La mort del Tito

Porto dies escoltant mil vegades tot el que envolta la mort del Tito Vilanova, una mort que ha sigut pública, no puc dir res d'ell, no el coneixia, tot i que aparentment em semblava una persona neta i molt agradable...
Però ara he posat la tele, intentant recordar aquell dia que la meva estimada àvia va morir i vaig haver d'anar per primera vegada i última a una cerimonia religiosa per algú tan proper ( he hagut d'anar per altres persones evidentment) , cumplint així els desitjos d'ella, on la religió, tot i jo no ser creient, n'estic convençut que li va donar forces en els seus últims dolorosos moments a la vida, dolors causats per un càncer d'òssos molt agressiu...
Recordo que jo, tot just acabat d'aconseguir la teòrica majoria d'edat, em mirava al capellà i no entenia res del que deia, ni tan sols pensava que parlava de la meva estimadíssima Assumpció, semblava que em parlava d'un conte que no anava amb mi, no em parlava dels seus petons, ni de la seva olor, tan sols recordava que estaria recompensada amb no se quin premi, crec que aquell dia vaig perdre la poca fé que tenia catolicament parlant, tot i que la meva part mística mai ha desaparescut del tot...per mi ningú l'havia de recompensar de res, era bona i punt...no vaig entendre cap paraula...
Era com un protocol que no anava amb l'amor o el dolor del moment que jo sentia, però em consolava pensar que ella volia allò, per tant vaig no escoltar res i tan sols pensava en ella i la seva preciosa bata blava impregnada d'una olor que mai podré oblidar, i que viu en el meu cor i en les meves fosses nassals per sempre...
Allà vaig entendre que el dolor passa i després torna a nèixer dins teu per sempre més, algú que se'n va de a terra i retorna per estar dins d'un mateix infinitament...
Tenir-la a casa mentres anava venint gent a veure-la em va fer mil sensacions noves, mai viscudes, em vaig quedar allà hores, mirant-la, estimant-la com sempre, no entenia com no podria veure-la mai més, no m'entrava al cap, la persona que més petons he fet a la meva vida, la bondat en forma de dolçor...
Després van morir el meu avi i el meu pare, en la més absoluta intimitat, sense dir res a ningú tot i que ens va costar algún disgust ja que sobretot el meu avi era una persona força coneguda, però també vam respectar el que volien, volien silenci i el van tenir...
Avui he posat la tele just quant han començat els discursos d'acomiadament, primer el president del Barça que ha sigut correcte, després l'amic Roure que ha omplert d'anecdòtes que van compartir plegats ens anem acostant i després han parlat els fills, ha parlat el cor dels dos que l'estimaven desde la més gran profunditat de l'amor, cada paraula d'ells ha fet que la persona que ha marxat ja estigui tornant, ells potser ni ho poden intuir ara mateix, deuen estar en aquell estat nuvolístic que tothom està quant passes coses com aquestes, com emboirat, com qui camina però no sap ben bé a on es dirigeix...t'arriben les paraules, les abraçades, però tot queda en un estat extrany i de fet, quant passen els anys encara et costa situar els fets que ocorren aquells dies, jo recordo la trucada del meu millor amic però no sé col.locar-la en el temps, tot és extrany i estàs en un estat que no sé definir, que no té definició...sempre i quant arribi d'una malaltia més o menys llarga, on encara que t'agafes a l'esperança,  mai deixes de pensar que alguna cosa no acaba de rutllar...molt diferent és en un impacte sobtat, en aquesta circunstància suposo que res es paeïx igual...però igual que veus que l'èsser estimat descansa per fi, tot i que el volies allà al teu costat en vida , tu també comences a despertar de tot plegat...i comença l'autèntica resurecció de l'antiga vida ....mentres l'acte religiós te l'envia al cel, tú ja te'l vas col.locant al cor per sempre més...
Les paraules dels fills li han arribat segur, arriben sempre, no cal creure en res per pensar en això, no està mort, tan sols ha marxat de la terra, ja viu dins d'ells...les paraules del fill han sigut tan sentides que he pensat que ell ja està viu altre vegada, suposo que amb el temps els fills notaran el mateix sentiment que jo sempre he sentit amb la gent que ha marxat i que tan segueixo estimant i recordant i sentint al meu costat i al meu interior...
Parlo del Tito, perquè tothom n'ha parlat, un personatge públic, en un club de futbol que tanta massa social té al darrera, però parlo de tothom, de la gent que marxa i deixa amor aquí, perquè en una entrevista ell va dir que no volia marxar perquè els seus fills encara el necessitaven...no tinc cap dubte que sempre que el necessitin el tindran, encara que jo fos més gran encara necessito al meu pare i sempre el tinc i curiosament em dona consells, els seus, ni tan sols la meva imaginació els pot filtrar...aquesta és la meva creença i la meva religió...no en tinc cap més: la persona, l'individu, l'èsser humà, per ell sol pot deixar un llegat que mai marxa...

