic, ni de que faig, ni perquè ho faig, i no hi ha la maleïda pregunta de: que tens? i en aquells moments em sento l'home més ric del món i penso, i penso, i torno a pensar el perquè de tot plegat.
Com Vickie el viking, em rasco el nas, unes quantes vegades i de sobte: ja ho tinc...milers d'estrelles blanques es mouen per devant meu...
Aquí està l'error dels indignats, aquí, justament aquí, ens encampritxem del present malament, tant que busquem solucions en el nostre present...nooooo!!, no n'hi ha, no ho veuen!!, la solució està en el nostre passat i com que és passat, ja no val la pena remoure la merda...
Millor mirem endavant i veurem altre vegada la solució, perquè les vides es repeteixen, les situacions tambè, per tant ,és tan sols fer un passet i trencar una cadena que ens lliga eternament, algú ha de fer el pas, potser ens toca a nosaltres.
La solució no és canviar les coses que hi ha en el present, la solució, com a tota malaltia curable,es eliminar el virus, anem a per ell!!! exterminem-lo!!, prou de parrafades inútils i deixem de parlar el mateix idioma, parlem el nostre propi idioma, reinventem la vida...com? sona a utòpic o a tòpic, no ho sé, però no, no és una tonteria, no és una iluminació d'un paio que des del sofà és fot un creuer per l'espai inimaginable.
D'això tothom en pot dubtar, fins i tot em poden dir que m'ho invento, però no té importancia, arreglar el món és molt fàcil, s'ha de fer desde l'educació, no hi ha més. Per més esforços que fem, si l'educació es tant caòtica com ara, tot es repetirà al pas del temps i no parlo de les escoles, segurament son els únics que hi posen bona voluntat, parlo de tota la resta d'educació, la tele, els pares, la gent, el conduir, el saber entendre que no som res en la terra però som molt devant d'un altre com nosaltres, aquí està el respecte que ens falta...com sempre, saltem masses esglaons de cop, passem de no ser res a voler-ho tot, no,no, si us plau, perdem el temps una mica en observar a l'altre persona abans de parlar-ne, deixem els judicic fàcils i abans de dir una paraula injusta o justa d'algú, mirem tots els atenuants, mirem qui hi ha rera el judici, entenguem d'una vegada que no és més que un lleó però es tant com un esquirol, escoltem la terra, peró no cal les terres que vam dibuixar entre guerres i disputes, no,no, si us plau, escoltem la terra, tant sols escoltar-la, la nostra terra, el nostre tresor, no vulguem fer aquest pas gegant de no ser res a ser tant, ens falten passets, i el respecte? on està el respecte? ens el poden ensenyar, mostrar ,però l'hem de treballar...no val dir: jo sóc respectuós i ja està, estic fins els nassos de sentir: jo no sóc racista però....jo no sóc nacionalista però....jo no sóc facha però...jo no sóc classista però...cony, en que quedem, ho ets o no ho ets? definim una mica qui som, siguem honestos, però això es treballa desde l'infancia, és allà on fallem i on matem tots els possibles canvis reals que suposo que molts desitjem. Si no és així, els indignats existiran sempre, potser tan sols és veuran quant les coses vagin malament, però hi seran.
Jo no vull que hi siguin, ni les Ong, ni els menjadors socials, no vull que existeixin, hem de lluitar perquè no facin falta.
Tots estem plens de perjudicis, però d'on surten? el pitjor ens que ens creiem que son nostres i no, no ho son, venen de la informació que ens arriba, de l'educació que patim extra escolar (mai critico les escoles, no m'agrada fer-ho globalment) i ens els creiem, fins i tot molts dels nostres ideals son de fora nostra, que per familia o altres motius entren tant a dins de la nostra ment que ens ho creiem, finalment que som? una creació aliena al nostre ser? tan poca cosa som? i si ho som, perquè no procurem individualitzar les coses d'una vegada, les idees, les accions, perquè no ensenyem de ben petits als nens a respectar-se a si mateixos? crec que el futur està aquí, si el volem canviar, i ara que estic allà, al meu país , em resulta més fàcil de pensar que és factible.
En que coi penses?- em pregunta el Peter
En que em vull quedar aquí amb tú, tens un enemic però saps qui és, no se'n amaga, i tens una virtut que anyoro profundament.
Quina?-em pregunta
Que sempre ets un nen, per tant sempre pots rectificar i canviar les coses.
Avui em quedo allà a dormir...bona nit!!!
Sé que hauré de tornar i la veritat és que em fa molta pena haver-ho de fer.
Quant m'enlairo amb el meu super vaixell pirata, miro enrera i cada vegada veig més petita la meva terra, i més ,i més, i més i a mida que es va fent petita, entenc que ens creiem molt més del que som, un petit escopit, res més que això.
I és curiós, perquè la terra és molt més petita del que ens creiem i en canvi la gent és molt més gran del que som capaços de veure.
Avui ha sigut un dia dur-he pensat- he estat bomberdejat de realitats, com sempre, he caigut en el meu suplici personal de tota la vida, l'auto-jutjar-me, però tant és, me'n vaig al meu país, aquí us deixo a tots...bé, a tots no, molts venen amb mi perquè sempre, vagi on vagi, els sento que estan allà.
Tot ha sorgit en una conversa, els dos angels de la guarda m'han acollit com sempre, com és pot indignar la gent ara? jo fa més de 20 anys que estic indignat, i crec que fa molts anys, moltíssims, que tots hauriem d'estar indignats.
Jo avui, i ho sento molt, foto el camp, ni tant sols sóc capaç de marxar, FOTO EL CAMP!!, que encara és amb més ganes i amb més força i fins i tot , amb un puntet de mala llet.
El món, el nostre món, i quant dic nostre, parlo de tots, del pardalet , de l'elefant i fins i tot de la puta mosca que tinc a la meva casa inconscient de que l'estiu s'ha acabat.
-Que coi hi fa aquesta mosca a casa meva....a casa meva!!!...ja hi som...meva!!...sap llegir? nooooo....hi ha un rètol a casa que posa prohibida l'entrada a les mosques? noooooo....és meva la casa? nooooooo....i la de la majoria de la gent , es la casa de la gent que hi viu? noooooo.....per tant, pobreta mosca, aquest món tant nostre es també seu....bé, era, l'acabo de matar.
I me'n torno a anar. La gent pot preguntar com me'n vaig amb un vaixell pirata i volant? doncs es el viatge més fàcil que hi ha, no hi ha gastos, ni tant sols moviments aparents, ni res organitzat, ni tampoc mitja pensió però hi ha un plaer impagable: volar.
És meravellòs mirar tot el que un vol, des del sofà del menjador.
De sobte, ja no hi sóc, i la carn està ben col.locadeta en el sofà, i els ulls fan broma que miren una porqueria televisiva, però ja no hi sóc i que ningú m'hi busqui que no se'm trobarà durant una força estona.
Ara si, es l'últim núvol, rera de la blancor ja veig l'illa que m'espera. Fa dies que m'esperen, fa dies que no hi anava, hi havien masses coses a fer...em trec la disfressa, i em poso el meu mocador al cap, poso cara d'alucinat, de fet seria la meva si no dissimulés el 90 per cent del meu caminar per la terra, i començo a gaudir, i a gaudir, i a gaudir i em converteixo en un orgasme espacial.
I aterro i avui m'espera tothom, és el meu cel, el cel que uns s'inventen perquè volen una recompensa que sumi a la que ja tenim de la jubilació (que suposadament aviat no tindrem), jo ja busco la recompensa en el present, perquè esperar sempre, ens passem més de tres quarts de la nostra vida esperant, jo ho vull ara!!, com un nen petit...ara!!!
I en aquest cel hi cap tothom que jo vull que hi càpiga, el dret d'admisió és tant sols meu i em revolco en la meva felicitat, entre vius i morts, entre morts més vius que molts i vius que ja no hi son però existeixen i els vius que sempre hi son...el meu paradís... abraço, petonejo, estimo, admiro, oloro, buf!! això és la gloria, ningú em diu res de com estic, ni de que faig, ni perquè ho faig, i no hi ha la maleïda pregunta de: que tens? i en aquells moments em sento l'home més ric del món i penso, i penso, i torno a pensar el perquè de tot plegat.
Com Vickie el viking, em rasco el nas, unes quantes vegades i de sobte: ja ho tinc...milers d'estrelles blanques es mouen per devant meu...
Aquí està l'error dels indignats, aquí, justament aquí, ens encampritxem del present malament, tant que busquem solucions en el nostre present...nooooo!!, no n'hi ha, no ho veuen!!, la solució està en el nostre passat i com que és passat, ja no val la pena remoure la merda...
Millor mirem endavant i veurem altre vegada la solució, perquè les vides es repeteixen, les situacions tambè, per tant ,és tan sols fer un passet i trencar una cadena que ens lliga eternament, algú ha de fer el pas, potser ens toca a nosaltres.
La solució no és canviar les coses que hi ha en el present, la solució, com a tota malaltia curable,es eliminar el virus, anem a per ell!!! exterminem-lo!!, prou de parrafades inútils i deixem de parlar el mateix idioma, parlem el nostre propi idioma, reinventem la vida...com? sona a utòpic o a tòpic, no ho sé, però no, no és una tonteria, no és una iluminació d'un paio que des del sofà és fot un creuer per l'espai inimaginable.
D'això tothom en pot dubtar, fins i tot em poden dir que m'ho invento, però no té importancia, arreglar el món és molt fàcil, s'ha de fer desde l'educació, no hi ha més. Per més esforços que fem, si l'educació es tant caòtica com ara, tot es repetirà al pas del temps i no parlo de les escoles, segurament son els únics que hi posen bona voluntat, parlo de tota la resta d'educació, la tele, els pares, la gent, el conduir, el saber entendre que no som res en la terra però som molt devant d'un altre com nosaltres, aquí està el respecte que ens falta...com sempre, saltem masses esglaons de cop, passem de no ser res a voler-ho tot, no,no, si us plau, perdem el temps una mica en observar a l'altre persona abans de parlar-ne, deixem els judicic fàcils i abans de dir una paraula injusta o justa d'algú, mirem tots els atenuants, mirem qui hi ha rera el judici, entenguem d'una vegada que no és més que un lleó però es tant com un esquirol, escoltem la terra, peró no cal les terres que vam dibuixar entre guerres i disputes, no,no, si us plau, escoltem la terra, tant sols escoltar-la, la nostra terra, el nostre tresor, no vulguem fer aquest pas gegant de no ser res a ser tant, ens falten passets, i el respecte? on està el respecte? ens el poden ensenyar, mostrar ,però l'hem de treballar...no val dir: jo sóc respectuós i ja està, estic fins els nassos de sentir: jo no sóc racista però....jo no sóc nacionalista però....jo no sóc facha però...jo no sóc classista però...cony, en que quedem, ho ets o no ho ets? definim una mica qui som, siguem honestos, però això es treballa desde l'infancia, és allà on fallem i on matem tots els possibles canvis reals que suposo que molts desitjem. Si no és així, els indignats existiran sempre, potser tan sols és veuran quant les coses vagin malament, però hi seran.
Jo no vull que hi siguin, ni les Ong, ni els menjadors socials, no vull que existeixin, hem de lluitar perquè no facin falta.
Tots estem plens de perjudicis, però d'on surten? el pitjor ens que ens creiem que son nostres i no, no ho son, venen de la informació que ens arriba, de l'educació que patim extra escolar (mai critico les escoles, no m'agrada fer-ho globalment) i ens els creiem, fins i tot molts dels nostres ideals son de fora nostra, que per familia o altres motius entren tant a dins de la nostra ment que ens ho creiem, finalment que som? una creació aliena al nostre ser? tan poca cosa som? i si ho som, perquè no procurem individualitzar les coses d'una vegada, les idees, les accions, perquè no ensenyem de ben petits als nens a respectar-se a si mateixos? crec que el futur està aquí, si el volem canviar, i ara que estic allà, al meu país , em resulta més fàcil de pensar que és factible.
En que coi penses?- em pregunta el Peter
En que em vull quedar aquí amb tú, tens un enemic però saps qui és, no se'n amaga, i tens una virtut que anyoro profundament.
Quina?-em pregunta
Que sempre ets un nen, per tant sempre pots rectificar i canviar les coses.
Avui em quedo allà a dormir...bona nit!!!
dijous, 27 d’octubre del 2011
como ha cambiado el cuento!!!
Ahir, espiava una conversa de l'Aida amb els seus amiguets...jo estava a la cuina i escoltava el que deien.
És curiós, suposo que em vaig fent gran, tot i les paiassades que els vaig fer per moments, els dancings que els vaig dedicar i les ganes de recuperar la meva inmadurés ben entesa que tinc sempre.
I me'n adono que de l'abeja Maya o del Doramon a la Hanna Montanna o la Selena Gomez hi ha un passet minúscul, i me'n adono que no fa ni quatre dies li llegia un conte abans d'anar a dormir del Pinotxo o de la Blancaneus i de sobte, la veig molt gran, tant que quant jo encara sento aquella olor de bebé que feia tota la casa quant era petitona, ella em surt de l'habitació de la casa on estavem amb uns sostens que de qui res se'ls posarà.
Petit incís: aleshores penso en tots els "buitres","pendejos", i males besties que s'acostaran a ella i "grrrrrrrrrrrrr" , espero que no se'n trobi gaires com jo!!! d'aquests que prometen la lluna i regalen tant sols un ahir.
Però al que anava, m'ha sortit un "venasso" paretal, sorry, els escoltava mentres feia el sopar per tots plegats. Estaven a l'ordinador , sonava la música de Shakira i estaven jugant a un joc tots tres. Reien, s'ho passaven bé, tant , que em costava dir-lis que deixessin la màquina i juguessin tots tres junts a alguna cosa, a pilota o alguna tonteria d'aquestes, s'ho passaven bé i tot i els meus remordiments de ser mal pare per deixar-los estar endollats, no vaig fer res per evitar-ho, de fet, poques vegades faig res per evitar-ho.
És extrany veure nens de 10 anys jugant o fent servir eines d'adults, i em recordava a mi a la seva edat.
Confesso que als 15 anys encara veia repossicions de Banner y Flappy i plorava amb la mort de la mare del Banner (per cert, una gata), em durava la infantesa molts anys...diuen que es perd l'innocència massa aviat, i que això no és bó, jo no en tinc ni idea si és així, ja que la meva experiència em diu que la meva filla no està mancada de valors i crec que una cosa es pot compaginar amb l'altre.
Però si que tens la sensació de que a la tele, el bombardeig de la tele, pot amb les edats, i miren i aprenen de series que estan plena de topics. Clàssic institut americà, farcit de guapos i guapes, on no hi falta "l'empollón" que resulta ser el centre de totes les burles, i després de acceptar alguna d'aquestes series, intentes retornar la teva descendència a un punt més d'infant i busques dibuixos. Però no saps si és que és una altre època o els dibuixos d'avui son molt lletjos (em sento tant àntic diguent això) . Esteticament em costa trobar personatges entranyables, dolços, és com si fossin tots una mica poca-soltes i això agradi als infants i sempre et venen dubtes del que pots fer, si deixar que tot segueixi el seu rumb o lluitar contra una cosa que és complicada de lluitar. Em rendeixo e intento conservar la dolçor en el cara a cara amb ella i no posar-me a discutir, si després arribarà al cole i tampoc vull que no sàpiga res del que els altres nens veuen.
I arriba aquest punt que no saps si portar-la a veure la última peli de Disney ( que no nego que també poden existir mil topics) o agafar i sortir amb ella de festa el proper cap de setmana, cosa que en el meu cas, estic una mica desentrenat i fotaria un "cante" de por.
Son com nens "grans", per moments els veus petits i innocents, i de sobte, els escoltes i dius: collons!!, si apareix la Blancaneus ara mateix, la pendrien per tonta, de fet , pobreta, una mica tonteta si que era!!, quin personatge he anat a escollir!, que la Hanna Montanna se la menja amb patates a l'instant!!
Però si, fan un salt molt bestia, acompanyat amb que als 12 anys ja estan a l'institut i veus tot d'adolescents fets i drets barrejats amb nens que encara es veuen més nens al costat d'aquells nens-homes, nenes-dones, que mentres jo a la seva edat disfrutava amb D'Artacan, ells ja estan a l'edat del "pavo" farcit d'adulteses.
