Les comparacions a vegades son meravelloses!!!

Viure al costat d'algú que viu dramaticament et transforma en un dramàtic, és evident...ho vaig fer durant més de dos anys de la meva vida, però no pensava que estava tan recuperat...
Ahir em va venir una mica de por, és impossible que el passat no et vingui al cap de tan en tan, sobretot quant veus una imatge que és sinónim del patiment passat...però la confusió em dura poquíssim!!
Em van estimar com un pirata, amb una madurés de Peter Pan, no volia creixer...curiós el titol del meu blog, per alguna cosa em va sortir així...
Ja fa temps vaig tancar l'altre blog, el mirall rialler...recordo quant el vaig començar que el titol es referia a la meva alegria o optimisme davant de les coses, potser fins i tot les ilusions em podien i anava massa lluny, però m'ho miro amb serenor i menys un breu parentessis, la meva vida ha sigut increible...
Però el mirall rialler va nèixer en el moment que el meu reflexe en el lavabo plorava més que mai, a aquell blog li tinc un carinyo brutal, tot està guardat, l'època més complicada de la meva vida escrita dia rera dia...em va servir perquè molta gent m'obrís el seu cor, però també per entendre que jo també podia ser molt dèbil, i mostrar-ho davant dels altres potser m'ha enfortit molt més del que pensava, no ho se...
Però el mirall rialler va desaparèixer, suposo que creia que era el moment, però me'n alegro de que estigués tan de temps al meu costat, recordant instants que poca gent sap com van ser... instants que a pesar de tot conservo amb carinyo dins meu...els amics, els moments durs, però la meva tossuneria a sortir endavant i la meva ilusió que a vegades marxava però sempre em retornava...i de mica en mica el mirall va començar a somriure, molt de mica en mica però jo ho notava cada dia...d'aquella època tan sols vull que em quedin els meus errors pràctics, uns errors que s'allarguen en el temps, però totes les altres coses s'han anat transformant en records dolços que em fan estar i sentir be...
Després, quant la vida semblava que m'enviava un regal, em va posar a prova i de quina manera!!...vaig viure un malson just quant ja havia recuperat molta part de mi, i d'aquell malson va aparèixer aquest blog, i l'he fet servir per recuperar altre vegada coses molt més greus que simples motius pràctics, la fe en l'amor, la fe en les essències de les persones, la fe, en definitiva, en l'èsser humà...per sort m'ha costat poc, la gent em posa a lloc...
Però apendre a estimar dramaticament, a viure la vida com si el món fos una merda, i a lluitar dia rera dia per estimar i que t'estimin, és esgotador,  i més en mi que estava acostumat a estimar amb facilitat, de fet l'única manera que crec que hi ha de fer-ho...
I ara sóc feliç, ja fa temps que ho sóc, però ara encara més, segurament el pirata i el Peter Pan no eren més que el reflexe d'aquell temps, però per sort me'n adono que el que vull ser és l'Alex, simplement això, ni volar, ni viure en somnis, ni esquivar la realitat amb tonteries, no, no, tan sols viure aquí, a la terra, sense guardar ni un sol racó tranquil, viure coi!!!, és el que sempre he volgut...clar que m'agraden els somnis, clar que m'agrada que el pirata no em deixi despistar-me i no perdi de vista tots els raconets, allà on es guarden els tresors més grans, però no cal excusar l'amor que sents!! o sents o no sents o estimes o no estimes, és més fàcil...
Sort que vaig marxar d'allà, ja no dic fisicament, que això no depenia de mi, però si mentalment...em va fer mal i sobretot em va fer patir, però tot i així ho agraeïxo, ara si, ja se que no vull i el que vull, i just ara, que per fi torno a sentir, que per fi torno a creure en l'AMOR, ara si en majúscules i que per fi tot el present supera tot aquell passat, sóc feliç d'haver-ho viscut...la única cosa bona d'aquell època eren els records que tenia de quant em regalava un dia de la seva atabalada vida, reconec que hi han coses boniques allà, segurament també en el seu ser, però tan me fa això, res d'això és verídic, perquè tot quedava absolutament diluit per tonteries...per entendre aquest blog, per entendre el meu present, havia d'entendre el que em va passar i la bogeria o tonteria que vaig viure...ara ho tinc tot, multiplicat per miL, perquè és cert, perquè tot és aqui, a la terra... prou mentides i amagatalls, prou dependre de tothom i sobretot, prou negativisme... jo em mereixo algú com jo, amb ganes de viure, d'estimar valentment i no algú que utilitzi la poesia per poder amagar una narració, no cal embellir les coses quant ja per si soles son belles...ara si, ara fem un camí, ara decidim junts o per separat però amb criteri propi, estic amb algú lliure, que m'estima i no ha de demanar permís a ningú per fer-ho, que cada dia la veig, que no tans sols m'anyora quant no hi sóc, això ja em passava abans, no, si no que quant m'anyora ens veiem i l'anyorança està solucionada!!
Potser anirà be, potser no anirà be, això, per bona o mala sort no ho puc saber, però torna a ser una història  com les que jo sempre havia tingut, amb algú que decideix si vol o no vol, diferent evidentment en les formes, no vull fer una propaganda del que sento en aquests moments, no cal, jo ja ho se, ella ho sap, ja en tenim prou... abans en canvi necessitava el reconeixement extern, perquè ella el necessitava, sense aquest reconeixement ella mai podria estimar a ningú...que guai haver viscut allò, però no pel que per moments, anys, em vaig creure no, si no per entendre que tinc el present més bonic del món...ja estava curat, fa pocs mesos, però ja ho estava, ara per fi em toca estimar com s'ha de fer, sanament...que bé!!