No te salves 2

" no reserves del mundo sólo un rincón tranquilo"

De tota la poesia del meu gran "No te salves" del Benedetti, aquesta és la frase que em va regirar més.
Ens passem molta part de la nostra vida buscant aquesta seguretat, implica moltes coses. Despreciar tresors que et passen per davant perquè no saps que et trobaràs quant els obris...millor mirar per enèssima vegada els tresors ja oberts, que ja saps que et donen i sobretot saps que no implicarant cap emoció que no coneguis...
Quant el poema va entrar dins meu, que va ser a l'instant, aquestes paraules em van donar una força increible. Em vaig quedar allà, emocionat d'haver escoltat tota la meravella que transmet el "No te salves"...segurament per aixó aquest blog es va estrenar amb un post amb el nom de la poesia.
Un poema no et pot canviar la vida, no pot si tú no vols, però si donar una porció de valentia que necessitava una empenta externa per engrandir.
-Que carai - vaig pensar- te tota la raó del món!!!...que coi estic fent reservant tants raconets tranquils!!...
No està malament tenir-los, sempre i quant no impideixin conèixer altres racons, que potser finalment també es transformarant en un altre racó tranquil.
És injusta la vida en el present, sempre ho és. No som més que una acumulació d'experiències i depenent de com t'ha anat el teu present es dibuixa d'una manera o d'una altre...i com sempre, arribat aquest punt, em pregunto: tan circunstancials som?...perquè: si jo hagués tingut unes altres experiències no seria res del que sóc ara? i actuaria d'una altre manera en les coses que em passin avui mateix? ... tot sembla lògic i normal, no ho nego, peró finalment mai deixo de veure-ho injust... per mi, però sobretot pels que entren ara en la meva vida...
Els que ja hi eren ho tenen més fàcil, perquè els apareix un gran recorregut amb mi, però tambè vam tenir un inici, per tant no és tan diferent de si ara conec algú, no se si m'explico...peró la realitat no és així, qui entri ara ho tindrà molt més complicat...perquè quant comences no reserves cap racó tranquil, és en el pas dels anys que ho fas, i quantes més òsties , més reserves tens...suposo que som covards de naturalesa i preferim no experimentar a rebre una altre bufa....
Pujo mil metres enlaire, em miro les paraules que acabo de posar, de lluny, amb calma, i em faig una pregunta que m'he fet mil vegades:
- estem vivint el nostre present? o tan sols seguim caminant avui tot el nostre passat? .... aquesta pregunta no me la podia fer als 16 anys, ni tan sols als 20... i potser, en el meu cas, ni als 30...però hi ha un moment que és així, i sembla que tot hagi de ser lluitant, quant els principis de molts racons tranquils que tenim no va haver-hi lluita i no n'hi va haver perquè estàvem nets encara...
A mida que ens fem gran anem reservant i reafirmant raconets en el nostre intern...diem que a partir d'ara ho farem així, que no ens tornarà a passar, que aixó és el millor per nosaltres i aleshores la vida t'entrega una sorpresa i no hi contes...i et vols deixar anar peró els raconets tranquils estan tan incrustats dins teu que et fa por i et repeteixes mil vegades el que és bo per tú i jo no tinc tan clar que sapiguem el que es bo per nosaltres, si haguessim nascut sapiguent-ho potser mai hauriem fet res, ja estaria tot fet!!
Peró hi acabes caient, per tan el teu present es presenta d'una forma falsa, distorsionada pel que tú has viscut, no pel que vius en el moment...les teves idees fixes del que és bo per tú en molts casos no et permeten veure coses que potser encara son millors per tú i com sempre dic, és un error apendre dels errors  i no de les coses boniques que t'han passat i crec que finalment, pesen més les txungues que les bones, i és una llàstima i aixó ens fa creure més forts, peró potser el que fa és fer-nos cada vegada més i més dèbils, més circunstancials i més covards...
Com pot ser que als 20 anys siguem tan valents a l'hora de decidir coses de la nostra vida i als 40 ens costi molt més?...realment aixó és apendre?...no en tinc ni idea, peró és un dubte constant que tinc dins meu, veient com actuo en molts casos en el present em pregunto si estic aprenent o realment tan sols actuo perqué la situació s'assembla a una altre viscuda anteriorment...
Jo vull estar sol!!... jo no puc canviar de feina!!... no he de confiar en aquesta persona!!...tot aixó son mentides del que hem viscut, perquè creiem que no arriscant tot ens anirà millor, i finalment l'única cosa que aconseguim es difuminar el present en unes conviccions que per mala sort, depenen del que ens ha passat... i jo em pregunto, si tal persona em va fer mal és just que tota la meva vida depengui d'aquesta persona non grata? ... a sobre del mal rebut li donem una importància desmesurada, tan premi es mereix? ... i apareix algú i li dius i deu pensar: coi, si que comencem de baix!!...
Tenim coses incrustades que ens pensem que ens ajuden i el que fan és impedir a crèixer...aixó és el que va remoure en mi aquesta poesia i com sempre la poso aqui, perquè de tan en tan la necessito recordar:
Suposo que és el meu pare nostre particular, de tan en tan el remiro:


No te quedes inmóvil al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora ni nunca
no te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados pesados com juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
ni te juzgues sin tiempo
Pero si pese a todo no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil al borde del camino
y te salvas
  entonces
no te quedes conmigo

Posar cor a tot

"Tuvé una riña de enamorados con todo el mundo"
"El problema de Johnny es que a todo le ponia corazón"

Son dos maneres de despedir-se del món, m'agradaria escollir la segona sempre...
I si, la peli anava d'això, un home bo, un home amb uns sentiments brutals i que a tot li posava cor, un gran problema per ell, i potser un privilegi per qui l'envoltaven.
Posar cor a tot, vol dir posar cor a tot : a quant menges, a quant cagues, a quant parles del dia que fa amb un desconegut, a tot el que t'entra per les orelles, a tot el que et surt de la boca, a les paraules, a les mirades, a tot, absolutament a tot...
En un poema s'expressava amb la més gran claretat la diferència de plorar a plorar de veritat...quant plores de veritat, plora tot el teu cos, notes com tot està trist...mai hauria definit més bé la diferència entre un plor parcial i un de total...aquell poema em va encantar...
I posar cor a tot és una de les coses que m'hauria agradat més excercir, que tot fos especial, diferent, que tot fos únic, suposo que és un impossible, però el protagonista, que li he posat Johnny i no recordo com es diu, tot ho mostra amb el cor i tot ho absorveix també amb el nostre principal òrgan...
Com sempre que algún detall em fa pensar, i veient el resultat del personatge, em pregunto si és factible anar amb el cor per bandera i no patir...és una peli, evidentment, però ho pinten tan bé que quant s'acaba, i com tantes vegades, m'acabo pensant que el que ho fa bé és ell, el del cor...suposo que és una intenció del director o del guionista o de qui s'hagi inventat l'història, que pensem això...com que no vaig veure l'inici no se si va passar en realitat...allò de "basada en hechos reales" ...que aleshores si que et deixa capficat pensant si aquella persona que tan es fa estimar va existir i va viure com surt a la pantalla... sembla impossible que pugui passar en realitat...
Ja tornem a estar en el tema de sempre, posar cor a tot actualment seria un sinònim d'innocent, o de bona persona, o fins i tot, per mala sort, de tonto...
Crec i intento creure que vaig viure molts anys posant cor a tot...de sobte el cervell va començar a bombejar amb més força que el mateix cor i segurament la part pràctica m'ha anat millor, no ho nego...però per un moment he recordat un viatge màgic amb el meu amic ( en passat, ara no se on para) Arnau, on tot un tren es va encomenar de la nostra felicitat...principalment la d'ell. Quant el vaig conèixer era una persona que ho donava tot a tothom, realment espectacular..per mala sort, em va tocar tambè veure com perdia aquesta meravellosa virtut, per problemes que va passar que van reconvertir-lo en un "èsser normal".
Recordo una carta que em va enviar que encara guardo com un tresor, i que no la miro per no defraudar el meu present, molt més cerebral...recordo també com feia llegir en aquell tren una poesia del Benedetti a un pobre argentí que de tan flipar va acabar llegint davant de tothom el que l'Arnau li demanava...crec que era impossible que algú si negués, encomenava la seva bondat e innocència de qui vol entregar-ho tot...
La mala sort per ell és que era molt guapo i les dones se li tiraven a sobre, i a la tercera es va enamorar bojament, va patir, i va fugir per potes de posar cor a tot...segur que li tocava, però em va saber greu.
Tot i així guardava molt del que jo vaig conèixer i tinc un bon record d'ell.
No se, he vist la peli i he pensat en aquells instants...no se que em passa cada vegada que veig innocència que anyoro una mica la meva...li passa a tothom?? o és que d'això es tracta en el caminar de la vida??
aiiii, que mai se quina és la veritat!!!...suposo que no n'hi ha i tan sols son eleccions de cadascú!!!

