La historia interminable

1984: jo tenia 14 anys, ara ja puc dir que tenia 14 anyets, ja fa molt de temps d'aquesta edat, tot just acabava l'E.G.B, i es va estrenar aquesta pel.lícula.
En aquell moment jo era fill, em cuidaven i com em cuidaven!!...sempre que miro enrera, penso que potser jo no sóc capaç de cuidar tant bé com van fer amb mi...ara  sóc pare, ja fa 10 anys que sóc pare!!!
Al matí em despertava amb el got calentó de cola-cao que em portava religiosament la meva iaia , primer el petó per despertar-me amb suavitat i després m'incorporava i amb un ilusó diariament renovada em prenia el cola-cao...després em deixava dormir 20 minutets més.
Evidentment quant tenia 14 anys ja no tenia el cola-cao cada matí al llit, de mica en mica les coses les anava fent jo, però vull recordar aquells moments, la música de la peli m'hi porta continuament.
Després de fer el ronso una bona estona (aquells 20 minuts mai els dormia profundament) em tornava a despertar amb un altre petó, sempre tenia petons la iaia per mi, mai en faltava ni un!!...era un despertar dolç, i anava cap al menjador i estava una estona allà , amb el meu avi a vegades, amb el meu tiet menjant una truita, unes torrades i un got de cereals i el meu pare encara dormint, ja que s'havia passat la nit clicant (aleshores ja es clicava) la màquina d'escriure (si tenco els ulls puc escoltar la fressa de la històrica màquina d'escriure olivetti).
Jo no esmorzava mai, de fet mai he tingut gana a primera hora, ja ho feria al cole...després, ja vestit i preparat marxava tot solet cap a l'escola, era molt petit, de fet tant petit i tant tossut de voler anar sol a tot arreu, que van estar molt  de temps perseguint-me d'amagat per veure si ja tenia la suficient responsabilitat com per anar-hi sol.
Abans de baixar les escales a peu, vuit pisos en total, ja que en l'ascensor no ens deixaven pujar als menors d'edat, la meva àvia em regalava un altre petó...i abans d'arribar al seté pis, girava la mirada enrera i la veia i m'encantava aquell instant.
Just travessava la Gran Via i el carrer girona, tornava a mirar enrera, allà dalt de tot, a l'àtic de l'eixample, l'àvia em deia un últim adeu, ara amb les mans, i jo li tornava...cada dia era igual, cada dia es repetia i si faltava un d'aquests gestos ja no era el mateix.
Després amb les mans i seguint les rajoles de les voreres, m'inventava una cursa fins al col.legi, al dit gros de la dreta hi portava l'accelerador i en el dit gros de l'esquerra, el fré i així avançava a vianants i solventava obstacles de la via pública amb una agilitat dital (de dit).
Aquest matí he despertat l'Aida i li he portat el cola-cao al llit, primer l'he despertat amb un petó ben dolç, encara més dolç i suau que el de la iaia ja que ella no té el despertar tant fàcil com el que tinc jo, i després li he deixat fer el ronso 20 minutets, després l'he tornat a cridar i ha vingut al menjador i ha posat la tele, mentres es menjava una torrada de patè, s'ha vestit i pentinat i l'he portat al cole...devant de l'escola, com sempre, i després d'escoltar música plegats en el trajecte, hem parat, i abans de baixar del cotxe, m'ha fet un petó a la galta i jo li he fet un a ella, i encara quant ha tencat la porta, s'ha girat com cada dia i ens hem dit adeu amb les mans...com cada dia.
Hi han moltes diferencies amb l'avui i l'ahir, de fet si jo estic de malhumor no hi ha substitut per enlloc, ella està amb mi sigui amb l'estat que estigui. Jo, de petit, sempre tenia un somriure al costat, ja el buscava jo i anava d'habitació en habitació a trobar el meu somriure, vaig viure envoltat d'unes comoditats increibles, de fet no recordo cap moment delicat a casa, suposo que ara es diferent, però per ella sé que son moments que mai s'obliden.
L'altre dia amb una amiga seva va mirar la pel-lícula, la historia interminable, de mentres jo estava al menjador amb la mare de l'amiga, i escoltava la cançó de fons i m'emocionava. Avui he arribat a casa, he posat la tele mentres dinava i feien un fragment del film, i he pensat que realment el titol es molt adequat dins dels meus pensaments, la historia interminable, un treball que vaig fer al cole el vaig dedicar a la peli, i sobretot la música em porta i retorna a la meva infantesa, molt abans de l'estrena real el 1984 i aquests dies s'ha repetit en present moltes coses que jo també he viscut ja fa anys.

Hi han moments tant repetitius com irrepetibles!!!