No dic que sigui millor o pitjor, sóc incapaç de saber que és millor o pitjor, però com a pare, et sorpren que la teva filla passi de nena a pre-adolescent tantes vegades en un dia.
Vulguis o no vulguis , aquest es un referent per la meva filla:
i potser d'alguns amics meus, ves a saber!!
Aquest és un dels meus referents a l'edat de l'Aida:
ai, no, perdó, m'he equivocat!!!
a veure si ara recordo l'impàs de nen a adolescent:
Ara si, per posar un exemple, si el Flip veiés a la Selena Gomez, fotaria un brinco i avisaria a Willy, que de sobte, arrencaria el vol amb la seva rapidés habitual i rapidament li tiraria els trastos a la Selena i tots diriem:
"coño, como ha cambiado el cuento"
Dons això, ha canviat.
És curiós, suposo que em vaig fent gran, tot i les paiassades que els vaig fer per moments, els dancings que els vaig dedicar i les ganes de recuperar la meva inmadurés ben entesa que tinc sempre.
I me'n adono que de l'abeja Maya o del Doramon a la Hanna Montanna o la Selena Gomez hi ha un passet minúscul, i me'n adono que no fa ni quatre dies li llegia un conte abans d'anar a dormir del Pinotxo o de la Blancaneus i de sobte, la veig molt gran, tant que quant jo encara sento aquella olor de bebé que feia tota la casa quant era petitona, ella em surt de l'habitació de la casa on estavem amb uns sostens que de qui res se'ls posarà.
Petit incís: aleshores penso en tots els "buitres","pendejos", i males besties que s'acostaran a ella i "grrrrrrrrrrrrr" , espero que no se'n trobi gaires com jo!!! d'aquests que prometen la lluna i regalen tant sols un ahir.
Però al que anava, m'ha sortit un "venasso" paretal, sorry, els escoltava mentres feia el sopar per tots plegats. Estaven a l'ordinador , sonava la música de Shakira i estaven jugant a un joc tots tres. Reien, s'ho passaven bé, tant , que em costava dir-lis que deixessin la màquina i juguessin tots tres junts a alguna cosa, a pilota o alguna tonteria d'aquestes, s'ho passaven bé i tot i els meus remordiments de ser mal pare per deixar-los estar endollats, no vaig fer res per evitar-ho, de fet, poques vegades faig res per evitar-ho.
És extrany veure nens de 10 anys jugant o fent servir eines d'adults, i em recordava a mi a la seva edat.
Confesso que als 15 anys encara veia repossicions de Banner y Flappy i plorava amb la mort de la mare del Banner (per cert, una gata), em durava la infantesa molts anys...diuen que es perd l'innocència massa aviat, i que això no és bó, jo no en tinc ni idea si és així, ja que la meva experiència em diu que la meva filla no està mancada de valors i crec que una cosa es pot compaginar amb l'altre.
Però si que tens la sensació de que a la tele, el bombardeig de la tele, pot amb les edats, i miren i aprenen de series que estan plena de topics. Clàssic institut americà, farcit de guapos i guapes, on no hi falta "l'empollón" que resulta ser el centre de totes les burles, i després de acceptar alguna d'aquestes series, intentes retornar la teva descendència a un punt més d'infant i busques dibuixos. Però no saps si és que és una altre època o els dibuixos d'avui son molt lletjos (em sento tant àntic diguent això) . Esteticament em costa trobar personatges entranyables, dolços, és com si fossin tots una mica poca-soltes i això agradi als infants i sempre et venen dubtes del que pots fer, si deixar que tot segueixi el seu rumb o lluitar contra una cosa que és complicada de lluitar. Em rendeixo e intento conservar la dolçor en el cara a cara amb ella i no posar-me a discutir, si després arribarà al cole i tampoc vull que no sàpiga res del que els altres nens veuen.
I arriba aquest punt que no saps si portar-la a veure la última peli de Disney ( que no nego que també poden existir mil topics) o agafar i sortir amb ella de festa el proper cap de setmana, cosa que en el meu cas, estic una mica desentrenat i fotaria un "cante" de por.
Son com nens "grans", per moments els veus petits i innocents, i de sobte, els escoltes i dius: collons!!, si apareix la Blancaneus ara mateix, la pendrien per tonta, de fet , pobreta, una mica tonteta si que era!!, quin personatge he anat a escollir!, que la Hanna Montanna se la menja amb patates a l'instant!!
Però si, fan un salt molt bestia, acompanyat amb que als 12 anys ja estan a l'institut i veus tot d'adolescents fets i drets barrejats amb nens que encara es veuen més nens al costat d'aquells nens-homes, nenes-dones, que mentres jo a la seva edat disfrutava amb D'Artacan, ells ja estan a l'edat del "pavo" farcit d'adulteses.
No dic que sigui millor o pitjor, sóc incapaç de saber que és millor o pitjor, però com a pare, et sorpren que la teva filla passi de nena a pre-adolescent tantes vegades en un dia.
Vulguis o no vulguis , aquest es un referent per la meva filla:
Aquest és un dels meus referents a l'edat de l'Aida:
a veure si ara recordo l'impàs de nen a adolescent:
Ara si, per posar un exemple, si el Flip veiés a la Selena Gomez, fotaria un brinco i avisaria a Willy, que de sobte, arrencaria el vol amb la seva rapidés habitual i rapidament li tiraria els trastos a la Selena i tots diriem:
"coño, como ha cambiado el cuento"
Dons això, ha canviat.
dilluns, 24 d’octubre del 2011
Innocència
Avui torno a veure els febles devant de la gran fera...hauria de dir que ha sigut un dia preciós, he après molt, de fet he gaudit, parlant amb una amiga, de l'escriptura, de les persones, de la vida, de moltes coses, el meu gran aliment, les paraules, la gent, la part més humana del món.
Però sempre hi ha un però, sempre, i sempre m'arriba del mateix cantó, un altre part humana, un amic, un molt bon amic, sensible, amb un cor gegant, amb una sinceritat contundent i amb un patiment injust, molt injust.
Està futut fisicament, té un mal moral acumulat, necessita descans, se'l mereix, es coneix, és conscient d'ell mateix, ha fet un gran treball, és mereix la recompensa...finalment l'empresa li dona diners perquè plegui, perquè no emprenyi més amb una baixa tant real com el dolor que pateix, i ell, perquè és bó, perquè no vol empipar, ho accepta, innocentment, com ha de ser.
N'haviem parlat aquests dies, jo el podia ajudar amb el tema, tambè he viscut el mateix i vaig caure en l'error de ser bó, però ja està, ja fa temps d'això, ja ho he oblidat, tot i les seqüeles que sempre queden en l'imatge envers els altres, la gent no pot entendre una situació que s'arrossega fa temps, la gent et mira i prou i ha de ser així, però ja fa molt que he entés això i ho he acceptat, és així i punt.I tothom té la seva vida i encara que sigui sense voler, és pot fer mal.
Però ara ell ha pecat d'inocent, altre vegada, tot i les garrotades, ha confiat i està cagat de por perquè no l'hagin enganyat, tant de bó que no, perquè rera un engany hi ha una persona i segurament si l'enganyen ell tambè haurà d'enganyar i qui reberà el judici més dur serà ell...perquè? doncs perquè és una persona i prou, res més que això, i els altres estan protegits , però ell no, és ell, la seva descendència, el seu present, el seu futur, tot potser depen d'un engany, l'aixecar el cap, el poder treure pit i dir: sóc jo, que passa!! per fi sóc jo, perquè el ser jo en aquest món també té un preu, tot té un preu.
I jo avui estic inspirat, en l'escriptura, en tota una vida escrivint, en el meu gran vici, directe del cor al paper abans... ara directe del cor a la pantalla, però netament, amb la passió en cada paraula, en cada instant que escric.
Crec que ja de molt petit escrivia, contes, pensaments, cartes imaginaries a gent real, crits d'amor, d'auxili, de por, de valentia a gent que estimava i que molts estimo encara, tot el que el dia a dia, o la vida no permet fer, ho feia jo, en el meu món, el boli, el paper, els records, el present, els somnis, tot allà, intensament.
I avui aprenia d'una persona, que expressava, que sentia, que deia, que tenia una mirada bonica, preciosa, que parlava amb els ulls, que disfrutava sota la pluja, que volia sentir la pluja i jo, com sempre, deixant fluir, encara que estic encostipat.Ningú em treu aquest moment, ja el tinc, al sac!! per quant si tinc la sort un dia de poder descansar i obrir el sac dels records, dir que aquest dia ha tornat a ser un dia especial, com tants i tants, si un fa l'esforç, un esforç fàcil, tot pot ser especial, encara que el preu que hagis de pagar es tambè viure amb intensitat els mals moments...l'equilibri porta la seguretat de que demà serà més segur el que et pot passar, però els que no estem equilibrats, o no volem estar-ho, no sabem que passarà demà, i és una elecció o potser és innat en alguns, o ets així o no ho ets.
Però se'm torna a trencar el cor, altre vegada!!, veient el mirall d'un persona que sempre penso que puc ser jo o ell o ella o qualsevol, tots podem ser ell demà!! avui li toca a ell, i demà? i vull pensar això, que tothom està exposat, però me'n adono que no tothom està exposat...un detall, un instant de innocència, de bona fé, de voler ser net et pot provocar uns anys futurs fututs...i tot per un bon gest i és aleshores que agafa força allò tant fastigòs que és diu que de tant bó sembla tonto..i NO, no ho és, és una gran persona, amb una sensibilitat que li explota en els morros o li frega tot el cor, depenent del dia...ell és mereix el millor, el millor dels millors, i no ho tindrà potser perquè depen d'un paper...tots depenem de papers, que fort!!
I com deia fa poc, tant fa que no li surti bé, això es el de menys, si cal el món el devorarà passi el que passi, el judici li arribarà sense contar el punt de partida de tot plegat.
I me l'estimo i molt, me l'estimo perquè no depenc de la seva desgràcia, ni de les seves gràcies, perquè me'l miro, l'escolto, l'admiro i veig una persona, tant sols una persona, que no vol fer mal per més que sense voler en pot fer un dia, però no perquè vulgui, si no perquè la vida el portarà a cagar-la, perquè és bó, per sort no tots els bons estan condemnats al fracàs, per sort tinc moltes experiències de gent bona que els surt bé les coses, per sort!!!
Curiós com un dia et pot portar les dues cares, la de la lluidés, de la creació, de la magnitut de les paraules fins al silenci del "ja l'he cagat", però el valor humà és el mateix, mai canvia, és allà, potser alguns no el podran veure, segur que no, però sé, confio, i entenc que la vida el recompensarà, per ser bó, per tenir una virtut tant bonica, tant de bó que si!!
Una melodia de Bethoven:
"l'únic símbol de superioritat que conec és la bondat"
Però sempre hi ha un però, sempre, i sempre m'arriba del mateix cantó, un altre part humana, un amic, un molt bon amic, sensible, amb un cor gegant, amb una sinceritat contundent i amb un patiment injust, molt injust.
Està futut fisicament, té un mal moral acumulat, necessita descans, se'l mereix, es coneix, és conscient d'ell mateix, ha fet un gran treball, és mereix la recompensa...finalment l'empresa li dona diners perquè plegui, perquè no emprenyi més amb una baixa tant real com el dolor que pateix, i ell, perquè és bó, perquè no vol empipar, ho accepta, innocentment, com ha de ser.
N'haviem parlat aquests dies, jo el podia ajudar amb el tema, tambè he viscut el mateix i vaig caure en l'error de ser bó, però ja està, ja fa temps d'això, ja ho he oblidat, tot i les seqüeles que sempre queden en l'imatge envers els altres, la gent no pot entendre una situació que s'arrossega fa temps, la gent et mira i prou i ha de ser així, però ja fa molt que he entés això i ho he acceptat, és així i punt.I tothom té la seva vida i encara que sigui sense voler, és pot fer mal.
Però ara ell ha pecat d'inocent, altre vegada, tot i les garrotades, ha confiat i està cagat de por perquè no l'hagin enganyat, tant de bó que no, perquè rera un engany hi ha una persona i segurament si l'enganyen ell tambè haurà d'enganyar i qui reberà el judici més dur serà ell...perquè? doncs perquè és una persona i prou, res més que això, i els altres estan protegits , però ell no, és ell, la seva descendència, el seu present, el seu futur, tot potser depen d'un engany, l'aixecar el cap, el poder treure pit i dir: sóc jo, que passa!! per fi sóc jo, perquè el ser jo en aquest món també té un preu, tot té un preu.
I jo avui estic inspirat, en l'escriptura, en tota una vida escrivint, en el meu gran vici, directe del cor al paper abans... ara directe del cor a la pantalla, però netament, amb la passió en cada paraula, en cada instant que escric.
Crec que ja de molt petit escrivia, contes, pensaments, cartes imaginaries a gent real, crits d'amor, d'auxili, de por, de valentia a gent que estimava i que molts estimo encara, tot el que el dia a dia, o la vida no permet fer, ho feia jo, en el meu món, el boli, el paper, els records, el present, els somnis, tot allà, intensament.
I avui aprenia d'una persona, que expressava, que sentia, que deia, que tenia una mirada bonica, preciosa, que parlava amb els ulls, que disfrutava sota la pluja, que volia sentir la pluja i jo, com sempre, deixant fluir, encara que estic encostipat.Ningú em treu aquest moment, ja el tinc, al sac!! per quant si tinc la sort un dia de poder descansar i obrir el sac dels records, dir que aquest dia ha tornat a ser un dia especial, com tants i tants, si un fa l'esforç, un esforç fàcil, tot pot ser especial, encara que el preu que hagis de pagar es tambè viure amb intensitat els mals moments...l'equilibri porta la seguretat de que demà serà més segur el que et pot passar, però els que no estem equilibrats, o no volem estar-ho, no sabem que passarà demà, i és una elecció o potser és innat en alguns, o ets així o no ho ets.
Però se'm torna a trencar el cor, altre vegada!!, veient el mirall d'un persona que sempre penso que puc ser jo o ell o ella o qualsevol, tots podem ser ell demà!! avui li toca a ell, i demà? i vull pensar això, que tothom està exposat, però me'n adono que no tothom està exposat...un detall, un instant de innocència, de bona fé, de voler ser net et pot provocar uns anys futurs fututs...i tot per un bon gest i és aleshores que agafa força allò tant fastigòs que és diu que de tant bó sembla tonto..i NO, no ho és, és una gran persona, amb una sensibilitat que li explota en els morros o li frega tot el cor, depenent del dia...ell és mereix el millor, el millor dels millors, i no ho tindrà potser perquè depen d'un paper...tots depenem de papers, que fort!!
I com deia fa poc, tant fa que no li surti bé, això es el de menys, si cal el món el devorarà passi el que passi, el judici li arribarà sense contar el punt de partida de tot plegat.
I me l'estimo i molt, me l'estimo perquè no depenc de la seva desgràcia, ni de les seves gràcies, perquè me'l miro, l'escolto, l'admiro i veig una persona, tant sols una persona, que no vol fer mal per més que sense voler en pot fer un dia, però no perquè vulgui, si no perquè la vida el portarà a cagar-la, perquè és bó, per sort no tots els bons estan condemnats al fracàs, per sort tinc moltes experiències de gent bona que els surt bé les coses, per sort!!!
Curiós com un dia et pot portar les dues cares, la de la lluidés, de la creació, de la magnitut de les paraules fins al silenci del "ja l'he cagat", però el valor humà és el mateix, mai canvia, és allà, potser alguns no el podran veure, segur que no, però sé, confio, i entenc que la vida el recompensarà, per ser bó, per tenir una virtut tant bonica, tant de bó que si!!
Una melodia de Bethoven:
"l'únic símbol de superioritat que conec és la bondat"
divendres, 21 d’octubre del 2011
La historia interminable
1984: jo tenia 14 anys, ara ja puc dir que tenia 14 anyets, ja fa molt de temps d'aquesta edat, tot just acabava l'E.G.B, i es va estrenar aquesta pel.lícula.
En aquell moment jo era fill, em cuidaven i com em cuidaven!!...sempre que miro enrera, penso que potser jo no sóc capaç de cuidar tant bé com van fer amb mi...ara sóc pare, ja fa 10 anys que sóc pare!!!
Al matí em despertava amb el got calentó de cola-cao que em portava religiosament la meva iaia , primer el petó per despertar-me amb suavitat i després m'incorporava i amb un ilusó diariament renovada em prenia el cola-cao...després em deixava dormir 20 minutets més.
Evidentment quant tenia 14 anys ja no tenia el cola-cao cada matí al llit, de mica en mica les coses les anava fent jo, però vull recordar aquells moments, la música de la peli m'hi porta continuament.
Després de fer el ronso una bona estona (aquells 20 minuts mai els dormia profundament) em tornava a despertar amb un altre petó, sempre tenia petons la iaia per mi, mai en faltava ni un!!...era un despertar dolç, i anava cap al menjador i estava una estona allà , amb el meu avi a vegades, amb el meu tiet menjant una truita, unes torrades i un got de cereals i el meu pare encara dormint, ja que s'havia passat la nit clicant (aleshores ja es clicava) la màquina d'escriure (si tenco els ulls puc escoltar la fressa de la històrica màquina d'escriure olivetti).
Jo no esmorzava mai, de fet mai he tingut gana a primera hora, ja ho feria al cole...després, ja vestit i preparat marxava tot solet cap a l'escola, era molt petit, de fet tant petit i tant tossut de voler anar sol a tot arreu, que van estar molt de temps perseguint-me d'amagat per veure si ja tenia la suficient responsabilitat com per anar-hi sol.
Abans de baixar les escales a peu, vuit pisos en total, ja que en l'ascensor no ens deixaven pujar als menors d'edat, la meva àvia em regalava un altre petó...i abans d'arribar al seté pis, girava la mirada enrera i la veia i m'encantava aquell instant.
Just travessava la Gran Via i el carrer girona, tornava a mirar enrera, allà dalt de tot, a l'àtic de l'eixample, l'àvia em deia un últim adeu, ara amb les mans, i jo li tornava...cada dia era igual, cada dia es repetia i si faltava un d'aquests gestos ja no era el mateix.
Després amb les mans i seguint les rajoles de les voreres, m'inventava una cursa fins al col.legi, al dit gros de la dreta hi portava l'accelerador i en el dit gros de l'esquerra, el fré i així avançava a vianants i solventava obstacles de la via pública amb una agilitat dital (de dit).
Aquest matí he despertat l'Aida i li he portat el cola-cao al llit, primer l'he despertat amb un petó ben dolç, encara més dolç i suau que el de la iaia ja que ella no té el despertar tant fàcil com el que tinc jo, i després li he deixat fer el ronso 20 minutets, després l'he tornat a cridar i ha vingut al menjador i ha posat la tele, mentres es menjava una torrada de patè, s'ha vestit i pentinat i l'he portat al cole...devant de l'escola, com sempre, i després d'escoltar música plegats en el trajecte, hem parat, i abans de baixar del cotxe, m'ha fet un petó a la galta i jo li he fet un a ella, i encara quant ha tencat la porta, s'ha girat com cada dia i ens hem dit adeu amb les mans...com cada dia.
Hi han moltes diferencies amb l'avui i l'ahir, de fet si jo estic de malhumor no hi ha substitut per enlloc, ella està amb mi sigui amb l'estat que estigui. Jo, de petit, sempre tenia un somriure al costat, ja el buscava jo i anava d'habitació en habitació a trobar el meu somriure, vaig viure envoltat d'unes comoditats increibles, de fet no recordo cap moment delicat a casa, suposo que ara es diferent, però per ella sé que son moments que mai s'obliden.
L'altre dia amb una amiga seva va mirar la pel-lícula, la historia interminable, de mentres jo estava al menjador amb la mare de l'amiga, i escoltava la cançó de fons i m'emocionava. Avui he arribat a casa, he posat la tele mentres dinava i feien un fragment del film, i he pensat que realment el titol es molt adequat dins dels meus pensaments, la historia interminable, un treball que vaig fer al cole el vaig dedicar a la peli, i sobretot la música em porta i retorna a la meva infantesa, molt abans de l'estrena real el 1984 i aquests dies s'ha repetit en present moltes coses que jo també he viscut ja fa anys.
Hi han moments tant repetitius com irrepetibles!!!
En aquell moment jo era fill, em cuidaven i com em cuidaven!!...sempre que miro enrera, penso que potser jo no sóc capaç de cuidar tant bé com van fer amb mi...ara sóc pare, ja fa 10 anys que sóc pare!!!
Al matí em despertava amb el got calentó de cola-cao que em portava religiosament la meva iaia , primer el petó per despertar-me amb suavitat i després m'incorporava i amb un ilusó diariament renovada em prenia el cola-cao...després em deixava dormir 20 minutets més.
Evidentment quant tenia 14 anys ja no tenia el cola-cao cada matí al llit, de mica en mica les coses les anava fent jo, però vull recordar aquells moments, la música de la peli m'hi porta continuament.
Després de fer el ronso una bona estona (aquells 20 minuts mai els dormia profundament) em tornava a despertar amb un altre petó, sempre tenia petons la iaia per mi, mai en faltava ni un!!...era un despertar dolç, i anava cap al menjador i estava una estona allà , amb el meu avi a vegades, amb el meu tiet menjant una truita, unes torrades i un got de cereals i el meu pare encara dormint, ja que s'havia passat la nit clicant (aleshores ja es clicava) la màquina d'escriure (si tenco els ulls puc escoltar la fressa de la històrica màquina d'escriure olivetti).
Jo no esmorzava mai, de fet mai he tingut gana a primera hora, ja ho feria al cole...després, ja vestit i preparat marxava tot solet cap a l'escola, era molt petit, de fet tant petit i tant tossut de voler anar sol a tot arreu, que van estar molt de temps perseguint-me d'amagat per veure si ja tenia la suficient responsabilitat com per anar-hi sol.
Abans de baixar les escales a peu, vuit pisos en total, ja que en l'ascensor no ens deixaven pujar als menors d'edat, la meva àvia em regalava un altre petó...i abans d'arribar al seté pis, girava la mirada enrera i la veia i m'encantava aquell instant.
Just travessava la Gran Via i el carrer girona, tornava a mirar enrera, allà dalt de tot, a l'àtic de l'eixample, l'àvia em deia un últim adeu, ara amb les mans, i jo li tornava...cada dia era igual, cada dia es repetia i si faltava un d'aquests gestos ja no era el mateix.
Després amb les mans i seguint les rajoles de les voreres, m'inventava una cursa fins al col.legi, al dit gros de la dreta hi portava l'accelerador i en el dit gros de l'esquerra, el fré i així avançava a vianants i solventava obstacles de la via pública amb una agilitat dital (de dit).
Aquest matí he despertat l'Aida i li he portat el cola-cao al llit, primer l'he despertat amb un petó ben dolç, encara més dolç i suau que el de la iaia ja que ella no té el despertar tant fàcil com el que tinc jo, i després li he deixat fer el ronso 20 minutets, després l'he tornat a cridar i ha vingut al menjador i ha posat la tele, mentres es menjava una torrada de patè, s'ha vestit i pentinat i l'he portat al cole...devant de l'escola, com sempre, i després d'escoltar música plegats en el trajecte, hem parat, i abans de baixar del cotxe, m'ha fet un petó a la galta i jo li he fet un a ella, i encara quant ha tencat la porta, s'ha girat com cada dia i ens hem dit adeu amb les mans...com cada dia.
Hi han moltes diferencies amb l'avui i l'ahir, de fet si jo estic de malhumor no hi ha substitut per enlloc, ella està amb mi sigui amb l'estat que estigui. Jo, de petit, sempre tenia un somriure al costat, ja el buscava jo i anava d'habitació en habitació a trobar el meu somriure, vaig viure envoltat d'unes comoditats increibles, de fet no recordo cap moment delicat a casa, suposo que ara es diferent, però per ella sé que son moments que mai s'obliden.
L'altre dia amb una amiga seva va mirar la pel-lícula, la historia interminable, de mentres jo estava al menjador amb la mare de l'amiga, i escoltava la cançó de fons i m'emocionava. Avui he arribat a casa, he posat la tele mentres dinava i feien un fragment del film, i he pensat que realment el titol es molt adequat dins dels meus pensaments, la historia interminable, un treball que vaig fer al cole el vaig dedicar a la peli, i sobretot la música em porta i retorna a la meva infantesa, molt abans de l'estrena real el 1984 i aquests dies s'ha repetit en present moltes coses que jo també he viscut ja fa anys.
Hi han moments tant repetitius com irrepetibles!!!
dijous, 20 d’octubre del 2011
la cançó d'avui
cada dia tinc una cançó, l'escullo pel cotxe, pels pensaments, pels moments, pel que sigui, però sempre n'hi ha una, és la cançó de moda del meu dia, avui escullo aquesta de Depeche Mode, adient per escoltar-la rera un volant, em relaxa i m'acosta als meus somnis...m'apropa a la naturalesa, em fa sentir viu i em produeix sensacions agradables:
La sort de no saber anglés es que em permet imaginar la lletra segons les sensacions que m'arriben per les orelles, quant busco la traducció i veig que la lletra que jo imaginava i la que és realment no es diferencien gaire, em sorpren, tot i que en aquest cas la que jo imaginava no era tant tràgica i dura com la realitat de la cançó...però si que en un dia com avui, on el món continua sacsejant amb noticies que son venudes com a possitives i la meva incredulitat es tal, que no em crec que el futur sigui millor, aquesta cançó em posa a lloc.
La sort de no saber anglés es que em permet imaginar la lletra segons les sensacions que m'arriben per les orelles, quant busco la traducció i veig que la lletra que jo imaginava i la que és realment no es diferencien gaire, em sorpren, tot i que en aquest cas la que jo imaginava no era tant tràgica i dura com la realitat de la cançó...però si que en un dia com avui, on el món continua sacsejant amb noticies que son venudes com a possitives i la meva incredulitat es tal, que no em crec que el futur sigui millor, aquesta cançó em posa a lloc.
dimecres, 19 d’octubre del 2011
moviment
Avui em parlaven del moviment, tot de gent que es queixa de com estan les coses, tenen tot el meu respecte, de fet , fins i tot, em vaig endinsar una mica en ell en un principi, i potser sóc un egoista o un individualista pero me n'he apartat, és curiós, no m'ho crec...com sempre, no vull dir amb això que hi hagi molta gent fantastica que vol canviar les coses, però no sé, em costa entendre tots els moviments que surten quant les coses no van bé, potser fa anys això no es veia? o el problema es que no hi ha feina o no hi ha diners? si és així, no és un moviment, es tant sols una circunstancia més del que vivim.
Potser peco de pedant, no ho sé, però per mi un moviment ha de surgir d'un sentiment de força, i no sé si aquest surt de la força o l'impotencia, i dic no ho sé, perquè no ho tinc clar i per tant no vull fer una conclusió equivocada, tant sols es el que sento en cada moment i ara sento això.
No sé si demà la gent començarà a tenir feina o diners i el moviment es desinflarà, perquè si no ho entenc malament, es demana un canvi de funcionament, de justicia, de política, i tot això ha de ser avui i demà, però em pregunto perquè no hi era abans...fa molts anys que vivim així, en aquest sistema, és cert que el sistema potser està petant i ara és el moment, no ho sé, però si demà les coses comencen a anar bé, el moviment ha de continuar endavant. Mentres no es canviïn les arrels de tot plegat , això seguirà igual i em sap greu dir-ho, però perquè això canviï de veritat, ens hem de radicalitzar molt més ,i tots.
De totes maneres, no em desagrada el moviment, que quedi clar, trobo que dins de l'estafa que vivim i que ja fa anys que molts denunciem, això dona aire i una mica de color a la insipidesa humana global en la qual vivim.
Però potser estic desenganyat dels ideals, no de la gent, si no dels pensament unificats, no me'ls crec fa anys i crec que la gran majoria segueixen com una moda més, i pocs se'ls creuen de veritat. Els ideals estan per sobre de tots els moments del món, quant sents alguna cosa ho sents eternament, a no sé que canviïs d'opinió per voluntat pròpia, evidentment.Vull dir que has de ser fort amb el que creus, però quant dic eternament no vol dir per sempre, suposo que no m'explico bé.
Osti, em sap greu escriure això, ja sé que es una postura fàcil i còmode, ho tinc clar, però parlo desde fora, per més que estigui totalment inmers en el món que vivim, potser molt més que molts, no em sento dins d'ell, vaig tirant arrastrat per tot plegat però no m'hi sento que hi pertanyo. Vull estar en el meu lloc, em costa, però hi vull estar, en el lloc que em pertany en la natura, no en un esglaó tant accelerat i pujat de fums, no tant sols vull saber com passarem aquest mes, o aquest any, vull disfrutar del mes o l'any que estic vivint, i potser per aconseguir això, la única cosa que em serviria es que tot petés i malament, de fet crec que és necessari i estic preparat per això, però és clar, el meu sentiment paretal em fa frenar-me en els meus pensaments.
No m'agrada veure quant passa alguna cosa en una manifestació que tothom cridi el mateix, no m'agrada veure gent cridant les mateixes paraules, no sé perquè però m'acolloneix, i no vol dir que no tinguin raó o que no sigui una causa justa, segur que ho és, però parlo d'un sentiment personal, em passa i ja està, sense fer cap judici del que és crida.
Potser crec, que utòpic!!, que el silenci es el que pot guanyar-ho tot, com allò que és diu que no hi ha més despreci que el silenci, potser crec que en comptes d'escoltar els crits exteriors, estaria bé que cadascú s'escoltés a ell mateix, potser allà es crean els ideals ferms, i que en comptes de cridar en contra de gent que no ferà mai res, perquè no comencem tots , cadascú de nosaltres, a fer servir el sentit comú propi.
Per exemple: hi ha molta gent que creu que la factura de la llum es un robo, doncs no paguem i ja està...ja sé, ja sé, ens hem de posar d'acord tots pel face o per on sigui, ja sé que individualment el poble no té força, i la història ha mostrat molts canvis gràcies a crits de molta gent junta, no ho nego, però finalment, al final dels canvis, sembla que tots haguem d'estar d'acord en l'idea i torna la globalització... buf!! porto tants cacaos mentals amb tots aquests temes, que tant sols vull descansar de tot plegat!!...a mi em fa por que tot sigui tant sols conseqüencia de la crísis, si és així futuda, perquè voldrà dir que estem molt ficats en la societat que vivim, si el moviment realment va a per un canvi radical, doncs perfecte però si tant sols es un moment de la història, estarà en mans de la casualitat...els homosexuals van lluitar molt pels seus drets, no cal dir les dones, però no sempre el resultat fnal es tant clar en el que és vol , i en aquest cas, és una lluita més difuminada...ai, sento parlar així, em sap greu, son els meus dubtes o sóc tant nómada que ni tant sols em sé lligar a un sentiment comú o és que ja opto per la postura cómode de que m'importa un bledo tot plegat...però això no ho pots dir perquè aleshores et diuen que no et pots queixar i jo pregunto perquè? perquè no em puc queixar si no voto, o tant me fot o no vull saber-ne res, a dia d'avui estic aquí i faci o no faci res, tinc tots els drets del món, igual que els deures, perquè has de definir-te sempre? perquè no pots viure en l'ambigüetat? i si la sents? i si ets així? perquè sempre has de ser d'un equip? perquè has d'escollir continuament? i si jo tant sols crec en l'individu per sobre de qualsevol idea global? i si m'agrada veure una essència i res més? i si la meva idea de canvi es justament separar-nos més?. Es diu que som més individualistes que mai, i en canvi no parem de comunicar-nos com mai, abans era en el cara a cara, ara tenim internet que ens permet estar sempre amb gent ( encara que sigui virtual), i si primer ens trobem un per un i després ja veurem que podem fer tots plegats? ...com sempre, demano perdó per la meva lógica d'ignorant o simplement de la meva ignorancia a seques, a vegades buscada per mi mateix per no estar bombardejat de masses idees.
O finalment, es que potser no tinc cap ideal en concret i per aixó no m'apunto a cap..uf!!! no ho sé.. o potser he vist finalment que després de lluitar per un ideal molt de temps i lluitar contra un altre, he entés que la gent no canvia per res del món els seus ideals, i això m'acolloneix molt, perquè si que ho has de sentir amb força però sempre has de col.locar una porteta encara que sigui molt petitona, per canviar d'opinió o matisar l'idea inicial...ai, estic confós!!...com sempre que parlo del món i del que passa...no tinc mai res clar!!