Descubriendo Nunca Jamás altre vegada!!!

Som-hi Peter, avui et toca a tú, que et tenia un xic oblidat!!!
He tornat a mirar "Descubriendo Nunca Jamás", no hi puc fer res, de tan en tan la miro, avui amb la millor companyia del món... barrejar un plaer amb un altre te un resultat final de plaer al quadrat...és evident!
I ara torno a la terra, però encara em vull mantenir una estoneta més en un indret màgic, em ve de gust, just tornant al món laboral després de les vacances que més que una mica d'aire de llibertat...
Demà torno a l'Escala, a treballar, fa més d'un mes que no hi sóc treballant... trobo a faltar la població i com que la feina no em desagrada doncs tot plegat no em fa res...però ara, encara envoltat de la màgia de la peli vull aguantar una mica més en aquest estat.
Quant miro la peli em passa una cosa curiosa, és com si allà hi veiés el meu destí, un destí que segurament no tindré, però potser hauria sigut la meva ilusió que ho fos, un escriptor de fàbules per nens, o per grans amb ganes de mantenir les ilusions d'infant...
Protagonitzada pel Johnny Depp, segurament el meu actor preferit del cinemà actual, el seu personatge encarna tots els meus desitjos en una persona. Alié a l'època que vivia, mofant-se del "cotilleo" habitual de l'alta societat, i tirant endavant el seu projecte ple d'ilusió i màgia que finalment girarà la truita i el que podria haver sigut un estrepitós fracàs acaba siguent un èxit rotund...ell troba la manera de que els adults deixin de cantó la "pose" d'adult i d'una vegada utilitzin l'imaginació que tots tenim i que en la majoria dels casos tan sols fem servir per muntar un negoci o per somiar que demà la loteria ens canviarà la vida.
Per més que la veig mai l'acabo amb els ulls secs, sempre humits per l'emoció del significat final de la peli...
I allà em quedo, en aquell estat entotilat que no em permet mirar la societat de la mateixa manera... son instants, després el Peter o el Johnny marxarà i em deixarè perfectament preparat per reiniciar la meva tasca laboral...
Fa temps vaig dir en el blog que potser el vaig crear per despedir-me del Peter Pan i el pirata que porto a dins, potser era una ajuda a sortir d'aquest estat ilusionant que sempre m'ha acompanyat , on he sapigut combinar durant molts anys la realitat amb els meus somnis...per sort i després de veure la peli, entenc que no, que mai haig d'abandonar de mi aquesta part tan important...alguna vegada havia marxat massa del planeta i quant havia tornat havia fet masses bestieses...sempre tenia un heroi que em salvava!!...crec que he arribat a la "madurés" de saber combinar un paper amb l'altre sense renegar de cap dels dos...
M'espera un any laboral tranquil, se que és així, per tant tindré temps per mi, temps on vull aglotinar aquestes ilusions i transemetre-les amb tranquilitat, sense esperar que em dongui la suposada dignitat, això li deixo al treball, que diuen que te la dona...suposo que davant dels altres, però n'hi ha una que sempre va amb un mateix, la pròpia dignitat i aquesta conté moltes més coses que una nòmina a final de mes...
Avui he parlat amb un amic que s'ha comprat un saxo. Tal com ho deia, tal com expressava el que significava la compra, no li calien gaires paraules. Allà troba també la seva dignitat interna, l'externa ja fa anys que la te perquè laboralment és solvent i aparentment és quasi perfecte per caminar per aquest món...però ell sempre te un punt que busca i que troba... perquè l'ilusió no cal buscar-la en un lloc que no existeix, com per exemple el País de Nunca Jamás, es pot trobar en qualsevol racó real, fins i tot en un instrument de música...
Així doncs la meva és seguir escrivint, com faig ultimament, cada vegada amb més ganes i amb menys espai d'escrit a escrit...així : sapiguent que en el meu cas el camí més ràpid entre la realitat i la màgia està construit de lletres, unes lletres que omplen cadascún dels meus desitjos innats, que en tinc exactament 389 encara per cumplir...ei, i tots son GEGANTS!!!

                                             

La lluna

Curiós que divendres comencés un article que en el seu inici deia així:
"el més bonic d'estar tantes vegades a la lluna es poder veure les estrelles de tan a prop"...no el vaig arribar a publicar...moltes vegades me'ls guardo per mi...de fet encara que sembli esplèndid a l'hora d'airejar les meves realitats, moltes son guardades sense mostrar-les...a vegades vull i a vegades no vull...
I ahir va morir Armstrong, ell si que va estar a la lluna...llegint una mica he vist que la seva fama quasi heroica no el va inmutar gaire...
I jo dijous estava a la lluna, mirant les estrelles, que des de que l'Aida m'ha entregat la seva màgia i m'explica com en cadascuna d'elles hi ha algun èsser estimat me les miro amb encara més de carinyo...
Llunàtic, cada dia sóc menys llunàtic, costa ser-ho, i asseguro que és preciós estar en un estat llunàtic, i tal com està el món quasi seria una teràpia aconsellable...perquè com he dit moltes vegades es va demostrant que els països que habitem, els del primer món (?), cada dia estem més llunàtics en un sentit més perioratiu, tan sols fa falta veure la tele i la realitat del carrer i entendrem que no anem gaire bé...
Cadascú , com sempre, tindrà la seva definició de la paraula llunàtic...en general i com és habitual en tota paraula que va suposadament en contra del que dicta el ritme que vivim, llunàtic està en un lloc una mica degenerat, es com la paraula gandul, com la frase "no fa res"...tot plegat i tot i que  son estats que tothom te dret a sentir, es col.loquen en llocs absolutament despreciables, quant segurament, si mirem l'història de l'humanitat, molts personatges cèlebres que tan admirem tenien aquests adjectius com a part dels seus cognoms.
Perquè el  que no fa res potser està pensant com ningú!! perquè el que es veu no sempre és el resultat final de l'estat d'una persona...és normal doncs viatjar, anar de festa, anar de compres, al cinemà, és normal això, el que es queda parat sembla un inútil...per sort jo vaig tenir un inútil gegant a casa meva, que parava mil vegades i que gràcies a això va aconseguir un estat que poca gent podrà mai aconseguir...
I de fet, jo que sóc un intermig i que em sento presionat en molts casos per fer coses i potser realment no en tinc ganes, entenc que de les dues maneres es pot disfrutar...això si, la meva "madurés" millora quant paro, no quant no paro de moure'm, guanyo en diversió però perdo en pensaments, suposo que en el meu cas necessito l'equilibri, però el que tinc cada dia més clar és que quant vulgui parar, pararé...
Avui he anat al mar, ja a les 9 i poc hi era, que bonic que estava, fins i tot encara estava bonic l'aparcament (juas), m'he banyat ben d'hora, l'aigua estava freda, i no hi havia ningú, tot i que de lluny es veia algun pinguï alemany o francés...m'he estirat per secar-me, enmig del silenci de la fressa del mar, que avui estava una mica enfadat, m'he tornat a banyar, que bé!!...i finalment el rellotge-peu m'ha indicat que havia de marxar...un peu s'acostava perillosament a la meva tovallola!!! i no se si és que el meu espai vital és vital per mi o és que , com ja vaig dir fa pocs dies, estic cansat de tanta gent al costat del mar, que ja tocava marxar!!
Va be seguir un ritme diferent, m'agrada, em fa sentir que ningú m'empeny a enlloc, que ho faig perquè em dona la gana...a vegades costa perquè has de seguir el sentit contrari de tota la gent, si veus una carretera plena agafa la direcció contraria!!...per fer això has de ajustar horaris i saber que si necessites mar i silenci t'has de despertar més d'hora, encara que sigui diumenge.
Jo no sóc gandul, de fet mai ho he sigut, però moltes vegades penso com ho deuen passar els que ho son realment...encara  que dissimulin, buf!! pobrets!! no hi ha lloc per ells en aquest món i menys ara que si no corres molt tens a 8 sprinters esperant la teva coixera...a mi em fa pena que la forma de viure condicioni els caracters de molta gent...potser un gandul tan sols és vàlid quant és gandul, no se...he vist ganduls treballant com a no ganduls, i ho fan be en molts casos, suposo que la necessitat apreta!!...
Però si sóc llunàtic, per mi una gran virtut, m'agrada estar a la lluna, on hi ha màgia, on hi ha pensament únic, marxar una miqueta de tot plegat i somiar i esperar que tots els somnis es cumpleixin, a mi me'n queden uns 387 per cumplir i tan sols en l'estat més llunàtic aconsegueixo pensar que els aconseguiré...
Demà passat torno a la feina,a dignificar-me...en el meu cas no em molesta gens, perquè no em desagrada, vaaaa...confeso que fins i tot m'agrada, perquè ni m'engabio ni deixo de veure el sol o els núvols..ja fa temps que vaig escollir que això era el que volia pel meu món laboral....
Ahir un home va morir, "un petit pas per un home, una gran pas per l'humanitat" i suposo que posar els peus a la lluna deu ser un instant que no em puc ni imaginar de l'emoció que deu acompanyar-lo, l'envejo per fer aquell "brinco llunàtic"...però jo dijous vaig estar una hora a la lluna, mirant les estrelles, i encara que no va ser un gran pas per l'humanitat, va ser un instant preciós per un home, per mi...
Estic orgullós de saber que puc fer moltes coses però estic més orgullós de saber que sense fer res ( aparentment) puc ser molt feliç...de fet és un estat anti-crísis de puta mare!!!

