Aprenentatge

Tothom es treballa les coses com vol o com pot.
Després d'un dia d'atabalament i de mirar-me massa el melíc, que malament que va mirar-lo gaire, he observat enfora...una de les diferencies de les meves baixades actuals a les de fa uns quants anys és que no duren gaire, i crec que la principal raó és que mai em sento màrtir de res, vull dir que moltes vegades esperem l'estàtua de màrtir, com si això ens disculpés de les coses que ens passen ( les dolentes, s'entén) i finalment la majòria de coses son responsabilitat nostra, almenys la manera de pendre'ns el que ens arriba.
Avui he escoltat com sempre a la natura, al seu silenci, això sempre em resulta positiu, curiós que la fressa al mig del bosc sona a silenci, m'agrada aquesta sensació...i després als humans: a la gent que crea, als creatius, els que formen d'ells mateixos una vida pròpia, amb mil influencies, segur que si, però agafant d'aquí i d'allà per formar el propi camí...
El Joan, una persona agradable, que ja fa temps va deixar la feina perquè pateix de Parkinson, tot i així cada dia va a la casa a cuidar-la, perquè la seva vida està al camp i en la guitarra, que la toca com els àngels, encara en dia d'avui la pot tocar...de fet em va regalar un cd preciós...
Hem conversat, és aquell tipus de gent que aprens cada dia que el veus, n'hi ha moltíssima, i segurament aprens d'ells perquè ells viuen en un continu aprenentatge...m'agrada el seu optimisme, la seva bondat i el gran sentit de l'humor.
I és aquí on noto la diferència, i sense ser ni superb ni pecar de res, perquè jo no sé en quin grup estaria, però just en aquest punt noto la diferència.
Hi ha gent que és passa molta part de la seva vida intentant trobar un camí, segurament la gran majòria ho fem, la forma d'aconseguir-ho és molt diferent en molts casos i pot ser igual de vàlida, però quant ets espectador de l'aprenentatge dels altres te n'adones que tú aprens molt més d'uns que dels altres, és evident que adaptem tots l'aprenentatge al que som. lògic...fa gràcia, és com si ens anessim ajudant uns als altres i segurament és així.
Hi ha gent que s'empapa de literatura, de lletres d'auto-ajuda, de best-sellers per aconseguir la serenor interna, son d'aprenentatge acadèmic, son meticulosos i segueixen al peu de la lletra les coses, com una petita religió, o gran religió, però sense cap mena d'imposició envers els altres, tot i que també m'ho he trobat en algún cas...
No puc dir que sigui vàlid o no, perquè no és l'opció que m'interessa, perquè es basa molt en idealitzar teories, en portar a la pràctica tan sols aquelles teories, i a vegades, pel que jo he observat, pot tancar una mica la ment i sobretot, pot provocar posar tot el pes de la teva vida a tan sols una idea o un ideal, i sempre penso que hi ha un perill, perquè dependre de tan sols una cosa sempre és perillós...
A mi m'agraden els que bifurquen les seves necessitats espirituals, aquells que aparentment sembla que tinguin milions d'ideals a dins seu, que han picotejat d'aqui i d'allà per construir un propi caminar, sense gaires normes, sense gaires formes, simplement han anat endavant i enderrera i s'han equivocat moltíssim...dubten molt, fins i tot del que mes creuen, no diuen frases lapidaries i ni tan sols contundents, encara que molts son absolutament rígids amb les injustícies i estafes...jo els escolto embobat, avui n'he trobat tres, en joan, que és un cor que parla, una persona excel.lent per les paraules i pels fets, i el que és millor, totes les coses bones que ha fet mai me las ha dit ell, i això encara l'honra més... després a un que em parlava del seu somni, de fet no me'n parlava tan sols, si no que me'l mostrava, un home que està construint un catamarà al mig de Castellfollit de la Roca, com que té una baixa laboral definitiva per malaltia i no té diners, el va construint ell, dins del patí de casa seva...encara recordo el dia que em va dir que m'ensenyaria el vaixell i jo que em creia que era de miniatura, i era gegant! tan com per anar-hi a viure quant estigui acabat... si la malaltia li permet ho farà, perquè li veig en els ulls, i perquè en el seu cas si que focalitza tota la seva vida a un petit gran somni, però depen d'ell i del temps que li regali el destí...he fet fotos mentres l'escoltava fascinat...ja va viure al mar molt de temps, i vol tornar-hi...
Passades unes quantes passes m'he trobat al "cubano", així l'anomeno jo, perquè està casat amb una cubana i parla un català encubanat, està enamorat de com viuen allà, crec que és més cubà que d'aquí, i és un personatge, d'aquells que t'explica el que viu amb una passió que sembla que siguin coses impresionants totes las que fa, és la forma de dir-ho, em ve de gust seguir-lo...
Son tres persones totalment diferents, les tres m'aporten coses, i bones, m'agrada trobar-los, tot i que tinc debilitat pel Joan, perquè és d'aquella gent que te'l menjaries a abraçades i perquè tenim un gran feeling, ja hem quedat unes quantes vegades i és fantàstic compartir amb ell...
Els aprenentatges son a tots els racons, i n'hi han tants que val la pena obrir les portes, empapar-te, filtrar-ho evidentment dins del teu intern i quedar-te bocinets de tants mestres...no son els més importants de la meva vida, està clar, però son bocinets que impregnen el meu ser d'ells..