El "fachilla" i el meu cor

Treballant a l'Escala, un home se m'acosta i em comença a xerrar...com no, la crísis, jo l'escolto amb reticència, ja veig per on anirà i per dins penso: "Alex, no val la pena, assenteix amb el cap i sigues educat" i m'ho repeteixo mentres ell bla,bla,bla fins arribar aquell punt on jo em vaig irritant, però de moment callo.
Primera frase, primera perla:
-Eso, con Franco no ocurria, no permetia la corrupción.
Jo callo...seguim
- lo mejor seria que hubiera un golpe de estado!!
Segueixo callant, tot i que em comença a indigestar la conversa
I per acabar de rematar i culminar amb una frase pensada i repensada va i el paio em diu:
-sabes que pasa? que en Europa nos tienen envidia...porqué tenemos el sol...
Juas, juas, juas!! jo ja començo a descollonar-me, tot i que aparentment l'escolto amb atenció...
Ell continua amb el bla,bla,bla i finalment peto i peto amb bastanta contundència, justament parlar de Franco amb mi, que tot i viure tan sols l'època més suau de la dictadura, la tinc com si hagués viscut els 40 anys en la meva pròpia pell...
Porqué Franco no era corrupto? - li pregunto...
Després li foto un rotllo del meu etern anti-nacionalisme i ell ho enfoca com si fos un independentista...ja hi som!!...que no cony, que sóc anti-nacionalista, quina és la part que no enten aquell bon home "facha" i repugnant??
Sempre em trobo amb el mateix, sempre t'has de posicionar i jo no em posiciono...això si, davant d'una defensa d'una dictadura no em puc callar, accepto els nacionalismes, i accepto que ara apretin més, és lògic hi ha crísis i això fa que tot s'extremi, però no puc amb gent que defensi coses indefensables...se m'irrita el cor i molt...
Curiós tot plegat...jo segueixo desconectat, potser tot m'està rutllant millor que mai i ara resulta que el món, aquell que em va dar pel cul bastant temps, diu que necessita un canvi i que tot petarà, hi haurà un dia que aniré al mateix ritme que la societat? definitivament no!!...em mereixo tres juas: juas, juas, juas!!!
Ja no pateixo desenganys, de fet fins i tot amb l'escriptura vaig pensar que podria ser bo, tan me fa, me'n adono que molta gent que em seguia eren tan sols noies i un rotllo del moment, els encantava com escrivia, quant han vist que jo no seguia el camí que volien, ja no els agrada...tot i així tan és, primer em feia mal, ara entenc que tot és més simple, no és que em fes mal pel fet de pensar si escric bé o no, això no importa, jo sempre disfrutaré escrivint, si no que em fa mal perquè quant algú em diu que al llegir-me li fa sentir bé, em fa feliç. molt feliç, si després resulta que tan sols era una cosa molt més física, em fustra una mica, però suposo que és normal i és com funciona tot...també ho entenc perquè suposo que vaig decebre amb els proposits aliens...suposo que vaig enganyar inconscientment, o m'auto enganyava, no ho se, m'ha costat molt superar l'últim desamor, m'ha costat anys, ja no per la protagonista de l'història, això potser era més simple, si no pel que va rodejar tota l'història...encara de tan en tan m'agafa un pànic per culpa d'alló...suposo que després vaig fer molts disbarats, i em sap greu, de fet ningú en tenia cap culpa i em tenia que haver pensat més les coses...ara, tot plegat s'ha descobert, jo m'he descobert, m'he entés, entre una història irreal i la que visc ara he hagut de caminar un temps una mica perdut i evidentment gent ha rebut... i em sap greu, potser me'n sap molt més que les opcions de demostrar-ho que tinc, però tot i així, ara em toca a mi, ja crec que em toca, fa temps que em vaig preparant el camí, he fet un bon treball, amb errors, però bó, em toca disfrutar, m'ho mereixo, disfrutar tan com he fet tants anys de la meva vida...de fet miro enrera i han sigut molts pocs de patiment i dins del patiment hi han hagut gran instants, no en tinc dubte...ara em toca a mi, i em sap greu haver fet mal, perdó, però em toca a mi....