Bé, suposo que és temps de fer repàs...vaig una mica confós amb l'època que em toca viure, no se si tot això que estem creant ens apropa uns als altres o ens allunya, o fins i tot si tan sols crea modes pasatgeres que no arriben enlloc...tinc molts dubtes...i com sempre, tot segueix endavant...
Tinc espinetes clavades que costen de treure, de fet no es poden treure si no faig un pas i no el puc fer... no puc fer-lo i ara mateix m'agradaria estar compartint els moments de felicitat d'una familia que estimo amb passió, però he de restar a l'espera, ja ni tan sols és cosa d'ells, és una cosa meva...
I el món segueix endavant i jo cada dia dubto més, veig com les notícies volen i volen i venen amb una força brutal però se'n van amb una rapidés que a mi em fa por...perquè jo també m'hi he enganxat...Finalment tenim uns estris brutals per informar-nos i ens cauen cada dia tonelades de notícies que assimilem com podem, que patim per instants, i que oblidem en dies...potser per això, en tot aquest temps on la crísis marca el nostre caminar, no sortim al carrer, perquè potser jo estic desarrelat nacionalment, però tots junts, jo inclós, estem desarrelats terrenalment...per dir-ho d'una altre manera, estem més endollats que mai però més lluny de la realitat que mai...no ho se segur, però a vegades penso que és així...
Ara mateix, a través del blog dono una opinió meva, però puc agafar i fer-ho pel facebook o pel Twitter, tan és, però tinc veu pública, petita o gran, però tot el que penso, si vull, ho puc dir i altre gent llegir-ho...i això és un miracle, ja que fa anys tan sols un periodista o comentarista o polític o personatge públic podia fer, ara ho podem fer tots, fins i tot individualment podem generar iniciatives, podem provocar una vaga o podem crear una manifestació i realment és molt fort, moltíssim...però segueixo pensant que hem posat una velocitat massa d'infart per poder-la controlar, i el que dic avui demà ja ningú ho recorda, i no ho dic perquè si, si no que tan sols excercitant la memòria i pensant en coses que han passat no fa tant , me'n adono que ja ningú en parla...
Sempre semblo negatiu amb el món que estem parint, perquè el món mai deixem de parir-lo, però crec que ser crític és positiu si s'aconsegueix millorar coses, clar que estem millor en moltes coses, però les hem d'assimilar ja i deixar-les com a tal en un lloc segur, però res del que tenim és segur, ni tan sols els drets lluitats després d'anys de lluita...
Ahir em va agagar un atac anti social, on la meva reacció era borrar-me de tot el que sigui públic i viure una mica més relaxat...suposo que és una visió egoista o fins i tot poruca, no ho se, però em va venir, com anys enrera ja em va passar i vaig desconectar de tot...ahir no ho vaig fer perquè hi ha gent que li tinc molt de carinyo i m'agrada saber d'ells, encara que sigui per una pantalla i a distància...vaig optar pel no, però el meu motiu era per saber si estar a dins del món més o menys endollat és la solució, fins i tot vaig pensar que passaria, cosa utòpica, si tots ens desendollessim de cop, que faria la societat? millorariem molt? empitjorariem? estariem més ben informats? estariem menys manipulats?...fins i tot em vaig preguntar si això provocaria que hi haguessin menys guerres, menys odis, menys assassinats absurds...i realment no trobo la resposta...
Jo, per experiència pròpia, puc dir que en moments desesperats no aprens mai res, tan sols desaprens tot el que has aprés abans, ho he dit mil vegades i és així, de fet hem d'apendre del més bó que ens ha passat, però ni jo mateix ho aconsegueixo, és complicat...
No és un gran momenr per molta gent decidir coses, la part pràctica no deixa pensar, per això és pràctic i si és potent o és desesperant, el cervell, la teoria, es posa en disposició de la pràctica i l'intern queda apartat...no és un moment per avançar, és un moment per parar, però no podem i això és una cosa que em fa pensar molt ultimament...veig que tot avança i molta gent és queda pel camí parat, pensant com atrapar tot plegat i per poder tornar a arribar a la seva màxima ambició de la seva vida, seguir el mateix nivell que tots els altres...de fet ens hem preparat una societat on la nostra suposada felicitat no depen de nosaltres quant falla la pràctica...segueixo en un món utòpic però m'encantaria que cadascú de nosaltres tingués poder per si sol, no el poder que ens diuen, no...un poder propi, que et permeti aguantar-te per tú solet i que et mostri que la vida és el mateix que el final d'ella, marxar sol i amb pilota picada...tot i que ens vesteixen, però jo nosaltres ja no hi som quant ho fan...
Jo estic totalment enganxat al terra que trepitjo, vull dir que per més desarrelat que em senti, la realitat no és així, i depenc de tot això, i tinc una dependència gegant, com la majoria de gent...ara si, envejo amb una enveja saníssima a tota la gent que aconsegueix flotar per aquest món, aquells que realment no s'han deixat caçar per les suposades recompenses que tenim per ser bons minyons, els envejo molt, i se que existeixen, n'hi han pocs però n'hi han, jo n'he conegut i sincerament, la serenor que m'han després ha sigut genial...cert que jo mai arribaré a això, en el fons tinc un punt terrenal brutal, un magnetisme de la realitat que m'imanta amb molta força, però trobar-me aquests herois de tan en tan sempre m'ha anat bé...seguim un camí, tots el seguim i ningú sap si és el bó...jo no ho se, però suposo que és el menys dolent tal com han anat les coses en l'humanitat...però és curiós, si una parella falla, es deixen, si uns amics ja no funcionen, se'n van, però en canvi si la societat falla seguim amb ella endavant i posant tots els nostres esforços...suposo que és una cosa tan global que costa més, però no em deixa de sorpendre i molt...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada