ser pare 2

Estan fent un campionat de ping-pong al menjador de casa, amb la taula no oficial, de fet d'oficial no en tinc cap...
No se que em passa que quant hi han nens a prop em sento millor, vull dir que se'm encomanen coses d'ells, m'agrada...ahir l'Aida em va fer pensar i molt!...
Ja fa temps que es queixa de que ja no faig tan el paiasso, i és cert, tinc les meves excuses... la principal és perquè ella es fa gran i cada vegada vol més amiguetes i menys al seu pare...ei,  però m'estima moltíssim eh!!...però tot i així m'acomodo en un paper secundari i no me'n adono...ahir va fer unes quantes queixes com a filla que jo com a pare em vaig apuntar en el meu cor...
Avui m'he despertat per jugar tot el dia amb ella!!...però es veu que el discurs nocturn que ahir va proclamar encara roncava, volia amigues, no a mi...i jo que ja estava preparat per jugar a tocar i parar...es va fent gran, és fort, molt fort...avui mirava fotos de quant era petitona i he alucinat amb els canvis, m'han vingut imatges i estones increibles que hem passat junts...
A fora trona, fa una calor molt intensa però trona, tan sols avisa no fa res, tan sols la punyeta perquè ni ruixa els camps secs ni ens deixa anar a la piscina...però les miro i estan contentes, jugant a ping-pong... ara berenant i me'n adono que no tinc res a fer amb les seves amigues, l'entenen millor pels jocs...
És aquella edat que tot queda en un estat extrany, és una nena però de sobte no ho és, depen de mi però de sobte passa de mi completament...se que ho sabré gestionar, no em molesta que ja no depengui tan de mi, de fet és bonic mirar-ho, amb amor, mirar-ho bé...
Avui em sento bé, crec que el fet de que els nens em facin estar bé, és perquè tot és més simple, la misió és passar-ho bé i si hi ha ganes sempre s'aconsegueix...
Aquest dijous vaig anar a l'Escala, amb el meu estimat Bernat i la seva familia, que també estimo perquè m'encanten, no a través del Bernat, vull dir que ja els estimo per ells mateixos...
A la Queralt la conec molt, es porten de conya amb l'Aida i sempre l'he vist, amb força freqüencia, menys de la que voldriem això si...és una nena increible, m'agrada el seu caràcter, la trobo genial. La Judit, la petita és impresionant, primer la coneixes i ni et mira a la cara, s'està uns dies que no et mira però si et gires te'n adones que t'està analitzant de dalt a baix, amb aquella cara de pilla!!!
Ningú se la guanya, vull dir que pot ser simpàtica però mai escolliria a l'invitat per davant dels seus papis i amb mi ho va fer!!!...vol prudència...jo li he donat, la conec des de que va nèixer i tot i que m'encanten els nens mai l'he emprenyat, ara ja la puc portar a braços i tot!!!...però el proper dia tornaré a ser prudent perquè ella vol prudència...
Potser perquè em recorda l'Aida de petita ,que si el primer dia algú l'avassallava , el creuava durant molt de temps, necessitava el seu temps i sobretot el seu espai vital...
Recordo anar pel carrer i tothom la parava, sobretot als 4 anys, que era una nina...caminava amb ella per l'Escala, tota moreneta, amb aquells ulls blaus intensos i la gent li deia coses i ella tornava les floretes amb una mala cara!!...menys amb una noia que no se com s'ho va fer però li va demanar fins i tot fer-li una foto per els "cavallitos", ja que ella era la propietaria del negoci i volia penjar una foto per la propaganda...i l'Aida va dir que si!! osti, vaig flipar!! li vaig preguntar com s'ho havia fet i hi havien dos motius, un que ja feia dies que la veia en l'atracció i cada dia li va dir alguna coseta sense abusar i suposo que també la va subornar amb moltes voltes gratuïtes ...antipàtica si, però tonta no, devia pensar!!
M'agraden els nens, em sento be a prop d'ells, els trobo genials, poden acabar amb la paciència de tothom però en general és un acabament de curta durada, quant un adult t'acaba la paciència acostuma a ser etern...ells son present, res més que això, i si te'ls mires i els observes et van donant lliçons de vida...llàstima que la seva misió en la vida és madurar i convertir-se en rèpliques per el funcionament d'aquest món que no funciona, però val la pena aprofitar aquestes etapes com a pare...son precioses...
Quant penso el misatge negatiu que dia rera dia els arriba amb tota la merda de la crísis, em sap greu, em fa por que no estiguem creant un futurs adults pessimistes, no s'ho mereix cap nen que ja tingui el futur pintat i gestionat...
Avui l'Aida m'ha convençut de tenir facebook, de fet li vaig dir fa molt que si, i la vaig espifiar, no m'agrada que en tingui, però una promesa és una promesa i ja fa massa que ho evito...m'ha fet gràcia obrir el face i trobar una solicitut d'amistat de l'Aida, me l'he mirat, he mirat a les seves amigues i he acceptat!...2 minuts més tard he dit que no, he posat deixo l'amistat!! osti , l he hagut d'abraçar!! semblava que la rebutjés!!! però prefereixo que ella posi el que vulgui i jo no ho vegi, ja em dirà el que vulgui cara a cara, no face to face...com és nota que no se anglés!!!...
El fet de ser pare és curiós, les experiencies van venint sense avisar, res està programat i el factor sorpresa sovinteja molt...m'agrada i no és un repte, és una realitat fàcil si els dos ho posem tan fàcil com el fet de no atipar-nos de paternitat ni de fillalitat ( ejem, no és diu així però és el meu blog i el meu diccionari), en l'amor l'exigència és el pitjor pecat, ja ho deia Moisès: no exigiràs al teu pare el que el teu nas no pugui olorar...crec que anava així més o menys...
M agrada ser pare, sobretot quant no penso que sóc pare, és així, quant em deixo anar tot és fàcil...