Eduard Font Regàs

Estava estirat al llit, rodejat dels meus, no parlo de possessió, parlo d'AMOR... hi eran tots , els GRANS amics, la meva familia... però no tota, no la que la sang introdueix per nassos en la teva vida, si no els meus escollits, aquell escollir que dona mèrit als que tens al costat i a l'inversa, que et fan sentir un privilegiat perquè també ho han fet amb tú.
Per estimar has de descartar, és evident, no pots valorar a una persona si no l'has escollit per sobre de les altres.
Estava al jaç, estirat, malalt. Sé que estava malalt perquè n'era conscient , tot i que estava somiant. Tots em miraven, amb el mateix valor de quant em miraven quant estava sà, sempre amb l'amor per sobre de totes les circunstàncies, com va dir el meu millor amic un dia: l'AMOR amb majúscules.
Ahir una altre persona em va dir: he tingut sort, em van deixar equivocar moltes vegades...referint-se a l'educació que li havien donat a casa seva...és bonic aixó, poc pràctic ,però bonic i segur que ajuda a veure moltes més opcions, el final pot ser millor o pitjor , però almenys has visitat molts indrets i després de molt equivocar-me una i altre vegada, allà estava, amb totes les meves claretats al meu costat, ja no hi havia errors ni cunfusions.
Em quedaven poques hores, estava més seré que mai, potser perquè la vida no havia arribat a les expectatives que jo esperava, potser perquè no la trobava tan emocionant com la meva ment d'infant impossible de crèixer m' havia promés en molts somnis, per fi entenia que el buscat i rebuscat lligam exterior-interior, que tan havia anhelat, era un altre somni imberbe més, no hi havia res a fer...tenia el meu propi somni del adeu a la meva vida, ho tenia clar, no em calia gaire esforç mental per superar l'últim suspir, i molt meny cap esforç moral. Ni tant sols en aixó lligava la meva moralitat amb els valors que el món m' indicaven com a bons.
Per sort, fins i tot la meva mort la veig com un procés més, com un detall més de l'intent de piratejar tantes xominades i tonteries que em rodejaven i que fins i tot ,a vegades, em deixaven en un carreró sense sortida.
Aquestes paraules, fins i tot ben dites, podien produïr pena, llàstima, fins i tot podrien ser valorades en el món extrany que vivim , com una persona fracasada i allà estava jo, feliç, amb les tonteries i xominades llençades definitivament en el sac de la inutilitat i amb els més estimats al meu costat.
Que bonic agafar la mà i notar tota una persona en aquell gest, sense res més, amb una unió indivisible, que no enganxifosa, que és diferent...curiós, ningú plorava, tothom sentia la meva fortalesa tot i que l'energia exterior s'apagava, feia dies que sabien que marxaria aviat, jo el primer, però tots estavem serens.
I vaig apagar-me del tot, i les paraules que vaig sentir van ser:
-per fi ets lleuger com sempre havies desitjat.
Un buscador de sensacions incansable , les busca fins i tot en la seva mort.
Ara me'ls miro, no d'on la gent es pensa que miro, que no hi ha cel, collons!!!!...pero estic allà, on res és veu a primera vista ,però on és pot veure tot amb la màxima claretat, caminant com ells, olorant com ells, escoltant com ells, mirant com ells, sempre hi sóc i ningú em veu, pero em senten els qui m'han de sentir, i n'estic orgullòs de ser-hi perquè és curiós...estic mort, molt mort, tant mort que ja no existeixo i en canvi, on sóc i desde on puc mirar em sento molt més viu que molta gent que encara respira allà: al món, aquell món que mai vaig entendre i finalment, per collons, es va haver d'acoplar a mi, perquè no hi tenia res a pelar.

Fa uns anys se'n va anar i sempre he pensat que els seus ultims moments van ser així de càlids, per això no em costa recordar-lo malalt, em fa sorgir el mateix somriure que quant no ho estava, era i és un heroi, no perquè portessim el mateix cognom, ja he dit abans que això per mi no té cap mèrit.

Devant de tanta pobresa actual, vaig tenir el plaer de veure marxar del món a algú amb una riquesa fantàstica.
Allà dalt hi ha una estrella que brilla i brilla molt, però no és ell, ell està aquí, dins meu, dins dels que l'hem estimat i que un dia també li podré donar les gràcies per haver-me deixat equivocar tantes vegades...em falta molt, moltíssim, encara m'estic equivocant, però finalment, com ell, espero escollir perfecte.