                                   

Gràcies

Aquests darrers dies intento fer les paus amb el meu passat...com sempre amb l'ajuda de l'Aida, no vull dir que m'ajudi perquè li demano, les seves paraules em posen a lloc...
Ahir parlava amb unes amigues seves de la mort, els preguntava que creuen que passa quant algú es mort, cadascú va donar la seva opinió...
Després en el cotxe em va dir que creia que l'avi Eduard quant va morir va ser per tornar a venir a la terra dins d'una altre persona, vaja, una mena de reencarnació!! i que tenia clar que era dins d'una nena, la filla d'un dels meus millors amics!!...no se, tal com ho va dir sonava preciós i em va encantar i com no, em vaig emocionar...
Ha insistit tan a poder escriure a la meva història d'amor passada que finalment ho ha aconseguit, li guarda un gran amor i és just donar-li la suficient independència per poder-ho fer...se, que a pesar de tot , la receptora és una persona que se l'estima i que no li ferà pagar res del que nosaltres vam passar...seria injust per l'Aida, que tot i que sempre em diu que des d'aquella història jo he canviat de caràcter, mai va embrutar l'imatge de la protagonista...
Sincerament, he aprofitat per poder dir el que penso, tan me fa la resposta, l'Aida, el que estic passant aquests dies em fan entendre que jo també vaig errar moltíssim, em va faltar comprensió i entendre que tothom és diferent...era evident que no tenia futur, per les diferents maneres de veure les coses, però ara, uan vegada ja ha passat el temps, les coses es miren d'una altre forma...ha marxat la ràbia, fins i tot aquella paraula tan penosa que vaig apendre : odi, és horrorós aquest sentiment, mai l'havia sentit i crec i espero que mai més el sentiré!
Tot i així em sento net expressant el que sento, em ve de gust, no puc guardar els bons records on segurament es mereixen estar, però si que he aprés molt de tot allò, egoistament també perquè he entés el que vull i no vull però que no lluitaré més per canviar les coses, si son així és perquè l'altre ho decideix...i s'hauria de respectar les decisions dels altres, no cal lluitar tan...
Potser ara es tornen a repetir coses, però jo he aprés, he canviat, em torço menys i entenc més...vull dir que el que no entenc o el que no vull entrar no hi he d'entrar i les decisions dels altres doncs son coses d'ells...
Espero que si, que aprengui alguna cosa de tot plegat...i com sempre, gràcies Aida, ets un solet!!

Els profes

Ultimament tinc ganes d'escriure contes per nens...va ser de casualitat, vaig demanar un dia que em diguessin 4 personatges i amb 10 minuts havia fet un conte!!..em va encantar fer-ho...
I ara me'n moro de ganes de fer-no molts més!!!...
És una cosa que he escrit tota la vida però els personatges els posava jo. Te molta més màgia si un nen et diu els protas i zas!!! en 15 minuts ja te un conte...després s'ha de retocar, però en el retoc ja no hi ha màgia, la màgia sempre ha de ser impulsiva, a l'instant, això és el que fa un moment en màgic...
Ja ho he fet unes quantes vegades, m'agrada que em donguin els protagonistes, em deixa anar molt l'imaginació, ui, s'està tan be com a infant una estona!!...tot i així penso en els lectors que m'hauran de llegir e intento posar un rerafons de bondat o d'amor o de qualsevol valor que se'm acudeixi... vull dir valor universal, no individual!!...a vegades també reclamo universalment tot i el meu continu reclam individual..tot depen de l'ocasió...
Em fa pensar que l'educació és el tot de la societat. Osti, com ho deuen passar els professors!!!...que reben tantes crítiques i tenen aquesta gran misió amb tants factors en contra, fins i tot a vegades els propis pares que s'agafen als tòpics típics de tota la vida...
Jo n'he conegut uns quants i la veritat és que he tingut poques decepcions, serà que tinc sort. Desde la meva època estudiantil fins ara m'he creuat amb molt professorat i en general, m'ha encantat escoltar-los i la passió que hi posen...crec que s'hauria de potenciar encara més aquesta figura, ja que no acostumem a ajudar i desmuntem molts esforços que fan a dins de les aules, que menys que valorar molt més aquesta professió...
Cert que és vocacional, però això no treu mèrit a la feina que fan!!...per mi és vital i tal com està tot, és una part essencial perquè l'humanitat no perdi l'humanitat...
Potser perquè a casa en vaig tenir un i veia com s'emportava sempre la feina a la seva habitació...potser entenia les hores reals de feina que feia, no les que cobrava, si no la que feia a casa, la que preparava, corretgia... s'ilusionava quant un nen havia millorat i s'apenava quant un havia baixat el nivell com a estudiant o com a persona...
Però recordo que sempre veia el potencial de cada nen, de cada personeta. De fet tothom te un potencial : el seu...el problema és que estem en un món que ens hem de comparar, de lluitar, de competir si cal per alguna cosa i això fa que hi hagin guanyadors i perdedors i el que perd , si s'ho creu massa, pot quedar-se molt enrera...
Jo quant veig que la sanitat i l'educació pateixen retallades se'm posen els pèls de punta...però sincerament, se'm posen molt més quant escolto la gent del carrer criticant tantes vegades als profes i metges!!
Tot i que si una cosa ha ajudat en aquesta trista crísis, pesada crísis, tostona crísis...és que les persones, els del carrer, o sigui quasi tots, ens hem tornat menys agressius amb els del costat...de fet els homes necessitem culpables per tirar endavant, no se perquè però és així...com que la crísis mostra amb tanta claretat als culpables, ja tenim on senyalar!!...
Bé, un hip, hip hurra pels profes conye...hip, hip...hurra!!!
Jo he aprés molt d'ells i els admiro, no a tots, però si a la majòria que he conegut...altre cosa és el sistema educatiu, que no en tenen prou amb tantes coses en contra que fins i tot el mateix sistema de l'educació pot arribar a anar en contra del que fan...educar
Això si, en una aula, amb la porta tancada, cada profe és un món i allà no hi ha sistema que valgui...te molt de mèrit...si

