Fallar

Hi han dies que son tristos, fins i tot encara que el resultat final m'hauria de complaure, però son dies d'aquells que te n'adones que res depen de tú i no saps si lluitar o deixar-te portar...a veure a on et porta el vent...
Intentes mirar les teves passes del present, sense mirar enrera, no val la pena, ja que no existeix, intentes pensar que moltes coses no depenen de tú, però tampoc et consola això, simplement  et converteixes en un espectador actiu del que t'està passant en un sol dia...res depen de tú però et toca actuar.
Finalment em resisteixo a pensar que no depen res de mi, ni que sigui per un dia, no vull acceptar-ho, sé que tinc coses a fer, però quant et venen tres o quatre coses de sobte, costen de digerir al primer instant...
Son emocionals, per tant entenc que finalment dependrant molt de mi, però avui em toca assimilar i pensar que és el millor per mi i sobretot pels altres...i en això si que he reflexionat molt...
Segurament tinc alguna virtut, suposo que si, i fins i tot potser més d'una...ahir un empresari em deia que no estava aprofitat, que jo valia més, i no és cert, perquè professionalment ja he tingut mil oportunitats i finalment he retornat on sóc, que si no fos pels meus dolors articulars, és una feina que em dona moltíssim...suposo que si penso que aquesta és la meva gran virtut és que no dec tenir un gran dia, però he pensat que sempre he tingut la sensació que fallo a la gent, no sé, he rebut moltíssimes bronques pels meus actes, això vol dir que dec haver errat força o decepcionat a força gent, i he escoltat mil vegades allò de que "l'Alex és així", aquella frase que em perdona perquè sóc així, per res més.
Vaig al metge perquè porto anys amb dolors, no puc anar a teràpies alternatives, son cares, i em diu la gran solució és deixar la feina, porto anys escoltant això, però és que potser tan sols serveixo per això, no ho sé, com li vaig dir a l'empresari  " a mi si em pagues 2000 euros al mes per no fer res, t'ho faré perfecte", sóc capaç de no fer res, però en canvi tinc una responsabilitat laboral fora del normal, no paro, encara que els genolls cada dia em deixin menys caminar o pujar una escala, jo no paro, mai paro de treballar i fent més hores de les que el contracte firmat indica....
Però el meu problema és que sempre tinc la sensació que fallo a la gent i no sé com treure aquest sentiment de dins, em sento en deute amb tothom, com si tothom hagués fet coses per mi i jo mai per ningú, és un sentiment que marxa però sempre torna, és un sentiment extrany, que els meus millors amics el deuen haver escoltat moltes vegades...
Sens dubte això em fa actuar amb por amb la gent nova que entra en la meva vida, com si posés un límit a tot, com si no vulgués decepcionar, com si esperés que arribi la decepció per part de l'altre i aleshores hagi d'escoltar el meu dolent comportament...
Fins i tot, me n'adono, que quant sóc un espectador actiu d'un fet, vull dir que he d'actuar però jo no sóc el protagonista del fet, sento que el que està passant és responsabilitat meva, i pateixo pels protagonistes autèntics de l'història...
Avui és d'aquells dies que no puc controlar les meves passes, dins de l'aparent disbauxa que pot oferir el meu personatge, que no la persona, sempre intento controlar-ho tot, absolutament tot, i sobretot la meva sensibilitat, que és aquella gran virtut que un ha de controlar, ja sabem que tota virtut, quant s'extrema massa, pot ser un gran defecte i se't pot girar en contra...
Jo no sóc patidor, sóc hiper patidor, tan que fins i tot en una tonteria com que tinc un amic menys al facebook, penso que he fet alguna cosa mal feta, ni tan sols m'entra al cervell la possibilitat de que s'hagi esborrat de la xarxa social...no vol dir que el busqui, a veure qui ha sigut o controli cada dia els amics virtuals que tinc, però hi penso i el més important és que m'afecta...
Quant tinc un dia aixi, extrany, incontrolat, el contrast se'm fa dolorós, quant escolto pel carrer que sóc un bon tiu o m'escriu algú dient que sóc una persona especial, em sento com una petita estafa humana, i és una sensació extranya que a vegades no sé ni com explicar...
Per sort, mica en mica, tots aquests pensament m'arriben molt menys que abans, segur que el meu dolor físic, que comença a ser etern, doncs m'afecta, surto amb un bon somriure però en general , al cap de tres o quatre hores, ja tot és dolor, segueixo amb el somriure davant de la gent, però paro d'amagat en els racons intentant apretar els punts del dolor, un dolor que és molt intens i que tan sols entenc com és d'empipador quant no el tinc, perquè aleshores és gloria tot el dia...
I desde que vaig pendre l'antibiòtic no paro de tenir mal als ossos, i em fot, i em fot molt, i si a sobre la vida em dona algunes coses que no hi comptava, i que he de pensar, doncs m'estanco una mica en el present...
Demà serà un altre dia, ja res em dura com abans, el meu estat d'ànim, en general, és molt bó i ja fa temps que em sento serè i tranquil, però un amic, un gran amic em va dir un dia que explicar les debilitats és un simbol de fortalesa, és com dir que aixì sóc jo també ... tot i que tots intentem vendre un producte i si pot ser un bon producte, està bé també posar les limitacions i els teus moments més dèbils sense por, també son part de nosaltres...
Per sort avui estic trist per motius reals, vull dir que no m'invento res, començant pel dolor físic i acabant per dos fets emocionals que em toquen de ple al cor...
Demà tot serà diferent, per sort tot sempre és diferent cada dia, potser seguirà el dolor, de fet estic tota l'estona suplicant a no se qui que demà em dongui un dia sense dolor, però segur que el color serà diferent...
Com sempre intento treure la part positiva de tot plegat, i aquesta és que feia molt que no tenia un dia així...tot i així , com sempre, hi ha gent que estimo i que no em trec del cap, i que ja no hi son, i avui aquesta perdua la sento més que mai...gent que per cert, els he fallat.
Haig de dir que la sensibilitat tampoc m'ha ajudat, llegir dues notíces m'ha fet mal i dolor, però quant tinc el dia així, fins i tot em sento culpable per sentir-me culpable i queixar-me després de revisar coses molt més greus que les meves...