Potser peco de pedant, no ho sé, però per mi un moviment ha de surgir d'un sentiment de força, i no sé si aquest surt de la força o l'impotencia, i dic no ho sé, perquè no ho tinc clar i per tant no vull fer una conclusió equivocada, tant sols es el que sento en cada moment i ara sento això.
No sé si demà la gent començarà a tenir feina o diners i el moviment es desinflarà, perquè si no ho entenc malament, es demana un canvi de funcionament, de justicia, de política, i tot això ha de ser avui i demà, però em pregunto perquè no hi era abans...fa molts anys que vivim així, en aquest sistema, és cert que el sistema potser està petant i ara és el moment, no ho sé, però si demà les coses comencen a anar bé, el moviment ha de continuar endavant. Mentres no es canviïn les arrels de tot plegat , això seguirà igual i em sap greu dir-ho, però perquè això canviï de veritat, ens hem de radicalitzar molt més ,i tots.
De totes maneres, no em desagrada el moviment, que quedi clar, trobo que dins de l'estafa que vivim i que ja fa anys que molts denunciem, això dona aire i una mica de color a la insipidesa humana global en la qual vivim.
Però potser estic desenganyat dels ideals, no de la gent, si no dels pensament unificats, no me'ls crec fa anys i crec que la gran majoria segueixen com una moda més, i pocs se'ls creuen de veritat. Els ideals estan per sobre de tots els moments del món, quant sents alguna cosa ho sents eternament, a no sé que canviïs d'opinió per voluntat pròpia, evidentment.Vull dir que has de ser fort amb el que creus, però quant dic eternament no vol dir per sempre, suposo que no m'explico bé.
Osti, em sap greu escriure això, ja sé que es una postura fàcil i còmode, ho tinc clar, però parlo desde fora, per més que estigui totalment inmers en el món que vivim, potser molt més que molts, no em sento dins d'ell, vaig tirant arrastrat per tot plegat però no m'hi sento que hi pertanyo. Vull estar en el meu lloc, em costa, però hi vull estar, en el lloc que em pertany en la natura, no en un esglaó tant accelerat i pujat de fums, no tant sols vull saber com passarem aquest mes, o aquest any, vull disfrutar del mes o l'any que estic vivint, i potser per aconseguir això, la única cosa que em serviria es que tot petés i malament, de fet crec que és necessari i estic preparat per això, però és clar, el meu sentiment paretal em fa frenar-me en els meus pensaments.
No m'agrada veure quant passa alguna cosa en una manifestació que tothom cridi el mateix, no m'agrada veure gent cridant les mateixes paraules, no sé perquè però m'acolloneix, i no vol dir que no tinguin raó o que no sigui una causa justa, segur que ho és, però parlo d'un sentiment personal, em passa i ja està, sense fer cap judici del que és crida.
Potser crec, que utòpic!!, que el silenci es el que pot guanyar-ho tot, com allò que és diu que no hi ha més despreci que el silenci, potser crec que en comptes d'escoltar els crits exteriors, estaria bé que cadascú s'escoltés a ell mateix, potser allà es crean els ideals ferms, i que en comptes de cridar en contra de gent que no ferà mai res, perquè no comencem tots , cadascú de nosaltres, a fer servir el sentit comú propi.
Per exemple: hi ha molta gent que creu que la factura de la llum es un robo, doncs no paguem i ja està...ja sé, ja sé, ens hem de posar d'acord tots pel face o per on sigui, ja sé que individualment el poble no té força, i la història ha mostrat molts canvis gràcies a crits de molta gent junta, no ho nego, però finalment, al final dels canvis, sembla que tots haguem d'estar d'acord en l'idea i torna la globalització... buf!! porto tants cacaos mentals amb tots aquests temes, que tant sols vull descansar de tot plegat!!...a mi em fa por que tot sigui tant sols conseqüencia de la crísis, si és així futuda, perquè voldrà dir que estem molt ficats en la societat que vivim, si el moviment realment va a per un canvi radical, doncs perfecte però si tant sols es un moment de la història, estarà en mans de la casualitat...els homosexuals van lluitar molt pels seus drets, no cal dir les dones, però no sempre el resultat fnal es tant clar en el que és vol , i en aquest cas, és una lluita més difuminada...ai, sento parlar així, em sap greu, son els meus dubtes o sóc tant nómada que ni tant sols em sé lligar a un sentiment comú o és que ja opto per la postura cómode de que m'importa un bledo tot plegat...però això no ho pots dir perquè aleshores et diuen que no et pots queixar i jo pregunto perquè? perquè no em puc queixar si no voto, o tant me fot o no vull saber-ne res, a dia d'avui estic aquí i faci o no faci res, tinc tots els drets del món, igual que els deures, perquè has de definir-te sempre? perquè no pots viure en l'ambigüetat? i si la sents? i si ets així? perquè sempre has de ser d'un equip? perquè has d'escollir continuament? i si jo tant sols crec en l'individu per sobre de qualsevol idea global? i si m'agrada veure una essència i res més? i si la meva idea de canvi es justament separar-nos més?. Es diu que som més individualistes que mai, i en canvi no parem de comunicar-nos com mai, abans era en el cara a cara, ara tenim internet que ens permet estar sempre amb gent ( encara que sigui virtual), i si primer ens trobem un per un i després ja veurem que podem fer tots plegats? ...com sempre, demano perdó per la meva lógica d'ignorant o simplement de la meva ignorancia a seques, a vegades buscada per mi mateix per no estar bombardejat de masses idees.
O finalment, es que potser no tinc cap ideal en concret i per aixó no m'apunto a cap..uf!!! no ho sé.. o potser he vist finalment que després de lluitar per un ideal molt de temps i lluitar contra un altre, he entés que la gent no canvia per res del món els seus ideals, i això m'acolloneix molt, perquè si que ho has de sentir amb força però sempre has de col.locar una porteta encara que sigui molt petitona, per canviar d'opinió o matisar l'idea inicial...ai, estic confós!!...com sempre que parlo del món i del que passa...no tinc mai res clar!!
dimarts, 18 d’octubre del 2011
Cary Grant
Si tingués d'escollir el meu actor preferit, no dubtaria.
He vist infinitat de pel.lícules d'ell, el trobo simplement genial. De fet , el meu interés va sortir del cinemà i vaig buscar el personatge, he llegit la seva vida, plena d'enganys i de ambigüetats sexuals, fins i tot intueixo que va patir bastant, enamorat profundament de la Sofia Loren, que sempre li va donar carbasses, amb uns casaments per contentar al públic, i desfer els possibles comentaris de la seva homosexualitat.
Haig de reconeixer que mai m'ha costat veure la bellesa d'un home, mai, de fet els homes que diuen que no ho saben veure crec que es per aquesta educació tant moral que hem rebut tots, per mi és absurd, la bellesa es subjectiva i de cadascú, però jo veig la bellesa d'un tigre i fins a dia d'avui no m'ha despertat cap instí sexual, ni felinament parlant.
Per tant, si un home és guapo als meus ulls, no em fa tall dir-ho i ell, repeteixo, pel meu gust, és un dels homes més atractius que he vist mai.
En el cinemà, el seu gran toc d'humor que donava fins i tot en els papers dramàtics el feia un actor inconfundible, era ell, així actuava ell.
Sempre em fixo en els actors quant el rostre no el tenen en moviment...per mi, el més complicat es transmetre en la gran pantalla un sentiment sense moure una cella, allà descobreixo els dots innats del protagonista, alguns mouen tota la cara, tipo Tom Cruise, però al moure-la o intentar transmetre, en molts casos perden la credibilitat. Cary Grant no li calia moure res, ho portava a dins, suposo que havia nascut per actor, i no dubto a assenyalar-lo com el meu preferit.
"la fiera de mi niña", "luna nueva", "atrapa a un ladrón", "historias de Filadelfia", "Arsénico por compasión", "con la muerte en los talones", buf!! es que me'n deixo moltes i totes son boníssimes i ell fa un paper impressionant. Seductor `despistat (aquell que sedueix i no sap ni com ho ha fet) , còmic (la seva cara de sorpresa és de les millors del cinemà), dramàtic quant calia ser-ho, i sobretot, un actor que ha deixat a l'història del cinemà unes interpretacions, per mi, insuperables.
Sempre tindré el dubte de la seva personalitat fora de la seva professió, ja que sóc conscient que en general, als mites, agrada posar-lis un punt de infelicitat en la seva vida per encara mitificar `més el personatge, per tant, la realitat tant sols la sap ell, i ja no hi és.
He vist infinitat de pel.lícules d'ell, el trobo simplement genial. De fet , el meu interés va sortir del cinemà i vaig buscar el personatge, he llegit la seva vida, plena d'enganys i de ambigüetats sexuals, fins i tot intueixo que va patir bastant, enamorat profundament de la Sofia Loren, que sempre li va donar carbasses, amb uns casaments per contentar al públic, i desfer els possibles comentaris de la seva homosexualitat.
Haig de reconeixer que mai m'ha costat veure la bellesa d'un home, mai, de fet els homes que diuen que no ho saben veure crec que es per aquesta educació tant moral que hem rebut tots, per mi és absurd, la bellesa es subjectiva i de cadascú, però jo veig la bellesa d'un tigre i fins a dia d'avui no m'ha despertat cap instí sexual, ni felinament parlant.
Per tant, si un home és guapo als meus ulls, no em fa tall dir-ho i ell, repeteixo, pel meu gust, és un dels homes més atractius que he vist mai.
En el cinemà, el seu gran toc d'humor que donava fins i tot en els papers dramàtics el feia un actor inconfundible, era ell, així actuava ell.
Sempre em fixo en els actors quant el rostre no el tenen en moviment...per mi, el més complicat es transmetre en la gran pantalla un sentiment sense moure una cella, allà descobreixo els dots innats del protagonista, alguns mouen tota la cara, tipo Tom Cruise, però al moure-la o intentar transmetre, en molts casos perden la credibilitat. Cary Grant no li calia moure res, ho portava a dins, suposo que havia nascut per actor, i no dubto a assenyalar-lo com el meu preferit.
"la fiera de mi niña", "luna nueva", "atrapa a un ladrón", "historias de Filadelfia", "Arsénico por compasión", "con la muerte en los talones", buf!! es que me'n deixo moltes i totes son boníssimes i ell fa un paper impressionant. Seductor `despistat (aquell que sedueix i no sap ni com ho ha fet) , còmic (la seva cara de sorpresa és de les millors del cinemà), dramàtic quant calia ser-ho, i sobretot, un actor que ha deixat a l'història del cinemà unes interpretacions, per mi, insuperables.
Sempre tindré el dubte de la seva personalitat fora de la seva professió, ja que sóc conscient que en general, als mites, agrada posar-lis un punt de infelicitat en la seva vida per encara mitificar `més el personatge, per tant, la realitat tant sols la sap ell, i ja no hi és.
diumenge, 16 d’octubre del 2011
L'honor
Em costa recuperar-me de la ficció, em costa molt, estic com ko molta estona, a vegades penso que no vull sortir de l'estat que em deixa una bona peli.
Avui, acompanyat d'una amiga, d'una gran amiga, hem vist una peli , parlava de l'honor, ui!!, paraula que em fa una mica de por, perquè sembla aparentment bèlica, però com sempre que els sentiments guanyen al lloc on passa l'acció, o sigui sempre que l'home guanya a les circunstàncies, doncs m'hi enganxo.
No puc compartir la deducció final de que el honor és bàsic en les nostres vides, de fet no ho puc compartir perquè no recordo on vaig guardar l'honor per última vegada.
Buf...l'honor!! que ens honora o que no ens honora? de fet no tinc gaire clar el significat d'honor, sé que és honorable el president de la generalitat, si fos per això podria pensar que mai voldria posseïr molt d'aquesta paraula desconeguda.
Però vaja, al que anava, quant entro en un lloc fictici, encara que estigui basat en fets reals per mi és fictici, em costa sortir. Si la peli m'entra, ho noto molt lentament, el meu estat es va transformant i de sobte ja no hi sóc, això ho he repetit eternament en la meva vida, però és que realment ho noto amb tal intensitat que és un estat que no em deixa de sorpendre.
Avui m'he trobat al migdia i amb molta estona del dia per endavant en aquest estat, i quedava dinar i mil coses més per fer i em costa.
Crec, si no vaig errat, que és la necessitat continua que tinc de convertir la meva aparent vida normal en una novela o en una història irrepetible, dic que em sembla que no vaig errat , perquè avui tampoc és un dia perfecte per descobrir el meu auto-coneixement, vaig una mica fluix d'aquest tema ara mateix.
De totes maneres em quedo en estat de xoc, com si m'hagues passat un camió pel damunt, un camió plé de sensacions, de sentiments, de extranyes contradiccions, de càrregues emocionals, i una vegada ha passat per sobre meu, m'aixeco com puc. Envejo a la gent que surt a les pelis, per més que pateixin o tinguin lluites infinites sense un final feliç ( no era el cas d'avui), tan és, noto tal intensitat en la pantalla que em costa sortir i tornar a la realitat, que aleshores la veig petita, petita, petita...
De mica en mica em vaig reenganxant i torno a veure els tresors que tinc, però crec que no és això tampoc, potser tant sols parlo de mi, no ho sé.
Avui m'he tornat a adonar que les coses que vivim, com més pel.liculeres semblen, més impossible son de creure. Hi ha una persona que sempre relativitza la paraula normal, la col.loca entre cometes, que és normal? que no és normal? ...jo tinc molt clar, cada dia més, que és normal i que no és normal i el que no ho és, es sentir amb intensitat les coses, sembla que no pugui ser, sembla que hagis de frenar, has de vigilar , perquè et poden veure com un tarat.
Estem acostumats a ser protagonistes de les nostres vides , però no ens passem, una miqueta i prou, es confon les ganes de construir grans històries amb l'egocentrisme o l'egoisme, no estem preparats per les coses extraordinaries...
En dia d'avui, porto un cacao mental amb el que he viscut, el que realment he viscut i el que m'he inventat que he viscut, tant sols el present et respon aquesta intriga que em ronda pel cap, el present sempre posa les coses que has viscut a lloc, no serveix l'ahir, no serveix de res.
Serà que sempre busco aquest punt d'heroicitat en tot el que faig i el que fa la gent que em confonc?
Millor torno a l'honor:
Perquè es honorable el president de la Generalitat? ai no, això no venia a cuento.
"tota persona honorable prefereix perdre l'honor abans que la consciència"...
Ja sabia jo que l'honor tampoc és tant honorable com em pensava!! i tot gràcies a l'Artur Mas, que m'ha fet pensar que no deu ser tant bó això de l' honorabilitat, i qui diu Mas, diu Montilla , que no sigui encasillat en cap lloc erroni jo!!
Avui he tingut l'honor de compartir un dia amb una amiga- ara si!!, això si m'honra, m'imagino que la paraula honor té tots els significats del món, com moltes, i nosaltres, com sempre, li posem el significat real en el diccionari particular que tots tenim.
Avui estic dispers, és honorable això?, costa entendre la teva vida plena de tantes paraules que cadascú li posa un significat diferent, perquè potser li dius a algú "ets honorable" i l'altre et fot un mastegot perquè no li agrada el Mas, i tú li dius que no era aquesta la meva definició d'honor, i aleshores et creu, però no com tú vols, perquè tothom creu en una definició diferent de la paraula creure....arghhhhh!!! quin embolic!!!
Per això hem d'anar amb compte amb el que diem a una altre persona, pot ser que s'ho cregui com ell vol i no com li volies dir, cada paraula important, cadascuna de les paraules importants, hauriem de parar i xerrar.ne.
-t'estimo
-ok, que vol dir estimar per tú?
-doncs això, això i això
-doncs no m'estimes
-val
I ja està i així evitarem futures confusions.
"Honor: Cualidad moral que lleva al cumplimiento de los propios deberes respecto del prójimo y de uno mismo...Gloria o buena reputación que sigue a la virtud, al mérito o a las acciones heroicas, la cual trasciende a las familias, personas y acciones mismas de quien se la granjea...Honestidad y recato en las mujeres, y buena opinión que se granjean con estas virtudes...Obsequio, aplauso o agasajo que se tributa a alguien...Acto por el que alguien se siente enaltecido....presidente de la Generalitat de Catalunya."
Res a fer, massa poc precís, hem de precissar més a l'hora de definir, aniria tot millor.
