Les necessitats

Estem al segle XXI, fins ara no erem conscients de que moltes coses es poden acabar, era com si visquessim al primer món i aquest ens protegia de tot : societat de benestar i de consum, on cada dia hi ha menys benestar i consum...
Però la gent resta aturada, és sorprenent, el suposat benestar ens ha inmobilitzat de tal forma que colectivament ens costa sortir a queixar-nos, tot i que en petites o grans excepcions la gent si que forma una pinya, sigui quina sigui la raó de la queixa, és bó saber que podem moure les coses...
Casa rera casa, la gent em va indicant amb "indignació sorprenentment calmada" les injustíces a les quals estem sotmesos, frases com : " i encara hem de salvar-los!!", "son una colla de lladres!!", "fins que no marxin no hi ha res a fer" o "sempre rebem els mateixos!!" inunden el dia a dia de la gent. Si t'allunyes una mica veuràs que tot és segueix movent aparentment com sempre, amb fluidesa, sense saber ben bé si aquell home torna de treballar o de signar a l'oficina del treball, és curiós perquè en molts casos vesteixen igual els que no tenen feina als que si que en tenen, tenen els mateixos mòbils, els mateixos cotxes i fins i tot te'ls trobes el cap de setmana en un restaurant menjant, i és lògic, ens han educat per viure dins d'un benestar i per consumir, no podem pretendre que en dos dies la gent canviï els seus costums.
Fins i tot a les xarxes socials ens hem acostumat a mostrar la cara més positiva, mostrant continuament que no parem de fer coses i que tenim una vida genial i fantàstica.
També és cert que veus a més gent buscar menjar en els contanidors, i observes que els menjadors socials estan més plens o la cua a carites per recollir menjar és més llarga, però t'has d'acostar a la gent per entendre com han canviat les coses, de lluny sembla que tot es mantingui més o menys com estava.
Em pregunto que passarà si les coses segueixen iguals i els pensionistes se'n van a un altre món, moltíssimes families han reagrupat els ingressos i formen una sola entitat, o petita empresa domèstica, que realment és com funcionem a nivell social.
L'evidència és un simbol que ajuda a reunir forces, que les coses siguin clares i no difuses ajuda a mobilitzar a les persones, de mentres ens anem movent entre una mentida piadosa i una realitat sumergida darrera de l'aparent tranquilitat...
I de mentres tot segueix igual des del sector comercial, ens indiquen quina és la nova tecnología que hem d'adquirir, poca gent veus pel carrer amb un mòbil que no sigui tàctil i que no estigui permanentment endollat a totes les vies de comunicació possibles, entenc que hi han moltes possibilitats per aconseguir-los per preus raonables, promocions o simplement un regal, però tot té un manteniment, i segurament el que no entenem, és que una vegada el tens, si s'espatlla en voldràs un altre, i també és comprensible, així ens han educat i així ens comportem...
Només has d'observar els barris i carrers, tinc totalment comprovat que vas a un carreró on un veí ha posat una pèrgola i si passes al cap d'un any ja n'hi hauran uns quants més que la tinguin, aixñi funcionem, mimetisme comercial...
Però seguim igual, per tant entenc que tots tenim clar que tot anirà a millor, ja que als nostres infants els seguim indicant que aquesta serà la manera de funcionar, per tant ens hem de posar les piles si no volem que les generacions que pugen es fotin un mastegot de mil dimonis...
Potser si que estem canviant-lis l'educació, ja que cada dia tenim més clar que molts d'ells hauran d'emigrar a la recerca de possibilitats que aquí costarà trobar, però de totes maneres hauria estat bé que això fos una elecció i no un acte desesperat per trobar sortida professional...
M'intento imaginar anys enrera en una situació de crisis semblant a aquesta, m'imagino una familia que viu al camp i que treballa la terra per sobreviure, puc suposar que el diumenge no anàven a la platja, ni quedaven per fer una coca-cola, o sortien a sopar una nit de dissabte, ja se que son altres temps, però és evident que ens hem muntat una vida tan trista que tots necessitem desconectar continuament de la nostra pròpia vida, i això, si ho mirem fredament és força dur, esperar tot un any de suposades recompenses econòmiques per poder anar a algún indret per oblidar-nos de la merda d'any que hem passat.
Ho dic així perquè soni més fort, ja se que realment no es redueix a això, tots tenim coses precioses en el dia a dia, però si que és una de les frases més repetides " la necessitat de desconectar"...però desconectar de que?...del que ets?, del que ets la majòria de temps?, del que fas dia rera dia?...i compte!, que no tan sols necessita desconectar qui treballa, si no que tothom necessita fer-ho...
Entenc que abans també tenien aquesta necessitat, o no, no sóc capaç de poder-ho afirmar amb seguretat, també entenc que hi han molts països que fa anys que la gent necessita desconectar de les bombes que els cauen mentres estan menjant, o anar a un restaurant per desconectar de la gana que passen, però el que cada dia tinc més clar és que ens han educat desde la simple posició de que més feliç seràs com més puguis gastar, i clar, ara mateix ja no es pot gastar com abans.
Sempre he pensat que l'extern és relatiu i efímer en molts casos, que depen poc d'un mateix i que és molt perillós si te'l creus del tot, també he pensat sempre que el món no comença i s'acaba aquí on vivim, i que si hi han tants d'indrets on la gent pateix misèria, aquí ens podia arribar, no estavem protegits infinitament, tot i que hem posat una base de protecció bona i forta en temes de sanitat o ajudes socials, però com podem veure, la tendència és que es vagin debilitant, perquè per mi , el gran pecat que estem cometent, i que no crec que hi hagi molta sortida en això, és que tot, absolutament tot, està per sota dels diners, i posar les nostres vides enmig de tants de bitllets és molt perillòs, perquè ens acaben confonen amb monedes d'intercanvi.