Entre caixes

Un altre trasllat, i en van no se quants, se que son més de 20, tinc 41 anys, suposo que ja està tot dit...
Però potser perquè tinc 41 anys i se sap que un trasllat, en general, és motiu d'estrés, em noto una mica cansat, potser amb ganes d'estar una miqueta quiet... tot i que el nomadisme no em desapareix de la meva intenció...però fer caixes, desfer-les, i sempre entremig de la feina, fisicament em deixa ko...
En porto tants que fins i tot em fa vergonya demanar ajuda, almenys intento no repetir la gent i en aquest cas ho he intentat fer molt sol...ho reconec, estic rebentat...
I de mentres fan les olimpiades, les últimes ja quasi no les vaig seguir, i aquestes no he vist res de res, fa dies que no miro la tele, ni les notícies, quasi no obro el facebook i fins i tot escric menys, segurament el trasllat és el motiu més evident, però m'imagino que desconectar de la societat o de l'actualitat és una cosa que he meditat i que simplement m'ha anat molt be...
Tinc poca cosa a dir, no se si estic totalment relaxat, a pesar del trasllat, o és que estic incubant alguna cosa, com que mai em deixo de sorpendre doncs encara no ho se, mal camí vaig escollir fa anys quant vaig decidir estudiar sobre el auto coneixement i la recerca de la coherència, suposo que és una sort també, perquè com que mai arribaré a la fita, doncs serà divertit... espero...
Cada dia em fa més mal el genoll, avui ha pujat per la cadera, és evident que aquest darrer any la davallada genollal ha sigut ferotge, tot i que externament no ho dic excessivament, el dolor a vegades és insuportable...aquests darrers dies treballant a Olot, ha sigut encara pitjor..ai Olot, la meva passió...ejem...
He restat com a espectador al face quant he entrat, m'agrada llegir a la gent que conec, però poca cosa a dir tinc ara mateix...suposo que com sempre tinc una lluita que em treu hores, i m'intento reconeixer en el nou estat que estic, escapant de les pors, intentant no mirar enrera i aconseguint entendre perquè d'uns anys ençà les coses les complico més que quant tenia més valentia...
Sempre he tingut una fe quasi cega en la gent, crec que era la meva força, tot i que molts et diuen que has d'apendre, perquè no et facin mal...bla,bla,bla...però quant entres en les pors crec que camines molt a poc a poc i et perds moltes coses...fa anys que estic en aquesta lluita, creure com sempre, però és cert, em costa més i com sempre mai és per tenir una sensació de que alguna persona em falli, és a l'inversa, tinc por de fallar jo...dins meu no resta més que una persona que pensi que m'ha fallat, i tot i així hi han molts factors externs que m'ho fan sentir...però en general, tot i alguna decepció, em passa ràpid i no es queda dins meu...però la sensació de que fallaré la tinc sempre, això m'ha quedat en mi aquests darrers anys, fomentat perquè realment he fallat a molta gent, potser ells m'han perdonat, jo mai m'he perdonat en aquest sentit...ara , en parella, la lluita interna encara és més forta...
M'he despertat entre caixes, com tantes vegades...segueixo cansat encara que hagi dormit...crec que he somiat en les caixes, cadascuna amb unes lletres que indiquen que contenen, cuina, lavabo, cosetes, mandos, cables etc...he somiat que em perseguien, que es revelaven, que m'acorralaven i m'exigien un lloc fixe durant molt de temps...una olla em presionava amenaçant la meva integritat fisica, i jo pensant com vingui l'olla a presió, ja he begut oli!!!...justament la satrillera  estava formant un complot amb la batedora i de sobte em començaven a llençar ganivets i forquilles, just quant una cadira m'intruduia una pota pel forat del cul, m'he despertat...buf!!!...he mirat suat caixa per caixa, estaven quietes, amb un posat amenaçant per la meva minça  força que em queda, però restaven quietes, esperant tan sols ser obertes i col.locades les seves peces internes per milèsima vegada en algún indret de la nova vivenda...
Cada caixa que obro hi ha una part de la meva vida, sempre acabo emocionat mirant alguna cosa que ja ni recordava i sempre acabo pensant una cosa:
Si en totes les caixes que tinc hi porto tota la meva vida és que realment sóc lleuger, perquè jo en veig moltes però en realitat deu haver la meitat que fa 5 anys, l'intenció de ser lleuger va augmentant amb els anys, acumular poc passat i tenir molt present, un equipatge petit però contundent...
És curiós que sempre paro en les fotos, totes les miro amb un somriure molt gran però sempre em passa el mateix, m'agafa anyorança, no del record que va quedar dibuixat en la foto, això em provoca benestar...m'agafa anyorança de qui era jo, tan valent, tan segur del meu camí i sobretot tan i tan net!!...trobo a faltar molt la meva innocencia, tot i que encara en queden restes dins meu, noto que maduro com diuen que has de madurar, caminant per la por...però ressisteixo a creure que hem de crèixer així...si jo als 20 anys hagués tingut la consciència d'ara no hauria viscut ni la meitat de les coses que he viscut...ho reconec, tot i passar una època molt bona i positiva, segueixo trobant-me a faltar...em queda encara bastant per retrobar-me...si la vida em dona anys de vida ho faré, però tinc un llarg camí per aconseguir-ho...