Avui, acompanyat d'una amiga, d'una gran amiga, hem vist una peli , parlava de l'honor, ui!!, paraula que em fa una mica de por, perquè sembla aparentment bèlica, però com sempre que els sentiments guanyen al lloc on passa l'acció, o sigui sempre que l'home guanya a les circunstàncies, doncs m'hi enganxo.
No puc compartir la deducció final de que el honor és bàsic en les nostres vides, de fet no ho puc compartir perquè no recordo on vaig guardar l'honor per última vegada.
Buf...l'honor!! que ens honora o que no ens honora? de fet no tinc gaire clar el significat d'honor, sé que és honorable el president de la generalitat, si fos per això podria pensar que mai voldria posseïr molt d'aquesta paraula desconeguda.
Però vaja, al que anava, quant entro en un lloc fictici, encara que estigui basat en fets reals per mi és fictici, em costa sortir. Si la peli m'entra, ho noto molt lentament, el meu estat es va transformant i de sobte ja no hi sóc, això ho he repetit eternament en la meva vida, però és que realment ho noto amb tal intensitat que és un estat que no em deixa de sorpendre.
Avui m'he trobat al migdia i amb molta estona del dia per endavant en aquest estat, i quedava dinar i mil coses més per fer i em costa.
Crec, si no vaig errat, que és la necessitat continua que tinc de convertir la meva aparent vida normal en una novela o en una història irrepetible, dic que em sembla que no vaig errat , perquè avui tampoc és un dia perfecte per descobrir el meu auto-coneixement, vaig una mica fluix d'aquest tema ara mateix.
De totes maneres em quedo en estat de xoc, com si m'hagues passat un camió pel damunt, un camió plé de sensacions, de sentiments, de extranyes contradiccions, de càrregues emocionals, i una vegada ha passat per sobre meu, m'aixeco com puc. Envejo a la gent que surt a les pelis, per més que pateixin o tinguin lluites infinites sense un final feliç ( no era el cas d'avui), tan és, noto tal intensitat en la pantalla que em costa sortir i tornar a la realitat, que aleshores la veig petita, petita, petita...
De mica en mica em vaig reenganxant i torno a veure els tresors que tinc, però crec que no és això tampoc, potser tant sols parlo de mi, no ho sé.
Avui m'he tornat a adonar que les coses que vivim, com més pel.liculeres semblen, més impossible son de creure. Hi ha una persona que sempre relativitza la paraula normal, la col.loca entre cometes, que és normal? que no és normal? ...jo tinc molt clar, cada dia més, que és normal i que no és normal i el que no ho és, es sentir amb intensitat les coses, sembla que no pugui ser, sembla que hagis de frenar, has de vigilar , perquè et poden veure com un tarat.
Estem acostumats a ser protagonistes de les nostres vides , però no ens passem, una miqueta i prou, es confon les ganes de construir grans històries amb l'egocentrisme o l'egoisme, no estem preparats per les coses extraordinaries...
En dia d'avui, porto un cacao mental amb el que he viscut, el que realment he viscut i el que m'he inventat que he viscut, tant sols el present et respon aquesta intriga que em ronda pel cap, el present sempre posa les coses que has viscut a lloc, no serveix l'ahir, no serveix de res.
Serà que sempre busco aquest punt d'heroicitat en tot el que faig i el que fa la gent que em confonc?
Millor torno a l'honor:
Perquè es honorable el president de la Generalitat? ai no, això no venia a cuento.
"tota persona honorable prefereix perdre l'honor abans que la consciència"...
Ja sabia jo que l'honor tampoc és tant honorable com em pensava!! i tot gràcies a l'Artur Mas, que m'ha fet pensar que no deu ser tant bó això de l' honorabilitat, i qui diu Mas, diu Montilla , que no sigui encasillat en cap lloc erroni jo!!
Avui he tingut l'honor de compartir un dia amb una amiga- ara si!!, això si m'honra, m'imagino que la paraula honor té tots els significats del món, com moltes, i nosaltres, com sempre, li posem el significat real en el diccionari particular que tots tenim.
Avui estic dispers, és honorable això?, costa entendre la teva vida plena de tantes paraules que cadascú li posa un significat diferent, perquè potser li dius a algú "ets honorable" i l'altre et fot un mastegot perquè no li agrada el Mas, i tú li dius que no era aquesta la meva definició d'honor, i aleshores et creu, però no com tú vols, perquè tothom creu en una definició diferent de la paraula creure....arghhhhh!!! quin embolic!!!
Per això hem d'anar amb compte amb el que diem a una altre persona, pot ser que s'ho cregui com ell vol i no com li volies dir, cada paraula important, cadascuna de les paraules importants, hauriem de parar i xerrar.ne.
-t'estimo
-ok, que vol dir estimar per tú?
-doncs això, això i això
-doncs no m'estimes
-val
I ja està i així evitarem futures confusions.
"Honor: Cualidad moral que lleva al cumplimiento de los propios deberes respecto del prójimo y de uno mismo...Gloria o buena reputación que sigue a la virtud, al mérito o a las acciones heroicas, la cual trasciende a las familias, personas y acciones mismas de quien se la granjea...Honestidad y recato en las mujeres, y buena opinión que se granjean con estas virtudes...Obsequio, aplauso o agasajo que se tributa a alguien...Acto por el que alguien se siente enaltecido....presidente de la Generalitat de Catalunya."
Res a fer, massa poc precís, hem de precissar més a l'hora de definir, aniria tot millor.
dijous, 13 d’octubre del 2011
olors
" Al segle XVIII visqué a França un dels homes més genials i abominables d'una època en la qual sovintejaren les figures genials i abominables. Aquí narrarem la seva història. S'anomenava Jean-Baptiste Grenouille, i si el seu nom, a diferència del d'altres monstres genials, com per exemple De Sade, Saint-Just, Fouché, Bonaparte, etc, ha caigut en oblit, sens dubte no ha estat perquè Grenouille fos inferior a aquests homes cèlebres i tenebrosos pel que fa a l'altivesa, el menyspreu pels seus consemblants, la inmoralitat, en un mot, a la impietat, sinó perquè el seu geni i la seva única ambició es limitaren a un terreny que no deixa cap senyal en la història: al regne fugissser de les OLORS"
Així comença El perfum, ja fa anys que el vaig llegir i menys que vaig veure al cinemà una versió del llibre.
La gran diferencia entre un escrit i una imatge es que l'imatge la podem interpretar de moltes maneres però és una i prou, l'escrit, amb sutilesa, deixa que tu mateix acabis siguent el director de la teva pròpia pel.lícula.
Adaptes els rostres i els trets personals dels protagonistes com els creus veure en la teva ment i l'argument de la novela també s'adapta a la teva imaginació. Si en el cinemà hi hagués arribat verge del llibre, potser hauria vist un bon film, però la veritat, va ser una obra que em va marcar en alguns sentits del meu ser, per tant, la peli estava a anys llum del que jo imaginava.
Entranyable veia a l'assassí en el llibre, quasi odiós en el cinemà, l'espectacle guanyava a la fina ferum que desprenia el llibre, i quedava en un tercer o quart terme el perquè aquell home buscava les essències de les dones per aconseguir l'olor sublim De un boig romàntic a un psicópata en serie hi ha un llarg camí, tot i que el resultat sigui el mateix i potser la condemna d'igual tamany.
L'olor, el meu sentit preferit, aquella olor de la bata de la iaia, aquella olor de casa els avis, l'olor d'un cos que perdura per sempre dins meu, la màgia de retrobar una olor coneguda en un altre però no saber situar-la en la teva vida.
L'olor impregna la vida de mica en mica, m'agrada l'olor del mar, l'olor de la terra mullada, de la llar de foc, i fins i tot anyores per moments olors com las de la ciutat de Barcelona.
Recordo de petit que tornavem del estiueig Mataperenc i la Meridiana es barrejava amb una olor especial, veniem de respirar aire pur i entre l'olor de la contaminació i que l'estiu ens abandonava, sempre em venien ganes de girar cua i tornar enrera.
Cada casa té la seva olor, cada persona també i és curiós com las maquillem o les amaguem rera un ambientador artificial, però l'olor es una part imprescindible en l'amor entre persones, cada èsser fa moltes olors, inimaginables quant estàs fent un cafè amb una persona per primera vegada.
Tant sols en el lavabo aquella persona pot despendre infinitats d'olors dieferents. Igual el cos, segons que ha menjat, que ha fet , quant líquid ha perdut, a on ha anat i un llarg etcètera, pot tornar a casa amb una olor absolutament antònima a la que havia despertat aquell matí amb ell.
És fascinant entendre la vida segons les olors, es increiblement fascinant barrejar cada pas del teu present amb una olor diferent, queda gravada en el teu subconscient i quant menys t'ho esperes, pam!! et torna a sortir, com la música que t'acompanya, però la música l'has de buscar i escoltar, l'olor hi és sempre. La vista també, ho sé, però es tant real que perd una mica del toc personal que l'olfacte si dona al que vivim.
"el perfum és la forma més intensa del record, hauria de ser com el tema central del Bolero de Ravel. Una especie de dolça obsessió" (Jean Paul Sartre)
Així comença El perfum, ja fa anys que el vaig llegir i menys que vaig veure al cinemà una versió del llibre.
La gran diferencia entre un escrit i una imatge es que l'imatge la podem interpretar de moltes maneres però és una i prou, l'escrit, amb sutilesa, deixa que tu mateix acabis siguent el director de la teva pròpia pel.lícula.
Adaptes els rostres i els trets personals dels protagonistes com els creus veure en la teva ment i l'argument de la novela també s'adapta a la teva imaginació. Si en el cinemà hi hagués arribat verge del llibre, potser hauria vist un bon film, però la veritat, va ser una obra que em va marcar en alguns sentits del meu ser, per tant, la peli estava a anys llum del que jo imaginava.
Entranyable veia a l'assassí en el llibre, quasi odiós en el cinemà, l'espectacle guanyava a la fina ferum que desprenia el llibre, i quedava en un tercer o quart terme el perquè aquell home buscava les essències de les dones per aconseguir l'olor sublim De un boig romàntic a un psicópata en serie hi ha un llarg camí, tot i que el resultat sigui el mateix i potser la condemna d'igual tamany.
L'olor, el meu sentit preferit, aquella olor de la bata de la iaia, aquella olor de casa els avis, l'olor d'un cos que perdura per sempre dins meu, la màgia de retrobar una olor coneguda en un altre però no saber situar-la en la teva vida.
L'olor impregna la vida de mica en mica, m'agrada l'olor del mar, l'olor de la terra mullada, de la llar de foc, i fins i tot anyores per moments olors com las de la ciutat de Barcelona.
Recordo de petit que tornavem del estiueig Mataperenc i la Meridiana es barrejava amb una olor especial, veniem de respirar aire pur i entre l'olor de la contaminació i que l'estiu ens abandonava, sempre em venien ganes de girar cua i tornar enrera.
Cada casa té la seva olor, cada persona també i és curiós com las maquillem o les amaguem rera un ambientador artificial, però l'olor es una part imprescindible en l'amor entre persones, cada èsser fa moltes olors, inimaginables quant estàs fent un cafè amb una persona per primera vegada.
Tant sols en el lavabo aquella persona pot despendre infinitats d'olors dieferents. Igual el cos, segons que ha menjat, que ha fet , quant líquid ha perdut, a on ha anat i un llarg etcètera, pot tornar a casa amb una olor absolutament antònima a la que havia despertat aquell matí amb ell.
És fascinant entendre la vida segons les olors, es increiblement fascinant barrejar cada pas del teu present amb una olor diferent, queda gravada en el teu subconscient i quant menys t'ho esperes, pam!! et torna a sortir, com la música que t'acompanya, però la música l'has de buscar i escoltar, l'olor hi és sempre. La vista també, ho sé, però es tant real que perd una mica del toc personal que l'olfacte si dona al que vivim.
"el perfum és la forma més intensa del record, hauria de ser com el tema central del Bolero de Ravel. Una especie de dolça obsessió" (Jean Paul Sartre)
dimarts, 11 d’octubre del 2011
On anem?
A on anem amb tanta velocitat? algú ens ha dit on hem d'arribar?, quin és el premi? el tenim clar? per la manera que ens creiem el conte i com el seguim, és evident que ho tenim claríssim, però algú ens ho ha dit?
Perqué no parem tots plegats una mica, agafem a la gent que s'està quedant pel camí, perqué no parem? ,descansem, potser és el moment, ni tant sols les coses pràctiques de la vida estan funcionant...perqué coi no es pot parar una mica?
Hi ha molta gent que ho passa molt malament, però igual han de seguir corrents a la mateixa velocitat, treient la llengua, obligats a seguir el ritme, perqué cada dia que perdin, els costarà un munt recuperar-se.
I seran jutjats, aplastats, vilipendiats i seran uns refugiats de la seva voluntat, i hauran de guardar els somnis perqué no hi caben en la cursa bestial que els toca viure.
I anem donant motius per la felicitat, nadals, joguines, festes, sant Joan, tant és. La qüestió, com la riquesa, és que alguns privilegiats puguin ser feliços i els altres no podran ser ni espectadors, perqué estan exhaustes de tant `córrer i sense cap destí en concret, saben que han de córrer, si no tot se'ls engollirà, però segueixen i prou, com poden, sense esma, sense ganes però cridant si us plau que algú pari aquesta bojeria.
Jo cada dia entenc menys les coses, he anat aparcant les facilitats i els motius pels quals creia que existiem, e intento entendre el perqué de tot aixó, com poden sortir unes armes per la tele, tot seguit una notícia sobre un error en la tecnologia de les blackperry, després unes taques inmenses de gasoil a les platjes de Nova Zelanda i passar a l'instant al patrocinador que dona entrada els esports...no te lógica, no te sentit, ni tant sols té un ordre, es que no hi han prioritats?
I el món segueix malalt, però no parem i no parem i quant parem ens empenyen per darrera i ens pregunten que cony fem parats!!
I tots estem conectats però no ho estem i de fet, estem menys conectats que mai uns amb els altres, no ens sabem correspondre, no en tenim ni idea, ens estimem, ens ajudem, ens anyorem, però no sabem correspondre com voldriem...perqué? perqué ens passem la vida corrents i així es impossible saborejar les coses.
De fet, alguns, pocs privilegiats poden parar de tant en tant, però tampoc ho fan quant volen o quant més ho necessiten, per tant son privilegiats però menys.
Tinc el cor trencat, no futut ni deprimit, trencat, perqué uns no entenem els altres i els altres no entenem els uns, potser no tenim una llengua universal que ens uneixi de veritat. Un vincle, que si tots ens hi possessim , el trobariem i veuriem que tots correm a la captura d'una cosa que ni tant sols sabem que és.
Ja sé, ja sé, el premi es passar la vida el millor possible, i és comprensiu i fins i tot admirable intentar-ho, perqué per aconseguir-ho, has de lluitar tant i descartar tantes coses, que té un gran mèrit buscar-ho.
El Pirmi, l Ibex35, EL FMI, però que ens hem tornat tots lelos? que coi son aquestes paraules tant extranyes que quasi ens las fan sentir com nostres, com cassolanes, com entranyables, i son la miséria de tot el que passem, és la gran mentida que tots seguim corrents amb la llengua fora.
"el dia que un posa l'amor enmig de la merda, l'amor queda enmerdat per l'infinit"
Aquests dies he intentat obrir pas amb gent desconeguda, si més no , no propera a mi, no ho he fet com un estudi, ni tant sols a l'atzar, he triat, he buscat i on m'ha semblat veure una ment "sexy" m'hi he llençat, crec que és un exercici que perdem amb l'edat, de joves ho fem, o de més joves ho fem, amb l'edat anem aprenent a reprimir-nos, a esperar, a ser prudents i em segueixo preguntant perqué?...potser perqué el camí cada dia es va marcant amb més claretat i costa entendre les coses "extranyes" que et puguin passar i ja investiguem pel cantó professional i el nostre cantó personal queda en un raconet o en una sessió de reikki.
Avui, justament, a la feina, he solventat un problema informàtic perqué en tota una multinacional no hi havia més que un informàtic i no sabia com anava la blackberry que jo feia servir i he pensat: això ens passa per voler còrrer tant...
Després he tingut una conversa, si es pot dir així, amb algú que la velocitat no existia, que tot s'aturava, i quant he vist com hem agafat una rapidesa esfereïdora en les conclusions , he entés que tampoc parem en les nostres coses. Els pensaments corren, el cos corre, tot corre , tot, massa, no hi ha fré i és necessari parar i entendre'ns i parlar...fa poc em van dir: va ,deixem el facebook i xerrem cara a cara, si!!, m'encanta l'idea!! però quant? si hem de parar per fer-ho!!
Demano perdó a qui he decepcionat per voler còrrer tant.Sobretot a qui menys s'ho mereix, que sempre son els que reben més, a aquests els tinc al meu cor, als que entreguen i després, per voler còrrer tant, els decepciones...
Perqué no parem tots plegats una mica, agafem a la gent que s'està quedant pel camí, perqué no parem? ,descansem, potser és el moment, ni tant sols les coses pràctiques de la vida estan funcionant...perqué coi no es pot parar una mica?
Hi ha molta gent que ho passa molt malament, però igual han de seguir corrents a la mateixa velocitat, treient la llengua, obligats a seguir el ritme, perqué cada dia que perdin, els costarà un munt recuperar-se.
I seran jutjats, aplastats, vilipendiats i seran uns refugiats de la seva voluntat, i hauran de guardar els somnis perqué no hi caben en la cursa bestial que els toca viure.
I anem donant motius per la felicitat, nadals, joguines, festes, sant Joan, tant és. La qüestió, com la riquesa, és que alguns privilegiats puguin ser feliços i els altres no podran ser ni espectadors, perqué estan exhaustes de tant `córrer i sense cap destí en concret, saben que han de córrer, si no tot se'ls engollirà, però segueixen i prou, com poden, sense esma, sense ganes però cridant si us plau que algú pari aquesta bojeria.
Jo cada dia entenc menys les coses, he anat aparcant les facilitats i els motius pels quals creia que existiem, e intento entendre el perqué de tot aixó, com poden sortir unes armes per la tele, tot seguit una notícia sobre un error en la tecnologia de les blackperry, després unes taques inmenses de gasoil a les platjes de Nova Zelanda i passar a l'instant al patrocinador que dona entrada els esports...no te lógica, no te sentit, ni tant sols té un ordre, es que no hi han prioritats?
I el món segueix malalt, però no parem i no parem i quant parem ens empenyen per darrera i ens pregunten que cony fem parats!!
I tots estem conectats però no ho estem i de fet, estem menys conectats que mai uns amb els altres, no ens sabem correspondre, no en tenim ni idea, ens estimem, ens ajudem, ens anyorem, però no sabem correspondre com voldriem...perqué? perqué ens passem la vida corrents i així es impossible saborejar les coses.
De fet, alguns, pocs privilegiats poden parar de tant en tant, però tampoc ho fan quant volen o quant més ho necessiten, per tant son privilegiats però menys.
Tinc el cor trencat, no futut ni deprimit, trencat, perqué uns no entenem els altres i els altres no entenem els uns, potser no tenim una llengua universal que ens uneixi de veritat. Un vincle, que si tots ens hi possessim , el trobariem i veuriem que tots correm a la captura d'una cosa que ni tant sols sabem que és.
Ja sé, ja sé, el premi es passar la vida el millor possible, i és comprensiu i fins i tot admirable intentar-ho, perqué per aconseguir-ho, has de lluitar tant i descartar tantes coses, que té un gran mèrit buscar-ho.
El Pirmi, l Ibex35, EL FMI, però que ens hem tornat tots lelos? que coi son aquestes paraules tant extranyes que quasi ens las fan sentir com nostres, com cassolanes, com entranyables, i son la miséria de tot el que passem, és la gran mentida que tots seguim corrents amb la llengua fora.
"el dia que un posa l'amor enmig de la merda, l'amor queda enmerdat per l'infinit"
Aquests dies he intentat obrir pas amb gent desconeguda, si més no , no propera a mi, no ho he fet com un estudi, ni tant sols a l'atzar, he triat, he buscat i on m'ha semblat veure una ment "sexy" m'hi he llençat, crec que és un exercici que perdem amb l'edat, de joves ho fem, o de més joves ho fem, amb l'edat anem aprenent a reprimir-nos, a esperar, a ser prudents i em segueixo preguntant perqué?...potser perqué el camí cada dia es va marcant amb més claretat i costa entendre les coses "extranyes" que et puguin passar i ja investiguem pel cantó professional i el nostre cantó personal queda en un raconet o en una sessió de reikki.
Avui, justament, a la feina, he solventat un problema informàtic perqué en tota una multinacional no hi havia més que un informàtic i no sabia com anava la blackberry que jo feia servir i he pensat: això ens passa per voler còrrer tant...
Després he tingut una conversa, si es pot dir així, amb algú que la velocitat no existia, que tot s'aturava, i quant he vist com hem agafat una rapidesa esfereïdora en les conclusions , he entés que tampoc parem en les nostres coses. Els pensaments corren, el cos corre, tot corre , tot, massa, no hi ha fré i és necessari parar i entendre'ns i parlar...fa poc em van dir: va ,deixem el facebook i xerrem cara a cara, si!!, m'encanta l'idea!! però quant? si hem de parar per fer-ho!!
Demano perdó a qui he decepcionat per voler còrrer tant.Sobretot a qui menys s'ho mereix, que sempre son els que reben més, a aquests els tinc al meu cor, als que entreguen i després, per voler còrrer tant, els decepciones...
diumenge, 9 d’octubre del 2011
y te vengo a buscar
A vegades, estàs inquiet, no saps perquè, estàs extrany, amb dolor perquè vas caure de la bicicleta, sense molta mobilitat i amb tot un dia per pensar.
I t'ho permets, et permets que entri la nostàlgia, de fet la busques, saps que es un aire una mica intoxicat però que la terra el va intoxicar, de per si era el més sà del món, indubtablement era la cosa més sana que mai he viscut.
Tot té un final, a vegades més bonic, a vegades més dolent, però tot té un final...
A tot allò he d'agraïr moltes coses.Com ja vaig dir en un post, no vull apendre mai més de les coses dolentes, espero caure-hi moltes vegades, moltíssimes, perquè el dolor s'enten molt més facilment si ve d'un lloc bonic i privilegiat.
Escoltant música , li he fet el meu homenatge, entenc que ja no l'acceptaria de bon grat, però jo li faig, em ve de gust, tinc la mala sort o sort que no tinc rencor mai per res que no sigui fet amb mala fé i reconverteixo les coses en realitats i no les realitats en coses més pràctiques, com fem tantes vegades.
M'ho invento jo? realment tinc tanta imaginació que puc fer d'una cosa ben normaleta, quelcom impresionant, ja no ho sé, potser si, perquè també me'n adono que després, tal com ho he pujat tot a nivells irracionals o tant racionals que no es poden entendre, aconsegueixo baixar a una vulgaritat que em fa pensar que potser si que tot el meu sentir és mou més per ilusions que per realitats.
Potser per això sóc tant encantador quant la gent em coneix, i de mica en mica em vaig diluint, potser tot jo sóc una ilusió ficticia, no ho sé, mai ho sabré.
De fet tot és massa intens dins meu com per passejar-ho per aquest món, no per pedanteria ho dic... perquè veig això en tothom , no tant sols en mi mateix...m'agrada enlairar a la gent, m'encanta i això em fa amagar-me, perquè no pararia de dir coses maques a tothom , però el món no està gaire acostumat a les paraules tendres, avergonyeixen una mica.
Vaig viure un conte increible, un conte del qual he d'apendre moltes coses, encara me'n falten moltes per apendre i no quedar-me en el fracàs i en allò de que madurar és apendre de les coses perquè no et tornin a fer mal.
Ostia!!! tant de bó em torni a passar mil vegades!!! no hi ha res com viure el que vaig viure, tan fa el final, això és una circunstancia més de la vida. el bonic de tot això es el contingut, allà es on he d'extreure tot el tresor que em va donar tanta i tanta vida.
Avui m'he permés que la meva realitat guanyés a la que tothom veu, deixant fluir la música, no pensant que es un vici que es fica en el meu cos, si no pensant que és la realitat que torna d'on va sortir un dia de Juliol.
No vull perdre qui sóc perquè alguna cosa no ha rutllat, no vull anar sumant càrregues que no em deixin caminar amb lleugeresa, vull viure ho tot, no em vull perdre res més per pors falses o si més no, no em vull perdre en la falsetat d'apendre dels errors.
"Y te vengo a buscar" la dedico als valents, als que saben de que parlo, els que no tenen por de res i els que es tirarien mil vegades a la piscina i ja veurien si es plena o buida, tant de bó un dia els arribi a la sola de les sabates, ja estaré content...almenys ho intentaré sempre.
"Ningú em veurà mort abans de morir" - això m'ho va dir un heroi fa uns anys
dissabte, 8 d’octubre del 2011
Un pensament
Ahir, de casualitat, vaig enganxar una peli al canal 10. De fet he estat buscant el títol per internet pero no hi ha manera, ni tant sols en la seva pàgina web surt.
Sempre que alguna peli m'evoca a la més propera semblança del món que jo m'imagino, m'hi quedo enganxat.
Espais bohemis, amb aires de llibertat, quasi de llibertinatge, tot en una sensació de poc control i amb una imatge que no la sé trobar enlloc, tot i que em puc imaginar que deu existir en algun indret de la terra.
Hi vaig entrant, a poc a poc i finalment m'hi veig a dins, amb la màxima comoditat, trencant tantes imatges repetides que el món m'ofereix dia rera dia i que mai m'interessen.
M'imagino la gent que estimo allà dins, inventant paraules, moments, sortint a l'escenari improvisant una cançó o un poema, amb la sensació de que el temps va més a poc a poc i que no descartem ni un minut de la nostra vida per estalviar energia, ja que demà, hem de produir.
M'hi trobo a gust en la meva imaginació, m'imagino cada dia la vida que vull. Potser aparentment sembla que vulgui dir que no vull fer tantes coses, ni molt menys, em fot saber que ens en perdem tantes, i que cada dia és així.
M'imagino sentat en un lloc, conversant, aprenent del que sempre m'ha agradat més apendre, de la gent, filtrant les realitats en la ment de les persones més properes a mi.
M'agrada apendre de la gent que m'envolta, potser més que la realitat d'una història o les paraules d'algú conegut, però com sempre, m'agrada la cultura que neix en un mateix, de fet, crec que cadascú té la seva creativitat i m'encanta descobrir-la.
Hi han indrets així? aïllats del món?...sempre he pensat que aquesta època no és la meva, és massa poc romàntica, poc imaginativa, poc singular, és com repetitiva, fàcil, i les dificultats que passem son massa reals.
Segur que totes les èpoques son així, però com tant sols em toca aquesta, penso en les altres d'una manera més platònica.
Em falta aquell punt de conte, d' història única e irrepetible que teoricament hauria de ser cada una de les vides de nosaltres mateixos.
En el sofà, mirant el film, em quedo atrapat, plorant, rient, sentint, però sempre amb un somriure de fons, com si hagués trobat el meu lloc, però no sé on és. Bé, si que ho sé, dins de la meva imaginació, on res para i res és impossible i sobretot , res és anormal i censurable.
M'arriben aires de llibertat. Mentres la meitat del món vol canviar les coses, les injustes, les que fan patir a tres quartes parts dels que vivim en el planeta,( per dir una xifra ,suposo que quedant-me curt), la meva imaginació encara aspira a més. Aspira a que tot sigui més improvisat, que tot sigui més individualment ajustable a cada persona, suposo que una utopia irrealitzable.
I aquests aires em duren i perduren una estona quant la tele o el cine m'ofereix aquest regal, i miro el carrer i la gent i els moviments estràtegics i em fa gràcia entendre que estic tant a dins de tot i en canvi em sento tant lluny de tot això. De mica en mica em vaig recol.locant i torno a ser normal, entenent que cada monotonia és també única i que no deixa de ser original saber com passem per aquest món, intentant buscar arguments per fer de la nostra vida, un caminar especial.
Potser la meva desgràcia o sort, no ho sé, és que no em compensa un viatge, tot i que m'agrada, ni tant sols em compensa una caseta, o qualsevol regal que la realitat ens dona per seguir creient en el conte...però dic que per sort, perquè si que em compensa uns instants, uns moments únics que se'ns posen per devant de tant en tant en el nostre trajecte, i els aprofito i els saborejo, mentres en la meva vida visible, puc fallar una i mil vegades, puc decepcionar moltes més vegades i puc espifiar-la en les meves decisions cada dia...però és impossible caminar amb tranquilitat per aquest espai ja tant inventat , remenat i "sobat" per tanta gent al llarg de l'història...i et despertes, cada dia, esperant que tot serà increible i per més que intentes parar-ho, no saps baixar el llistó, ho vols tot allà dalt, en llocs impossibles, però que tots envejem i admirem quant ho veien en una pantalla, un llibre o en una obra de teatre.
La meva ilusió camina molt més ràpid que el meu dia a dia, quant em desperto, ella ja fa estona que ho està, 24 hores rutllant i rutllant i preparant tots els meus regals i tresors que vull trobar aquell dia.
A vegades, quant s'acaba la jornada, tinc la sensació que he quedat curt...ja està? és aixó? i aleshores em paro a pensar i em dic a mi mateix:
-si la societat ha inventat tantes coses pel nostre benestar, és que no el sabem produir desde dins nostre, per això admirem els herois famosos, a les persones que diuen coses tant reals com inversemblants per introduir-les en la nostra vida i com que no hi arribem, tenim tots els llibres d'auto-ajuda, tenim tots els psicolegs possibles, tenim noves teràpies que ens ajuden (no ho sé si és així) a frenar el nostre desencant i per tant, és impossible que algú pugui exclamar amb rotunditat que anem bé, encara que el temps ens posa a cadascú al seu lloc i hi ha un moment que és impossible amagar-te de qui ets i del que vols, no tant sols de les opcions que et dona la vida per triar, que en son ben poques.
Tots sabem jugar aquest joc, a uns els va bé tot i els altres no tant , però en sabem, seguim els passos que ja estan marcats i hi posem els peus pensant que així tot anirà bé i jo el primer.
Però hi han coses igual d'ancestrals en nosaltres que el trepitjar sobre la linea segura que ens guia, i per més que les amaguem devant de tots, estan vives dins nostre, per tant, si avui no ho fem, elles ens retornaran amb una força virulenta, n'estic segur.
Això em va evocar la peli d'ahir, tant sols això...
Sempre que alguna peli m'evoca a la més propera semblança del món que jo m'imagino, m'hi quedo enganxat.
Espais bohemis, amb aires de llibertat, quasi de llibertinatge, tot en una sensació de poc control i amb una imatge que no la sé trobar enlloc, tot i que em puc imaginar que deu existir en algun indret de la terra.
Hi vaig entrant, a poc a poc i finalment m'hi veig a dins, amb la màxima comoditat, trencant tantes imatges repetides que el món m'ofereix dia rera dia i que mai m'interessen.
M'imagino la gent que estimo allà dins, inventant paraules, moments, sortint a l'escenari improvisant una cançó o un poema, amb la sensació de que el temps va més a poc a poc i que no descartem ni un minut de la nostra vida per estalviar energia, ja que demà, hem de produir.
M'hi trobo a gust en la meva imaginació, m'imagino cada dia la vida que vull. Potser aparentment sembla que vulgui dir que no vull fer tantes coses, ni molt menys, em fot saber que ens en perdem tantes, i que cada dia és així.
M'imagino sentat en un lloc, conversant, aprenent del que sempre m'ha agradat més apendre, de la gent, filtrant les realitats en la ment de les persones més properes a mi.
M'agrada apendre de la gent que m'envolta, potser més que la realitat d'una història o les paraules d'algú conegut, però com sempre, m'agrada la cultura que neix en un mateix, de fet, crec que cadascú té la seva creativitat i m'encanta descobrir-la.
Hi han indrets així? aïllats del món?...sempre he pensat que aquesta època no és la meva, és massa poc romàntica, poc imaginativa, poc singular, és com repetitiva, fàcil, i les dificultats que passem son massa reals.
Segur que totes les èpoques son així, però com tant sols em toca aquesta, penso en les altres d'una manera més platònica.
Em falta aquell punt de conte, d' història única e irrepetible que teoricament hauria de ser cada una de les vides de nosaltres mateixos.
En el sofà, mirant el film, em quedo atrapat, plorant, rient, sentint, però sempre amb un somriure de fons, com si hagués trobat el meu lloc, però no sé on és. Bé, si que ho sé, dins de la meva imaginació, on res para i res és impossible i sobretot , res és anormal i censurable.
