Identitat

Les filigranes son tan sols moviments per salvar els instants pràctics, i els moments pràctics no son més que gimcames creades per aquest monstre social inventat...
Entremig de lluites que em van mot grans, lluites que inunden els diaris i que no em provoquen ni un somriure ni un malestar, em perdo intentant entendre el perquè del meu passotisme sobre coses que la gent sent amb tanta claretat...
Que m'he perdut doncs?...no puc dir que tot plegat m'arribi d'una educació especial o espAcial, ja que dins de la mateixa vaig estar influenciat per persones amb ideals molt oposats en molts temes...
Potser sóc tan egoista que no sé abarcar una abraçada tan gran als meus desconeguts germans culturals?...perquè no em sento identificat en allò que diuen identitat?...
Podria ser que tingués por d'aquests sentiments unificats?...segueixo escapant-me de les multituts i sobretot quant criden i s'uneixen totes en una mateixa causa, però no deixo de ser conscient que tan sols així es poden provocar canvis en el nostre extern maltractat, principalment pel poder dels diners...
Però en molts casos callo per por, potser perquè m'anomenen desagraït si no estimo el lloc on teoricament pertanyo, i dic teoricament perquè a la pràctica no em sento que pertanyo aquí...
Sóc incapaç de lligar sentiments amb la realitat de la meva relació entre els països i jo, la única cosa que em lliga a Europa, o a Espanya o a Catalunya és la part legal, s'imposa una llei i jo l'he de cumplir, tan sols des del punt de vista més pràctic entenc aquests sentiments, no arribo a més i des aquest punt és on em puc trobar al costat de molta gent que reclama una idea, però no trobo cap més punt...i a vegades em sento extrany pensant així...
De fet, en la majòria dels casos escric en català, la meva manera d'expressar-me és aquesta, però en qüestió de sentiments  em costaria dir que estimo el català, i tampoc estimo el castellà, ni l'anglés, ni el francés...
Potser és com tot està muntat que m'ho prenc tot empresarialment, i penso que cada país és una empresa on nosaltres som els obrers, a vegades menyspreats i a vegades més ben remunerats segons el moment econòmic global...perquè tot és global, quant la Merkel estornuda nosaltres som el seu mocador, o fins i tot el seu moc.
Tot i aixi, m'irrito quant escolto segons quins comentaris feixistes i manipulats que arriben de fora de les nostres suposades fronteres econòmiques i culturals, i m'irrito força...però no surto de la meva incapacitat de sentir-me "part de"...
Evidentment que aprecio la llengua que parlo i que escric, pero fins a dia d'avui no m'he topat amb cap impediment per expresar-me en el meu idioma, tot i que tinc clar que és la meva experiència vital, vull dir que potser si que han intentat i segueixen intentant oprimir-la, però en la meva realitat no he tingut cap obstacle...
Si m'endinso en la cultura, aquí el meu significat d'identitat es mundialitza, tot i que entenc que la cultura ho abarca practicament tot.
Si miro els actes més foclorics de cada país, me n'adono que pocs m'agraden, m'apassiona un individu que pertany a la nostra cultura,  el Dalí per exemple, però és un artista universal, però no soporto les sardanes o la barretina, esteticament parlant, igual que no m'agrada la jota i molts altres balls tradicionals, m'agrada molt més Nirvana que el Lluís Llac i tan me fa el que digui perquè no ho sento meu, i aquest sentiment em fa sentir extrany, com si fos un autèntic desagraït al que el país ha fet per mi...
I aleshores em pregunto que ha fet el país per mi? i que ha fet els països per la gent?...ja que ens remuntem a l'història, moltes vegades ella ens dona la resposta de que els països ens han donat guerres, odis, morts, i herències infinites que passen de generació en generació i provoquen que molts infants ens diguin els ideals identitaris amb una claretat que em sorpren...és com un nen que neix i la primera foto que li fan és amb la samarreta del Barça, te molts números que estimi aquest club la resta de la seva vida...
Quant veig que dos pobles veins no es traguen em dona la sensació que ho entenc tot, és com el partit de futbol entre el Sant Jaume de LLierca i el Tortellà, quasi sempre es suspen perquè o públic o jugadors acaben a hòsties...i segueixo sense entendre res..
Els països, almenys actualment, avantposen els interessos de les elèctriques o de les grans macro empreses als interessos de la gent del carrer, i així seguirà sigui quin sigui el nostre futur...
Si d'aquests interessos nosaltres en treiem més o menys profit o almenys ens apreten una mica menys i ens deixen més engrunes per menjar, és en aquest punt, tan sols en aquest, que em sento identificat en un pensament global...però en els altres no hi arribo, no estimo Lleida, ni tan sols Girona, ni Barcelona, teoricament la meva ciutat, tan sols estimo qui m'ha mostrat que te tacte en les mans, que te boca per compartir els pensaments i sobretot estimo els cors i les essències que s'han creuat en la meva petita vida geogràfica...
Em perdo quant em poso en un altre nivell més gegant...
Tot i així el dia que toqui posaré el meu SI dins de la caixeta democràtica, i ho faré quant ara ja fa temps que no moc un dit per seguir construint un món socialment tan injust com el nostre...però segueixo entenent que empreses o monstres com La Caixa seguirant torturant-nos continuament i amb aquesta tortura seguirant contruint la seva fantàstica obra social, que surt de les nostres butxaques i de les petites "estafes legals" que continuament fan...
Tot i així entenc que tot seguirà igual, però almenys de tot el que ens xuclin ens deixaran una mica més d'aire...és trist però fins aquí arriba el meu sentiment de nació, i no ho faig expressament, de moment no tinc cap més raó vital, o sigui del que he viscut , que em demostri que una nació, actualment, no és més que això: diners...
Passo per sobre els comentaris idiotes dels mandataris espanyols, no els vull donar bola perquè no s'ho mereixen, qui és feixista no deixa de ser-ho mai, per tant, no perdo un minut amb aquests gilis..