La Font del Pi

En el conte cotinuava rellegint les paraules, estirat sota el gran pi, esperava que un dia tornés per acompanyar-lo per saber on acabava tots aquells mots màgics...l'acompanyava el so de la font...
El silenci l'acompanyava, el silenci del vent, de la pluja, aquell silenci tan viu que els dos havien compartit...mirava els núvols, mirava al cel, escoltava el mar, resseguia cada una de les seves arrugues, aquelles que un dia la seva acompanyant li havia fet creure que eren precioses  i que en cada una d'elles es dibuixava una història, un somriure o un plor...
" Tornar a casa..."- li va dir un dia
I ell va tornar i allà es va quedar per sempre... tenia clar que ell perdia més quedant-se allà  que ella marxant, ni tan sols aquelles paraules de " jo em quedo aquí ric quant tu te'n vas ben pobre" li servien de consol...però no podia marxar, no en sabia, li havia costat tant trobar aquell indret que ja no sabia marxar...era casa seva, no en va dubtar mai més...
De sobte una melodia sonava del cel, i un núvol de colors li va encendre com tantes altres vegades l'imaginació, no li calia res per recordar, tot ho tenia impregnat en l'essència, però els detalls que apareixien pel seu voltant li feien reviure encara amb més claretat tot el viscut...
Ja ni tan sols veia l'ombra, feia molt que havia marxat per no tornar mai més, encara l'escoltava marxant i renegant del conte, i parlant de gent de fora del mateix...per sort ell s'havia quedat sol allà, ja no hi havia ningú, en un tresor descobert per ells hi va començar a entrar massa gent, tot i que ell, amb l'escut equivocat i l'espasa de la por els volia fer fora, però no havia nascut per lluitar, no en sabia...però ells van marxar sols, quant encara ell llençava l'espasa amenaçadora mirant cap al cel, ja no hi havia ningú, estava fent el ridícul...
I aleshores va retornar i tan sols trobava el silenci majestuós dels sons de la naturalesa...van marxar si, però va marxar tothom, estava sol, de fet sabia que aquell conte era pels dos o per un només, i com que ell se l'havia cregut fins l'eternitat, allà s'hi va quedar...
La condemna estava llençada, se'l podia veure plorar, o somriure, o potser fins i tot esperar que un dia la lluna li dongués algún misatge d'ella, o que el sol li recordés que la partida de l'altre era tan sols part de la funció externa del conte...
Volia i desitjava creure que tot allò que veia era real, que res havia sigut inventat, que res era un parentessís, si no que totes les altres coses eren el parentessis i en aquella petita o gran porció de temps s'havien retrobat amb la realitat que els dos volien...
Ni tan sols va rebre mai més ni una visita per part d'ella, ella renegava d'aquells paisatges i ell els adorava, no podia ni recordar els temps de lluita, i si els de la tendresa i de la comprensió muda, de comprensió d'actes, de fets, de moments que mai més podria entendre, de sincronització essencial...
Quant ell plorava, ella plorava i quant ella sentia ell sentia, tan sols es perdien per les coses externes al conte i ttot i així, amb tot un munt de gent es va allunyar i mai més la va veure...
Així doncs va esperar la mort, la mort en la vida, no en el conte, sabia que el conte era etern i que per més que l'altre s'hi negués hi hauria un dia que hi tornaria, potser d'aqui a dues vides o ves a saber si cinc...
Un dia li va tocar morir, per fi s'acabava la condemna, la més dolça que qualsevol protagonista d'un conte pot tenir, ja tan sols li quedaven tres vides per retrobar-se, o quatre o ves a saber si una...
Igual que quant es van trobar i van començar a escriure el conte ja sabien que no era la primera vegada que es veien allà, ara hauria de ser igual, no podia ser l'última, cap dels dos sabien com havia anat en les vides anteriors, potser el final encara havia sigut més dur,i tot i aixì es van retrobar en aquesta, així doncs encara quedaven moltes vides per acabar d'escriure el conte...no hi havia pressa, en les eternitats no val còrrer, perquè mai ho atrapes...
Ell va tancar els ulls i el seu cos es va començar a enlairar...de lluny tothom podria haver observat com l'essència restava allà, sota el gran pi que i al costat de la font que mai va deixar de donar vida a aquell lloc, la font del pi no era res més que un paisatge etern, i per això tan sols els cossos desapareixien...
De mentres, aquí, escoltant al Cohen, un regal de la seva companya del camí que ell s'havia fet seu, els ulls brillaven d'emoció i agraïen profundament que ell sigués el protagonista d'aquell conte que mai acabarà...igual que ella es va emportar coses d'ell, com el seu admirat, estimat i eternitzat Mario...
En la vida real es van tornar a acostar fa poc, però res a fer, en aquesta vida no es podrien entendre mai, es va despedir d'ell com sempre en el silenci, sense dir-li res, tan sols li va dir adeu parlant d'altre gent, com si allò no anés amb ella, i de fet, en aquesta terra, el conte no va amb cap dels dos, tan sols quant hi son el poden estimar i entendre..
I va tornar a ressucitar en aquesta vida, i aquí està, esperant una altre vida literaria on seguir bevent de la Font del Pi...la seva llar...

Sant Jordi

Com no podria adorar Sant Jordi, tan me fa el significat inicial, tan me fa si l'home regala el llibre i la dona la flor, son flors i lletres, dues de les porcions terrenals que més m'agraden, el sol ha permés una gran diada i fins ara el drac del cel no havia tronat, finalment el mateix drac ha reivindicat el seu protagonisme a la diada...després d'un cel blau, ara trona i treu foc que ens cau a sobre en forma d'aigua...així doncs que la màgia dels mots i els colors de les flors no ens facin oblidar el drac...sense dracs els nens no podrien ser infants...


M'encanta aquest dia:



On vas dolçor fugint de les tenebres?,
- vaig a tasar el desig i dibuixar somnis,
a despullar l'escorça deslluïda dels arbres,
a convertir matís en contundències...
Cap a l'adoració dels astres jo m'escapo...


Parteixo de la terra, dibuixo el nou camí,
d'estrella en estrella viuré...

Fugir no és la paraula ;
del que tú en dius corredisses,
temors o pors amagades,
jo en dic retorn,
a la meva llar,
a la meva cova,
al meu finit a la terra...

d'on tú en veus fugida,
a la meva estimada llar
se li diu vida.

