Gerard

La vida t'allunya de persones estimades, a vegades amb motiu, a vegades no en trobes cap...t'allunya i prou...i allà queda en el raconet més essencial del teu cor aquells instants compartits...sempre hi ha un detall, unes paraules, una imatge que et recorda aquell èsser que tantes coses vas compartir tampoc farà tan de temps...
Avui m'han saccejat el matí amb una mala notícia...la mort del pare d'una d'aquestes persones que existeix dins teu però que ja no és mou amb fluidés en el teu dia a dia...automaticament he recordat instant, alguns dels quals coincidia amb la persona que ha marxat de la terra, però quasi tots amb el Gerard, un dels dits de les meves mans, on reflexava en cadascún d'ells les meves amistats més importants...i profundes...
I si, sóc part d'ell, com d'altres, alguns encara formen part del meu mirall diari, altres han ajudat a crear l'imatge que veig en ell, i com un tatuatge inborrable, queda marcat en el més profund del meu ser i viure.
I aleshores te n'adones que una mala notícia et fa fer una trucada que sona a diplomàtica però en realitat  potser encara és més sentida que moltes de les que faig molt més sovint...
S'ajunta tot: les ganes d'abraçar-lo sobretot... d'estirar els braços per tornar a notar la seva presència, desde Girona fins el Vallés, com una riuada d'aquestes que surten per la tele que s'ho emporten tot, però desde la potència més positiva del amor que mai desapareix de dins...i si, tan d'ell com de mi... ens escoltem, ha passat molt temps i jo potser més emocionat que ell, se'm barreja els seus records amb les meves vivences de la mort del meu estimat Eduard....ell encara li toca estar en un núvol, gent que se li acosta donant el pèsam, cares i més cares, algunes absolutament incrustades en el seu cor, altres de molt desconegudes que l'apreten la mà amb bona fé però ell tan sols sap donar les gràcies...ja li arribarà el dol , sempre s'ha de passar, perquè la gent desapareix i et quedes sol i és aleshores que comences a païr i a entendre el que realment ha passat...
De tota la familia, el que menys coneixia era el seu pare, havia coincidit poques vegades amb ell, però igualment sento la seva mort com algú proper, tan proper com el Gerard, la seva germana i la seva dolça mare, perquè la paraula adient per ella és dolça...
I et preguntes com és que aquelles rialles, complicitat, amistat real, marxa i no torna mai.. tot i que hi penses, que et preguntes com estarà, fins i tot dubtes de si es recorda de mi com jo ho faig d'ell...però sé que si que ho fa, aquestes coses son recíproques, si no jo no hi pensaria...ara amb el facebook sembla que no hagi passat el temps i gent que havies perdut la pista t'apareixen i te n'adones que hi han molts punts de complicitat sumats per les èpoques viscudes, moltes d'elles molt importants pel teu present i la teva manera d'entendre la vida...però ell no te facebook, segurament perquè no li dona la gana, me l'imagino renegant de que tothom hi sigui a dins d'aquesta gran xarxa social, no hi ha motiu més ferm per ell com aquest per no tenir facebook...aquest és el Gerard...
Tan torra-collons com carinyós, tan orgullós com bondadós, tan ell, poca gent és tan ell com ell!!!
El recordo avui... tot el dia l'estic recordant... moments súblims de riure, de complicitat per tocar els nassos als altres, de paraules, de patiments, de moments eufòrics...i si, ja ha tingut un altre moment important en la seva vida, jo tampoc hi vaig ser, tot i que el vaig veure, però va ser ell que va pujar... és una espina que tinc clavada a dins, no em fa mal perquè el motiu és ell, i quant estimes o has estimat amb força fins i tot els mals moments es dilueixen en la profunditat de la vida viscuda...i sembla que faci molt més que els bons moments...és curiós, suposo que tenim un mecanisme intel.ligent que ni tan sols coneixem, és dispara com l'espèrit de supervivència...suposo que per això desconeixem tan de la nostra ment, tan poderosa ella que supera a qui l'arrossega amunt i avall, a vegades amb molt de sentit , altres per inèrcia...
Un dia trist per ell, tot i que encara no ha tingut temps de auto-mostrar la seva tristor... tot i així, i com que sempre sóc positiu, la seva veu sincera, maca, m'ha omplert el dia d'un somriure, el seu...potser seria millor dir d'una rialla, aquella que tan de temps em va acompanyar...si, és cert, sembla que parli d'algú que ja no hi és, quant justament el motiu és la mort real d'una persona...però la vida és així, alguns moren i se'n van, i altres estan vius però no els veus com hauries desitjat realment...
Se que és un moment complicat quant es mort algú, però volia parlar de vida, perquè jo si sé, i del tot cert, que ningú marxa del tot, ni qui se'n va on no sabem , ni els que sabem on son però ja no arribem a tocar-los com ho haviem fet abans...però ni uns ni els altres marxen del tot i encara que no ens adonem, un gest, un motiu, un moment, una decisió serà feta gràcies aquella persona que ja no hi és...la petjada, allà restarà per sempre, conscient o inconscientment la sentirem...
No miro res, no corregir el que he escrit és la meva raó d'aquest escrit, com alguns altres, des del més profund del que sóc...una abraçada GEGANT amic!