caca

Divendres va ser el meu aniversari, l'Aida em va regalar una carta preciosa, que a part de recordar-me que no sóc tant gran o tant vell, em recordava de quina manera més neta m'estima, m'estima, creu en mi, em valora, em fa sentir jo, es el meu gran regal.
El diumenge, i sabent que jo estic esperant una serie de coses importants per la meva part més pràctica, em va regalar "la pedra de la sort", de color blau, preciosa, la va trobar justament a la fira de la bruixeria a Sant Joan Les Fonts...em va dir que la deixava sobre la taula de la sala i que sobretot no la toqués, ja que el poder l'havia posat ella al rentar-la amb sal, però la clau era no tocar-la...i així ho he fet.
I avui dimarts la màgia ha aparegut, la pedra ha fet efecte i el seu poder ha pogut amb tot.
He pensat que la màgia dels infants es infinita, i de tant que hi creuen, ho tenen més fàcil perqué després el desig sigui complert.
Li dono les gràcies a ella i a tots els nens, per la seva llibertat d'expresió, perquè tenen el privilegi que es poden tirar un pet i no passa res, els dono les gracies per ser simples...quant  ets petit no ets conscient que un dia deixaràs de ser-ho...
Sé que sona a topic, ja que sóc pare i no dic que no hi hagin moments d'esgotament, de discusions, de maldecaps ,de patiment, no ho nego, però no té res a veure, això també ho tenim de grans, parlo de la franquesa, de la sinceritat, de la frase: crec en les fades!!, m'agrada la il.lusió que posen en els detalls, com els viuen, com els preparen, la il.lusió els dura dies, per més que se'n cansen molt ràpid, a vegades , del resultat, pero en general, se'n cansen perquè ja tenen una altre il.lusió a la ment.
Els envejo, sanament, no es pot envejar a un nen sense que sigui sanament, els faig cas, molt més que molta gent adulta...pensen, creuen, senten les coses simples de la vida, simples? , no ho sé. De gran te'n adones que ser simple es el més complicat que hi ha, no es pot ser simple, no es pot estimar, parlar, cagar, menjar, dormir i ja està, això es massa simple per poder-ho fer, acoplem aixó al nostre fer diari, ho anem col.locant com podem.
Si no tens diarrea, en principi, enmig d'una reunió no pots dir: perdoneu, m'estic cagant...aquí es on perdem la simplicitat...tots els presents saben que tots tenen cul i caguen, però es veu que cagar està mal vist, es pel cul? es per l'olor?..no ho sé.
Diferent seria que un digués: perdoneu , me'n vaig a cagar , algù pot venir a eixugar-me el cul...val, aquí entendria que fos ofensiu, però algú em pot explicar on la cagues quant dius que t'estàs cagant...Dalí, Picasso, Segarra, Jaume I, tots cagaven i n'hi han molts més...m'agraden els nens, ells caguen i s'ho diuen entre ells.
Així doncs no podem dir que caguem però implicitament tots sabem que la caguem continuament, la duquesa de Alba també caga, ho sé, quant va restreta l'han d'agafar entre uns quants perquè no es trenqui, pero caga segur.
Així està muntada la societat que vivim, confonem l'educació i pensem que ser educat es tant sols dir bon dia o bona tarda, però bona cagada no es pot dir, ah no!!! i tots passem un moment de plaer quant anem de ventre.
El primer desengany amorós que vaig tenir en la meva vida va ser als 17 anys, el meu avi, com que em veia preocupat em va dir:
-.imagina't que està cagant i que li costa, tota vermella de cara, pensa en ella així quant et faci mal el seu record, i ho feia, perquè ho dic sincerament, fins que no vaig conviure amb una dona, mai vaig entendre que qualsevol novieta que vaig tenir cagués. Ens inculquen tan que no ho has de dir, que al final, tots semblem éssers animats però incagats i aleshores t'ho trobes de sobte, entres al lavabo i ensumes i penses: collons, la tia caga....claaaar, com jo!!!
Segueixo pensant que la caguem en l'educació, hem de fer de les coses vitals un llenguatge habitual entre tots, no passa res, aquí sembla que ningú cagui, ni que es masturbi, ni que es posi el dit al nas i jo em pregunto: tan greu és parlar de les poques coses que realment ens agermanen a tots? en una guerra es barallen, però igual tots caguen, es igual de quin bàndol ets, cagues i punt...
I és curiós, fins i tot els nens ens permeten parlar de la merda.
-Osti, la meva filla ha fet una caqueta rara
-de quin color era?
-així com verdeta...
...i no passa res!!!

Ja l'he cagat i m'he desviat del tema, o potser no, dono les gràcies a l'Aida per perdonar les meves cagades, veure-les, i fins i tot olorar-les molt abans de que facin pudor i encara que tingui una diarrea de realitat o una gastroentiritis de madurés, m'estima amb el cul net o brut.