Riu amunt

I allà estava ell, mirant tots aquells rostres il.luminats terrenalment...mirava el cel, anhelava aquell terra tan volàtil, aquell terra per on ell sempre havia caminat, saltant de núvol en núvol, llençant estrelles que podia convertir en eternes o simplement efímeres...
Mirava les recompenses i no les entenia, no comprenia on era el premi a ser "bon minyó", per fi era un èsser respectable, responsable, per fi havia entrat en l'absurda línea de l'imbecilitat.
Però la lluna li deia que no, que tan sols mirant-la un ha de compendre que res és sempre igual...ella, tan coqueta, és transformava cada nit en un paisatge diferent, una sola imatge pintada en el cel que canviava la seva vestimenta quant li tocava començar la funció...
S'havia equivocat quant es va relaxar, perquè el relaxament terrenal s'obté a partir d'un esforç que ni tan sols saps on et portarà...caminant al costat d'altres que com tú es pregunten mil coses però que inevitablament porten les seves passes allà on milions de petjades ja han caminat abans...i de sobte s'atura i es pregunta i es torna a preguntar el perquè de tanta absurditat:
Centenars, o milers, o potser-segur milions de persones ja havien seguit aquell camí, i molts s'havien acontentat en l'intent d'aconseguir el cim, un cim molt baix, tan baix que no cal res més que deixar-se portar i ell solet et porta al teu destí...
Molts, fins i tot, morien en l'intent, però ni tan sols morien perquè volien, si no perquè en aquest extrany caminar molts creuen que poden acabar fins i tot amb l'obediència més submisa, així doncs ni el ser "bon minyó" et garanteix res de res.
Però ja portava dies que dubtava d'on era, potser perquè entenia que seguir els camins ja tantes vegades trepitjats confon tota la part especial que cadascú de nosaltres tenim a dins nostre...
Es mirava al mirall i començava a veure grisor, tanta modèstia l'estava fent destruir unes bases molt treballades , però no queda bé parlar de les teves virtuts..."millor sigues modest"- es repetia mil vegades-... el món està creat per parlar de les nostres lluites, penúries, o tristeses i a vegades fem de la vida una competició per veure qui està pijtor...
Pensava en les paraules escoltades durant molts d'anys, potser li havien dit milions de vegades que eren pobres, o que treballaven molt, o que estaven patint moltíssim, però poques vegades escoltava a una persona reconèixer la seva riquesa material...així doncs encara entenia menys aquells suposats premis, ja que si la línea era justament aconseguir aquest tipus de benestar, perquè no ho podiem dir?
Amb els anys, per fi, van arribar les noves tecnologíes, allà on tothom és feliç, guapo, i no para de fer coses, i ell, també partícep de tot aquest joc, no acabava de veure res clar...tampoc entenia perquè allà tan sols mostravem la cara més feliç, i en canvi cara a cara tothom semblava que negués aquesta felicitat...potser ens volen o volem màrtirs?...però tan és això, les respostes mai son externes, allà les petjades es confonen i els camins son repetits... per tant, com sempre, s'alimentava dels camins invisibles, i curiosament en trobava moltíssims: camins silenciats, camins amagats, milions de camins que convertien el món en un espectacle majestuós, on el blau és vermell i el verd es converteix en groc a cada pincellada individual...
Així doncs estava decidit a retrobar la seva pròpia invisibilitat...aquell pinzell també invisible on el color que sortia d'ell era sinónim d'infinitat...
La confusió era evident, la vida no és lluitar, la vida, com la mateixa paraula indica, tan sols és viure...
Havia creuat la perillosa línea de la comoditat...allà on poques coses son realment còmodes, perquè finalment ni tan sols son d'un mateix...
Però com sempre, buscava la simplicitat, sens dubte ser simple és el més complicat de la vida...
Una vegada havia parlat d'un riu, havia parlat dels peixos, que tan sols els morts no neden contra-corrent, havia parlat del llac tranquil i serè que l'esperava a baix...i ara era allà, justament en aquell indret, esperant les recompenses...
- On és la recompensa? - va preguntar a un home que semblava ja un veterà del llac...
- la recompensa, estimat amic, és el llac- va contestar amb un somriure...
Va mirar al seu voltant, centenars, milers o potser-segur milions de rostres repetien el somriure d'aquell home..
va mirar el riu, va mirar el llac, i va tornar a empendre el llarg viatge del riu amunt...

