Aquella petita porció

En aquesta esplanada propera a la casa on viviem hi guardo uns records inborrables, una petita i gens bonica esplanada, una porció ben petita de bosc a prop de la carretera i a prop d'un abocador incontrolat on mai vaig entendre que tanta gent hi llencés la merda sense cap mena de consideració ni educació...
Una petita porció on jo acabava el meu passeig matinal amb la Cuca i el Nanú, els dos gossos que ja no hi son, igual que tú... d'aquell dia tan sols quedo jo en la terra...
Recordo que havies vingut a passar el cap de setmana, i ho feies com sempre, sense que es notés gaire la teva prescencia, potser per això podria dir que si he tingut un "guia espiritual" en aquesta vida sempre has sigut tú, potser perqué en l'humanitat entenem als guies interns com algú que jutja, que neix de la part més màrtir de l'èsser humà, que t'aboca a un estat de lamentació o de penediment, mai m'ha interessat això, m'agraden més els que no adoctrinen, ni els que s'atereveixen a dir on és el mal o el bé, i sobretot, que no hi hagin judicis gratuits massius, perquè les accions de cada persona tan sols las pot jutjar realment, desde la veritat individual, un mateix...parlo d'accions legals, clar, tot i que finalment, suposo que fins i tot en l'ilegalitat és un mateix qui pot saber millor que ningú perquè va arribar a aquell extrem...
Aquella esplanada tenia dos possibles camins per arribar-hi, jo hi anava per un i tornava per l'altre, sense cap ordre predeterminat, un dia agafava el de la dreta i l'altre el de l'esquerra.
M'agradava aquell passeig matiner, era molt d'hora , i despertar-se conectant ja amb la natura, doncs em semblava una opció bonica, tot i que mai negaré la meva part urbanita, que sens dubte és més ferma que la rural.
Feia bon dia i vaig deixar que el Nanú i la Cuca exploressin una mica més del compte, i de sobte vaig veure  que algú apareixia per un dels dos camins, recordo quin era, però no importa, el més important és que erats tú qui va sorgir de darrera dels arbres, el fet en si és una tonteria, ja ho sé,  però mai t'hauria esperat aquella hora despert, en això mai coincidiem, tú despertaves tard i jo feia estona que ja voltava...
És curiós que recordo aquell dia com a molt important, em va fer moltíssima il.lusió veure't, mai vaig saber el perquè, ja que ja et veia sempre, vull dir que no era res especial, però alguna cosa m'ha fet retenir aquell dia en el meu cor...
Quant vas morir, com ja t'he dit moltes vegades, vas nèixer d'una altra manera en mi, et vas reconvertir en serenor dins meu, per això et dedico tants escrits i somriures, però no et negaré que em va costar treure la part de dolor que genera una mort...
Diu molt de tú, perquè fins l'últim dia, tot i el teu dolor, que mai vas fer servir per martiritzar la teva figura, cosa que sorprenia a tothom, ens vas mostrar una serenor que avui encara en parlem els que vam tenir la sort de compartir-la...no saps com ens ajuda en petits mal de caps quotidians o en altres de menys petits, la serenor i allò que sempre deies, que al final l'intel.ligència es medeix per la capacitat que tenim tots per adaptar-nos sense oblidar mai la nostra essència, que aquestes paraules vinguessin de tú, que en la teva juventut et van col.locar com a màxim exponent del ser intel.ligent i triomfador, doncs encara donaven més mèrit aquest petit gran eslògan...
Saps? hi han coses inexplicables, i que fins i tot no t'importa no trobar la solució a l'incògnita, però aquest raconet de món l'he fet nostre, imagina't que petita és la meva pàtria!!, un bocinet d'aquí, un d'allà i tan sols en aquests dos o tres o mil bocinets em sento que trepitjo alguna cosa que d'alguna manera em pertany...
Potser va passar un any o un any i mig... igual que la pàtria, el temps i el seu recorregut mai han sigut el meu fort, potser perquè el temps es medeix per l'intensitat i no per la quantitat de segons que han passat...així doncs , transcorregut cert temps, deixem-ho així , alguna cosa em va cridar de molt endins que havia de tornar aquell indret.
Plovia, jo tornava de treballar de L'Escala, i vaig aturar el cotxe ben a prop del caminet...
De sobte, la única cosa que s'acosta a lo paranormal que m'ha passat mai va succeïr, i de fet ho trobo normalíssim si ara m'hi paro a pensar...
Em vaig aturar allà, sense res que em dongués protecció de la pluja, vaig mirar igual que havia mirat anys enrera, quant vas apareixer per sorpresa, i vaig poder tornar a veure la teva imatge exactament igual que el dia d'aquell instants matiner...allà, on la ment o el cor et van dibuixar a la perfecció, vaig començar a plorar, fins aleshores tan sols havia entregat somriures al teu record viu, però aquell dia vaig viure el dol, tampoc era un plor de pena, era emocionat, era recordar un sol moment nostre, era pensar en el teu petó, la teva increible veu i sobretot, aquell caminar serè que amb tan d'esforç vas aconseguir en els teus últims anys terrenals...
Vaig tancar els ulls , com que estava xop es van barrejar els elements de la natura amb els meus que sortien directament del cor, llàgrimes i gotes en un sol fet i en un sol pensament, vaig poder olorar la teva pell, vaig notar els teus llavis com em besaven la galta i la teva veu que em recordava que m'estimaves amb tanta franquesa i sinceritat, sense històries absurdes de pare-fill o de fill-pare...
I fa dos dies hi vaig passar a prop, com tantes vegades, i en aquell petit raconet del món on jo vaig sentir tan, m'hi vaig tornar a aturar... feia temps que no ho feia, tot i que no hi ha cap dia que no pensi en tú, ja ho saps, no ho forço, així surt, tan sols tú i l'amor de la meva vida apareixeu cada dia , quant menys m'ho espero o potser perquè ningú ha estimat la meva essència com vosaltres dos, que no vol dir que no m'estimin els altres, ni que m'estimessiu més vosaltres, simplement, pel que sigui, sou les dues úniques persones que he entregat tot el que sóc i mai des d'una vessant pràctica, allà on jo perdo un alt per cent del que guardo a dins...
Aquesta vegada no vaig plorar, simplement vaig somriure, i et vaig recordar, igual que la vaig recordar a ella, ja que tan sols a ella la vaig portar en aquell trosset de bosc quasi màgic per mi, i tan poc bonic de cara a un turista que busqui bellesa, tot és tan relatiu que fins i tot la màgia pertany a cadascú de nosaltres...