Un dia feliç

Avui sóc feliç..
Em sento capaç d'ajudar a qui sigui, no se, com si de sobte m'obrís al món, deixés les meves coses i em vingués de gust ajudar...com sempre tot ve d'assimilar els meus actes, quant ho faig, quant em perdono o no, però quant em remiro sempre surto més potent...m'agrada aquest sentiment...sempre li he d'agraïr un xic a l'Aida, sempre m'ajuda en això...
He tornat a passar pel mateix, em toca compartir les coses més poderoses i que crec més úniques i en canvi no puc compartir les coses que també m'agradaria compartir...vaja, amagat altre vegada...però tan és, això ja no importa...era una prova més a la meva debilitat...prova superada...
Jo ja vaig mostrar la meva intenció el dilluns passat, crec que és el millor per fer, no em fa por mostrar i fins i tot m'encanta compartir cors i molt!!...per tant em sento orgullòs i m'agrada estar-ho de la gent que estimo!!...i això em fa estar bé, no l'enfadar-me i reivindicar-me, un no s'ha de reivindicar en l'amor mai...cadascú ha de fer el que creu i l'altre escollir i acceptar o no les decisions de l'altre...
La meva part més infantil, que no d'infant, parlo d'infantil de "ja no t'estic" o "txiqui txaqui salvat!!" em va fer reaccionar malament i m'hi vaig tornar, de fet no ho tenia difícil, tenia moltes coses engegades no fa gaire i rectificar no era complicat...ahir mateix vaig veure el meu error...si la meva poesia és el "No te salves" i fins i tot l'he convertit en "himne" no podia buscar una salvació tan fàcil...vaig rectificar, em va fer sentir be fer-ho, en aquest cas no val allò de " más vale tarde que nunca" perquè va ser a l'instant...vaig fer be...
I avui, ja sentint-me net altre vegada, ja estant fort, que no dubto que és l'estat que més m'ha acompanyat aquestes darreres dates, o mesos, he mirat al món i m'he ofert...és curiós, però tan sols és aleshores quant la gent reacciona i et demana la possible ajuda que puguis oferir...una de pràctica, ajudar a trobar una vivenda, no te molt de mèrit i menys en el meu cas que conec a molts propietaris, però l'altre ha sigut important, la parella d'un amic que em demana que parli amb ell perquè te problemes d'alcohol...no patiu, no està al facebook ni per internet..."abstenerse cotillas"...però és una gran persona i ja feia dies que jo ho notava, cada vegada més accentuat...però és un honor que et truquin i que et diguin que jo sabré com afrontar una conversa amb ell i se que podré, s'ha de buscar el moment, i sobretot entendre'l i no atacar, alsehores mirar si ell ho veu com un error o simplement no ho veu i l'he d'ajudar a que es miri des de fora, segurament des dels meus ulls... primer ,com sempre, des de l'amor...ho intentaré...
Després he parlat amb una noia que es vol treure la vida, que creu que sobra i com sempre, he entés el que em deia. Mai he vist un motiu de covardia el marxar d'aquest món, crec que cadascú és el propietari de la seva vida i els que es suiciden son dels pocs que escullen i aconsegueixen el destí que volen...no vull dir que m'agradi, evidentment...de fet em sap greu, però entenc el seu dolor i la injustícia que viu, que li he de dir? que no ho faci? que renunciï al que vol pels altres? tots els altres som tan egoistes que la volem aqui encara que no sigui feliç? ...em costa convencer algú de que no faci això, tot i que el que vull és que no ho faci...és un dels grans dubtes que he tingut sempre...se que a vegades pot ser per una cosa circunstancial i aleshores sempre s'hauria d'evitar...però potser ho porta a dins, potser no serà mai feliç, no se, em costa ajudar en això, potser ajudo entenent la seva intenció...no ho se...
No fa molt es va suicidar una noia que coneixia, que vam tenir una història curta, però una història intensa de més paraules que sexe, al cap de dos anys es va matar...em va saber greu, clar que si, perquè tenia una potència brutal, perquè m'encantava com pensava, però evidentment la sensibilitat era gegant, massa gran per poder ser compresa en aquest món...mentres tothom plorava, jo li vaig llençar un somriure...
Per mi la llibertat és absoluta, fins a l'últim extrem, tot i que a vegades sigui molt dolorós...
Jo seria incapaç de treure'm la vida, potser perquè accepto el dolor, no ho se, vull dir que crec que al dolor no ens hem de ressistir a sentir-lo, crec que l'hem de deixar passar per tot el cos , i finalment expulsar-lo de veritat perquè no retorni mai més...cada dolor és un dol i tots els dols s'han de viure, tots!...
Avui he mirat "el gran dictador" i el discurs final és fascinant, dur, i que encara en dia d'avui és totalment útil, i ja fa anys d'aquell discurs!!!...tot, absolutament tot m'ha ajudat a tenir un dia feliç...tacat per les desgràcies que m'han explicat però tot i així el dia feliç ja venia d'abans...i m'ha donat força per llegir millor les històries dels altres...

Brave

Ahir vam anar a veure Brave...em va agradar...rius, plores, aprens i per fi hi ha l'antítessis de la princesa tòtila que espera el seu príncep...com Mulan, tot i que tampoc entenc perquè per no ser tòtila has de convertir-te en una guerrera...potser no cal, tot i així m'ha agradat molt...
La recerca de la teva llibertat, i sobretot no esquivar qui ets i segurament el teu autèntic destí son misatges molt útils en una societat tan automatitzada.
També hi han motius per riure, molts, te gags bastant bons i fan que la peli sigui amena tambè pels infants, que en definitiva son els receptors pels quals s'ha creat el film...
Els paisatges son bonics i hi han imatges precioses i sobretot, sobretot, el que més m'ha agradat és que te molta màgia, de fet tota l'estona la sala s'envolta  de màgia, una màgia molt real...m'explico...
La vida t'entrega senyals, les pots obviar o seguir per veure on et porten, és evident que la comoditat seria no mirar-les però ella , la protagonista no para de seguir-les...potser no li cal perquè te les coses clares però no es vol perdre res i menys per un destí ja creat per tradicions que a ella li importen ben poc...
Tot i així, com ha de ser, finalment pot més l'amor que la lluita en la qual és centra la peli, guanya el que sempre ha de guanyar i escoltar a qui estimes és vital per estimar be...
Després la meva consulta va ser per l'Aida...que li va encantar...evidentment quant s'obren les llums del cinemà encara hi ha molta gent amb els ulls vermellets per l'emoció...passa massa poc temps del moment típic de plors i de "aiaiaiai que això no acaba be!!" a la solució de tot...jo he plorat perquè hi han moments molt tendres i la prota es fa estimar molt!!  la veritat...
Està be, és diferent, no hi ha història d'amor, quasi ni recordo l'última peli de dibuixos que surten persones que no hi ha història d'amor, vull dir d'home-dona, està be, es centra més en l'història d'amor familiar, que també és amor...en la d'animals és més fàcil no caure en aquest tòpic!!
Els paisatges m'han encantat...i com a teoric adult que sóc...requetejem!!!...m'ha obert una altre escletxa a la meva infantesa i sobretot a recordar que la màgia existeix, no la de màgia Borrás, vull dir la de veritat, la que trobes en moments a la vida...jo en tinc un ara mateix d'aquells moments...per tant gràcies Brave per ajudar a recordar una part del nostre caminar que mai hauriem de perdre...en la màgia moltes vegades hi ha ilusió, emoció i fins i tot pot existir el teu propi destí...la peli ho dibuixa i un ho interpreta, així és com l'he vist jo...bons valors realment...

