El món on vivim

Com pots baixar a la terra quant has dormit en una estrella?...com pots entendre que el vaixell no existeix si tu has arribat a portar el timó?...
Estic lluitant perquè el nen no marxi, intento somiar despert com sempre havia fet, sense dubtar ni un moment que aquell era el meu camí, tot i que era el més invisible de tots...
I sóc pare, i pare d'una nena que està en el punt just de començar a deixar enrera l'infantesa... mentres ella lluita per ser gran jo m'encaparro a no perdre el nen...
I t'ataquen per tot arreu...no son persones, ni tan sols ànimes, ni molt menys essències, tan sols son afers invisibles que et fan creure que madurar és tan sols això: firmar un paper, fer una cua, aixecar la ma quant toca per demanar permís perquè t'estàs fent pipí...
I s'encaparren, aquests monstres invisibles, a fer-te entendre que això és el que toca, i que si fas el que toca, doncs ja estàs madurant...així de fàcil, amb la línea que has de seguir continuament esperant que després els mateixos monstres et recompensin amb regals dubtosos...
El blog va nèixer dins d'un Peter Pan sense sindrome de Peter Pan, i dins d'un pirata que no volia res més que descobrir nous tresors...el Peter no es creia Peter, simplement era una forma de rebuscar en el més intern les coses més senzilles, que son les més complicades d'aconseguir...sentir.. viure d'això, del que sents, allà on les recompenses son realment palpables...ulls, boca, nas, mans, que més necessitaria per ser feliç que existir??...
Però hem muntat un món on el menys important és existir...que no escoltem la naturalesa?...que ja no és prou miracle treure el cap en aquest món?...ah no!!...necessitem molt més per existir, l'important és com existim i no que hi siguem...no tothom té el mateix dret a existir que els altres, uns lluiten per existir una miqueta, altres lluiten perquè altres no existeixin, i jo em segueixo preguntant si no és existir i prou la raó de viure...
Perquè existir és tot, és sentir, és viure, és escoltar, és disfrutar i també és plorar...
I no entenc perquè tanta gent no té dret a viure, a escoltar, a disfrutar i a plorar...perquè mentres uns viuen els altres sobreviuen, i aquí poca cosa s'hi pot fer, hem muntat un món tan injust que treure el nas a la terra és com jugar a una cartilla del bingo, depen dels números que t'hagin tocat, o vius o sobrevius...
I a partir d'aquí res depen del teu intern...vull dir que si vius si que depen de tú, però si sobrevius, tan sols pots fer una cosa, demostrar amb les eines alienes al teu ser que ets útil i que pots passar a ser del grup d'èlit...
Hem inventat un món on existeix un primer món i un tercer món, i enmig un buit, un buit que van omplint de mica en mica els que cauen del primer món...
Suposo que li passa a molta gent...a mi em passa aquests dies, m'ho miro tot extranyat, com pensant "que és tot això?" que hi faig jo al mig de tot plegat seguint a vegades amb calma, a vegades amb la llengüa fora totes les instruccions al peu de la lletra?...ara estic inmers en una lluita per una millora salarial, que coi faig jo lluitant per una millora salarial?...i m'ho miro tot amb un somriure murri, com pensant que la lluita és meva, no d'ells, dels monstres que ens controlen tots els moviments...perquè la lluita és meva, això ho tinc claríssim, perquè el vaixell existeix, sempre existeix i tan sols depen de les ganes que un té de mirar-lo, de pujar-hi i d'agafar el timó per marxar uns dies, per fi, al país de "nunca jamás"...
A vegades les instruccions son molt avorrides, quasi sempre ho son, el que és pitjor és que les mateixes instruccions et fan creure que tú ho domines tot, et donen un pasaport per les vacances a un país desconegut, fins i tot del tercer món, i quant hi ets dius: "veus?, ho he aconseguit!!"...i aquest és el premi!!, i vinga, a ser obedients altre vegada per aconseguir més premis...però clar, nosaltres som del primer món, o del segon potser, però i els del tercer?...que fan?...com s'ho fan per ser obedients passant gana o misèria?...com li podria parlar a algú del tercer món del país de "nunca jamás", perquè la gana roba els somnis?...però els montres tambés els borren no?...
Sincerament, o estic madurant fatal o cada dia que em paro a mirar tot plegat no entenc res de res...de fet som tan madurs que si veiessim un "nen" de 40 anys jugant a tocar i parar o a matar diriem " que infantil!!"...aleshores poses les notícies a la tele i te n'adones que els madurs, oh si, els madurs!!, juguen a tocar i parar, "peste alta" i a matar, però ara si de veritat...doncs si, això deu ser madurar en el nostre oh món!...perdó, el món no en té cap culpa, és la societat que menteix, mai el món...