Costa imaginar els nens i nenes que l'omplien...
Ara tot és silenci a l'escola de la Vall del Bac,tan sols hi viu un músic que per la matrícula de la seva furgoneta em puc imaginar que va marxar d'una gran ciutat a la recerca de la pau, i donc fe que l'ha trobat.
Aquell indret és simplement pau, fins i tot els ocells sembla que cantin amb prudència, és sens dubte el lloc on el silenci em sorpren més...i allà al mig del no res apareix una ex-escola. Intentes intuir on estan les cases que proporcionaven els alumnes i a molt estirar en veus quatre, dels pocs veíns que em trobo per la zona m'han explicat que n'hi han moltes més, quasi totes abandonades i quasi totes del mateix propietari que s'encaparra a no llogar-les, mentres s'estàn envellint de no fer-les servir...
Les cases son les antipodes de les coses que usem dia rera dia, el pas del temps i l'utilització de les coses fan que finalment s'hagin de tirar, en el cas del lloc on vivim, el sol fet de viure-hi, dona vida a les parets, és senzill, a ningú li agrada que li caigui el sostre al cap...
L'escola queda allà, al costat de l'hostal, de l'ex-hostal, perquè en aquella zona moltes coses son ex-coses. Si ja fa dos anys que hi vaig potser m'he creuat amb 10 cotxes durant tot aquest temps. L'escola està formada de dos edificis, no gaire grans però que tampoc fa molt, o potser fa moltíssim, el temps sempre és relatiu depen de si el mires individualment o globalment, i per arribar-hi has de creuar el riu, en una mena de passarel.la ja molt envellida que et fa arribar a la porta del patí que dona l'entrada definitiva al recinte...
Sempre em quedo allà i tanco els ulls, intentant imaginar com els infants podien tapar amb els seus jocs i els seus crits la fressa del riu...
Aqui dalt hi han moltes escoles que ja no funcionen però que van funcionar molt en el seu temps, un temps on a pagés hi vivia molta gent i en una casa potser hi vivien dues o tres families i era una època on tenir fills no era un pensament mai pràctic, si no que era així i prou.
Però de totes les escoles que he vist aquesta és la que més em sorpren, potser perquè les altres estan ben acompanyades de civilització, potser no molt abundant, potser tan sols veinats disseminats, però en aquest cas costa entendre d'on arribaven els estudiants...
Tot i així l'indret és mig màgic...quant m'endinso a l'epicentre de la Vall del Bac tot és especial, tot és verd, tot és lent, tot és diferent...
Les escoles tenen veins: la Torre, una casa que cuida un noi i a canvi, el propietari li ofereix gratuitament l'habitatge... la Coromina, una fantàstica casa de turisme rural on els masovers son francesos... el molí de la Coromina, just a sota de la residència, on la xemeneia treu fum quasi sempre i mai he vist ningú que sortís de ninguna porta... Can Guiu, una segona residència, o pel que m'han dit tercera o quarta, espectacular... i l'Hostal de la Vall, que intueixo que també és una segona residència poc aprofitada...després ja molt lluny queden les altres cases, i dic molt lluny perquè els nens hi anaven a peu i penso que si ara ho haguessin de fer farien les classes per watsap...o pel facebook.
Les escoles, l'edifici gran
Les escoles, l'edifici petit
El pont per accedir a les escoles
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada