La vida és rodona...com la terra

Plorar és treure els ulls pel cor...m'ho repetit mil vegades al llarg de la meva vida...

Avui és un d'aquells dies que tinc el privilegi de tenir llibertat...ja sabem que hem muntat la vida així: aconseguir tenir dies de llibertat...avui en dia, tal com estan les coses, encara un s'ha de sentir més privilegiat quant és esclau de tot i aconsegueix tirar endavant, ja sabem que tot està fatal i això sembla que inclou no queixar-te gaire ja que jo si sóc un privilegiat...tinc feina!!...o sigui que ssshhhhh!!!
Amb tanta llibertat per davant m'he plantejat que podria fer, primer he pensat que podria seguir fent imbecilitats que toquen: papers, gestions, petits detalls que la meva manca de llibertat no em permet fer...
He intentat anar ràpid, però costa anar ràpid quant tu no guies les teves passes...però ho he aconseguit, he arribat a la meva llibertat...
El primer que he fet és posar betzina al cotxe, coi de llibertat!! es fa pregar!!
Però tota la meva imbecilitat ha marxat quant el cor ha començat a mirar i això ha succeït a la residència, com tantes vegades ultimament...
Primer he donat d'esmorzar a la meva mare, just abans de començar a fer l'imbècil, però ja que avui podia no em volia perdre un dels moments més emotius que em queden amb la meva mare, interactuar tan clarament tan sols s'aconsegueix en els àpats...
Quant he tornat de fer l'imbècil, l'estaven dutxant...tres encantadores cuidadores, no tinc cap altre adjectiu més adient i cert, l'han transportat a sota l'aigua...
Jo esperava a fora, just davant de tot d'avis que intentaven excercitar la memòria amb jocs infantils, jocs que els nostres infants utilitzen per crèixer i els nostres ancians per continuar conscientment en aquest món...
La noia, l'encantadora noia, que és fa càrrec d'això els tracta amb un carinyo que ara ja ni tan sols em sorpren, aplaudint-los cada vegada que l'encertaven a buscar una parella entre mil parelles o col.locaven en la posició adient la petita peça de fusta en el gegant puzzle que tenien davant, i dic gegant perquè era dels grans, no dels llargs de construir, era d'aquells que fem servir en els primers anys de la nostra vida...
Mirant l'escena, m'emocionava, pensava que la vida te forma de volta en molts casos, és igual de rodona que la terra i que sembla que molts tornin dels seus orígens, però tornin per un altre camí...
Aquestes alçades ja no sé si és tendre, si és bonic, si és injust o és cruel, el que si que tinc clar és que en molts casos és així i no és una elecció , és simplement una obligació...això sempre em fa mirar el present des d'una altra prespectiva, pensant que en molts casos el temps que perdem ara mai més el podrem recuperar...
No m'agrada haver de recorrer a les meves visions diaries per aprofitar més la meva vida, de fet no m'agrada comparar la vida de dos èssers humans, però és cert que el cartells que pengen de moltes estanteries de la residència que posen coses com " no posar bolquers windor", o " canviar postura a les 12" poden ser un titol d'un episodi de la nostra vida i dona molt marge per pensar en moltíssimes coses, com per exemple, en les imbecilitats que arribem a fer perquè toquen...
El cor m'ha plorat d'emoció, segur que jo dibuixava un somriure de tendresa, perquè hauria fet un petó a cada avi que jugava a jocs d'infants des dels seus últims moviments d'intent de lucidesa...
He tornat amb la meva mare, ja dutxada i col.locada altre vegada a la seva visió diaria, aquell petit racó que ara es tota la seva vida...
Ha vingut la filla d'una àvia que està just a l'habitació del davant, m'ha dit que sempre saluda a ma mare, i que ella li respon amb un gest d'aprovació...després m'ha dit que n'està convençuda de que la coneix, tot i que m'ha comentat que el seu home diu que no, que ja no és conscient, i que tan sols li sembla a ella...
Jo li he dit que si, que tan sols vingués un dia que hi va l'Aida allà, entendria com coneix i com li canvia l'expresió de la cara...no li he dit que quant tanco la porta em poso a ballar i a fer el burro i la meva mare es posa a riure, encara que sigui sempre des del silenci...
La vida li ha tret la veu però no la consciencia, no és una il.lusió meva, és la realitat dels metges i de la gent que la cuida..hem estat parlant una estona, després ha vingut l'infermera per ensenyar-me una llaga que quasi bé ja està cicatritzada...encara que el carinyo predomina en tots els gestos que tothom fa en aquell fantàstic edifici ple de gent vàlida per cuidar ( no n'hi ha tanta en el món que serveixi per cuidar), hi ha moments que la meva mare és tan sols un pes que la mouen amunt i avall, un pes molt petit perquè si ja era prima ara ja quasi no hi és, però aquesta sensació, en molts casos, es fa evident...
Per fi ens hem quedat sols, l'he mirat i he vist que tenia els ulls humits i una llàgrima li ha caigut d'un d'ells...plorar és treure el cor pels ulls...i més quant ja no tens el poder de parlar, aquesta expresió és fa evident del tot...perquè curiosament la meva mare també torna, i fins i tot en la seva tornada ha perdut la veu, però com els seus ulls indiquen, com els seus gestos parlen continuament, la consciència segueix ben viva, tan que m'he imaginat que deu ser dur tenir tanta gent parlant de tú al teu voltant i tú no poder-hi dir res...
I és que deu ser cruel que altres jutgin la teva consciència i tú siguis conscient de que no ho pots rebatre...de totes maneres després m'ha somrigut, i m'ha fet un petó, i suposo que en la calma de l'amor ha entés que tot aquell moviment de gent amunt i avall que la porten, que parlen d'ella, que suposen que vol música, o aigua espessida, i que han/ hem d'intuir molts dels seus pensaments, ho fem tot dins de la màxima bona fe... i com que és conscient, i després de treure el cor pels ulls, m'ha entregat aquell somriure que cada dia em regala quant me'n vaig i evidentment, quant arribo...
Jo no sé on quedaran tots aquests records quant tot això s'acabi, però si se, que estic passant uns moments que mai hauria entés si no m'hagués trobat en aquest cas concret...quina visió més diferent tinc de les residencies...tan sols puc dir que gràcies a tot l'equip de la residència Montsacopa...senzillament son un 10 de cor i un 10 de professionals...gràcies