Aquella petita porció

En aquesta esplanada propera a la casa on viviem hi guardo uns records inborrables, una petita i gens bonica esplanada, una porció ben petita de bosc a prop de la carretera i a prop d'un abocador incontrolat on mai vaig entendre que tanta gent hi llencés la merda sense cap mena de consideració ni educació...
Una petita porció on jo acabava el meu passeig matinal amb la Cuca i el Nanú, els dos gossos que ja no hi son, igual que tú... d'aquell dia tan sols quedo jo en la terra...
Recordo que havies vingut a passar el cap de setmana, i ho feies com sempre, sense que es notés gaire la teva prescencia, potser per això podria dir que si he tingut un "guia espiritual" en aquesta vida sempre has sigut tú, potser perqué en l'humanitat entenem als guies interns com algú que jutja, que neix de la part més màrtir de l'èsser humà, que t'aboca a un estat de lamentació o de penediment, mai m'ha interessat això, m'agraden més els que no adoctrinen, ni els que s'atereveixen a dir on és el mal o el bé, i sobretot, que no hi hagin judicis gratuits massius, perquè les accions de cada persona tan sols las pot jutjar realment, desde la veritat individual, un mateix...parlo d'accions legals, clar, tot i que finalment, suposo que fins i tot en l'ilegalitat és un mateix qui pot saber millor que ningú perquè va arribar a aquell extrem...
Aquella esplanada tenia dos possibles camins per arribar-hi, jo hi anava per un i tornava per l'altre, sense cap ordre predeterminat, un dia agafava el de la dreta i l'altre el de l'esquerra.
M'agradava aquell passeig matiner, era molt d'hora , i despertar-se conectant ja amb la natura, doncs em semblava una opció bonica, tot i que mai negaré la meva part urbanita, que sens dubte és més ferma que la rural.
Feia bon dia i vaig deixar que el Nanú i la Cuca exploressin una mica més del compte, i de sobte vaig veure  que algú apareixia per un dels dos camins, recordo quin era, però no importa, el més important és que erats tú qui va sorgir de darrera dels arbres, el fet en si és una tonteria, ja ho sé,  però mai t'hauria esperat aquella hora despert, en això mai coincidiem, tú despertaves tard i jo feia estona que ja voltava...
És curiós que recordo aquell dia com a molt important, em va fer moltíssima il.lusió veure't, mai vaig saber el perquè, ja que ja et veia sempre, vull dir que no era res especial, però alguna cosa m'ha fet retenir aquell dia en el meu cor...
Quant vas morir, com ja t'he dit moltes vegades, vas nèixer d'una altra manera en mi, et vas reconvertir en serenor dins meu, per això et dedico tants escrits i somriures, però no et negaré que em va costar treure la part de dolor que genera una mort...
Diu molt de tú, perquè fins l'últim dia, tot i el teu dolor, que mai vas fer servir per martiritzar la teva figura, cosa que sorprenia a tothom, ens vas mostrar una serenor que avui encara en parlem els que vam tenir la sort de compartir-la...no saps com ens ajuda en petits mal de caps quotidians o en altres de menys petits, la serenor i allò que sempre deies, que al final l'intel.ligència es medeix per la capacitat que tenim tots per adaptar-nos sense oblidar mai la nostra essència, que aquestes paraules vinguessin de tú, que en la teva juventut et van col.locar com a màxim exponent del ser intel.ligent i triomfador, doncs encara donaven més mèrit aquest petit gran eslògan...
Saps? hi han coses inexplicables, i que fins i tot no t'importa no trobar la solució a l'incògnita, però aquest raconet de món l'he fet nostre, imagina't que petita és la meva pàtria!!, un bocinet d'aquí, un d'allà i tan sols en aquests dos o tres o mil bocinets em sento que trepitjo alguna cosa que d'alguna manera em pertany...
Potser va passar un any o un any i mig... igual que la pàtria, el temps i el seu recorregut mai han sigut el meu fort, potser perquè el temps es medeix per l'intensitat i no per la quantitat de segons que han passat...així doncs , transcorregut cert temps, deixem-ho així , alguna cosa em va cridar de molt endins que havia de tornar aquell indret.
Plovia, jo tornava de treballar de L'Escala, i vaig aturar el cotxe ben a prop del caminet...
De sobte, la única cosa que s'acosta a lo paranormal que m'ha passat mai va succeïr, i de fet ho trobo normalíssim si ara m'hi paro a pensar...
Em vaig aturar allà, sense res que em dongués protecció de la pluja, vaig mirar igual que havia mirat anys enrera, quant vas apareixer per sorpresa, i vaig poder tornar a veure la teva imatge exactament igual que el dia d'aquell instants matiner...allà, on la ment o el cor et van dibuixar a la perfecció, vaig començar a plorar, fins aleshores tan sols havia entregat somriures al teu record viu, però aquell dia vaig viure el dol, tampoc era un plor de pena, era emocionat, era recordar un sol moment nostre, era pensar en el teu petó, la teva increible veu i sobretot, aquell caminar serè que amb tan d'esforç vas aconseguir en els teus últims anys terrenals...
Vaig tancar els ulls , com que estava xop es van barrejar els elements de la natura amb els meus que sortien directament del cor, llàgrimes i gotes en un sol fet i en un sol pensament, vaig poder olorar la teva pell, vaig notar els teus llavis com em besaven la galta i la teva veu que em recordava que m'estimaves amb tanta franquesa i sinceritat, sense històries absurdes de pare-fill o de fill-pare...
I fa dos dies hi vaig passar a prop, com tantes vegades, i en aquell petit raconet del món on jo vaig sentir tan, m'hi vaig tornar a aturar... feia temps que no ho feia, tot i que no hi ha cap dia que no pensi en tú, ja ho saps, no ho forço, així surt, tan sols tú i l'amor de la meva vida apareixeu cada dia , quant menys m'ho espero o potser perquè ningú ha estimat la meva essència com vosaltres dos, que no vol dir que no m'estimin els altres, ni que m'estimessiu més vosaltres, simplement, pel que sigui, sou les dues úniques persones que he entregat tot el que sóc i mai des d'una vessant pràctica, allà on jo perdo un alt per cent del que guardo a dins...
Aquesta vegada no vaig plorar, simplement vaig somriure, i et vaig recordar, igual que la vaig recordar a ella, ja que tan sols a ella la vaig portar en aquell trosset de bosc quasi màgic per mi, i tan poc bonic de cara a un turista que busqui bellesa, tot és tan relatiu que fins i tot la màgia pertany a cadascú de nosaltres...

Causa i Efecte ( llibertat)

El desig empeny als sentiments,
i els sentiments captiven al desig ;
ni parlo d'idiomes, ni de països
ni d'homes, ni de dones
que enlloc van nèixer
ni enlloc moren.


Més enllà de les formes establertes
de la sinistre bondat ja escrita,
l'efecte i la causa de què ens parlen,
ho diuen pel control remot que significa
la linea que a tot home esclavitza.

Però quina humanitat aquesta,
que les causes i els efectes empenyora,
per tal de sumar herències
de l'imbecilitat ja repetida.

És doncs necessari,
per una societat ja honesta
que l'èsser que obté
de la vida el do de pensar,
entengui d'una vegada
que així com hi ha causa sense efecte,
tampoc l'efecte succeix la causa.

Però si un trenca l'història
i deixa de mirar enrera,
i s'incrusta en el net present
potser l'efecte dels seus actes,
respondran a la causa,
i florirà, allà on volen
que es panseixin els pensaments,
la llibertat de les passes
que no empenyorin el nostre inici:
...
Allà on neix tot :
la nostra ment.

