Un pensament

Ahir, de casualitat, vaig enganxar una peli al canal 10. De fet he estat buscant el títol per internet pero no hi ha manera, ni tant sols en la seva pàgina web surt.
Sempre que alguna peli m'evoca a la més propera semblança del món que jo m'imagino, m'hi quedo enganxat.
Espais bohemis, amb aires de llibertat, quasi de llibertinatge, tot en una sensació de poc control i amb una imatge que no la sé trobar enlloc, tot i que em puc imaginar que deu existir en algun indret de la terra.
Hi vaig entrant, a poc a poc i finalment m'hi veig a dins, amb la màxima comoditat, trencant tantes imatges repetides que el món m'ofereix dia rera dia i que mai m'interessen.
M'imagino la gent que estimo allà dins, inventant paraules, moments, sortint a l'escenari improvisant una cançó o un poema, amb la sensació de que el temps va més a poc a poc i que no descartem ni un minut de la nostra vida per estalviar energia, ja que demà, hem de produir.
M'hi trobo a gust en la meva imaginació, m'imagino cada dia la vida que vull. Potser aparentment sembla que vulgui dir que no vull fer tantes coses, ni molt menys, em fot saber que ens en perdem tantes, i que cada dia és així.
M'imagino sentat en un lloc, conversant, aprenent del que sempre m'ha agradat més apendre, de la gent, filtrant les realitats en la ment de les persones més properes a mi.
M'agrada apendre de la gent que m'envolta, potser més que la realitat d'una història o les paraules d'algú conegut, però com sempre, m'agrada la cultura que neix en un mateix, de fet, crec que cadascú té la seva creativitat i m'encanta descobrir-la.
Hi han indrets així? aïllats del món?...sempre he pensat que aquesta època no és la meva, és massa poc romàntica, poc imaginativa, poc singular, és com repetitiva, fàcil, i les dificultats que passem son massa reals.
Segur que totes les èpoques son així, però com tant sols em toca aquesta, penso en les altres d'una manera més platònica.
Em falta aquell punt de conte, d' història única e irrepetible que teoricament hauria de ser cada una de les vides de nosaltres mateixos.
En el sofà, mirant el film, em quedo atrapat, plorant, rient, sentint, però sempre amb un somriure de fons, com si hagués trobat el meu lloc, però no sé on és. Bé, si que ho sé, dins de la meva imaginació, on res para i res és impossible i sobretot , res és anormal i censurable.
M'arriben aires de llibertat. Mentres la meitat del món vol canviar les coses, les injustes, les que fan patir a tres quartes parts dels que vivim en el planeta,( per dir una xifra ,suposo que quedant-me curt), la meva imaginació encara aspira a més. Aspira a que tot sigui més improvisat, que tot sigui més individualment ajustable a cada persona, suposo que una utopia irrealitzable.
I aquests aires em duren i perduren una estona quant la tele o el cine m'ofereix aquest regal, i miro el carrer i la gent i els moviments estràtegics i em fa gràcia entendre que estic tant a dins de tot i en canvi em sento tant lluny de tot això. De mica en mica em vaig recol.locant i torno a ser normal, entenent que cada monotonia és també única i que no deixa de ser original saber com passem per aquest món, intentant buscar arguments per fer de la nostra vida, un caminar especial.
Potser la meva desgràcia o sort, no ho sé, és que no em compensa un viatge, tot i que m'agrada, ni tant sols em compensa una caseta, o qualsevol regal que la realitat ens dona per seguir creient en el conte...però dic que per sort, perquè si que em compensa uns instants, uns moments únics que se'ns posen per devant de tant en tant en el nostre trajecte, i els aprofito i els saborejo, mentres en la meva vida visible, puc fallar una i mil vegades, puc decepcionar moltes més vegades i puc espifiar-la en les meves decisions cada dia...però és impossible caminar amb tranquilitat per aquest espai ja tant inventat , remenat i "sobat" per tanta gent al llarg de l'història...i et despertes, cada dia, esperant que tot serà increible i per més que intentes parar-ho, no saps baixar el llistó, ho vols tot allà dalt, en llocs impossibles, però que tots envejem i admirem quant ho veien en una pantalla, un llibre o en una obra de teatre.
La meva ilusió camina molt més ràpid que el meu dia a dia, quant em desperto, ella ja fa estona que ho està, 24 hores rutllant i rutllant i preparant tots els meus regals i tresors que vull trobar aquell dia.
A vegades, quant s'acaba la jornada, tinc la sensació que he quedat curt...ja està? és aixó? i aleshores em paro a pensar i em dic a mi mateix:
-si la societat ha inventat tantes coses pel nostre benestar, és que no el sabem produir desde dins nostre, per això admirem els herois famosos, a les persones que diuen coses tant reals com inversemblants per introduir-les en la nostra vida i com que no hi arribem, tenim tots els llibres d'auto-ajuda, tenim tots els psicolegs possibles, tenim noves teràpies que ens ajuden (no ho sé si és així) a frenar el nostre desencant i per tant, és impossible que algú pugui exclamar amb rotunditat que anem bé, encara que el temps ens posa a cadascú al seu lloc i hi ha un moment que és impossible amagar-te de qui ets i del que vols, no tant sols de les opcions que et dona la vida per triar, que en son ben poques.
Tots sabem jugar aquest joc, a uns els va bé tot i els altres no tant , però en sabem, seguim els passos que ja estan marcats i hi posem els peus pensant que així tot anirà bé i jo el primer.
Però hi han coses igual d'ancestrals en nosaltres que el trepitjar sobre la linea segura que ens guia, i per més que les amaguem devant de tots, estan vives dins nostre, per tant, si avui no ho fem, elles ens retornaran amb una força virulenta, n'estic segur.
Això em va evocar la peli d'ahir, tant sols això...