En Dídac, en Lluc i el Llop extraviat‏

Hi havia una vegada dos cosinets que miràven la tele junts. Es deien Dídac i Lluc i els encantava mirar dibuixos animats, però sobretot, sobretot els alucinava mirar una peli que hi havia el conte de: "els tres porquets i el llop" i per més que el repetessin de mirar-lo, mai se'n cansaven.
Tots dos els encantaria conèixer als tres porquets però de moment s'havien de conformar de veure'ls per la televisió.
Quant la peli estava a punt d'acabar van trucar a la porta!!
-TOC, TOC!!!
Com que la mare d'en Dídac havia sortit un moment a comprar pa, els havia dit que no obrissin la porta a ningú i així ho van fer, no van obrir...però a poc a poc es van acostar a la porta i van dir:
-qui hi ha?- els dos van pensar que la mare havia dit que no obrissin però no els havia dit que no puguessin preguntar qui hi havia...
-sóc l'Arnau Cargol!!- es va escoltar des de l'altre cantó de la porta...
L'Arnau Cargol era un amic d'en Dídac i d'en Lluc del col.legi i encara que es digués cargol era el nen que corria més de tota l'escola!!
Van obrir la porta...l'Arnau anava ben suat i esbufegava moltíssim!!
- que t'ha passat Arnau?- va preguntar en Lluc tot encuriosit.
- Ai quina por!!- va dir l'Arnau- anava pel carrer i just quant he girat la cantonada de casa vostre m'ha aparegut el llop de sobte!!...he començat a còrrer fins entrar al portal, però ell m'ha perseguit i crec que m'ha vist entrar!!
Tots tres es van abraçar moooolt fort i van començar a tremolar de por i es van quedar mirant la porta tota l'estona, que ja l'havien tancat amb baldó i tot!!!
- TOC, TOC!!!- van picar a la porta!!!!
Els tres nens van començar a sentir una fressa molt extranya, feia una cosa com ara això:
CLAC,CLAC,CLAC,CLAC...
- Son les notres dents!!!- va dir l'Arnau...
Tenien tanta por que les seves tres boques no paraven de tremolar i les dents repicaven amb molta força!!
En Dídac, que encara que tingués molta por en realitat era molt valent, es va acostar a la porta i amb veu tremolosa va dir:
-qui hi haaaaa?
- Sóc el senyor Novoldir!!-  es va escoltar rera la porta retancada!
El senyor Novoldir era el veí de davant de casa d'en Dídac. Era un home molt alt i gros, i tenia un bigoti tan llarg, que tan en Lluc com en Dídac pensaven que s'hi podrien gronxar algun dia!!
Van obrir la porta...tot i ser una persona agradable i que als dos nens els queia molt bé, tenia un problema!!, que mai contestava quant li preguntaves alguna cosa...
- Que vol? - va preguntar en Dídac...
- No ho vull dir!!!- va contestar el senyor Novoldir.
Ja hi som!!!... van pensar en Dídac i en Lluc, sempre ho fa!!, truca a la porta però mai sabem el que vol!!!
Però els senyor Novoldir sempre acabava dient les coses, i explicava el que volia, però havies de tenir paciència, mai ho feia si li preguntaves, la tàctica era callar i esperar,  i finalment sempre parlava...i així va ser:
De sobte va trencar el silenci i va xerrar:
- Us he de dir nens, que el llop ronda per l'edifici, es veu que ha perdut els tres porquets i algú li ha dit que estaven dins de la vostra televisió...heu de tencar la porta i sobretot no obrir!!!
- Veieu- va saltar l'Arnau Cargol- ja us ho deia jo!! ai que per culpa meva us haurà trobat!!-...  l'Arnau quasi que es posava a plorar!!
- Noooo Arnau, no és culpa teva- va dir el senyor Novoldir, que ara si ,no parava de parlar- el llop ja tenia clar que volia arribar fins aqui, hauria trobat la casa tard o d'hora...no pateixis...
I li va fer una carentonya a la galta...el senyor Novoldir era molt carinyós encara que li costés dir les coses...
- Però....vosté l'ha vist al llop?...li ha vist la cara?- va dir l'Arnau ja una mica més seré...
- No ho vull dir!!- va dir tot girant cua i marxant cap a casa seva
Els tres infants tenien por però com que estaven junts era una por més fàcil de suportar!
De sobte:
TOC TOC....TOC TOC!!!!
Clac,clac,clac,clac,clac... les boques dels nens tornaven a tremolar i les dents altre vegada feien fressa!!!
Aquesta vegada va ser en Lluc que es va acostar a la porta i amb la veu més tremolosa que mai va dir:
- Qui hi haaaa?
- Sóc el llop!!!- van escoltar una veu gruixuda i forta, molt més gruixuda i forta que la que escoltaven per la televisió!!
- No et...clac, clac, clac....deixarem...clac, clac, clac...entrar!!!- van dir els tres a la vegada amb el mateix to i fent els clacs clacs al mateix moment!!
Però el llop insistia i insistia!! i els demanava que el deixessin entrar, que havia de parlar amb ells, que li obrissin la porta, finalment ja no els demanava , si no que els suplicava...com que els nens no l'obrien la porta, finalment el llop es va posar a plorar com un nen petit...be, els llops no ploren, udolen, però udolava com un llop petitó!!
Va plorar tan que les llàgrimes van començar a entrar per sota la porta i els nens tanta pena van sentir que la porta van obrir!!...perquè eren molt bones persones i veure algú plorar els entristia molt, encara que fos el llop!
Quant van obrir la porta i van mirar al llop, van veure que plorava i plorava i els nens el van agafar de les mans i el van acompanyar a la sala de la casa, i li van portar un rotllo de paper de water perquè es pugués eixugar els mocs...
- Els llops us moqueu?- va preguntar en Dídac, que sempre ho preguntava tot, menys al senyor Novoldir que mai contestava res, és clar!
- No- va dir el llop encara plorant- nosaltres ens mengem els mocs sempre!!...però avui en tinc tants que millor em moqui, perquè m'agafaria un mal de panxa amb tant de mocs!!!
I es va mocar amb molta força!!! i els va mirar i va dir:
- Gràcies...
- Que li passa senyor Llop? perquè plora tan?- va tornar a preguntar en Dídac que semblava que ja li havia agafat un atac de preguntar!!!
- Mireu- va dir el llop- cada matí, molts nens mirant la tele, com vosaltres alguns miren els tres porquets i altres la caputxeta vermella...jo tinc molta feina!! he d'anar de casa en casa per acontentar a milers de nens!! però com que viatjo per dins de les teles puc anar molt ràpid, i encara que a vegades vaig molt apretat de temps, sempre finalment arribo a totes les cases!!...però avui, quant estava en una casa de Ripoll ha caigut un llamp i de la força del mateix, he sortit disparat de la tele!!... just en el moment que entrava el caçador per salvar a la caputxeta vermella!!! m'havia de matar!! i no ha pogut!! ai...pobre caçador!!!
- Mireu!! mireu!!- va dir el llop senyalant la tele.
Els nens van mirar la pantalla i van veure que els tres poquets es preguntaven on era el llop, just quant estaven a la casa del tercer porquet i tenien menys por!!!...i de fet, van veure com els tres porquets ploraven!!... trobaven a faltar el llop!!!
Sabeu perquè?...
Perquè tothom sap que el llop és dolent, però mai pensem que sense ell molts contes no podrien existir i a més a més quant veus algú dolent tambè t'ajuda a ser més bo!! ... i hem de pensar que els llops son animals que la majòria son bons i aquest, precisament aquest ,treballava en el fons per ensenyar el que es  bo i dolent, per això és tan important pels contes, però mai us pensessiu que tots els llops son dolents eh!! jo, que he escrit molts contes, n'he conegut molts de bons !!!!
Per tant sense llop molts contes no existirien...de sobte els nens van estimar al llop!!!...i el llop desesperat veient els tres porquets plorant volia entrar a la tele i forat que veia s'hi volia colar, però era massa gran i no podia i ja tornava a plorar!!
I com ho podem fer...es preguntaven els nens...
Després de pensar i pensar i veure que no se'n sortien, van decidir anar a demanar ajuda al senyor Novoldir...
I després d'explicar-li tota l'història del llop ploraner ell va respondre:
- No ho vull dir!!
Ai!!!...van pensar els tres nens...i amb paciència van callar tot dissimulant, com si no esperessin la resposta..ja tenien clar que era la millor tècnica per fer-lo xerrar...
Van passar 5 minuts!! i finalment el senyor Novoldir va dir:
- veniu!!
Va agafar la tele, la va desmuntar tota...després va agafar la planxa i la taula per planxar i els va dir els nens que planxessin al llop!!!
- uiiii- van dir els tres nens i el llop a la vegada- li farem mal!!!
I el llop va mirar al senyor Novoldir i li va dir com mig enfadat:
- Escolti que això no és un conte, quina mania en cremar-me o fer-me mal sempre!!!...
Però aquesta vegada el senyor Novoldir va dir molt rapidament el que volia expresar:
- Mira llop, el teu món és el dels dibuixos animats, t'has peguntat mai perquè si el caçador et mata o el foc de la xemeneia et crema, a l 'endemà tornes a estar fresc com una rosa?
- doncs no!!- va contestar el llop amb cara d'extranyat- perquè?
- Perquè ets un dibuix animat, et pots doblegar, caure per una muntanya de 2000 metres d'alçada i a l'endemà estaràs igual de be, és la sort de ser de dibuix i no de carn i ossos!!...apa nens!! a planxar-lo ja, que els tres porquets esperen!!!
Abans de planxar-lo i sense que això serveixi de precedent, un per un, els tres nens li van fer un petó i una abraçada gegant al llop!!!...i dit i fet, en cinc minuts ja el tenien replanxat!!
I van plegar-lo i el van posar a dins la tele i el senyor Novoldir va tornar a muntar la tele, la va saccejar una mica i el llop va tornar a apareixer dins de la tele, i va començar a bufar la casa de pedra dels tres porquets, que no s'avenien de l'alegria d'escoltar el llop altre vegada...finalment el llop es va cremar el cul i va sortir disparat de la xemeneia..encara estava una mica més planxat del normal però mentres fugia esporuït pel foc , tot i el mal, estava super content!!!...i entre crits de dolor se li escapava un somriure de felicitat!!!...i a partir d'aleshores el dolor se li feia més fàcil de suportar, perquè sabia que a l'endemà es trobaria molt be!!...perquè tenia la sort de que era un dibuix animat!!!...ai quant li havia d'agraïr al senyor Novoldir!!!...que li costava molt, però quant parlava era moooolt savi!!!

