La Font del Pi

En el conte cotinuava rellegint les paraules, estirat sota el gran pi, esperava que un dia tornés per acompanyar-lo per saber on acabava tots aquells mots màgics...l'acompanyava el so de la font...
El silenci l'acompanyava, el silenci del vent, de la pluja, aquell silenci tan viu que els dos havien compartit...mirava els núvols, mirava al cel, escoltava el mar, resseguia cada una de les seves arrugues, aquelles que un dia la seva acompanyant li havia fet creure que eren precioses  i que en cada una d'elles es dibuixava una història, un somriure o un plor...
" Tornar a casa..."- li va dir un dia
I ell va tornar i allà es va quedar per sempre... tenia clar que ell perdia més quedant-se allà  que ella marxant, ni tan sols aquelles paraules de " jo em quedo aquí ric quant tu te'n vas ben pobre" li servien de consol...però no podia marxar, no en sabia, li havia costat tant trobar aquell indret que ja no sabia marxar...era casa seva, no en va dubtar mai més...
De sobte una melodia sonava del cel, i un núvol de colors li va encendre com tantes altres vegades l'imaginació, no li calia res per recordar, tot ho tenia impregnat en l'essència, però els detalls que apareixien pel seu voltant li feien reviure encara amb més claretat tot el viscut...
Ja ni tan sols veia l'ombra, feia molt que havia marxat per no tornar mai més, encara l'escoltava marxant i renegant del conte, i parlant de gent de fora del mateix...per sort ell s'havia quedat sol allà, ja no hi havia ningú, en un tresor descobert per ells hi va començar a entrar massa gent, tot i que ell, amb l'escut equivocat i l'espasa de la por els volia fer fora, però no havia nascut per lluitar, no en sabia...però ells van marxar sols, quant encara ell llençava l'espasa amenaçadora mirant cap al cel, ja no hi havia ningú, estava fent el ridícul...
I aleshores va retornar i tan sols trobava el silenci majestuós dels sons de la naturalesa...van marxar si, però va marxar tothom, estava sol, de fet sabia que aquell conte era pels dos o per un només, i com que ell se l'havia cregut fins l'eternitat, allà s'hi va quedar...
La condemna estava llençada, se'l podia veure plorar, o somriure, o potser fins i tot esperar que un dia la lluna li dongués algún misatge d'ella, o que el sol li recordés que la partida de l'altre era tan sols part de la funció externa del conte...
Volia i desitjava creure que tot allò que veia era real, que res havia sigut inventat, que res era un parentessís, si no que totes les altres coses eren el parentessis i en aquella petita o gran porció de temps s'havien retrobat amb la realitat que els dos volien...
Ni tan sols va rebre mai més ni una visita per part d'ella, ella renegava d'aquells paisatges i ell els adorava, no podia ni recordar els temps de lluita, i si els de la tendresa i de la comprensió muda, de comprensió d'actes, de fets, de moments que mai més podria entendre, de sincronització essencial...
Quant ell plorava, ella plorava i quant ella sentia ell sentia, tan sols es perdien per les coses externes al conte i ttot i així, amb tot un munt de gent es va allunyar i mai més la va veure...
Així doncs va esperar la mort, la mort en la vida, no en el conte, sabia que el conte era etern i que per més que l'altre s'hi negués hi hauria un dia que hi tornaria, potser d'aqui a dues vides o ves a saber si cinc...
Un dia li va tocar morir, per fi s'acabava la condemna, la més dolça que qualsevol protagonista d'un conte pot tenir, ja tan sols li quedaven tres vides per retrobar-se, o quatre o ves a saber si una...
Igual que quant es van trobar i van començar a escriure el conte ja sabien que no era la primera vegada que es veien allà, ara hauria de ser igual, no podia ser l'última, cap dels dos sabien com havia anat en les vides anteriors, potser el final encara havia sigut més dur,i tot i aixì es van retrobar en aquesta, així doncs encara quedaven moltes vides per acabar d'escriure el conte...no hi havia pressa, en les eternitats no val còrrer, perquè mai ho atrapes...
Ell va tancar els ulls i el seu cos es va començar a enlairar...de lluny tothom podria haver observat com l'essència restava allà, sota el gran pi que i al costat de la font que mai va deixar de donar vida a aquell lloc, la font del pi no era res més que un paisatge etern, i per això tan sols els cossos desapareixien...
De mentres, aquí, escoltant al Cohen, un regal de la seva companya del camí que ell s'havia fet seu, els ulls brillaven d'emoció i agraïen profundament que ell sigués el protagonista d'aquell conte que mai acabarà...igual que ella es va emportar coses d'ell, com el seu admirat, estimat i eternitzat Mario...
En la vida real es van tornar a acostar fa poc, però res a fer, en aquesta vida no es podrien entendre mai, es va despedir d'ell com sempre en el silenci, sense dir-li res, tan sols li va dir adeu parlant d'altre gent, com si allò no anés amb ella, i de fet, en aquesta terra, el conte no va amb cap dels dos, tan sols quant hi son el poden estimar i entendre..
I va tornar a ressucitar en aquesta vida, i aquí està, esperant una altre vida literaria on seguir bevent de la Font del Pi...la seva llar...