M'arriben aires de llibertat. Mentres la meitat del món vol canviar les coses, les injustes, les que fan patir a tres quartes parts dels que vivim en el planeta,( per dir una xifra ,suposo que quedant-me curt), la meva imaginació encara aspira a més. Aspira a que tot sigui més improvisat, que tot sigui més individualment ajustable a cada persona, suposo que una utopia irrealitzable.
I aquests aires em duren i perduren una estona quant la tele o el cine m'ofereix aquest regal, i miro el carrer i la gent i els moviments estràtegics i em fa gràcia entendre que estic tant a dins de tot i en canvi em sento tant lluny de tot això. De mica en mica em vaig recol.locant i torno a ser normal, entenent que cada monotonia és també única i que no deixa de ser original saber com passem per aquest món, intentant buscar arguments per fer de la nostra vida, un caminar especial.
Potser la meva desgràcia o sort, no ho sé, és que no em compensa un viatge, tot i que m'agrada, ni tant sols em compensa una caseta, o qualsevol regal que la realitat ens dona per seguir creient en el conte...però dic que per sort, perquè si que em compensa uns instants, uns moments únics que se'ns posen per devant de tant en tant en el nostre trajecte, i els aprofito i els saborejo, mentres en la meva vida visible, puc fallar una i mil vegades, puc decepcionar moltes més vegades i puc espifiar-la en les meves decisions cada dia...però és impossible caminar amb tranquilitat per aquest espai ja tant inventat , remenat i "sobat" per tanta gent al llarg de l'història...i et despertes, cada dia, esperant que tot serà increible i per més que intentes parar-ho, no saps baixar el llistó, ho vols tot allà dalt, en llocs impossibles, però que tots envejem i admirem quant ho veien en una pantalla, un llibre o en una obra de teatre.
La meva ilusió camina molt més ràpid que el meu dia a dia, quant em desperto, ella ja fa estona que ho està, 24 hores rutllant i rutllant i preparant tots els meus regals i tresors que vull trobar aquell dia.
A vegades, quant s'acaba la jornada, tinc la sensació que he quedat curt...ja està? és aixó? i aleshores em paro a pensar i em dic a mi mateix:
-si la societat ha inventat tantes coses pel nostre benestar, és que no el sabem produir desde dins nostre, per això admirem els herois famosos, a les persones que diuen coses tant reals com inversemblants per introduir-les en la nostra vida i com que no hi arribem, tenim tots els llibres d'auto-ajuda, tenim tots els psicolegs possibles, tenim noves teràpies que ens ajuden (no ho sé si és així) a frenar el nostre desencant i per tant, és impossible que algú pugui exclamar amb rotunditat que anem bé, encara que el temps ens posa a cadascú al seu lloc i hi ha un moment que és impossible amagar-te de qui ets i del que vols, no tant sols de les opcions que et dona la vida per triar, que en son ben poques.
Tots sabem jugar aquest joc, a uns els va bé tot i els altres no tant , però en sabem, seguim els passos que ja estan marcats i hi posem els peus pensant que així tot anirà bé i jo el primer.
Però hi han coses igual d'ancestrals en nosaltres que el trepitjar sobre la linea segura que ens guia, i per més que les amaguem devant de tots, estan vives dins nostre, per tant, si avui no ho fem, elles ens retornaran amb una força virulenta, n'estic segur.
Això em va evocar la peli d'ahir, tant sols això...
dimecres, 5 d’octubre del 2011
Eduard Font Regàs
Estava estirat al llit, rodejat dels meus, no parlo de possessió, parlo d'AMOR... hi eran tots , els GRANS amics, la meva familia... però no tota, no la que la sang introdueix per nassos en la teva vida, si no els meus escollits, aquell escollir que dona mèrit als que tens al costat i a l'inversa, que et fan sentir un privilegiat perquè també ho han fet amb tú.
Per estimar has de descartar, és evident, no pots valorar a una persona si no l'has escollit per sobre de les altres.
Estava al jaç, estirat, malalt. Sé que estava malalt perquè n'era conscient , tot i que estava somiant. Tots em miraven, amb el mateix valor de quant em miraven quant estava sà, sempre amb l'amor per sobre de totes les circunstàncies, com va dir el meu millor amic un dia: l'AMOR amb majúscules.
Ahir una altre persona em va dir: he tingut sort, em van deixar equivocar moltes vegades...referint-se a l'educació que li havien donat a casa seva...és bonic aixó, poc pràctic ,però bonic i segur que ajuda a veure moltes més opcions, el final pot ser millor o pitjor , però almenys has visitat molts indrets i després de molt equivocar-me una i altre vegada, allà estava, amb totes les meves claretats al meu costat, ja no hi havia errors ni cunfusions.
Em quedaven poques hores, estava més seré que mai, potser perquè la vida no havia arribat a les expectatives que jo esperava, potser perquè no la trobava tan emocionant com la meva ment d'infant impossible de crèixer m' havia promés en molts somnis, per fi entenia que el buscat i rebuscat lligam exterior-interior, que tan havia anhelat, era un altre somni imberbe més, no hi havia res a fer...tenia el meu propi somni del adeu a la meva vida, ho tenia clar, no em calia gaire esforç mental per superar l'últim suspir, i molt meny cap esforç moral. Ni tant sols en aixó lligava la meva moralitat amb els valors que el món m' indicaven com a bons.
Per sort, fins i tot la meva mort la veig com un procés més, com un detall més de l'intent de piratejar tantes xominades i tonteries que em rodejaven i que fins i tot ,a vegades, em deixaven en un carreró sense sortida.
Aquestes paraules, fins i tot ben dites, podien produïr pena, llàstima, fins i tot podrien ser valorades en el món extrany que vivim , com una persona fracasada i allà estava jo, feliç, amb les tonteries i xominades llençades definitivament en el sac de la inutilitat i amb els més estimats al meu costat.
Que bonic agafar la mà i notar tota una persona en aquell gest, sense res més, amb una unió indivisible, que no enganxifosa, que és diferent...curiós, ningú plorava, tothom sentia la meva fortalesa tot i que l'energia exterior s'apagava, feia dies que sabien que marxaria aviat, jo el primer, però tots estavem serens.
I vaig apagar-me del tot, i les paraules que vaig sentir van ser:
-per fi ets lleuger com sempre havies desitjat.
Un buscador de sensacions incansable , les busca fins i tot en la seva mort.
Ara me'ls miro, no d'on la gent es pensa que miro, que no hi ha cel, collons!!!!...pero estic allà, on res és veu a primera vista ,però on és pot veure tot amb la màxima claretat, caminant com ells, olorant com ells, escoltant com ells, mirant com ells, sempre hi sóc i ningú em veu, pero em senten els qui m'han de sentir, i n'estic orgullòs de ser-hi perquè és curiós...estic mort, molt mort, tant mort que ja no existeixo i en canvi, on sóc i desde on puc mirar em sento molt més viu que molta gent que encara respira allà: al món, aquell món que mai vaig entendre i finalment, per collons, es va haver d'acoplar a mi, perquè no hi tenia res a pelar.
Fa uns anys se'n va anar i sempre he pensat que els seus ultims moments van ser així de càlids, per això no em costa recordar-lo malalt, em fa sorgir el mateix somriure que quant no ho estava, era i és un heroi, no perquè portessim el mateix cognom, ja he dit abans que això per mi no té cap mèrit.
Devant de tanta pobresa actual, vaig tenir el plaer de veure marxar del món a algú amb una riquesa fantàstica.
Allà dalt hi ha una estrella que brilla i brilla molt, però no és ell, ell està aquí, dins meu, dins dels que l'hem estimat i que un dia també li podré donar les gràcies per haver-me deixat equivocar tantes vegades...em falta molt, moltíssim, encara m'estic equivocant, però finalment, com ell, espero escollir perfecte.
Per estimar has de descartar, és evident, no pots valorar a una persona si no l'has escollit per sobre de les altres.
Estava al jaç, estirat, malalt. Sé que estava malalt perquè n'era conscient , tot i que estava somiant. Tots em miraven, amb el mateix valor de quant em miraven quant estava sà, sempre amb l'amor per sobre de totes les circunstàncies, com va dir el meu millor amic un dia: l'AMOR amb majúscules.
Ahir una altre persona em va dir: he tingut sort, em van deixar equivocar moltes vegades...referint-se a l'educació que li havien donat a casa seva...és bonic aixó, poc pràctic ,però bonic i segur que ajuda a veure moltes més opcions, el final pot ser millor o pitjor , però almenys has visitat molts indrets i després de molt equivocar-me una i altre vegada, allà estava, amb totes les meves claretats al meu costat, ja no hi havia errors ni cunfusions.
Em quedaven poques hores, estava més seré que mai, potser perquè la vida no havia arribat a les expectatives que jo esperava, potser perquè no la trobava tan emocionant com la meva ment d'infant impossible de crèixer m' havia promés en molts somnis, per fi entenia que el buscat i rebuscat lligam exterior-interior, que tan havia anhelat, era un altre somni imberbe més, no hi havia res a fer...tenia el meu propi somni del adeu a la meva vida, ho tenia clar, no em calia gaire esforç mental per superar l'últim suspir, i molt meny cap esforç moral. Ni tant sols en aixó lligava la meva moralitat amb els valors que el món m' indicaven com a bons.
Per sort, fins i tot la meva mort la veig com un procés més, com un detall més de l'intent de piratejar tantes xominades i tonteries que em rodejaven i que fins i tot ,a vegades, em deixaven en un carreró sense sortida.
Aquestes paraules, fins i tot ben dites, podien produïr pena, llàstima, fins i tot podrien ser valorades en el món extrany que vivim , com una persona fracasada i allà estava jo, feliç, amb les tonteries i xominades llençades definitivament en el sac de la inutilitat i amb els més estimats al meu costat.
Que bonic agafar la mà i notar tota una persona en aquell gest, sense res més, amb una unió indivisible, que no enganxifosa, que és diferent...curiós, ningú plorava, tothom sentia la meva fortalesa tot i que l'energia exterior s'apagava, feia dies que sabien que marxaria aviat, jo el primer, però tots estavem serens.
I vaig apagar-me del tot, i les paraules que vaig sentir van ser:
-per fi ets lleuger com sempre havies desitjat.
Un buscador de sensacions incansable , les busca fins i tot en la seva mort.
Ara me'ls miro, no d'on la gent es pensa que miro, que no hi ha cel, collons!!!!...pero estic allà, on res és veu a primera vista ,però on és pot veure tot amb la màxima claretat, caminant com ells, olorant com ells, escoltant com ells, mirant com ells, sempre hi sóc i ningú em veu, pero em senten els qui m'han de sentir, i n'estic orgullòs de ser-hi perquè és curiós...estic mort, molt mort, tant mort que ja no existeixo i en canvi, on sóc i desde on puc mirar em sento molt més viu que molta gent que encara respira allà: al món, aquell món que mai vaig entendre i finalment, per collons, es va haver d'acoplar a mi, perquè no hi tenia res a pelar.
Fa uns anys se'n va anar i sempre he pensat que els seus ultims moments van ser així de càlids, per això no em costa recordar-lo malalt, em fa sorgir el mateix somriure que quant no ho estava, era i és un heroi, no perquè portessim el mateix cognom, ja he dit abans que això per mi no té cap mèrit.
Devant de tanta pobresa actual, vaig tenir el plaer de veure marxar del món a algú amb una riquesa fantàstica.
Allà dalt hi ha una estrella que brilla i brilla molt, però no és ell, ell està aquí, dins meu, dins dels que l'hem estimat i que un dia també li podré donar les gràcies per haver-me deixat equivocar tantes vegades...em falta molt, moltíssim, encara m'estic equivocant, però finalment, com ell, espero escollir perfecte.
dimarts, 4 d’octubre del 2011
caca
Divendres va ser el meu aniversari, l'Aida em va regalar una carta preciosa, que a part de recordar-me que no sóc tant gran o tant vell, em recordava de quina manera més neta m'estima, m'estima, creu en mi, em valora, em fa sentir jo, es el meu gran regal.
El diumenge, i sabent que jo estic esperant una serie de coses importants per la meva part més pràctica, em va regalar "la pedra de la sort", de color blau, preciosa, la va trobar justament a la fira de la bruixeria a Sant Joan Les Fonts...em va dir que la deixava sobre la taula de la sala i que sobretot no la toqués, ja que el poder l'havia posat ella al rentar-la amb sal, però la clau era no tocar-la...i així ho he fet.
I avui dimarts la màgia ha aparegut, la pedra ha fet efecte i el seu poder ha pogut amb tot.
He pensat que la màgia dels infants es infinita, i de tant que hi creuen, ho tenen més fàcil perqué després el desig sigui complert.
Li dono les gràcies a ella i a tots els nens, per la seva llibertat d'expresió, perquè tenen el privilegi que es poden tirar un pet i no passa res, els dono les gracies per ser simples...quant ets petit no ets conscient que un dia deixaràs de ser-ho...
Sé que sona a topic, ja que sóc pare i no dic que no hi hagin moments d'esgotament, de discusions, de maldecaps ,de patiment, no ho nego, però no té res a veure, això també ho tenim de grans, parlo de la franquesa, de la sinceritat, de la frase: crec en les fades!!, m'agrada la il.lusió que posen en els detalls, com els viuen, com els preparen, la il.lusió els dura dies, per més que se'n cansen molt ràpid, a vegades , del resultat, pero en general, se'n cansen perquè ja tenen una altre il.lusió a la ment.
Els envejo, sanament, no es pot envejar a un nen sense que sigui sanament, els faig cas, molt més que molta gent adulta...pensen, creuen, senten les coses simples de la vida, simples? , no ho sé. De gran te'n adones que ser simple es el més complicat que hi ha, no es pot ser simple, no es pot estimar, parlar, cagar, menjar, dormir i ja està, això es massa simple per poder-ho fer, acoplem aixó al nostre fer diari, ho anem col.locant com podem.
Si no tens diarrea, en principi, enmig d'una reunió no pots dir: perdoneu, m'estic cagant...aquí es on perdem la simplicitat...tots els presents saben que tots tenen cul i caguen, però es veu que cagar està mal vist, es pel cul? es per l'olor?..no ho sé.
Diferent seria que un digués: perdoneu , me'n vaig a cagar , algù pot venir a eixugar-me el cul...val, aquí entendria que fos ofensiu, però algú em pot explicar on la cagues quant dius que t'estàs cagant...Dalí, Picasso, Segarra, Jaume I, tots cagaven i n'hi han molts més...m'agraden els nens, ells caguen i s'ho diuen entre ells.
Així doncs no podem dir que caguem però implicitament tots sabem que la caguem continuament, la duquesa de Alba també caga, ho sé, quant va restreta l'han d'agafar entre uns quants perquè no es trenqui, pero caga segur.
Així està muntada la societat que vivim, confonem l'educació i pensem que ser educat es tant sols dir bon dia o bona tarda, però bona cagada no es pot dir, ah no!!! i tots passem un moment de plaer quant anem de ventre.
El primer desengany amorós que vaig tenir en la meva vida va ser als 17 anys, el meu avi, com que em veia preocupat em va dir:
-.imagina't que està cagant i que li costa, tota vermella de cara, pensa en ella així quant et faci mal el seu record, i ho feia, perquè ho dic sincerament, fins que no vaig conviure amb una dona, mai vaig entendre que qualsevol novieta que vaig tenir cagués. Ens inculquen tan que no ho has de dir, que al final, tots semblem éssers animats però incagats i aleshores t'ho trobes de sobte, entres al lavabo i ensumes i penses: collons, la tia caga....claaaar, com jo!!!
Segueixo pensant que la caguem en l'educació, hem de fer de les coses vitals un llenguatge habitual entre tots, no passa res, aquí sembla que ningú cagui, ni que es masturbi, ni que es posi el dit al nas i jo em pregunto: tan greu és parlar de les poques coses que realment ens agermanen a tots? en una guerra es barallen, però igual tots caguen, es igual de quin bàndol ets, cagues i punt...
I és curiós, fins i tot els nens ens permeten parlar de la merda.
-Osti, la meva filla ha fet una caqueta rara
-de quin color era?
-així com verdeta...
...i no passa res!!!
Ja l'he cagat i m'he desviat del tema, o potser no, dono les gràcies a l'Aida per perdonar les meves cagades, veure-les, i fins i tot olorar-les molt abans de que facin pudor i encara que tingui una diarrea de realitat o una gastroentiritis de madurés, m'estima amb el cul net o brut.