I si, tots els contes van poder altre vegada funcionar!!, que el llop és mooooolt dolent ja ho sabem, però sense ell  nens com en Dídac, en Lluc, l'Arnau i molts més passarien un matí molt més avorrit!!!
I vet aquí un llop, vet aquí un senyor que mai vol dir res, vet aquí un Dídac, vet aquí un Lluc, vet aquí un Arnau, que aquest conte ja s'ha "esfumao".

L'estiu

Ja torna el futbol!!...ja ni recordo quant m'agradava...ja no el segueixo gens...han passat les olimpiades i no he vist res i segueixo desconectat totalment de les notícies...gran teràpia!!
Però com cada any, l'estiu se'm fa llarg i tan sols tinc un motiu...podria dir que és l'abusiva calor que està fent,  seria un bon motiu, però de fet estic de vacances i és quant treballo que ho passo malament...de fet no és això, aguanto la calor bé, tot i les ganes que tinc de que plogui d'una vegada...segur que quant plogui quatre dies seguits em queixaré de que no para de ploure!!! suposo que som així...però és necessari una mica d'aigua, avui mirava el bosc amb aquell color torrat i em donava la sensació de que cada fulla de cada arbre patia molt!!!
Però el motiu de que l'estiu es fa llarg és molt més egoista...senzillament és que trobo a faltar  el mar, sempre em passa...
Quant comença a arribar gent no me'n adono, però passen els dies i em cansa trobar tanta gent per tot arreu...sempre he dit que parlo amb el mar, evidentment no vull dir que li digui "bona tarda" i ell em contesti "igualment"...no he arribat aquests punts de "xaladura"...però si que l'escolto, el miro, m'agrada el que em transmet, m'agrada molt, suposo que te un efecte terapèutic sobre la meva persona, suposo que a altre gent li passa, no ho se, però és com tenir una conexió especial amb ell, i la busco durant tot l'any al tenir la feina tan a prop d'ell...
Tanta gent el fa callar!...coincideix que els últims dies que l'he vist estava molt calmat i el mirava tot ple de caps nedant o jugant a pilota i m'ha fet pensar en la Mafalda quant deia que li recordava una sopa i les persones eren fideus...tothom te dret a les vacances, ho tinc clar, i a refrescar-se... és així, no puc ser tan egoista com per no entendre això...però cada dia em considero més marítim, fins i tot cada dia em sento més de L'Escala i entenc que em passa com els habitants de tot l'any de l'Escala, però amb una diferència, jo no tinc cap interés econòmic a que vingui gent a gastar i a consumir...
Ells sempre diuen que al maig comencen a esperar l'estiu, que tants mesos amb tan poca gent també els cansa, però que quant arriba principis d'agost ja estan cansats de tanta gent, de no poder aparcar, de tanta fressa... a mi també em passa...m'agrada L'Escala a l'hivern i quant veig tanta gent em sembla mentida que moltes vegades camini , o treballi seria la paraula correcte, per llocs totalment solitaris...però que és una sensació que m'agrada molt...
Però pel que més m'afecta és pel mar, ja tinc ganes de que arribi septembre i em pugui estirar altre vegada a la platja de Sant Martí d'Empúries escoltant tota l'estona el mar, bufff!!! son uns moments increibles, perquè combino l'estiu amb la tranquilitat, cosa difícil de trobar a l'agost...
I després ja ve l'espectacle, dies de mirar el mar enfadat, sense veure ni una persona al costat, és aleshores que veus la natura amb tota la seva força...la gent, amb bona fe, és clar, distorsiona el so de la natura, jo el primer evidentment...
Aquest any, que està siguent un estiu dur de calor i sequera, sembla que tot quedi més contaminat, com si la platja i el mar quedessin bruts de tanta presència humana...serà que començo a sentir una porció de la terra com si fos meva? ai que als 41 anys entendré que és la propietat privada!!! ...espero que no, perquè parlo més de la natura...quant hi ha tanta gent trobo a faltar la natura, sembla que resti en silenci esperant que la gent marxi...sempre a final d'estiu em canvia l'humor, estic més cansat fisicament i em ve de gust un canvi...però és per això, per les multituts, les carreteres, les platjes plenes, la paciència per trobar aparcament...

                                   
Demà vaig a passar el dia a la platja amb uns amics!! jajajajajaja!!!

Temps mort

Els últims aconteixements estan provocant un canvi  en mi...primer de tot me'n adono que tinc una filla que és fa gran!!...de repent em sorprenc a casa esperant-la, i m'he d'inventar estones perquè comença a demanar llibertat però he d'estar pendent d'ella...està preciosa, de caràcter i evidentment fisicament...i jo potser sóc ara el que no estic a la seva alçada...no passa res, l'amor segueix guanyant els dubtes de pare i de filla, que de mica en mica se li poden anar despertant....ai, és fa gran!!
Me'n adono perquè en general és la més gran dels nens que ens reunim, i es transforma en una cangur excelent, te aquella hora xerraire, que és a partir de les 8 de la tarda, però se li pot demanar els favors de "mare o pare que necessita un instant de descans"...m'agrada, m'agrada molt!!
Parlant amb ella també continuo aprenent, és el mirall més potent que tinc, ara em veu enamorat, feia molt que no m'hi veia, però també m'ajuda a fer net amb el meu passat, fer-ho sincerament vull dir!...gràcies...ai que si penjo això al facebook ella ja m'ho pot veure!!...m'ha fet gràcia veure que em comença a comentar les meves publicacions!!...em sento més vell, però m'encanta!
En el meu gran moment de fortalesa l'enamorament ha fet sortir les meves pors i debilitats... ja hi comptava, el que no comptava era en enamorar-me tan intensament...estic content també, de mica en mica vaig trencant barreres i escuts que em semblaven impossibles, tot i així encara em queda una mica de feina, van sortint coses...dins de la meva seguretat fora de l'amor de dona-home no em preparava per aquest tipus d'amor...però tambè aprenc...suposo que hi han proves que la vida et prepara per no deixar cap coseta entremig del temps...suposo que sempre s'ha  de fer net, és vital...la motxil.la buida, com deia aquell savi...
Miro el meu present i me'n adono que m'havia tancat massa en mi mateix, tot el sociable que era potser s'havia col.locat rera un escut protector...fallant a molta gent a l'hora de quedar... de fet tinc la sort d'estar be sol, però mai negaré que estic genial amb moltíssima gent...sempre seré expansiu, per tant no m'ho puc negar, és una lluita inútil, no podria dissimular molt de temps...
Just fa un any estava en un dels moments més oberts de la meva vida, coneixia gent cada dia, no parava quiet i segurament aquest és el meu estat ideal...potser també necessitava aquest darrer any per calmar-me, un any de calma, de auto-coneixement, de mirar les meves passes, de dubtar-ne si cal i d'escollir-les de veritat i no per inercia...
Porto un mes tancat a les notícies, no escolto res de res, em dona una pau increible...tot plegat , els factors externs que toquen l'intern, les coses que em passen, estan provocant un canvi fort, ja conec aquest tipus de canvi, ja l'he conegut moltes vegades i aquest l'afronto amb una ilusió brutal!!...més que res per veure el resultat brutal que pot sortir de tot plegat...entenc que la fortalesa encara serà més gran..
Aquests moments, que estic esperant a recollir a l'Aida, és quant aprenc més...son moments que queden morts entre coses a fer, te'ls has d'inventar, has de reinventar el dia, i aprofito per disfrutar de mi, dels meus pensaments, de les meves condicions...
De fet estic tan de bon humor que deixo aquest escrit tan personal per anar una estona aquell lloc on em sento tan i tan bé, en el sentit de l'humor...bona tarda!

