La mort del Tito

Porto dies escoltant mil vegades tot el que envolta la mort del Tito Vilanova, una mort que ha sigut pública, no puc dir res d'ell, no el coneixia, tot i que aparentment em semblava una persona neta i molt agradable...
Però ara he posat la tele, intentant recordar aquell dia que la meva estimada àvia va morir i vaig haver d'anar per primera vegada i última a una cerimonia religiosa per algú tan proper ( he hagut d'anar per altres persones evidentment) , cumplint així els desitjos d'ella, on la religió, tot i jo no ser creient, n'estic convençut que li va donar forces en els seus últims dolorosos moments a la vida, dolors causats per un càncer d'òssos molt agressiu...
Recordo que jo, tot just acabat d'aconseguir la teòrica majoria d'edat, em mirava al capellà i no entenia res del que deia, ni tan sols pensava que parlava de la meva estimadíssima Assumpció, semblava que em parlava d'un conte que no anava amb mi, no em parlava dels seus petons, ni de la seva olor, tan sols recordava que estaria recompensada amb no se quin premi, crec que aquell dia vaig perdre la poca fé que tenia catolicament parlant, tot i que la meva part mística mai ha desaparescut del tot...per mi ningú l'havia de recompensar de res, era bona i punt...no vaig entendre cap paraula...
Era com un protocol que no anava amb l'amor o el dolor del moment que jo sentia, però em consolava pensar que ella volia allò, per tant vaig no escoltar res i tan sols pensava en ella i la seva preciosa bata blava impregnada d'una olor que mai podré oblidar, i que viu en el meu cor i en les meves fosses nassals per sempre...
Allà vaig entendre que el dolor passa i després torna a nèixer dins teu per sempre més, algú que se'n va de a terra i retorna per estar dins d'un mateix infinitament...
Tenir-la a casa mentres anava venint gent a veure-la em va fer mil sensacions noves, mai viscudes, em vaig quedar allà hores, mirant-la, estimant-la com sempre, no entenia com no podria veure-la mai més, no m'entrava al cap, la persona que més petons he fet a la meva vida, la bondat en forma de dolçor...
Després van morir el meu avi i el meu pare, en la més absoluta intimitat, sense dir res a ningú tot i que ens va costar algún disgust ja que sobretot el meu avi era una persona força coneguda, però també vam respectar el que volien, volien silenci i el van tenir...
Avui he posat la tele just quant han començat els discursos d'acomiadament, primer el president del Barça que ha sigut correcte, després l'amic Roure que ha omplert d'anecdòtes que van compartir plegats ens anem acostant i després han parlat els fills, ha parlat el cor dels dos que l'estimaven desde la més gran profunditat de l'amor, cada paraula d'ells ha fet que la persona que ha marxat ja estigui tornant, ells potser ni ho poden intuir ara mateix, deuen estar en aquell estat nuvolístic que tothom està quant passes coses com aquestes, com emboirat, com qui camina però no sap ben bé a on es dirigeix...t'arriben les paraules, les abraçades, però tot queda en un estat extrany i de fet, quant passen els anys encara et costa situar els fets que ocorren aquells dies, jo recordo la trucada del meu millor amic però no sé col.locar-la en el temps, tot és extrany i estàs en un estat que no sé definir, que no té definició...sempre i quant arribi d'una malaltia més o menys llarga, on encara que t'agafes a l'esperança,  mai deixes de pensar que alguna cosa no acaba de rutllar...molt diferent és en un impacte sobtat, en aquesta circunstància suposo que res es paeïx igual...però igual que veus que l'èsser estimat descansa per fi, tot i que el volies allà al teu costat en vida , tu també comences a despertar de tot plegat...i comença l'autèntica resurecció de l'antiga vida ....mentres l'acte religiós te l'envia al cel, tú ja te'l vas col.locant al cor per sempre més...
Les paraules dels fills li han arribat segur, arriben sempre, no cal creure en res per pensar en això, no està mort, tan sols ha marxat de la terra, ja viu dins d'ells...les paraules del fill han sigut tan sentides que he pensat que ell ja està viu altre vegada, suposo que amb el temps els fills notaran el mateix sentiment que jo sempre he sentit amb la gent que ha marxat i que tan segueixo estimant i recordant i sentint al meu costat i al meu interior...
Parlo del Tito, perquè tothom n'ha parlat, un personatge públic, en un club de futbol que tanta massa social té al darrera, però parlo de tothom, de la gent que marxa i deixa amor aquí, perquè en una entrevista ell va dir que no volia marxar perquè els seus fills encara el necessitaven...no tinc cap dubte que sempre que el necessitin el tindran, encara que jo fos més gran encara necessito al meu pare i sempre el tinc i curiosament em dona consells, els seus, ni tan sols la meva imaginació els pot filtrar...aquesta és la meva creença i la meva religió...no en tinc cap més: la persona, l'individu, l'èsser humà, per ell sol pot deixar un llegat que mai marxa...