peter pan

Avui tinc ganes de somiar, de agafar un coet i marxar al meu país. Podriem posar nom al viatge, com per exemple: "viatge al país de Nunca Jamás".
Sé que hauré de tornar i la veritat és que em fa molta pena haver-ho de fer.
Quant m'enlairo amb el meu super vaixell pirata, miro enrera i cada vegada veig més petita la meva terra, i més ,i més, i més i a mida que es va fent petita, entenc que ens creiem molt més del que som, un petit escopit, res més que això.
I és curiós, perquè la terra és molt més petita del que ens creiem i en canvi la gent és molt més gran del que som capaços de veure.
Avui ha sigut un dia dur-he pensat- he estat bomberdejat de realitats, com sempre, he caigut en el  meu suplici personal de tota la vida, l'auto-jutjar-me, però tant és, me'n vaig al meu país, aquí us deixo a tots...bé, a tots no, molts venen amb mi perquè sempre, vagi on vagi, els sento que estan allà.
Tot ha sorgit en una conversa, els dos angels de la guarda m'han acollit com sempre, com és pot indignar la gent ara? jo fa més de 20 anys que estic indignat, i crec que fa molts anys, moltíssims, que tots hauriem d'estar indignats.
Jo avui, i ho sento molt, foto el camp, ni tant sols sóc capaç de marxar, FOTO EL CAMP!!, que encara és amb més ganes i amb més força i fins i tot , amb un puntet de mala llet.
El món, el nostre món, i quant dic nostre, parlo de tots, del pardalet , de l'elefant i fins i tot de la puta mosca que tinc a la meva casa inconscient de que l'estiu s'ha acabat.
-Que coi hi fa aquesta mosca a casa meva....a casa meva!!!...ja hi som...meva!!...sap llegir? nooooo....hi ha un rètol a casa que posa prohibida l'entrada a les mosques? noooooo....és meva la casa? nooooooo....i la de la majoria de la gent , es la casa de la gent que hi viu? noooooo.....per tant, pobreta mosca, aquest món tant nostre es també seu....bé, era, l'acabo de matar.
I me'n torno a anar. La gent pot preguntar com me'n vaig amb un vaixell pirata i volant? doncs es el viatge més fàcil que hi ha, no hi ha gastos, ni tant sols moviments aparents, ni res organitzat, ni tampoc mitja pensió però hi ha un plaer impagable: volar.
És meravellòs mirar tot el que un vol, des del sofà del menjador.
De sobte, ja no hi sóc, i la carn està ben col.locadeta en el sofà, i els ulls fan broma que miren una porqueria televisiva, però ja no hi sóc i que ningú m'hi busqui que no se'm trobarà durant una força estona.
Ara si, es l'últim núvol, rera de la blancor ja veig l'illa que m'espera. Fa dies que m'esperen, fa dies que no hi anava, hi havien masses coses a fer...em trec la disfressa, i em poso el meu mocador al cap, poso cara d'alucinat, de fet seria la meva si no dissimulés el 90 per cent del meu caminar per la terra, i començo a gaudir, i a gaudir, i a gaudir i em converteixo en un orgasme espacial.
I aterro i avui m'espera tothom, és el meu cel, el cel que uns s'inventen perquè volen una recompensa que sumi a la que ja tenim de la jubilació (que suposadament aviat no tindrem), jo ja busco la recompensa en el present, perquè esperar sempre, ens passem més de tres quarts de la nostra vida esperant, jo ho vull ara!!, com un nen petit...ara!!!
I en aquest cel hi cap tothom que jo vull que hi càpiga, el dret d'admisió és tant sols meu i em revolco en la meva felicitat, entre vius i morts, entre morts més vius que molts i vius que ja no hi son però existeixen i els vius que sempre hi son...el meu paradís... abraço, petonejo, estimo, admiro, oloro, buf!! això és la gloria, ningú em diu res de com estic, ni de que faig, ni perquè ho faig, i no hi ha la maleïda pregunta de: que tens? i en aquells moments em sento l'home més ric del món i penso, i penso, i torno a pensar el perquè de tot plegat.
Com Vickie el viking, em rasco el nas, unes quantes vegades i de sobte: ja ho tinc...milers d'estrelles blanques es mouen per devant meu...
