"el més bonic d'estar tantes vegades a la lluna es poder veure les estrelles de tan a prop"...no el vaig arribar a publicar...moltes vegades me'ls guardo per mi...de fet encara que sembli esplèndid a l'hora d'airejar les meves realitats, moltes son guardades sense mostrar-les...a vegades vull i a vegades no vull...
I ahir va morir Armstrong, ell si que va estar a la lluna...llegint una mica he vist que la seva fama quasi heroica no el va inmutar gaire...
I jo dijous estava a la lluna, mirant les estrelles, que des de que l'Aida m'ha entregat la seva màgia i m'explica com en cadascuna d'elles hi ha algun èsser estimat me les miro amb encara més de carinyo...
Llunàtic, cada dia sóc menys llunàtic, costa ser-ho, i asseguro que és preciós estar en un estat llunàtic, i tal com està el món quasi seria una teràpia aconsellable...perquè com he dit moltes vegades es va demostrant que els països que habitem, els del primer món (?), cada dia estem més llunàtics en un sentit més perioratiu, tan sols fa falta veure la tele i la realitat del carrer i entendrem que no anem gaire bé...
Cadascú , com sempre, tindrà la seva definició de la paraula llunàtic...en general i com és habitual en tota paraula que va suposadament en contra del que dicta el ritme que vivim, llunàtic està en un lloc una mica degenerat, es com la paraula gandul, com la frase "no fa res"...tot plegat i tot i que son estats que tothom te dret a sentir, es col.loquen en llocs absolutament despreciables, quant segurament, si mirem l'història de l'humanitat, molts personatges cèlebres que tan admirem tenien aquests adjectius com a part dels seus cognoms.
Perquè el que no fa res potser està pensant com ningú!! perquè el que es veu no sempre és el resultat final de l'estat d'una persona...és normal doncs viatjar, anar de festa, anar de compres, al cinemà, és normal això, el que es queda parat sembla un inútil...per sort jo vaig tenir un inútil gegant a casa meva, que parava mil vegades i que gràcies a això va aconseguir un estat que poca gent podrà mai aconseguir...
I de fet, jo que sóc un intermig i que em sento presionat en molts casos per fer coses i potser realment no en tinc ganes, entenc que de les dues maneres es pot disfrutar...això si, la meva "madurés" millora quant paro, no quant no paro de moure'm, guanyo en diversió però perdo en pensaments, suposo que en el meu cas necessito l'equilibri, però el que tinc cada dia més clar és que quant vulgui parar, pararé...
Avui he anat al mar, ja a les 9 i poc hi era, que bonic que estava, fins i tot encara estava bonic l'aparcament (juas), m'he banyat ben d'hora, l'aigua estava freda, i no hi havia ningú, tot i que de lluny es veia algun pinguï alemany o francés...m'he estirat per secar-me, enmig del silenci de la fressa del mar, que avui estava una mica enfadat, m'he tornat a banyar, que bé!!...i finalment el rellotge-peu m'ha indicat que havia de marxar...un peu s'acostava perillosament a la meva tovallola!!! i no se si és que el meu espai vital és vital per mi o és que , com ja vaig dir fa pocs dies, estic cansat de tanta gent al costat del mar, que ja tocava marxar!!
Va be seguir un ritme diferent, m'agrada, em fa sentir que ningú m'empeny a enlloc, que ho faig perquè em dona la gana...a vegades costa perquè has de seguir el sentit contrari de tota la gent, si veus una carretera plena agafa la direcció contraria!!...per fer això has de ajustar horaris i saber que si necessites mar i silenci t'has de despertar més d'hora, encara que sigui diumenge.
Jo no sóc gandul, de fet mai ho he sigut, però moltes vegades penso com ho deuen passar els que ho son realment...encara que dissimulin, buf!! pobrets!! no hi ha lloc per ells en aquest món i menys ara que si no corres molt tens a 8 sprinters esperant la teva coixera...a mi em fa pena que la forma de viure condicioni els caracters de molta gent...potser un gandul tan sols és vàlid quant és gandul, no se...he vist ganduls treballant com a no ganduls, i ho fan be en molts casos, suposo que la necessitat apreta!!...
Però si sóc llunàtic, per mi una gran virtut, m'agrada estar a la lluna, on hi ha màgia, on hi ha pensament únic, marxar una miqueta de tot plegat i somiar i esperar que tots els somnis es cumpleixin, a mi me'n queden uns 387 per cumplir i tan sols en l'estat més llunàtic aconsegueixo pensar que els aconseguiré...
Demà passat torno a la feina,a dignificar-me...en el meu cas no em molesta gens, perquè no em desagrada, vaaaa...confeso que fins i tot m'agrada, perquè ni m'engabio ni deixo de veure el sol o els núvols..ja fa temps que vaig escollir que això era el que volia pel meu món laboral....
Ahir un home va morir, "un petit pas per un home, una gran pas per l'humanitat" i suposo que posar els peus a la lluna deu ser un instant que no em puc ni imaginar de l'emoció que deu acompanyar-lo, l'envejo per fer aquell "brinco llunàtic"...però jo dijous vaig estar una hora a la lluna, mirant les estrelles, i encara que no va ser un gran pas per l'humanitat, va ser un instant preciós per un home, per mi...
Estic orgullós de saber que puc fer moltes coses però estic més orgullós de saber que sense fer res ( aparentment) puc ser molt feliç...de fet és un estat anti-crísis de puta mare!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada