Gerard

La vida t'allunya de persones estimades, a vegades amb motiu, a vegades no en trobes cap...t'allunya i prou...i allà queda en el raconet més essencial del teu cor aquells instants compartits...sempre hi ha un detall, unes paraules, una imatge que et recorda aquell èsser que tantes coses vas compartir tampoc farà tan de temps...
Avui m'han saccejat el matí amb una mala notícia...la mort del pare d'una d'aquestes persones que existeix dins teu però que ja no és mou amb fluidés en el teu dia a dia...automaticament he recordat instant, alguns dels quals coincidia amb la persona que ha marxat de la terra, però quasi tots amb el Gerard, un dels dits de les meves mans, on reflexava en cadascún d'ells les meves amistats més importants...i profundes...
I si, sóc part d'ell, com d'altres, alguns encara formen part del meu mirall diari, altres han ajudat a crear l'imatge que veig en ell, i com un tatuatge inborrable, queda marcat en el més profund del meu ser i viure.
I aleshores te n'adones que una mala notícia et fa fer una trucada que sona a diplomàtica però en realitat  potser encara és més sentida que moltes de les que faig molt més sovint...
S'ajunta tot: les ganes d'abraçar-lo sobretot... d'estirar els braços per tornar a notar la seva presència, desde Girona fins el Vallés, com una riuada d'aquestes que surten per la tele que s'ho emporten tot, però desde la potència més positiva del amor que mai desapareix de dins...i si, tan d'ell com de mi... ens escoltem, ha passat molt temps i jo potser més emocionat que ell, se'm barreja els seus records amb les meves vivences de la mort del meu estimat Eduard....ell encara li toca estar en un núvol, gent que se li acosta donant el pèsam, cares i més cares, algunes absolutament incrustades en el seu cor, altres de molt desconegudes que l'apreten la mà amb bona fé però ell tan sols sap donar les gràcies...ja li arribarà el dol , sempre s'ha de passar, perquè la gent desapareix i et quedes sol i és aleshores que comences a païr i a entendre el que realment ha passat...
De tota la familia, el que menys coneixia era el seu pare, havia coincidit poques vegades amb ell, però igualment sento la seva mort com algú proper, tan proper com el Gerard, la seva germana i la seva dolça mare, perquè la paraula adient per ella és dolça...
I et preguntes com és que aquelles rialles, complicitat, amistat real, marxa i no torna mai.. tot i que hi penses, que et preguntes com estarà, fins i tot dubtes de si es recorda de mi com jo ho faig d'ell...però sé que si que ho fa, aquestes coses son recíproques, si no jo no hi pensaria...ara amb el facebook sembla que no hagi passat el temps i gent que havies perdut la pista t'apareixen i te n'adones que hi han molts punts de complicitat sumats per les èpoques viscudes, moltes d'elles molt importants pel teu present i la teva manera d'entendre la vida...però ell no te facebook, segurament perquè no li dona la gana, me l'imagino renegant de que tothom hi sigui a dins d'aquesta gran xarxa social, no hi ha motiu més ferm per ell com aquest per no tenir facebook...aquest és el Gerard...
Tan torra-collons com carinyós, tan orgullós com bondadós, tan ell, poca gent és tan ell com ell!!!
El recordo avui... tot el dia l'estic recordant... moments súblims de riure, de complicitat per tocar els nassos als altres, de paraules, de patiments, de moments eufòrics...i si, ja ha tingut un altre moment important en la seva vida, jo tampoc hi vaig ser, tot i que el vaig veure, però va ser ell que va pujar... és una espina que tinc clavada a dins, no em fa mal perquè el motiu és ell, i quant estimes o has estimat amb força fins i tot els mals moments es dilueixen en la profunditat de la vida viscuda...i sembla que faci molt més que els bons moments...és curiós, suposo que tenim un mecanisme intel.ligent que ni tan sols coneixem, és dispara com l'espèrit de supervivència...suposo que per això desconeixem tan de la nostra ment, tan poderosa ella que supera a qui l'arrossega amunt i avall, a vegades amb molt de sentit , altres per inèrcia...
Un dia trist per ell, tot i que encara no ha tingut temps de auto-mostrar la seva tristor... tot i així, i com que sempre sóc positiu, la seva veu sincera, maca, m'ha omplert el dia d'un somriure, el seu...potser seria millor dir d'una rialla, aquella que tan de temps em va acompanyar...si, és cert, sembla que parli d'algú que ja no hi és, quant justament el motiu és la mort real d'una persona...però la vida és així, alguns moren i se'n van, i altres estan vius però no els veus com hauries desitjat realment...
Se que és un moment complicat quant es mort algú, però volia parlar de vida, perquè jo si sé, i del tot cert, que ningú marxa del tot, ni qui se'n va on no sabem , ni els que sabem on son però ja no arribem a tocar-los com ho haviem fet abans...però ni uns ni els altres marxen del tot i encara que no ens adonem, un gest, un motiu, un moment, una decisió serà feta gràcies aquella persona que ja no hi és...la petjada, allà restarà per sempre, conscient o inconscientment la sentirem...
No miro res, no corregir el que he escrit és la meva raó d'aquest escrit, com alguns altres, des del més profund del que sóc...una abraçada GEGANT amic!