Aquí està l'error dels indignats, aquí, justament aquí, ens encampritxem del present malament, tant que busquem solucions en el nostre present...nooooo!!, no n'hi ha, no ho veuen!!, la solució està en el nostre passat i com que és passat, ja no val la pena remoure la merda...
Millor mirem endavant i veurem altre vegada la solució,  perquè les vides es repeteixen, les situacions tambè, per tant ,és tan sols fer un passet i trencar una cadena que ens lliga eternament, algú ha de fer el pas, potser ens toca a nosaltres.
La solució no és canviar les coses que hi ha en el present, la solució, com a tota malaltia curable,es eliminar el virus, anem a per ell!!! exterminem-lo!!, prou de parrafades inútils i deixem de parlar el mateix idioma, parlem el nostre propi idioma, reinventem la vida...com? sona a utòpic o a tòpic, no ho sé, però no, no és una tonteria, no és una iluminació d'un paio que des del sofà és fot un creuer per l'espai inimaginable.
D'això tothom en pot dubtar, fins i tot em poden dir que m'ho invento, però no té importancia, arreglar el món és molt fàcil, s'ha de fer desde l'educació, no hi ha més. Per més esforços que fem,  si l'educació es tant caòtica com ara, tot es repetirà al pas del temps i no parlo de les escoles, segurament son els únics que hi posen bona voluntat, parlo de tota la resta d'educació, la tele, els pares, la gent, el conduir, el saber entendre que no som res en la terra però som molt devant d'un altre com nosaltres, aquí està el respecte que ens falta...com sempre, saltem masses esglaons de cop, passem de no ser res a voler-ho tot, no,no, si us plau, perdem el temps una mica en observar a l'altre persona abans de parlar-ne, deixem els judicic fàcils i abans de dir una paraula injusta o justa d'algú, mirem tots els atenuants, mirem qui hi ha rera el judici,  entenguem  d'una vegada que no és més que un lleó però es tant com un esquirol, escoltem la terra, peró no cal les terres que vam dibuixar entre guerres i disputes, no,no, si us plau, escoltem la terra, tant sols escoltar-la, la nostra terra, el nostre tresor, no vulguem fer aquest pas gegant de no ser res a ser tant, ens falten passets, i el respecte? on està el respecte? ens el poden ensenyar, mostrar ,però l'hem de treballar...no val dir: jo sóc respectuós i ja està, estic fins els nassos de sentir: jo no sóc racista però....jo no sóc nacionalista però....jo no sóc facha però...jo no sóc classista però...cony, en que quedem, ho ets o no ho ets? definim una mica qui som, siguem honestos, però això es treballa desde l'infancia, és allà on fallem i on matem tots els possibles canvis reals que suposo que molts desitjem. Si no és així, els indignats existiran sempre, potser tan sols és veuran quant les coses vagin malament, però hi seran.
Jo no vull que hi siguin, ni les Ong, ni els menjadors socials, no vull que existeixin, hem de lluitar perquè no facin falta.
Tots estem plens de perjudicis, però d'on surten? el pitjor ens que ens creiem que son nostres i no, no ho son, venen de la informació que ens arriba, de l'educació que patim extra escolar (mai critico les escoles, no m'agrada fer-ho globalment) i ens els creiem, fins i tot molts dels nostres ideals son de fora nostra, que per familia o altres motius entren tant a dins de la nostra ment que ens ho creiem, finalment que som? una creació aliena al nostre ser? tan poca cosa som? i si ho som, perquè no procurem individualitzar les coses d'una vegada, les idees, les accions, perquè no ensenyem de ben petits als nens a respectar-se a si mateixos? crec que el futur està aquí, si el volem canviar, i ara que estic allà, al meu país , em resulta més fàcil de pensar que és factible.
En que coi penses?- em pregunta el Peter
En que em vull quedar aquí amb tú, tens un enemic però saps qui és, no se'n amaga, i tens una virtut que anyoro profundament.
Quina?-em pregunta
Que sempre ets un nen, per tant sempre pots rectificar i canviar les coses.

Avui em quedo allà a dormir...bona nit!!!