No te salves 2

" no reserves del mundo sólo un rincón tranquilo"

De tota la poesia del meu gran "No te salves" del Benedetti, aquesta és la frase que em va regirar més.
Ens passem molta part de la nostra vida buscant aquesta seguretat, implica moltes coses. Despreciar tresors que et passen per davant perquè no saps que et trobaràs quant els obris...millor mirar per enèssima vegada els tresors ja oberts, que ja saps que et donen i sobretot saps que no implicarant cap emoció que no coneguis...
Quant el poema va entrar dins meu, que va ser a l'instant, aquestes paraules em van donar una força increible. Em vaig quedar allà, emocionat d'haver escoltat tota la meravella que transmet el "No te salves"...segurament per aixó aquest blog es va estrenar amb un post amb el nom de la poesia.
Un poema no et pot canviar la vida, no pot si tú no vols, però si donar una porció de valentia que necessitava una empenta externa per engrandir.
-Que carai - vaig pensar- te tota la raó del món!!!...que coi estic fent reservant tants raconets tranquils!!...
No està malament tenir-los, sempre i quant no impideixin conèixer altres racons, que potser finalment també es transformarant en un altre racó tranquil.
És injusta la vida en el present, sempre ho és. No som més que una acumulació d'experiències i depenent de com t'ha anat el teu present es dibuixa d'una manera o d'una altre...i com sempre, arribat aquest punt, em pregunto: tan circunstancials som?...perquè: si jo hagués tingut unes altres experiències no seria res del que sóc ara? i actuaria d'una altre manera en les coses que em passin avui mateix? ... tot sembla lògic i normal, no ho nego, peró finalment mai deixo de veure-ho injust... per mi, però sobretot pels que entren ara en la meva vida...
Els que ja hi eren ho tenen més fàcil, perquè els apareix un gran recorregut amb mi, però tambè vam tenir un inici, per tant no és tan diferent de si ara conec algú, no se si m'explico...peró la realitat no és així, qui entri ara ho tindrà molt més complicat...perquè quant comences no reserves cap racó tranquil, és en el pas dels anys que ho fas, i quantes més òsties , més reserves tens...suposo que som covards de naturalesa i preferim no experimentar a rebre una altre bufa....
Pujo mil metres enlaire, em miro les paraules que acabo de posar, de lluny, amb calma, i em faig una pregunta que m'he fet mil vegades:
- estem vivint el nostre present? o tan sols seguim caminant avui tot el nostre passat? .... aquesta pregunta no me la podia fer als 16 anys, ni tan sols als 20... i potser, en el meu cas, ni als 30...però hi ha un moment que és així, i sembla que tot hagi de ser lluitant, quant els principis de molts racons tranquils que tenim no va haver-hi lluita i no n'hi va haver perquè estàvem nets encara...
A mida que ens fem gran anem reservant i reafirmant raconets en el nostre intern...diem que a partir d'ara ho farem així, que no ens tornarà a passar, que aixó és el millor per nosaltres i aleshores la vida t'entrega una sorpresa i no hi contes...i et vols deixar anar peró els raconets tranquils estan tan incrustats dins teu que et fa por i et repeteixes mil vegades el que és bo per tú i jo no tinc tan clar que sapiguem el que es bo per nosaltres, si haguessim nascut sapiguent-ho potser mai hauriem fet res, ja estaria tot fet!!
Peró hi acabes caient, per tan el teu present es presenta d'una forma falsa, distorsionada pel que tú has viscut, no pel que vius en el moment...les teves idees fixes del que és bo per tú en molts casos no et permeten veure coses que potser encara son millors per tú i com sempre dic, és un error apendre dels errors  i no de les coses boniques que t'han passat i crec que finalment, pesen més les txungues que les bones, i és una llàstima i aixó ens fa creure més forts, peró potser el que fa és fer-nos cada vegada més i més dèbils, més circunstancials i més covards...
Com pot ser que als 20 anys siguem tan valents a l'hora de decidir coses de la nostra vida i als 40 ens costi molt més?...realment aixó és apendre?...no en tinc ni idea, peró és un dubte constant que tinc dins meu, veient com actuo en molts casos en el present em pregunto si estic aprenent o realment tan sols actuo perqué la situació s'assembla a una altre viscuda anteriorment...
Jo vull estar sol!!... jo no puc canviar de feina!!... no he de confiar en aquesta persona!!...tot aixó son mentides del que hem viscut, perquè creiem que no arriscant tot ens anirà millor, i finalment l'única cosa que aconseguim es difuminar el present en unes conviccions que per mala sort, depenen del que ens ha passat... i jo em pregunto, si tal persona em va fer mal és just que tota la meva vida depengui d'aquesta persona non grata? ... a sobre del mal rebut li donem una importància desmesurada, tan premi es mereix? ... i apareix algú i li dius i deu pensar: coi, si que comencem de baix!!...
Tenim coses incrustades que ens pensem que ens ajuden i el que fan és impedir a crèixer...aixó és el que va remoure en mi aquesta poesia i com sempre la poso aqui, perquè de tan en tan la necessito recordar:
Suposo que és el meu pare nostre particular, de tan en tan el remiro:


No te quedes inmóvil al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora ni nunca
no te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados pesados com juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
ni te juzgues sin tiempo
Pero si pese a todo no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil al borde del camino
y te salvas
  entonces
no te quedes conmigo