Avui em sento Alex ( pare)

Avui em sento pare més que mai, em sento com el meu pare, com el meu avi, em sento com algú que pot tornar a escoltar la sensibilitat dels adolescents...
Les referències dels nostres infants son moltíssimes, avui en dia curiosament la més clara que tenen son els seus col.legues, tantes xarxes socials impedeixen molt el diàleg entre adult i adolescent, és com si nosaltres de petits ens haguessim tirat cada dia hores en el bar parlant amb els nostres amics...
És evident que he crescut amb els meus amics, ho tinc molt clar, de fet seguim creixent junts, i ens hem ajudat en mil dubtes i mil moments que potser un adult no hauria entés quant erem adolescents...però també recordo les converses infinites amb els homes de casa: el meu pare, el meu tiet, el meu avi, ells son sens dubte la referència més gran que he tingut ...sense imposar mostraven i jo anava agafant una mica d'aquí i una mica d'allà i després ho "madurava" amb els amics, d'igual manera hi havien coses que tan sols en parlava amb els companys d'aventures, suposo que creixem envoltats de mil influencies i segurament totes son bones si existeix l'equilibri...
Avui en dia els nens/ adolescents, tenen la possibilitat d'estar connectats tot el dia als seus amics, això els separa molt a casa, lluitar contra això és complicat , perquè un no s'hi pot posar de cul, és la realitat actual i per tant, ens toca patir a vegades i ens toca esperar el moment...
Son edats que no pots posar-los contra la paret, ja de per si, per l'influencia social, potser perquè ho repetim mil vegades, s'interpreta l'adolescencia com el moment més complicat, no és "guai" ser molt col.legues dels pares, toca replicar el màxim possible i paraules absurdes com "friki" o "populars" doncs passen a ser molt importants...
No se'ls pot dir que això no és aixi, o la gran tonteria de que a nosaltres tot això no ens passava, perquè ens passaven altres coses, el món ha canviat i ells no son com nosaltres, ni la forma de comunicar-se és la mateixa...de fet si mirem enrera a les nostres classes també hi havien marginats i populars, és trist però és així... però vaja, més trist és veure que d'adults també hi han populars i marginats i molts marginats, masses...
Jo no sóc pare, vull dir que no sóc pare perquè si, no tinc un titol, no he nascut per ser pare, he nascut per ser jo, intentar dissimular això seria un error brutal i més davant dels fills, la veritat sempre acaba guanyant als intents de mostrar qui no ets...jo no maduraré més perquè sóc pare, ni seré millor persona, ni els que no son pares son uns egoistes, ni nosaltres uns predicadors de la generositat...jo no sé ser pare, cada dia tot és nou per mi, a vegades tot em va gran i a vegades em sento seré i tranquil...
Però cada dia tinc més clar que quant les coses flueixen és quant ens treiem etiquetes que fan caminar més a poc a poc...no sé si els passa als altres "pares" o no, però jo moltes vegades m'he de disfressar i començar a dir coses que fins i tot em fan mandra, generalment ho faig quant em miren tan sols com a pare, però quant , com avui, ens mirem com a Aida i Alex tot és més simple, passem a ser dos amics que xerrem, que ens expliquem les coses, i tots dos tenim clar que jo no sóc el que he de solucionar-ho tot perquè em toca com a pare i ella no s'ha de posar de cul simplement perquè és la filla...
Ens hem abraçat i ens hem estimat de debó, sense interferencies hereditaries ni titols que no poden amagar qui som realment...
Quant jo em miro a l'Aida com a Aida, la puc entendre en tot molt més facilment, i si no faig de pare em resulta més fàcil no aconsellar-la amb aquella simple tonteria de " jo sóc més gran, per tant més madur, per tant en sé més que tú"...perquè no és així, perquè qui en sap més de la seva vida és ella, i dels seus problemes i de les seves relacions...de tú a tú...
No puc presumir de madurés, perquè per mi la societat forma a madurs equivocats, a vegades penso que fer l'imbècil és ser madurar si ho mirem una mica de lluny tot plegat, per tant tampoc tinc molt clar quin tipus d'exemple donem als nostres infants...
A vegades els mostrem que madurar és treballar, tirar endavant, ser eficient en la feina i pagar els rebuts i els diem orgullosos  que som responsables en tots els nostres actes...
Però ells estan creixen essencialment, que és una cosa que està molt per sobre de les nostres nòmines, i necessiten dubtar, conèixer, entendre i "madurar" a la seva manera, perquè la madurés també és exclusiva de cadascú de nosaltres...
Jo així, com avui, si em sento pare, i em sento pare perquè surt de l'Alex i no del pare, perquè he sigut tan sols jo... vaja, un inmadur que encara ha d'apendre moltíssimes coses i que te claríssim que tot el muntatge extern que tinc se'n pot anar en orris en un no res i que tan sols la meva força interna i el treball invisible potser em donarà serenor per superar-ho o no...
Jo no sóc res i des del res puc ser molt, i amb la llibertat que dona estimar desde la persona i no des del titol tan sols acabaré l'escrit amb un "t'estimo" sincer i gegant...