Un dia feliç

Avui sóc feliç..
Em sento capaç d'ajudar a qui sigui, no se, com si de sobte m'obrís al món, deixés les meves coses i em vingués de gust ajudar...com sempre tot ve d'assimilar els meus actes, quant ho faig, quant em perdono o no, però quant em remiro sempre surto més potent...m'agrada aquest sentiment...sempre li he d'agraïr un xic a l'Aida, sempre m'ajuda en això...
He tornat a passar pel mateix, em toca compartir les coses més poderoses i que crec més úniques i en canvi no puc compartir les coses que també m'agradaria compartir...vaja, amagat altre vegada...però tan és, això ja no importa...era una prova més a la meva debilitat...prova superada...
Jo ja vaig mostrar la meva intenció el dilluns passat, crec que és el millor per fer, no em fa por mostrar i fins i tot m'encanta compartir cors i molt!!...per tant em sento orgullòs i m'agrada estar-ho de la gent que estimo!!...i això em fa estar bé, no l'enfadar-me i reivindicar-me, un no s'ha de reivindicar en l'amor mai...cadascú ha de fer el que creu i l'altre escollir i acceptar o no les decisions de l'altre...
La meva part més infantil, que no d'infant, parlo d'infantil de "ja no t'estic" o "txiqui txaqui salvat!!" em va fer reaccionar malament i m'hi vaig tornar, de fet no ho tenia difícil, tenia moltes coses engegades no fa gaire i rectificar no era complicat...ahir mateix vaig veure el meu error...si la meva poesia és el "No te salves" i fins i tot l'he convertit en "himne" no podia buscar una salvació tan fàcil...vaig rectificar, em va fer sentir be fer-ho, en aquest cas no val allò de " más vale tarde que nunca" perquè va ser a l'instant...vaig fer be...
I avui, ja sentint-me net altre vegada, ja estant fort, que no dubto que és l'estat que més m'ha acompanyat aquestes darreres dates, o mesos, he mirat al món i m'he ofert...és curiós, però tan sols és aleshores quant la gent reacciona i et demana la possible ajuda que puguis oferir...una de pràctica, ajudar a trobar una vivenda, no te molt de mèrit i menys en el meu cas que conec a molts propietaris, però l'altre ha sigut important, la parella d'un amic que em demana que parli amb ell perquè te problemes d'alcohol...no patiu, no està al facebook ni per internet..."abstenerse cotillas"...però és una gran persona i ja feia dies que jo ho notava, cada vegada més accentuat...però és un honor que et truquin i que et diguin que jo sabré com afrontar una conversa amb ell i se que podré, s'ha de buscar el moment, i sobretot entendre'l i no atacar, alsehores mirar si ell ho veu com un error o simplement no ho veu i l'he d'ajudar a que es miri des de fora, segurament des dels meus ulls... primer ,com sempre, des de l'amor...ho intentaré...
Després he parlat amb una noia que es vol treure la vida, que creu que sobra i com sempre, he entés el que em deia. Mai he vist un motiu de covardia el marxar d'aquest món, crec que cadascú és el propietari de la seva vida i els que es suiciden son dels pocs que escullen i aconsegueixen el destí que volen...no vull dir que m'agradi, evidentment...de fet em sap greu, però entenc el seu dolor i la injustícia que viu, que li he de dir? que no ho faci? que renunciï al que vol pels altres? tots els altres som tan egoistes que la volem aqui encara que no sigui feliç? ...em costa convencer algú de que no faci això, tot i que el que vull és que no ho faci...és un dels grans dubtes que he tingut sempre...se que a vegades pot ser per una cosa circunstancial i aleshores sempre s'hauria d'evitar...però potser ho porta a dins, potser no serà mai feliç, no se, em costa ajudar en això, potser ajudo entenent la seva intenció...no ho se...
No fa molt es va suicidar una noia que coneixia, que vam tenir una història curta, però una història intensa de més paraules que sexe, al cap de dos anys es va matar...em va saber greu, clar que si, perquè tenia una potència brutal, perquè m'encantava com pensava, però evidentment la sensibilitat era gegant, massa gran per poder ser compresa en aquest món...mentres tothom plorava, jo li vaig llençar un somriure...
Per mi la llibertat és absoluta, fins a l'últim extrem, tot i que a vegades sigui molt dolorós...
Jo seria incapaç de treure'm la vida, potser perquè accepto el dolor, no ho se, vull dir que crec que al dolor no ens hem de ressistir a sentir-lo, crec que l'hem de deixar passar per tot el cos , i finalment expulsar-lo de veritat perquè no retorni mai més...cada dolor és un dol i tots els dols s'han de viure, tots!...
Avui he mirat "el gran dictador" i el discurs final és fascinant, dur, i que encara en dia d'avui és totalment útil, i ja fa anys d'aquell discurs!!!...tot, absolutament tot m'ha ajudat a tenir un dia feliç...tacat per les desgràcies que m'han explicat però tot i així el dia feliç ja venia d'abans...i m'ha donat força per llegir millor les històries dels altres...