ser pare 2

Estan fent un campionat de ping-pong al menjador de casa, amb la taula no oficial, de fet d'oficial no en tinc cap...
No se que em passa que quant hi han nens a prop em sento millor, vull dir que se'm encomanen coses d'ells, m'agrada...ahir l'Aida em va fer pensar i molt!...
Ja fa temps que es queixa de que ja no faig tan el paiasso, i és cert, tinc les meves excuses... la principal és perquè ella es fa gran i cada vegada vol més amiguetes i menys al seu pare...ei,  però m'estima moltíssim eh!!...però tot i així m'acomodo en un paper secundari i no me'n adono...ahir va fer unes quantes queixes com a filla que jo com a pare em vaig apuntar en el meu cor...
Avui m'he despertat per jugar tot el dia amb ella!!...però es veu que el discurs nocturn que ahir va proclamar encara roncava, volia amigues, no a mi...i jo que ja estava preparat per jugar a tocar i parar...es va fent gran, és fort, molt fort...avui mirava fotos de quant era petitona i he alucinat amb els canvis, m'han vingut imatges i estones increibles que hem passat junts...
A fora trona, fa una calor molt intensa però trona, tan sols avisa no fa res, tan sols la punyeta perquè ni ruixa els camps secs ni ens deixa anar a la piscina...però les miro i estan contentes, jugant a ping-pong... ara berenant i me'n adono que no tinc res a fer amb les seves amigues, l'entenen millor pels jocs...
És aquella edat que tot queda en un estat extrany, és una nena però de sobte no ho és, depen de mi però de sobte passa de mi completament...se que ho sabré gestionar, no em molesta que ja no depengui tan de mi, de fet és bonic mirar-ho, amb amor, mirar-ho bé...
Avui em sento bé, crec que el fet de que els nens em facin estar bé, és perquè tot és més simple, la misió és passar-ho bé i si hi ha ganes sempre s'aconsegueix...
Aquest dijous vaig anar a l'Escala, amb el meu estimat Bernat i la seva familia, que també estimo perquè m'encanten, no a través del Bernat, vull dir que ja els estimo per ells mateixos...
A la Queralt la conec molt, es porten de conya amb l'Aida i sempre l'he vist, amb força freqüencia, menys de la que voldriem això si...és una nena increible, m'agrada el seu caràcter, la trobo genial. La Judit, la petita és impresionant, primer la coneixes i ni et mira a la cara, s'està uns dies que no et mira però si et gires te'n adones que t'està analitzant de dalt a baix, amb aquella cara de pilla!!!
Ningú se la guanya, vull dir que pot ser simpàtica però mai escolliria a l'invitat per davant dels seus papis i amb mi ho va fer!!!...vol prudència...jo li he donat, la conec des de que va nèixer i tot i que m'encanten els nens mai l'he emprenyat, ara ja la puc portar a braços i tot!!!...però el proper dia tornaré a ser prudent perquè ella vol prudència...
Potser perquè em recorda l'Aida de petita ,que si el primer dia algú l'avassallava , el creuava durant molt de temps, necessitava el seu temps i sobretot el seu espai vital...
Recordo anar pel carrer i tothom la parava, sobretot als 4 anys, que era una nina...caminava amb ella per l'Escala, tota moreneta, amb aquells ulls blaus intensos i la gent li deia coses i ella tornava les floretes amb una mala cara!!...menys amb una noia que no se com s'ho va fer però li va demanar fins i tot fer-li una foto per els "cavallitos", ja que ella era la propietaria del negoci i volia penjar una foto per la propaganda...i l'Aida va dir que si!! osti, vaig flipar!! li vaig preguntar com s'ho havia fet i hi havien dos motius, un que ja feia dies que la veia en l'atracció i cada dia li va dir alguna coseta sense abusar i suposo que també la va subornar amb moltes voltes gratuïtes ...antipàtica si, però tonta no, devia pensar!!
M'agraden els nens, em sento be a prop d'ells, els trobo genials, poden acabar amb la paciència de tothom però en general és un acabament de curta durada, quant un adult t'acaba la paciència acostuma a ser etern...ells son present, res més que això, i si te'ls mires i els observes et van donant lliçons de vida...llàstima que la seva misió en la vida és madurar i convertir-se en rèpliques per el funcionament d'aquest món que no funciona, però val la pena aprofitar aquestes etapes com a pare...son precioses...
Quant penso el misatge negatiu que dia rera dia els arriba amb tota la merda de la crísis, em sap greu, em fa por que no estiguem creant un futurs adults pessimistes, no s'ho mereix cap nen que ja tingui el futur pintat i gestionat...
Avui l'Aida m'ha convençut de tenir facebook, de fet li vaig dir fa molt que si, i la vaig espifiar, no m'agrada que en tingui, però una promesa és una promesa i ja fa massa que ho evito...m'ha fet gràcia obrir el face i trobar una solicitut d'amistat de l'Aida, me l'he mirat, he mirat a les seves amigues i he acceptat!...2 minuts més tard he dit que no, he posat deixo l'amistat!! osti , l he hagut d'abraçar!! semblava que la rebutjés!!! però prefereixo que ella posi el que vulgui i jo no ho vegi, ja em dirà el que vulgui cara a cara, no face to face...com és nota que no se anglés!!!...
El fet de ser pare és curiós, les experiencies van venint sense avisar, res està programat i el factor sorpresa sovinteja molt...m'agrada i no és un repte, és una realitat fàcil si els dos ho posem tan fàcil com el fet de no atipar-nos de paternitat ni de fillalitat ( ejem, no és diu així però és el meu blog i el meu diccionari), en l'amor l'exigència és el pitjor pecat, ja ho deia Moisès: no exigiràs al teu pare el que el teu nas no pugui olorar...crec que anava així més o menys...
M agrada ser pare, sobretot quant no penso que sóc pare, és així, quant em deixo anar tot és fàcil...