Dignitat

Potser avui seré dur, no ho sé, però escoltant coses que escolto a vegades ,val la pena ser dur...
Fa mesos que no miro les notícies, a vegades erro i obro la tele i les enganxo, però me'n canso tan ràpid que mai les acabo, fa anys crec, que ja no entenc que m'informi mirant-les...com sempre, prefereixo la veu del carrer...
L'altre dia parlava amb un xilé, no un d'aquells que no tenen veu ni vot... no, no, un d'aquells que te carrera i que està casat amb una jutgesa catalana...evidentment a mi això tan me fa però se que a molta gent li importa aquest petit detall, segurament per ells deixa de ser un inmigrant per ser una persona, doncs això, vaig parlar amb una persona xilena...
Quant va arribar la seva parella és van posar a discutir de política...ell li deia que passava d'anar a manifestacions a favor de l'independència, deia que no son manifestacions, tan sols "verbenas"...ell ho anomenava així...i que tan sols amb sang aconseguirien el que volen..."ilusos más que ilusos" deia...
Avui un amic de la feina, no sé si definir-lo com a amic i prou i deixar de banda el tema company de feina ( ja son més de vint anys que ens coneixem) em deia que estem enganyats, molt enganyats, que no és cert que no tenim diners perquè a Espanya ens els "foten", que potser a comunitats en comptes de tenir canals de televisió com aquí tenim, amb un ja tiren i donen llibres gratis de text als pares que no poden pagar-los...això, no ho sé, no en tinc ni idea...però l'he escoltat...i he recordat al Pujol dir que ens roben els diners mentres li xupava la polla al PP sense cap mena de pudor...perquè això era així, i tots ho sabem...
A Badalona mana el PP, gràcies a qui?, a CIU, aquells que tan critiquen als populars, va home va!!...un any abans de la famosa manifestació Mas va dir que l'independència era inviable, va home va...de mentres les esquerres i els sindicats, aquells que defensen els drets socials, deuen estar de vacances infinites a una illa del Càrib...no entenc res...
L'altre dia apareix un veí i content, repeteixo: CONTENT!...em diu que ha trobat feina!!...atenció: 800 euros nets sense pagues...per favor!!...s'acosta als cinquanta anys i està content perquè cobrarà 800 euros!!...algú pot entendre que ni amb 1000 euros es pot viure dignament?...perquè la meva pregunta és: la feina et dona la dignitat no?...i entenem dignitat per viure dignament no? o tan sols cobrar una nómina ja et dignifica? encara que els subministres pugin continuament, la gasolina estigui tan pels núvols que sembla que portis un avió en comptes d'un cotxe, i ja no podem ni somiar a posar a dins de la dignitat anar al cinemà, jajajja, o anar de vacances, jajajaja...però val, estic d'acord, les vacances i el cinemà son luxes prescindibles, però coi, la llum, l'aigua, tot això ha de ser bàsic i de primera necessitat...
Que coi em diuen de la dignitat doncs?... ens han enganyat, perquè crec que tots treballem per viure, no per sobreviure...ATENCIÓ!!...parlo de treballadors, els que estan a l'atur ja no puc ni imaginar com estan!! i encara surt el Mas dient que els nens no passen gana!!...però que COLLONS sap ell?...no tenen assessors d'imatge aquests galifardeus??..que no diguin bestieses si no saben com viuen els del poble que ells diuen que tan estimen....no entenc res!!
Així doncs és una estafa molt gran tot plegat!!...si algú que treballa sobreviu, tot això que hem muntat és un fracàs amb MAJÚSCULES i ningú pot dir que no és així...
Ai, i la gran Europa, aquella gran empresa!! que tan estaven amb nosaltres quant les coses anaven bé!!...i ara que? volen recuperar els diners no? osti per favor, espero que algú acabi amb tot això, de debó, espero que algú se n'adoni que el problema no és Espanya, si no que les nacions , totes, son empreses, algunes subcontractades, altres son les multinacionals i ei, en les subcontractacions es perd molta qualitat de vida, això tampoc m'ho pot negar ningú...
Aquest amic de feina te un càrrec, no dels més alts, però un carrec i deia exactament:
- Hem perdut una feina, perquè? perquè nosaltres oferim qualitat, però els altres tan sols volen un baix preu...però no perquè no puguin pagar més, si no perquè hi ha una persona, o dos o màxim tres que baixant el preu en comptes de guanyar 11, en tindran 15...aquest és el valor que li donen a la feina que fan, pagar menys, tan fa com ho facin després, el "tanto" se l'apunta qui ha rebaixat el preu...doncs ja sabem com va tot...
Algú m'ha dit avui que podem denunciar si sabem que hi ha un veí que cobra l'atur i també treballa en negre...per favor!!!...o sigui, aquests estafadors que fa anys que no foten res de bó, que tenen un contracte de quatre anys, cosa que nosaltres no durariem ni dos dies en qualsevol empresa fent una nefasta gestió com ells, aquests GILIS que diuen que no sabien que passava aquella estafa al seu costat, ara demanen que denunciem a un desgraciat o desgraciada com ma mare que cobra 450 euros i 150 més per cuidar nens? VA HOME VA!!
A veure, no us sentiu estafats? és que jo m'hi sento molt!!...creieu realment que no ens volen despistar amb el tema de l'independència? no creieu que seguirant llepant els peus de la Merkel els grans polítics que tenim aqui?...osti, és una bombardeig continu d'aquesta història...tot està relacionat amb això, TOT, i jo sincerament, no em crec res, ni tan sols crec que intentin avançar, perquè el que si veig és que retallen, això si que és nota, però l'altre tema, no ho sé, creieu que si? que avancen? ...ei i no ho dic pel Mas eh, fot tanta pena com els sociates i tots plegats...cony que porten 40 anys sense dictador, crec que ja han tingut prou temps com per demostrar i aquí està el resultat de la gestió, AQUI LA TENIM!!!...miro cases que estan en noms d'empreses , quant jo sé que el propietari és un polític important...això no és un frau?...per favor, tot plegat em permet entendre que és una estafa i punt i no te cap més nom, perquè ho sento molt però els països ja fa anys que van desaparèixer, tan sols tot és el diner, res més, no busqueu res més...això si, 800 euros son una passada!!! quina merda!!