Indrets

Un es pregunta a vegades perquè és de passes rectes o de passes "muntanya russa" i la clau és acceptar.
Un dia el meu pare em va dir que intel.ligència al final és adapatar-se, sense menysprear qui ets i mai olidant els teus ideals, vol dir que lluitar per coses que es poden canviar és genial però lluitar per coses que no tenen canvis doncs millor acceptar-les i redibuixar-les dins teu...parlo dels trets de cadascú, de com és un, i de les coses que un pot canviar i de les que si les canvies perds el teu sentit d'èsser.
Jo sóc muntanya russa, crec que els que la nostra sensibilitat ens mana i ens porta de bracet pel nostre caminar som muntanya russa, i un ho accepta, ja que això implica pujades en els llocs més planers i no cal dir pujades descomunals quant estàs al cim...
La tàctica és controlar les baixades, no vol dir evitar-les o enganyar-te fent veure que res baixa, també un les ha de sentir per poder pujar amb força, de fet diria que s'han d'agraïr les baixades, perquè vol dir que havies pujat en algún indret bonic i especial...
Ja fa molt que vas marxar, potser massa o potser massa poc, encara no se definir el temps en els aspectes del cor, tot és relatiu...i et preguntaràs perquè és relatiu?...perquè quant un tanca els ulls tot és present, quant és un sentiment fort e intens, no hi ha ni un detall que s'escapi del resseguiment del teu ser: la teva olor, els teus llavis, la teva ment, els teus ulls i la mirada infinita, el teu cos o els nostres moments, res marxa i queda gravadet dins d'aquells raconets quasi invisibles per la gent però que m'acompanyen per sempre més en les meves passes...
A vegades penso que potser ara si em toca enterrar la meva part masculina, aquella que ja fa temps que deambula buscant una musa on abocar tots els meus sentits, tampoc em faria mal enterrar-la ja que entenc que sentir així és un privilegi i ja ho he tingut, potser no puc ser tan egocèntric com per demanar més, ja està, ja ho he tingut i ho he d'agraïr...
Quant vas marxar vaig tornar a notar aquell cop intens dins de tota la meva integritat, com si una bafarada d'emocions i sentiments saccegessin tot el que sóc o el que penso que potser sóc...
A vegades, no saps perquè, algú et mira i et fa sentir especial, potser m'equivoco pensant que enamorar-se és això: no entendre el que està passant, tan sols saber que està passant...
L'home de lluny estava disposat a tornar per posar els peus a la terra i volar ben amunt...
T'ho dic avui perquè és d'aquells dies que la sensibilitat s'escapa de les meves mans, és d'aquells moments que ella em posa a prova i el seu descontrol em fa trobar les eines per poder-la suavitzar...
Tota virtut extremada és un defecte, m'ha costat entendre-ho així, però els anys em van donant respostes a les meves preguntes adolescents...recordo quant em feia mal sentir molt, potser tenia 16 anys o 20 o 25, el cert és que em costava entendre perquè una cosa tan bonica com la sensibilitat se'm tirava en contra, i vaig compendre que aquesta seria la meva clau per controlar la meva vida...
Però clar, la vida no és un control. Intento controlar-la justament pel perill que em pot provocar el descontrol sensorial, però la vida, el gran regal, t'envia milions de regalets, i entre ells sempre n'hi han alguns que toquen directe al cor, sense cap mena d'escala en cap altre indret, entren amb tanta fluidesa que quant obres els ulls ja ho tens gravat en lletres boniques en el teu òrgan més vital...
I tú em preguntes el perquè...doncs no hi ha resposta, és perquè si, perquè despertes essència, perquè em fas sentir viu, perquè ja abans del primer petó sabia de la teva ànima especial...
Les coses més inexplicables, en molts casos, han sigut les més fàcils d'entendre en tota la meva vida.
I ara, un diumenge qualsevol m'ha agafat una enyorança brutal, d'aquelles que et fan agafar la ment i el cos i necessiten del teu aroma, encara que no sigui present davant meu, tanco els ulls amb més força que mai per obrir la pel-lícula dels meus somnis i entre somnis i realitats, m'adormo al teu costat, parlant amb la teva pell, afegint els sentits a un diumenge normal...
T'enyoro cada instant, t'enyoro molt, potser si avui hagués controlat més la meva sensibilitat no t'enyoraria tan, però avui he decidit deixar-la fer, i ella m'ha portat aquell indret, i ella m'ha fet tancar els ulls per despertar i ella m'ha permés baixar per tornar a pujar...i en tot aquests instants la protagonista has sigut tú, no en tinguis cap dubte...
Sempre t'has preguntat si em fas mal, o si ets un fet incòmode...i jo et contesto com sempre que no, que sentir, sigui quin sigui el resultat, és una cosa preciosa, evidentment que si el final és "feliç" sempre és millor, però finalment, en el transcurs de la vida, en les imatges i moments especials que guardes en la teva memòria, no surt el resultat final, si  no aquells moments màgics i reals...la passió, l'il.lusió, la comprensió de dos èssers enganxats per indrets que no es poden mirar externament...aquells moments son els que conten i aquells moments mai fan mal...
Aquesta part més sensible l'he de controlar sempre, és la que em fa moure entre la raó i la bogeria, no pot fer el clic que em faci marxar de la realitat, però avui l'he deixat que em portés on vulgués, ella m'ha dut allà, en aquells raconets que tú i jo vam omplir, ni que fos per un dia, ni que fos per uns minuts, però aquell indret, on molts altres hi passen, queda gravadet un instant importantíssim de la meva vida...
M'he assegut allà, mirant el que vam mirar aquell dia, trobant en els teus ulls la calma, i les llàgrimes han començat a sortir del cor, una a una son per tú, pel que t'estimo, pel que et desitjo, pel que et respecto...
Però aquesta engruna de la meva sensibilitat, o potser un boçí molt gran, o potser un tros gegant, o potser és tota per un dia, et pertany del tot, vull que t'arribi a tú, potser amb els ulls tancats... l'home solitari, l'home sociable i solitari t'envia l'amor que encara avui sent per tú...
Em costa compartir, de fet molta gent s'enfada amb mi perquè em costa compartir, tinc una serie de prioritats en aquests moments en la meva vida, em toca cuidar i estimar als que més a prop tinc, no tinc molt marge de mobilitat, i ho accepto i potser fins i tot en un dia com avui, que entre cometes estic lliure me n'adono que trobo a faltar el cuidar i estar per algú, ja sabem que l'èsser humà és de costums i em dec haver acostumat, segurament perquè estimo a qui em toca cuidar, per tant tot és més fàcil...tot i així et trobo a faltar, trobo a faltar els teus ulls, la teva boca, el teu cos i la teva intensitat...
Abans pensava que quant algú marxava es costruia un buit al teu costat i ara entenc que no, que el buit ja hi era i tu el vas omplir, perquè potser tenim buits al nostre costat que esperen que s'omplin com si d'una peça de puzzle que encaixa a la perfecció es tractés...per tant aquell buit ja està ple, nomes em queda agraïr-te que hi siguis i desitjar que mai marxis, perquè el que si tinc clar és que el buit tornarà a existir quant tú vuguis marxar d'ell...jo t'hi vull, queda't si us plau...

Identitat

Les filigranes son tan sols moviments per salvar els instants pràctics, i els moments pràctics no son més que gimcames creades per aquest monstre social inventat...
Entremig de lluites que em van mot grans, lluites que inunden els diaris i que no em provoquen ni un somriure ni un malestar, em perdo intentant entendre el perquè del meu passotisme sobre coses que la gent sent amb tanta claretat...
Que m'he perdut doncs?...no puc dir que tot plegat m'arribi d'una educació especial o espAcial, ja que dins de la mateixa vaig estar influenciat per persones amb ideals molt oposats en molts temes...
Potser sóc tan egoista que no sé abarcar una abraçada tan gran als meus desconeguts germans culturals?...perquè no em sento identificat en allò que diuen identitat?...
Podria ser que tingués por d'aquests sentiments unificats?...segueixo escapant-me de les multituts i sobretot quant criden i s'uneixen totes en una mateixa causa, però no deixo de ser conscient que tan sols així es poden provocar canvis en el nostre extern maltractat, principalment pel poder dels diners...
Però en molts casos callo per por, potser perquè m'anomenen desagraït si no estimo el lloc on teoricament pertanyo, i dic teoricament perquè a la pràctica no em sento que pertanyo aquí...
Sóc incapaç de lligar sentiments amb la realitat de la meva relació entre els països i jo, la única cosa que em lliga a Europa, o a Espanya o a Catalunya és la part legal, s'imposa una llei i jo l'he de cumplir, tan sols des del punt de vista més pràctic entenc aquests sentiments, no arribo a més i des aquest punt és on em puc trobar al costat de molta gent que reclama una idea, però no trobo cap més punt...i a vegades em sento extrany pensant així...
De fet, en la majòria dels casos escric en català, la meva manera d'expressar-me és aquesta, però en qüestió de sentiments  em costaria dir que estimo el català, i tampoc estimo el castellà, ni l'anglés, ni el francés...
Potser és com tot està muntat que m'ho prenc tot empresarialment, i penso que cada país és una empresa on nosaltres som els obrers, a vegades menyspreats i a vegades més ben remunerats segons el moment econòmic global...perquè tot és global, quant la Merkel estornuda nosaltres som el seu mocador, o fins i tot el seu moc.
Tot i aixi, m'irrito quant escolto segons quins comentaris feixistes i manipulats que arriben de fora de les nostres suposades fronteres econòmiques i culturals, i m'irrito força...però no surto de la meva incapacitat de sentir-me "part de"...
Evidentment que aprecio la llengua que parlo i que escric, pero fins a dia d'avui no m'he topat amb cap impediment per expresar-me en el meu idioma, tot i que tinc clar que és la meva experiència vital, vull dir que potser si que han intentat i segueixen intentant oprimir-la, però en la meva realitat no he tingut cap obstacle...
Si m'endinso en la cultura, aquí el meu significat d'identitat es mundialitza, tot i que entenc que la cultura ho abarca practicament tot.
Si miro els actes més foclorics de cada país, me n'adono que pocs m'agraden, m'apassiona un individu que pertany a la nostra cultura,  el Dalí per exemple, però és un artista universal, però no soporto les sardanes o la barretina, esteticament parlant, igual que no m'agrada la jota i molts altres balls tradicionals, m'agrada molt més Nirvana que el Lluís Llac i tan me fa el que digui perquè no ho sento meu, i aquest sentiment em fa sentir extrany, com si fos un autèntic desagraït al que el país ha fet per mi...
I aleshores em pregunto que ha fet el país per mi? i que ha fet els països per la gent?...ja que ens remuntem a l'història, moltes vegades ella ens dona la resposta de que els països ens han donat guerres, odis, morts, i herències infinites que passen de generació en generació i provoquen que molts infants ens diguin els ideals identitaris amb una claretat que em sorpren...és com un nen que neix i la primera foto que li fan és amb la samarreta del Barça, te molts números que estimi aquest club la resta de la seva vida...
Quant veig que dos pobles veins no es traguen em dona la sensació que ho entenc tot, és com el partit de futbol entre el Sant Jaume de LLierca i el Tortellà, quasi sempre es suspen perquè o públic o jugadors acaben a hòsties...i segueixo sense entendre res..
Els països, almenys actualment, avantposen els interessos de les elèctriques o de les grans macro empreses als interessos de la gent del carrer, i així seguirà sigui quin sigui el nostre futur...
Si d'aquests interessos nosaltres en treiem més o menys profit o almenys ens apreten una mica menys i ens deixen més engrunes per menjar, és en aquest punt, tan sols en aquest, que em sento identificat en un pensament global...però en els altres no hi arribo, no estimo Lleida, ni tan sols Girona, ni Barcelona, teoricament la meva ciutat, tan sols estimo qui m'ha mostrat que te tacte en les mans, que te boca per compartir els pensaments i sobretot estimo els cors i les essències que s'han creuat en la meva petita vida geogràfica...
Em perdo quant em poso en un altre nivell més gegant...
Tot i així el dia que toqui posaré el meu SI dins de la caixeta democràtica, i ho faré quant ara ja fa temps que no moc un dit per seguir construint un món socialment tan injust com el nostre...però segueixo entenent que empreses o monstres com La Caixa seguirant torturant-nos continuament i amb aquesta tortura seguirant contruint la seva fantàstica obra social, que surt de les nostres butxaques i de les petites "estafes legals" que continuament fan...
Tot i així entenc que tot seguirà igual, però almenys de tot el que ens xuclin ens deixaran una mica més d'aire...és trist però fins aquí arriba el meu sentiment de nació, i no ho faig expressament, de moment no tinc cap més raó vital, o sigui del que he viscut , que em demostri que una nació, actualment, no és més que això: diners...
Passo per sobre els comentaris idiotes dels mandataris espanyols, no els vull donar bola perquè no s'ho mereixen, qui és feixista no deixa de ser-ho mai, per tant, no perdo un minut amb aquests gilis..

Avui em sento Alex ( pare)

Avui em sento pare més que mai, em sento com el meu pare, com el meu avi, em sento com algú que pot tornar a escoltar la sensibilitat dels adolescents...
Les referències dels nostres infants son moltíssimes, avui en dia curiosament la més clara que tenen son els seus col.legues, tantes xarxes socials impedeixen molt el diàleg entre adult i adolescent, és com si nosaltres de petits ens haguessim tirat cada dia hores en el bar parlant amb els nostres amics...
És evident que he crescut amb els meus amics, ho tinc molt clar, de fet seguim creixent junts, i ens hem ajudat en mil dubtes i mil moments que potser un adult no hauria entés quant erem adolescents...però també recordo les converses infinites amb els homes de casa: el meu pare, el meu tiet, el meu avi, ells son sens dubte la referència més gran que he tingut ...sense imposar mostraven i jo anava agafant una mica d'aquí i una mica d'allà i després ho "madurava" amb els amics, d'igual manera hi havien coses que tan sols en parlava amb els companys d'aventures, suposo que creixem envoltats de mil influencies i segurament totes son bones si existeix l'equilibri...
Avui en dia els nens/ adolescents, tenen la possibilitat d'estar connectats tot el dia als seus amics, això els separa molt a casa, lluitar contra això és complicat , perquè un no s'hi pot posar de cul, és la realitat actual i per tant, ens toca patir a vegades i ens toca esperar el moment...
Son edats que no pots posar-los contra la paret, ja de per si, per l'influencia social, potser perquè ho repetim mil vegades, s'interpreta l'adolescencia com el moment més complicat, no és "guai" ser molt col.legues dels pares, toca replicar el màxim possible i paraules absurdes com "friki" o "populars" doncs passen a ser molt importants...
No se'ls pot dir que això no és aixi, o la gran tonteria de que a nosaltres tot això no ens passava, perquè ens passaven altres coses, el món ha canviat i ells no son com nosaltres, ni la forma de comunicar-se és la mateixa...de fet si mirem enrera a les nostres classes també hi havien marginats i populars, és trist però és així... però vaja, més trist és veure que d'adults també hi han populars i marginats i molts marginats, masses...
Jo no sóc pare, vull dir que no sóc pare perquè si, no tinc un titol, no he nascut per ser pare, he nascut per ser jo, intentar dissimular això seria un error brutal i més davant dels fills, la veritat sempre acaba guanyant als intents de mostrar qui no ets...jo no maduraré més perquè sóc pare, ni seré millor persona, ni els que no son pares son uns egoistes, ni nosaltres uns predicadors de la generositat...jo no sé ser pare, cada dia tot és nou per mi, a vegades tot em va gran i a vegades em sento seré i tranquil...
Però cada dia tinc més clar que quant les coses flueixen és quant ens treiem etiquetes que fan caminar més a poc a poc...no sé si els passa als altres "pares" o no, però jo moltes vegades m'he de disfressar i començar a dir coses que fins i tot em fan mandra, generalment ho faig quant em miren tan sols com a pare, però quant , com avui, ens mirem com a Aida i Alex tot és més simple, passem a ser dos amics que xerrem, que ens expliquem les coses, i tots dos tenim clar que jo no sóc el que he de solucionar-ho tot perquè em toca com a pare i ella no s'ha de posar de cul simplement perquè és la filla...
Ens hem abraçat i ens hem estimat de debó, sense interferencies hereditaries ni titols que no poden amagar qui som realment...
Quant jo em miro a l'Aida com a Aida, la puc entendre en tot molt més facilment, i si no faig de pare em resulta més fàcil no aconsellar-la amb aquella simple tonteria de " jo sóc més gran, per tant més madur, per tant en sé més que tú"...perquè no és així, perquè qui en sap més de la seva vida és ella, i dels seus problemes i de les seves relacions...de tú a tú...
No puc presumir de madurés, perquè per mi la societat forma a madurs equivocats, a vegades penso que fer l'imbècil és ser madurar si ho mirem una mica de lluny tot plegat, per tant tampoc tinc molt clar quin tipus d'exemple donem als nostres infants...
A vegades els mostrem que madurar és treballar, tirar endavant, ser eficient en la feina i pagar els rebuts i els diem orgullosos  que som responsables en tots els nostres actes...
Però ells estan creixen essencialment, que és una cosa que està molt per sobre de les nostres nòmines, i necessiten dubtar, conèixer, entendre i "madurar" a la seva manera, perquè la madurés també és exclusiva de cadascú de nosaltres...
Jo així, com avui, si em sento pare, i em sento pare perquè surt de l'Alex i no del pare, perquè he sigut tan sols jo... vaja, un inmadur que encara ha d'apendre moltíssimes coses i que te claríssim que tot el muntatge extern que tinc se'n pot anar en orris en un no res i que tan sols la meva força interna i el treball invisible potser em donarà serenor per superar-ho o no...
Jo no sóc res i des del res puc ser molt, i amb la llibertat que dona estimar desde la persona i no des del titol tan sols acabaré l'escrit amb un "t'estimo" sincer i gegant...

La vida és rodona...com la terra

Plorar és treure els ulls pel cor...m'ho repetit mil vegades al llarg de la meva vida...

Avui és un d'aquells dies que tinc el privilegi de tenir llibertat...ja sabem que hem muntat la vida així: aconseguir tenir dies de llibertat...avui en dia, tal com estan les coses, encara un s'ha de sentir més privilegiat quant és esclau de tot i aconsegueix tirar endavant, ja sabem que tot està fatal i això sembla que inclou no queixar-te gaire ja que jo si sóc un privilegiat...tinc feina!!...o sigui que ssshhhhh!!!
Amb tanta llibertat per davant m'he plantejat que podria fer, primer he pensat que podria seguir fent imbecilitats que toquen: papers, gestions, petits detalls que la meva manca de llibertat no em permet fer...
He intentat anar ràpid, però costa anar ràpid quant tu no guies les teves passes...però ho he aconseguit, he arribat a la meva llibertat...
El primer que he fet és posar betzina al cotxe, coi de llibertat!! es fa pregar!!
Però tota la meva imbecilitat ha marxat quant el cor ha començat a mirar i això ha succeït a la residència, com tantes vegades ultimament...
Primer he donat d'esmorzar a la meva mare, just abans de començar a fer l'imbècil, però ja que avui podia no em volia perdre un dels moments més emotius que em queden amb la meva mare, interactuar tan clarament tan sols s'aconsegueix en els àpats...
Quant he tornat de fer l'imbècil, l'estaven dutxant...tres encantadores cuidadores, no tinc cap altre adjectiu més adient i cert, l'han transportat a sota l'aigua...
Jo esperava a fora, just davant de tot d'avis que intentaven excercitar la memòria amb jocs infantils, jocs que els nostres infants utilitzen per crèixer i els nostres ancians per continuar conscientment en aquest món...
La noia, l'encantadora noia, que és fa càrrec d'això els tracta amb un carinyo que ara ja ni tan sols em sorpren, aplaudint-los cada vegada que l'encertaven a buscar una parella entre mil parelles o col.locaven en la posició adient la petita peça de fusta en el gegant puzzle que tenien davant, i dic gegant perquè era dels grans, no dels llargs de construir, era d'aquells que fem servir en els primers anys de la nostra vida...
Mirant l'escena, m'emocionava, pensava que la vida te forma de volta en molts casos, és igual de rodona que la terra i que sembla que molts tornin dels seus orígens, però tornin per un altre camí...
Aquestes alçades ja no sé si és tendre, si és bonic, si és injust o és cruel, el que si que tinc clar és que en molts casos és així i no és una elecció , és simplement una obligació...això sempre em fa mirar el present des d'una altra prespectiva, pensant que en molts casos el temps que perdem ara mai més el podrem recuperar...
No m'agrada haver de recorrer a les meves visions diaries per aprofitar més la meva vida, de fet no m'agrada comparar la vida de dos èssers humans, però és cert que el cartells que pengen de moltes estanteries de la residència que posen coses com " no posar bolquers windor", o " canviar postura a les 12" poden ser un titol d'un episodi de la nostra vida i dona molt marge per pensar en moltíssimes coses, com per exemple, en les imbecilitats que arribem a fer perquè toquen...
El cor m'ha plorat d'emoció, segur que jo dibuixava un somriure de tendresa, perquè hauria fet un petó a cada avi que jugava a jocs d'infants des dels seus últims moviments d'intent de lucidesa...
He tornat amb la meva mare, ja dutxada i col.locada altre vegada a la seva visió diaria, aquell petit racó que ara es tota la seva vida...
Ha vingut la filla d'una àvia que està just a l'habitació del davant, m'ha dit que sempre saluda a ma mare, i que ella li respon amb un gest d'aprovació...després m'ha dit que n'està convençuda de que la coneix, tot i que m'ha comentat que el seu home diu que no, que ja no és conscient, i que tan sols li sembla a ella...
Jo li he dit que si, que tan sols vingués un dia que hi va l'Aida allà, entendria com coneix i com li canvia l'expresió de la cara...no li he dit que quant tanco la porta em poso a ballar i a fer el burro i la meva mare es posa a riure, encara que sigui sempre des del silenci...
La vida li ha tret la veu però no la consciencia, no és una il.lusió meva, és la realitat dels metges i de la gent que la cuida..hem estat parlant una estona, després ha vingut l'infermera per ensenyar-me una llaga que quasi bé ja està cicatritzada...encara que el carinyo predomina en tots els gestos que tothom fa en aquell fantàstic edifici ple de gent vàlida per cuidar ( no n'hi ha tanta en el món que serveixi per cuidar), hi ha moments que la meva mare és tan sols un pes que la mouen amunt i avall, un pes molt petit perquè si ja era prima ara ja quasi no hi és, però aquesta sensació, en molts casos, es fa evident...
Per fi ens hem quedat sols, l'he mirat i he vist que tenia els ulls humits i una llàgrima li ha caigut d'un d'ells...plorar és treure el cor pels ulls...i més quant ja no tens el poder de parlar, aquesta expresió és fa evident del tot...perquè curiosament la meva mare també torna, i fins i tot en la seva tornada ha perdut la veu, però com els seus ulls indiquen, com els seus gestos parlen continuament, la consciència segueix ben viva, tan que m'he imaginat que deu ser dur tenir tanta gent parlant de tú al teu voltant i tú no poder-hi dir res...
I és que deu ser cruel que altres jutgin la teva consciència i tú siguis conscient de que no ho pots rebatre...de totes maneres després m'ha somrigut, i m'ha fet un petó, i suposo que en la calma de l'amor ha entés que tot aquell moviment de gent amunt i avall que la porten, que parlen d'ella, que suposen que vol música, o aigua espessida, i que han/ hem d'intuir molts dels seus pensaments, ho fem tot dins de la màxima bona fe... i com que és conscient, i després de treure el cor pels ulls, m'ha entregat aquell somriure que cada dia em regala quant me'n vaig i evidentment, quant arribo...
Jo no sé on quedaran tots aquests records quant tot això s'acabi, però si se, que estic passant uns moments que mai hauria entés si no m'hagués trobat en aquest cas concret...quina visió més diferent tinc de les residencies...tan sols puc dir que gràcies a tot l'equip de la residència Montsacopa...senzillament son un 10 de cor i un 10 de professionals...gràcies