El diumenge, i sabent que jo estic esperant una serie de coses importants per la meva part més pràctica, em va regalar "la pedra de la sort", de color blau, preciosa, la va trobar justament a la fira de la bruixeria a Sant Joan Les Fonts...em va dir que la deixava sobre la taula de la sala i que sobretot no la toqués, ja que el poder l'havia posat ella al rentar-la amb sal, però la clau era no tocar-la...i així ho he fet.
I avui dimarts la màgia ha aparegut, la pedra ha fet efecte i el seu poder ha pogut amb tot.
He pensat que la màgia dels infants es infinita, i de tant que hi creuen, ho tenen més fàcil perqué després el desig sigui complert.
Li dono les gràcies a ella i a tots els nens, per la seva llibertat d'expresió, perquè tenen el privilegi que es poden tirar un pet i no passa res, els dono les gracies per ser simples...quant ets petit no ets conscient que un dia deixaràs de ser-ho...
Sé que sona a topic, ja que sóc pare i no dic que no hi hagin moments d'esgotament, de discusions, de maldecaps ,de patiment, no ho nego, però no té res a veure, això també ho tenim de grans, parlo de la franquesa, de la sinceritat, de la frase: crec en les fades!!, m'agrada la il.lusió que posen en els detalls, com els viuen, com els preparen, la il.lusió els dura dies, per més que se'n cansen molt ràpid, a vegades , del resultat, pero en general, se'n cansen perquè ja tenen una altre il.lusió a la ment.
Els envejo, sanament, no es pot envejar a un nen sense que sigui sanament, els faig cas, molt més que molta gent adulta...pensen, creuen, senten les coses simples de la vida, simples? , no ho sé. De gran te'n adones que ser simple es el més complicat que hi ha, no es pot ser simple, no es pot estimar, parlar, cagar, menjar, dormir i ja està, això es massa simple per poder-ho fer, acoplem aixó al nostre fer diari, ho anem col.locant com podem.
Si no tens diarrea, en principi, enmig d'una reunió no pots dir: perdoneu, m'estic cagant...aquí es on perdem la simplicitat...tots els presents saben que tots tenen cul i caguen, però es veu que cagar està mal vist, es pel cul? es per l'olor?..no ho sé.
Diferent seria que un digués: perdoneu , me'n vaig a cagar , algù pot venir a eixugar-me el cul...val, aquí entendria que fos ofensiu, però algú em pot explicar on la cagues quant dius que t'estàs cagant...Dalí, Picasso, Segarra, Jaume I, tots cagaven i n'hi han molts més...m'agraden els nens, ells caguen i s'ho diuen entre ells.
Així doncs no podem dir que caguem però implicitament tots sabem que la caguem continuament, la duquesa de Alba també caga, ho sé, quant va restreta l'han d'agafar entre uns quants perquè no es trenqui, pero caga segur.
Així està muntada la societat que vivim, confonem l'educació i pensem que ser educat es tant sols dir bon dia o bona tarda, però bona cagada no es pot dir, ah no!!! i tots passem un moment de plaer quant anem de ventre.
El primer desengany amorós que vaig tenir en la meva vida va ser als 17 anys, el meu avi, com que em veia preocupat em va dir:
-.imagina't que està cagant i que li costa, tota vermella de cara, pensa en ella així quant et faci mal el seu record, i ho feia, perquè ho dic sincerament, fins que no vaig conviure amb una dona, mai vaig entendre que qualsevol novieta que vaig tenir cagués. Ens inculquen tan que no ho has de dir, que al final, tots semblem éssers animats però incagats i aleshores t'ho trobes de sobte, entres al lavabo i ensumes i penses: collons, la tia caga....claaaar, com jo!!!
Segueixo pensant que la caguem en l'educació, hem de fer de les coses vitals un llenguatge habitual entre tots, no passa res, aquí sembla que ningú cagui, ni que es masturbi, ni que es posi el dit al nas i jo em pregunto: tan greu és parlar de les poques coses que realment ens agermanen a tots? en una guerra es barallen, però igual tots caguen, es igual de quin bàndol ets, cagues i punt...
I és curiós, fins i tot els nens ens permeten parlar de la merda.
-Osti, la meva filla ha fet una caqueta rara
-de quin color era?
-així com verdeta...
...i no passa res!!!
Ja l'he cagat i m'he desviat del tema, o potser no, dono les gràcies a l'Aida per perdonar les meves cagades, veure-les, i fins i tot olorar-les molt abans de que facin pudor i encara que tingui una diarrea de realitat o una gastroentiritis de madurés, m'estima amb el cul net o brut.
diumenge, 2 d’octubre del 2011
Tàctica i estratègia
He decidit fa uns dies no estar informat, ja fa temps que no crec que res que miri pels medis de comunicació m'informi de la realitat, ja no em crec res.
Si està demostrat, o s'està demostrant que viviem en una gran mentida i tots ens la vam creure, o gairabé tots, perqué hem de seguir escoltant, a on ens volen portar ara?
Avui poso la tele i escolto no se que dels valors del Barça, va home va!!!!, els valors del Barça. Un equip de futbol que juga molt bé al futbol, ja està...pero la gent s'ho creu, pero de quins collons de valors parlen? osti, si depenem d'aquests valors anem de conya.
I tots estem informats i fins i tot quant no estàs informat et diuen que per parlar-ne, n'has d'estar, pero no t ho diu un noooo!!, t ho diuen dos, que diuen estar informats del mateix tema i en canvi un diu blanc i l'altre negre Però no tant sols en això no, quant parlem de la historia també es el mateix, jo ja em perdo, qui te raó? qui coi té raó?...
Finalment desisteixo en l'intent, perquè cada dia em ve més de gust quedar-me fascinat per un mar que em transmet moltes veritats, que estar al mig de tal guirigall de gent convençuda de les seves idees.
Tot plegat em fa por, cada dia em fa més por, de tanta gent enfrontada per ideals que encara no sé si son seus o son d'herencia o son perquè els escolten per la radio o la tele.
Cada dia veig més enfrontaments per ideals que tothom se'ls fa molt seus, estan convençuts que tenen raó, i et trobes enmig de discussions que podrien ser interminables, ja que ningú baixa del burro en cap moment.
I la veritat es que hi han coses que son vitals per la nostra supervivència i que tots hauriem d'anar junts per aconseguir-ho, pero sembla que ens hem d'enfrontar per oblidar el que passa, i crec que les discussions que vivim no tant sols son nostres, també estan creades pels de "dalt", perquè les idees van i venen com una moda passatgera...de sobte tothom parla d'una cosa i hi han debats, enfrontaments, mala llet, sembla que ens hi vagi la vida i no te'n adones que tot queda en silenci i ja no se'n parla amb la vehemència d'abans. I moltes vegades, quant me'n adono d'aixó se'm fa difícil seguir qualsevol moviment o pensament, perquè finalment potser me'l creuria i em quedaria més sol que la una al pas del temps.
Ahir una noia em deia amb raons contundents, coses com aquestes:
-llegeixo historia perquè no m'enganyin dient que aixó que trepitjo no es una altre nació, no, perquè es mentida, estudio economia perquè no em segueixin enganyant dient que Catalunya es més rica que ningú i que manté Espanya, perquè també es mentida i escric poesia per no oblidar que no sóc res, i que tots som iguals...poso el final perquè aixó es el mérit que li veig en ella, quant marxa dels seus pensaments polítics.
Aquesta noia, per mi, té un valor, m'agrada com pensa, es valenta, es una persona fantàstica...però quina historia ha llegit? en quina economia es guia?...sembla molt ben informada, pero els altres també ho semblen, i jo, incult d'idees pero d'orella inquieta i sorpresa veient tanta diversitat segura, em quedo pensant: qui coi està enganyat? i com sempre he marxat de tot aixó i m'he col.locat amagadet, dins una poesia que em faci tornar a les meves idees:
-mi táctica es mirarte
aprender como sos
quererte como sos
mi táctica es hablarte y escucharte
construir con palabras
un puente indestructible
mi táctica es
quedarme en tu recuerdo
no sé como ni sé con que pretexto
pero quedarme en vos
mi táctica es ser franco
y saber que sos franca
y que no nos vendamos simulacros
para que entre los dos
no haya telón ni abismos
mi estrategia es en cambio
más profunda y más simpleç
mi estrategia es
que un dia cualquiera
no sé cómo ni sé
con que pretexto
por fin me necesites
Táctica y estrategia. Mario Benedetti
Aquí, on les paraules ja las puc entendre millor, em quedo, i encara que parli d'amor, es pot extrapolar a totes les coses de la vida i potser estem rodejats de mil estratègies i no cal buscar més...
Si està demostrat, o s'està demostrant que viviem en una gran mentida i tots ens la vam creure, o gairabé tots, perqué hem de seguir escoltant, a on ens volen portar ara?
Avui poso la tele i escolto no se que dels valors del Barça, va home va!!!!, els valors del Barça. Un equip de futbol que juga molt bé al futbol, ja està...pero la gent s'ho creu, pero de quins collons de valors parlen? osti, si depenem d'aquests valors anem de conya.
I tots estem informats i fins i tot quant no estàs informat et diuen que per parlar-ne, n'has d'estar, pero no t ho diu un noooo!!, t ho diuen dos, que diuen estar informats del mateix tema i en canvi un diu blanc i l'altre negre Però no tant sols en això no, quant parlem de la historia també es el mateix, jo ja em perdo, qui te raó? qui coi té raó?...
Finalment desisteixo en l'intent, perquè cada dia em ve més de gust quedar-me fascinat per un mar que em transmet moltes veritats, que estar al mig de tal guirigall de gent convençuda de les seves idees.
Tot plegat em fa por, cada dia em fa més por, de tanta gent enfrontada per ideals que encara no sé si son seus o son d'herencia o son perquè els escolten per la radio o la tele.
Cada dia veig més enfrontaments per ideals que tothom se'ls fa molt seus, estan convençuts que tenen raó, i et trobes enmig de discussions que podrien ser interminables, ja que ningú baixa del burro en cap moment.
I la veritat es que hi han coses que son vitals per la nostra supervivència i que tots hauriem d'anar junts per aconseguir-ho, pero sembla que ens hem d'enfrontar per oblidar el que passa, i crec que les discussions que vivim no tant sols son nostres, també estan creades pels de "dalt", perquè les idees van i venen com una moda passatgera...de sobte tothom parla d'una cosa i hi han debats, enfrontaments, mala llet, sembla que ens hi vagi la vida i no te'n adones que tot queda en silenci i ja no se'n parla amb la vehemència d'abans. I moltes vegades, quant me'n adono d'aixó se'm fa difícil seguir qualsevol moviment o pensament, perquè finalment potser me'l creuria i em quedaria més sol que la una al pas del temps.
Ahir una noia em deia amb raons contundents, coses com aquestes:
-llegeixo historia perquè no m'enganyin dient que aixó que trepitjo no es una altre nació, no, perquè es mentida, estudio economia perquè no em segueixin enganyant dient que Catalunya es més rica que ningú i que manté Espanya, perquè també es mentida i escric poesia per no oblidar que no sóc res, i que tots som iguals...poso el final perquè aixó es el mérit que li veig en ella, quant marxa dels seus pensaments polítics.
Aquesta noia, per mi, té un valor, m'agrada com pensa, es valenta, es una persona fantàstica...però quina historia ha llegit? en quina economia es guia?...sembla molt ben informada, pero els altres també ho semblen, i jo, incult d'idees pero d'orella inquieta i sorpresa veient tanta diversitat segura, em quedo pensant: qui coi està enganyat? i com sempre he marxat de tot aixó i m'he col.locat amagadet, dins una poesia que em faci tornar a les meves idees:
-mi táctica es mirarte
aprender como sos
quererte como sos
mi táctica es hablarte y escucharte
construir con palabras
un puente indestructible
mi táctica es
quedarme en tu recuerdo
no sé como ni sé con que pretexto
pero quedarme en vos
mi táctica es ser franco
y saber que sos franca
y que no nos vendamos simulacros
para que entre los dos
no haya telón ni abismos
mi estrategia es en cambio
más profunda y más simpleç
mi estrategia es
que un dia cualquiera
no sé cómo ni sé
con que pretexto
por fin me necesites
Táctica y estrategia. Mario Benedetti
Aquí, on les paraules ja las puc entendre millor, em quedo, i encara que parli d'amor, es pot extrapolar a totes les coses de la vida i potser estem rodejats de mil estratègies i no cal buscar més...
dissabte, 1 d’octubre del 2011
madurar
" madurar consisteix en deixar de creure's victima de les circunstancies"
Avui he llegit aquestes paraules, just acabat de fer 41 anys i amb els dubtes constants de saber que vol dir madurar...anys i anys buscant resposta aquesta pregunta.
Quant he llegit la frase, he pensat que és correcte , seguim madurant de les coses negatives, cada dia, i ens creiem que amb aixó evitem altre vegada el mal, pero sempre penso que amb aquest remei el que fem es evitar viure coses noves per por de que el final sigui igual de penós que temps enrera.
Es just això? es just per nosaltres? per la nostra vida? , potser si madurem massa ens podrirem, com els fruits , tot té el seu punt just de maduració.
Quant vivim una situació desagradable, igual que quant es meravellosa, hem de pensar que és única, per tant, irrepetible, totes les situacions son diferents, per tant, és absurd d'amagar-nos rera la por i no afrontar-les per por de repetir quelcom que mai es podria repetir.
Pero ho fem, tenim por i confonem la maduració amb la incapacitat de tornar a enfrontar una situació que en inicis recorda una que tenim incrustada dolorosament dins el nostre passat...per tant, en comptes de superar-la, la guardem en la nostra memória per estar preparats per un altre suposat atac, ens avancem al mal, pero no pensem que potser el que ens espera es el bé.
Allò que es diu : L'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra no es del tot cert. Segurament per arribar a llocs increibles i viure situacions meravelloses, hauriem d'ensopegar moltes vegades més.
Jo no vull madurar malament, pero ho faig, ho tinc clar, no tinc prou força acumulada per tres patiments seguits, pero hi ha gent que els busquen, s'enfronten, els treballen i els entenen i així estan preparats per repetir un inici i entendre que el final mai és igual.
això encara fa goig!!
Quants finals ens perdem per la suposada maduració? n'estic convençut que molts, està bé apendre dels errors, no ho nego, pero per apendre dels errors t'has d'enfrontar, perqué si no ho proves no sabràs mai si has aprés o no.
Avui he llegit aquestes paraules, just acabat de fer 41 anys i amb els dubtes constants de saber que vol dir madurar...anys i anys buscant resposta aquesta pregunta.
Quant he llegit la frase, he pensat que és correcte , seguim madurant de les coses negatives, cada dia, i ens creiem que amb aixó evitem altre vegada el mal, pero sempre penso que amb aquest remei el que fem es evitar viure coses noves per por de que el final sigui igual de penós que temps enrera.
Es just això? es just per nosaltres? per la nostra vida? , potser si madurem massa ens podrirem, com els fruits , tot té el seu punt just de maduració.
Quant vivim una situació desagradable, igual que quant es meravellosa, hem de pensar que és única, per tant, irrepetible, totes les situacions son diferents, per tant, és absurd d'amagar-nos rera la por i no afrontar-les per por de repetir quelcom que mai es podria repetir.
Pero ho fem, tenim por i confonem la maduració amb la incapacitat de tornar a enfrontar una situació que en inicis recorda una que tenim incrustada dolorosament dins el nostre passat...per tant, en comptes de superar-la, la guardem en la nostra memória per estar preparats per un altre suposat atac, ens avancem al mal, pero no pensem que potser el que ens espera es el bé.
Allò que es diu : L'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra no es del tot cert. Segurament per arribar a llocs increibles i viure situacions meravelloses, hauriem d'ensopegar moltes vegades més.
Jo no vull madurar malament, pero ho faig, ho tinc clar, no tinc prou força acumulada per tres patiments seguits, pero hi ha gent que els busquen, s'enfronten, els treballen i els entenen i així estan preparats per repetir un inici i entendre que el final mai és igual.
això encara fa goig!!Quants finals ens perdem per la suposada maduració? n'estic convençut que molts, està bé apendre dels errors, no ho nego, pero per apendre dels errors t'has d'enfrontar, perqué si no ho proves no sabràs mai si has aprés o no.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)