L'honor

Em costa recuperar-me de la ficció, em costa molt, estic com ko molta estona, a vegades penso que no vull sortir de l'estat que em deixa una bona peli.
Avui, acompanyat d'una amiga, d'una gran amiga, hem vist una peli , parlava de l'honor, ui!!, paraula que em fa una mica de por, perquè sembla aparentment bèlica, però com sempre que els sentiments guanyen al lloc on passa l'acció, o sigui sempre que l'home guanya a les circunstàncies, doncs m'hi enganxo.
No puc compartir la deducció final de que el honor és bàsic en les nostres vides, de fet no ho puc compartir perquè no recordo on vaig guardar l'honor per última vegada.
Buf...l'honor!! que ens honora o que no ens honora? de fet no tinc gaire clar el significat d'honor, sé que és honorable el president de la generalitat, si fos per això podria pensar que mai voldria posseïr molt d'aquesta paraula desconeguda.
Però vaja, al que anava, quant entro en un lloc fictici, encara que estigui basat en fets reals per mi és fictici, em costa sortir. Si la peli m'entra, ho noto molt lentament, el meu estat es va transformant i de sobte ja no hi sóc, això ho he repetit eternament en la meva vida, però és que realment ho noto amb tal intensitat que és un estat que no em deixa de sorpendre.
Avui m'he trobat al migdia i amb molta estona del dia per endavant en aquest estat, i quedava dinar i mil coses més per fer i em costa.
Crec, si no vaig errat, que és la necessitat continua que tinc de convertir la meva aparent vida normal en una novela o en una història irrepetible, dic que em sembla que no vaig errat , perquè avui tampoc és un dia perfecte per descobrir el meu auto-coneixement, vaig una mica fluix d'aquest tema ara mateix.
De totes maneres em quedo en estat de xoc, com si m'hagues passat un camió pel damunt, un camió plé de sensacions, de sentiments, de extranyes contradiccions, de càrregues emocionals, i una vegada ha passat per sobre meu, m'aixeco com puc. Envejo a la gent que surt a les pelis, per més que pateixin o tinguin lluites infinites sense un final feliç ( no era el cas d'avui), tan és, noto tal intensitat en la pantalla que em costa sortir i tornar a la realitat, que aleshores la veig petita, petita, petita...
De mica en mica em vaig reenganxant i torno a veure els tresors que tinc, però crec que no és això tampoc, potser tant sols parlo de mi, no ho sé.
Avui m'he tornat a adonar que les coses que vivim, com més pel.liculeres semblen, més impossible son de creure. Hi ha una persona que sempre relativitza la paraula normal, la col.loca entre cometes, que és normal? que no és normal? ...jo tinc molt clar, cada dia més, que és normal i que no és normal i el que no ho és, es sentir amb intensitat les coses, sembla que no pugui ser, sembla que hagis de frenar, has de vigilar , perquè et poden veure com un tarat.
Estem acostumats a ser protagonistes de les nostres vides , però no ens passem, una miqueta i prou, es confon les ganes de construir grans històries amb l'egocentrisme o l'egoisme, no estem preparats per les coses extraordinaries...
En dia d'avui, porto un cacao mental amb el que he viscut, el que realment he viscut i el que m'he inventat que he viscut, tant sols el present et respon aquesta intriga que em ronda pel cap, el present sempre posa les coses que has viscut a lloc, no serveix l'ahir, no serveix de res.
Serà que sempre busco aquest punt d'heroicitat en tot el que faig i el que fa la gent que em confonc?
Millor torno a l'honor:
Perquè es honorable el president de la Generalitat? ai no, això no venia a cuento.
"tota persona honorable prefereix perdre l'honor abans que la consciència"...
Ja sabia jo que l'honor tampoc és tant honorable com em pensava!! i tot gràcies a l'Artur Mas, que m'ha fet pensar que no deu ser tant bó això de l' honorabilitat, i qui diu Mas, diu Montilla , que no sigui encasillat en cap lloc erroni jo!!
Avui he tingut l'honor de compartir un dia amb una amiga- ara si!!, això si m'honra, m'imagino que la paraula honor té tots els significats del món, com moltes, i nosaltres, com sempre, li posem el significat real en el diccionari particular que tots tenim.
Avui estic dispers, és honorable això?, costa entendre la teva vida plena de tantes paraules que cadascú li posa un significat diferent, perquè potser li dius a algú "ets honorable" i l'altre et fot un mastegot perquè no li agrada el Mas, i tú li dius que no era aquesta la meva definició d'honor, i aleshores et creu, però no com tú vols, perquè tothom creu en una definició diferent de la paraula creure....arghhhhh!!! quin embolic!!!
Per això hem d'anar amb compte amb el que diem a una altre persona, pot ser que s'ho cregui com ell vol i no com li volies dir, cada paraula important, cadascuna de les paraules importants, hauriem de parar i xerrar.ne.
-t'estimo
-ok, que vol dir estimar per tú?
-doncs això, això i això
-doncs no m'estimes
-val
I ja està i així evitarem futures confusions.
"Honor: Cualidad moral que lleva al cumplimiento de los propios deberes respecto del prójimo y de uno mismo...Gloria o buena reputación que sigue a la virtud, al mérito o a las acciones heroicas, la cual trasciende a las familias, personas y acciones mismas de quien se la granjea...Honestidad y recato en las mujeres, y buena opinión que se granjean con estas virtudes...Obsequio, aplauso o agasajo que se tributa a alguien...Acto por el que alguien se siente enaltecido....presidente de la Generalitat de Catalunya."
Res a fer, massa poc precís, hem de precissar més a l'hora de definir, aniria tot millor.