Sensacions i més sensacions

Em costa explicar-ho encara, tot i que avui ho he fet, no se, la sensació de poder-ho compartir amb la gent que estimo...però em costa, no per falta de ganes, segurament perquè des de fa un temps que els meus estimats estan pendents de que tot em vagi be...com si tots els anys anteriors que jo protegia a la gent es recompensessin amb aquests...ells saben com sóc, saben el que he disfrutat i el que he patit...però sempre estan contents si jo ho estic...
Des de fa bastant temps s'han tornat a acostumar a veure'm be, ho noto, ja no em pregunten tan pels meus fets, com si tot hagués tornat a la normalitat, com si jo ja hagués recuperat el meu camí sense més distorsions, i és així, he tingut de fer uns quants ressets i parar un moment per poder recuperar el meu jo, de mica en mica, amb paciència, per fer net del tot, no tan sols un boçí...
M'ha agradat la reacció de l'amic, no patint gens perquè jo torni a posar-me en un lloc on em puguin fer mal, de fet és bonic està exposat , vol dir que ets valent, però no pots pensar que et faran mal, o que en faràs, no sempre és així, però ens hem d'exposar i més que arriscar, viure-ho tot... com ell ha dit, si jo estic be és difícil que em facin mal i si que és així, és com si s'hagués tancat el procés, de fet ja va passar una vegada però era per apendre l'última cosa que em quedava per apendre, que és no anular-me per res ni per ningú, no val la pena...però potser finalment hauré d'agraïr-ho i tot, perquè ara mateix el que sento segurament pot agafar molta més força, però acompanyada de serenor...
Podria ser un premi al meu esforç, però no puc ser tan egocèntric com per pensar això, però si que tinc clar que és un regal, un d'aquells que la vida t'entrega i que tan sols depen de tú per acceptar-ho o no, i evidentment si estic be vaig recuperant la valentia, i aquesta fa que mai despreciïs els regals que t'arriben, i aquest és molt gran, ara que de mica en mica el vaig obrint, me'n adono que cada dia és més gran...i ja no queden papers ni llaços per treure i el que hi ha a dins és preciós...
I potser ara si que és la prova definitiva a poder ser valent del tot, potser ara toca de debó tirar endavant amb l'intensitat, poder toca posar les coses en el lloc que realment han d'estar si no fos perquè el passat i la por ens fan recolocar-ho tot en llocs extranys...però com deia en l'altre article, la por encara apareix, però molt poc, potser ja és més un tic que una realitat, potser està fent els últims "culetassos" o intents per canviar la meva realitat en present...però el pirata és molt pirata al costat d'ella, no hi ha por que pugui, perquè aquesta vegada el Peter Pan no m'acompanya, si no que sóc jo mateix, no em cal ilusions d'anar a fer el vol per el País de Nunca Jamás, no, no, és aquí , a la terra, fins i tot a la Garrotxa, tan és a on, nosaltres som la part important, no el lloc...
Peter és la part més somiadora que tinc, és la part que em dona el que la vida no em pot donar, és la part d'infant que tan estimo de mi, però és la part menys real, tot i que sempre la vull amb mi...el pirata és la part més autèntica, la que pot convertir una emoció en una realitat i en aquesta història tan sols està el pirata, la meva part pirata, i això ho fa encara més autèntic per part meva...
Per dir-ho clarament, jo sóc el pirata i és aquesta part la que s'ha enamorat de veritat...aquí, en el meu blog, puc posar la meva part, la d'ella me la guardo per mi, ja me la va mostrant cada dia o cada hora, però aquí, en el meu espai, ella ja hi te el tros més bonic, juntament amb tots els èssers que estimo. està allà, ja entre ells, ja dins meu, ja en un lloc molt real...
Uaaauuu!!, poso un uaaauuu perquè escric directe de dins, i m'ha sortit això, ella m'està fins i tot fent agraïr els meus errors passats, que fort!!...està desenredant les meves pors, de que el problema sempre he sigut jo, quant de fet la majoria de gent no funciona en parella i el problema no és ni un ni l'altre, si no que tan sols no havia de ser i ja està, potser finalment tot és més fàcil del que ens plantejem moltes vegades...
Per arribar aqui he hagut de fins i tot fer mal a gent, em sap molt de greu, moltes confusions per part meva, però suposo que el caminar és així... dins meu se que no ho he fet amb mala fe, era ilusió, era invenció, no ho se, però baixava molt ràpid, i després em sabia greu haver engegat una ilusió, vaig ser egoista, ho se, però no n'era conscient...
Havia de passar això per entendre-ho tot, però és que és tan intens que m'ho ha fet entendre a la perfecció, tot el que havia fet, tot el que havia alimentat,  ha quedat empetitit quant ella ha aparegut...
Trepitjant amb suavitat el meu passat, no amb ràbia, no, fins i tot ella me'l fa agraïr amb la seva presència...que bé que no calgui maleïr res!!, que bé que em posi per fi en el present, que bé que hi sigui...estic enamorat, molt enamorat, i he vist, ara que ho estic, que he fet un gran treball...tot i així he entés que hi ha un únic factor en aquest enamorament i senzillament és ella, per més bé que jo estigui, si no fos ella no podria enamorar-me...i aquí és on he fet mal els últims temps...ja ho he aprés...ara si doncs, estic enamorat, molt...hi ha una diferència amb el meu passat, encara que mai renegaré del volar, el que principalment vull és caminar amb ella...estic aquí, tancat a l'habitació, de lluny sento gent amb problemes, parlant dues habitacions més enllà, em sap greu, no ho nego, però son problemes que escolto des de fa anys i no son pràctics, vull dir que les peles i altres coses son menys solucionables, però quant portes anys anclat en els mateixos problemes és perquè et deixes alguna cosa pel camí...i ara , que dic que estic enamorat, puc entendre que les meves decisions, fins i tot la meva auto exigència que a vegades frega la crueltat, sempre m'acaba servint, perquè és molt diferent refregar-se per la merda, que enfrontar-te a ella, estic content, molt, i estic molt enamorat, em sembla que no ho havia dit!!