72

Per on deus parar ara? , mostrant la teva serenor, segur que hi ha algú que apren de tú, jo encara ho faig i ja fa  uns anys que vas ser tan lleuger com sempre havies volgut.
Ahir, terrenalment, hauries fet 72 anys, dic terrenalment perquè realment el teu calendari biològic era diferent a la resta de l'humanitat, segurament ets atemporal, i ho seràs sempre...
Reconec que et segueixo trobant a faltar, això mai canvia... segurament a la terra, molts amics meus et van saborejar més que jo, la nostra era una relació enlairada en la llibertat de cadascú, estavem conectats per un altre cantó, i tan podiem parlar 10 hores seguides com estar 10 mesos seguits muts però amb l'amor intacte...
Curiós que una de les coses que més recordo de tú és la clavada que em foties amb les ulleres quant ens veiem, em feies una abraçada d'ulleres, com jo et deia, encara somric quant hi penso...també la teva veu, aquella veu que enamorava a tothom i la forma de dir-me: estimat!! m'agradava com m'ho deies...segur que l'herència és molt més gegant que això, però em fa gràcia que ho recordi tan...també penso en tú quant estic amb l'Aida, és una llàstima que t'hagi disfrutat poquet, tot i que t'ha reservat una estrella preciosa per tú, ella sempre ho diu...no se si sóc jo que et mantinc viu en ella o com diu ella, son els records del poc temps que vau compartir...poc però intens, perquè amb l'aversió que ha tingut l'Aida als homes, amb tú feia una excepció, t'enganxava pel cor i no et deixava anar en tot el dia...
Tranquil, aquí estem tots molt bé, de fet el record teu segueix gegant, suposo que no has marxat mai de nosaltres, parlem de tú, mai amb patiment, sempre amb un somriure i entenent que vas aconseguir una fita que poca gent pot presumir, l'autèntica coherència d'un mateix...realment un tresor...
A mi les coses em van, a vegades penso que sóc una rèplica de tú o de l'avi Pep, diuen que més de l'avi que de tú, no ho se, però em falta molt per poder arribar aquest punt de maduresa interna...ja et vaig dir als 12 anys que volia pintar la meva vida i que ningú me la pintés, però jolines, costa bastant eh!!...però no pateixis, potser potencialment no sóc tant però per tossut no quedarà...segueixo en la recerca i se que hi ha premi tard o d'hora, si la vida em dona anys, és clar...
Quant m'atabalo, penso en tú, m'asserena molt, jo no he tingut tanta sort en la vida pràctica que vosaltres, a tú també se't va torçar però ja havies fet molta feina, jo fa anys que lluito i estic sempre filtrant motius pràctics en els meus pensaments, que tranqui, segueixen igual que els 12 anys, simplement dissimulo molt bé!
Saps que no recordo quants anys fa que vas morir? és fort no? en això si que sóc com vosaltres, no tenim memòria calendarística...
Ei, l'Isabel està de conya, suposo la deveu mirar amb el Miki i estareu tranquils, parla molt de tú, et troba a faltar més que jo segur, el fisic teu era d'ella, però està molt bé, ahir em va enviar un misatge referent a tú, molt bonic, com cada any que fas anys, ara ja no en la terra...
I el tiet està impecable, com sempre, ferm, tranquil com mai, pintant tot el dia i passejant i arribant tard a tot arreu, ja l'odien totes les botigues de Vilanova!!, sempre arriba quant tanquen...però ja saps que sempre li perdonen perquè cau molt bé a tothom...curiós que algú que mai ha tingut amics, que mai ha tingut parella, sigui tan sociable i tan feliç...ell casat amb la pintura i amb això ja en te prou...per cert, segueix amagant els sentiments d'amor, però molt menys, ara ja ho diu i tot, també ho va apendre de la teva mort, vas donar vida fins i tot marxant...aquell dia va esperar hores que jo arribés, just l'únic dia que es va quedar amb tú a l'hospital per la nit i te'n vas anar, pobre!, ja saps que això a ell li impresiona molt...quant em va veure em va abraçar, si tanco els ulls puc sentir-lo encara...si, ell ja no amaga tant, tot i que tots ja sabiem el seu amor incondicional per nosaltres, de fet és un pare més que tinc, com tú, com l'avi...de mares he anat més fluixet però l'Isabel és la teva gran herència que m'has deixat aquí...ens has unit i nosaltres hem fet la feina...ei, tambè és mèrit nostre eh, ara no t'alucinis!!
Eduard, vas marxar amb molt de silenci, com volies, de fet com erats tú, sense afany de protagonisme, sense lliçons, sense cap ressentiment ni res pendent, vas marxar molt més viu que molta gent que s'ha quedat aquí...et reconec que porto un pes gran per culpa teva, bandarra!!...osti, heu deixat el llistó molt alt i a mi em costa molt arribar-hi...potser no hi arribaré mai...no ho se...però la teva bellesa externa em va marcar molt a mi quant anavem pel carrer i en comptes de dir quin nen més maco, em confonien amb una nena ( grrrrr) i a sobre totes les mares dels meus amics els queia la baba sobre meu...però tampoc era culpa teva perquè no t'ho creies gens...i la teva serenor interna també em va marcar, quant veia que els meus amics quasi preferien que hi fossis tú abans que jo, punyetero!!...però tot i així se i els meus amics saben que he tingut un privilegi brutal de tenir un pare com tú, ai perdona, com deies tu, una persona com tú, res de titols que posin presió...però et va tocar fer de pare i també ho vas fer molt bé, mai enganyant-me, siguent com erats sempre, mirant la teva fortalesa i la teva debilitat...també em vas ensenyar com sempre, en silenci, a sapiguer ser dèbil, a vegades m'ho he pres massa en serio, però m'ha anat bé acceptar-me amb la debilitat...
Saps? la societat et va deixar de cantó perquè tú ho vas escollir, te'n vas enfotre d'ella fins l'últim dia, això sempre ho penso...com sempre quedo curt Eduard, amb tú sempre quedo curt, però coi, sóc el teu fill i la gent podria pensar que t'he idealitzat perquè ets el meu pare i tots sabem que no és així, però per saber-ho t'han d'haver conegut, ni que fos un dia, en un dia ja n'hi havia prou per entendre qui erats i qui ets, perquè encara ets, sempre ets, i això em fa sentir bé...felicitats pels 72!! ja se que no erats de compromisos d'edat, ni de celebracions però igual et felicito, se que ho entendràs...així doncs estimat, per molts anys!!

Entre caixes

Un altre trasllat, i en van no se quants, se que son més de 20, tinc 41 anys, suposo que ja està tot dit...
Però potser perquè tinc 41 anys i se sap que un trasllat, en general, és motiu d'estrés, em noto una mica cansat, potser amb ganes d'estar una miqueta quiet... tot i que el nomadisme no em desapareix de la meva intenció...però fer caixes, desfer-les, i sempre entremig de la feina, fisicament em deixa ko...
En porto tants que fins i tot em fa vergonya demanar ajuda, almenys intento no repetir la gent i en aquest cas ho he intentat fer molt sol...ho reconec, estic rebentat...
I de mentres fan les olimpiades, les últimes ja quasi no les vaig seguir, i aquestes no he vist res de res, fa dies que no miro la tele, ni les notícies, quasi no obro el facebook i fins i tot escric menys, segurament el trasllat és el motiu més evident, però m'imagino que desconectar de la societat o de l'actualitat és una cosa que he meditat i que simplement m'ha anat molt be...
Tinc poca cosa a dir, no se si estic totalment relaxat, a pesar del trasllat, o és que estic incubant alguna cosa, com que mai em deixo de sorpendre doncs encara no ho se, mal camí vaig escollir fa anys quant vaig decidir estudiar sobre el auto coneixement i la recerca de la coherència, suposo que és una sort també, perquè com que mai arribaré a la fita, doncs serà divertit... espero...
Cada dia em fa més mal el genoll, avui ha pujat per la cadera, és evident que aquest darrer any la davallada genollal ha sigut ferotge, tot i que externament no ho dic excessivament, el dolor a vegades és insuportable...aquests darrers dies treballant a Olot, ha sigut encara pitjor..ai Olot, la meva passió...ejem...
He restat com a espectador al face quant he entrat, m'agrada llegir a la gent que conec, però poca cosa a dir tinc ara mateix...suposo que com sempre tinc una lluita que em treu hores, i m'intento reconeixer en el nou estat que estic, escapant de les pors, intentant no mirar enrera i aconseguint entendre perquè d'uns anys ençà les coses les complico més que quant tenia més valentia...
Sempre he tingut una fe quasi cega en la gent, crec que era la meva força, tot i que molts et diuen que has d'apendre, perquè no et facin mal...bla,bla,bla...però quant entres en les pors crec que camines molt a poc a poc i et perds moltes coses...fa anys que estic en aquesta lluita, creure com sempre, però és cert, em costa més i com sempre mai és per tenir una sensació de que alguna persona em falli, és a l'inversa, tinc por de fallar jo...dins meu no resta més que una persona que pensi que m'ha fallat, i tot i així hi han molts factors externs que m'ho fan sentir...però en general, tot i alguna decepció, em passa ràpid i no es queda dins meu...però la sensació de que fallaré la tinc sempre, això m'ha quedat en mi aquests darrers anys, fomentat perquè realment he fallat a molta gent, potser ells m'han perdonat, jo mai m'he perdonat en aquest sentit...ara , en parella, la lluita interna encara és més forta...
M'he despertat entre caixes, com tantes vegades...segueixo cansat encara que hagi dormit...crec que he somiat en les caixes, cadascuna amb unes lletres que indiquen que contenen, cuina, lavabo, cosetes, mandos, cables etc...he somiat que em perseguien, que es revelaven, que m'acorralaven i m'exigien un lloc fixe durant molt de temps...una olla em presionava amenaçant la meva integritat fisica, i jo pensant com vingui l'olla a presió, ja he begut oli!!!...justament la satrillera  estava formant un complot amb la batedora i de sobte em començaven a llençar ganivets i forquilles, just quant una cadira m'intruduia una pota pel forat del cul, m'he despertat...buf!!!...he mirat suat caixa per caixa, estaven quietes, amb un posat amenaçant per la meva minça  força que em queda, però restaven quietes, esperant tan sols ser obertes i col.locades les seves peces internes per milèsima vegada en algún indret de la nova vivenda...
Cada caixa que obro hi ha una part de la meva vida, sempre acabo emocionat mirant alguna cosa que ja ni recordava i sempre acabo pensant una cosa:
Si en totes les caixes que tinc hi porto tota la meva vida és que realment sóc lleuger, perquè jo en veig moltes però en realitat deu haver la meitat que fa 5 anys, l'intenció de ser lleuger va augmentant amb els anys, acumular poc passat i tenir molt present, un equipatge petit però contundent...
És curiós que sempre paro en les fotos, totes les miro amb un somriure molt gran però sempre em passa el mateix, m'agafa anyorança, no del record que va quedar dibuixat en la foto, això em provoca benestar...m'agafa anyorança de qui era jo, tan valent, tan segur del meu camí i sobretot tan i tan net!!...trobo a faltar molt la meva innocencia, tot i que encara en queden restes dins meu, noto que maduro com diuen que has de madurar, caminant per la por...però ressisteixo a creure que hem de crèixer així...si jo als 20 anys hagués tingut la consciència d'ara no hauria viscut ni la meitat de les coses que he viscut...ho reconec, tot i passar una època molt bona i positiva, segueixo trobant-me a faltar...em queda encara bastant per retrobar-me...si la vida em dona anys de vida ho faré, però tinc un llarg camí per aconseguir-ho...