Comportaments extranys

Tenia 15 anys més o menys quant li vaig escriure una carta d'adolescent al meu pare, una carta plena de dubtes existencials i on em sentia diferent a la resta de l'humanitat...
El meu pare, com sempre feia, la va llegir i no li va sortir de la seva boca cap consell, tan sols va dialogar i jo, atentament, vaig agafar les coses que més em van agradar o em convenien en aquell moment...
Miro enrera, han passat molts anys, a vegades entenc que quant ets adolescent el teu món intern et fa pensar que ets especial, que ets diferent, que no hi ha ningú com tú...no m'agradaria dir que a mida que et fas gran i a "base d'hòsties" vas entenent que ets "normal", d'especial res de res, però tot i així crec que no és exacte, simplement el ritme de vida que portem i aquestes marcadíssimes pautes ens fan oblidar aquest ser individual que portem a dins, on cadascú de nosaltres som especials i on ningú és millor que l'altre...
Bé, aquesta senzilla reflexió és la suma de coses que m'han passat aquests dies...
Ahir una amiga, professora, gran professora, d'aquelles que un dia de vacances al costat de la piscina està parlant amb una alumna que s'ha sincerat i necessita ajuda que a casa no pot aconseguir, m'explicava els problemes d'aquesta adolescent... em va fer pensar i molt, i recordar, recordar no tan sols la meva pròpia adolescencia, si no moltes de les que vaig compartir amb amics meus...idees, paraules, preoucupacions i mil coses més...
No he madurat tan, externament si és clar, però interiorment no tant...a vegades penso que segueixo pensant que sóc extrany o diferent, potser menys vegades penso que sóc especial, ara ja no en se de pensar això, cada paraula que algú em diu se'm queda marcada per sempre, per tant el que tinc clar és que segueixo insegur com aquells anys...
Quant conec algú, i parlo de conèixer algú lleugerament, sense aprofundir, doncs m'acaba dient amb rapidesa que sóc extrany...que faig comportaments extranys...crec que la combinació de somiador amb pràctica em confon a vegades i confon als altres...jo sóc hiper pràctic, per mala sort, son les úniques hòsties reals que he rebut i això em fa caminar amb peus de plom...em fa por lligar-me, perquè ja estic lligat a les meves coses, per tant dubto de poder compartir molt...tan sols aquells estimats que fa anys que ens coneixem accepten aquest rol que tinc ara mateix...ni molt menys era el meu camí, però també és segur que jo mateix el vaig fer...per tant ho he acceptat i ho he assimilat...si això és madurar, doncs per aquest cantó he madurat si...
Tot i així tinc comportaments extranys, més aviat volàtils, ara hi sóc, ara no hi sóc, però qui no em coneix pensarà que aquesta volatilitat depen de mi, doncs no, depen d'on bufa la meva part pràctica, simplement això, no hi ha res més...però tinc tendència a donar masses explicacions, hauria de ser més clar suposo...
Bé, segueixo que no escric, tan sols vull aigua, de mar, de piscina, però aigua...és estiu suposo i encara em ressonen paraules de l'any passat...m'imagino que és això...tinc assimilat que paeixo a poc a poc, tot i que devoro més que menjo, per tant estic en plena digestió encara...i tot i així segueixo seré i tranquil i per cert, més juganer que mai!!