diumenge, 30 de novembre del 2014

Cd

No puc saber si encara guardes la caixa, no en tinc ni idea, tampoc sé com et trobes, de fet no sé ni on estàs, i no dic fisicament que si que ho sé, ja m'entens de que parlo...
Sempre m'ha agradat mirar el passat amb un somriure, serà perquè el Peter Pan encara està viu dins de mi, però en alguna cosa em quedo anclat quant topo amb el passat...a vegades son els filtres que t'ajuden a mirar-ho tot col.locat en els colors, a vegades senzillament son les invencions emocionals que t'ajuden a mirar el rastre de la manera més bonica possible...
I en el present et vaig retrobar, dins d'una caixeta d'on sortia aquella música...ai la música!!...transporta el cor i la ment a llocs que tens incrustats però que moltes vegades no n'ets ni conscient de com estan incrustats...
És curiós que en molts casos, la suma del cor i la música no donen com a resultat el teu grup preferit, ni tan sols la teva cançó favorita, simplement et transporta a indrets viscuts sense recordar els teus autors preferits...
I vaig agafar el cd i el vaig introduir al meu antic equip de música...ni tan sols recordava quines cançons hi havien, però em venia de gust escoltar-les...de fet, ahir plovia molt, tant com avui, però avui tinc el dia organitzat i ahir vaig decidir organitzar la meva música i posar-hi una mica d'ordre...no et negaré que moltes vegades em preguntava on coi estava el cd, tampoc et negaré que en trobava a faltar uns quants, ahir van aparèixer tots...
I la primera que va sonar d'aquell cd va ser In your room de Depeche Mode, la cançó que em va transportar als sentits, segurament a la màxima passió que mai he conegut, a allò que principalment m'ha regalat la condemna més dolça que mai he conegut...com torno a la terra doncs?
Després han sonat unes quantes que no m'han col.locat a cap indret, és curiós perquè sonaven totes però algunes no van entrar en mi, segurament perquè els Guns N'Roses ja eren un grup que m'encantava abans de la teva aparició, i ja tenia els records ferms de les seves cançons...altres, com l'Ivan Ferreiro mai podrien entrar dins meu, per més que la realitat sigui preciosa, a vegades algunes veus et repelen, ja em sap greu per ell, però aquest és un dels casos evidents de que alguna cosa del meu gust particular també és important...
Però de sobte sona Pink Floyd, el Wish you were here en directe...també em desperto en un altre indret, però també aquesta cançó ja em lligava a altres indrets, principalment a una versió acústica que em va fer un amic un dia i per mi solet...i a mi, quant em mostren art i veig la passió en el rostre de l'artista, em posen en un lloc extrem de felicitat, o potser és que fins i tot deliro amb l'art dels altres...aquesta cançó també m'ha acompanyat quant he mirat el cel, o la naturalesa, em transporta sempre a llocs màgics...
I arriba la cançó, ja veus tú quina cançó em lliga a un record inborrable, havia de ser el Robbie Williams, un cantant que mai he tingut en cap cd, i una cançó que ni tan sols havia fet cas quant va ser un èxit mundial, " Angels"...tanco la llum, la poso ben forta, apreto el cor i començo a volar, ni un segon trigo a tenir-ho tot en present, hi han coses que mai moren, i et segueixo preguntant de quina manera puc tornar a la terra, si segurament allà va arribar el judici final, amb el veredicte de condemnat per sempre...surt un somriure, m'emociono, ploro, i em deixo anar totalment...quant acaba la música penso que alguna cosa no ha anat bé, perquè un record tapi tots els meus presents, clar que parlo de tan sols un tema, però mirar el passat mai és dolent, més si el passat està ple de coses precioses, però si que no és bo si aquest passat tapa el present, però no ho puc destapar, és massa fort, massa intens, massa extra-humà per poder amagar-ho...i el que és pitjor o millor, això mai se sap, és que em fa feliç tenir-ho i no em fa mal, tot i la consciència de que alguna cosa no he fet bé...
Obro la llum, obro els ulls, i per sort retorno en res al meu present,així doncs el que he dit abans també és relatiu...recordes? tot és relatiu... son com moments que no puc ni expresar, que vull gaudir, que recordo com si fossin ahir, però també és cert que potser alguna cosa he fet bé, perquè quant més lluny he marxat, me n'adono que el retorn és molt ràpid, vol dir que ho tinc a dins, però ja fa temps que em deixa caminar...em falta potser no comparar, però em costa molt això encara, perquè les sensacions estan massa vives...
I ja acaba el cd recuperat, i acaba amb la teva cançó...pensava que aquesta també despertaria mil coses, però no, segurament perquè era la teva, i finalment, el temps que tot ho cura tan sols recorda les sensacions d'un mateix i va oblidant qui va produir aquelles sensacions, deu ser això...
Tot i així l'escolto, fent un altre petit homenatge en silenci a la teva persona, per un instant recordo tot el que em vas dir, i encara que sigui així, mut, t'agraeixo les teves paraules, i t'agraeixo totes les paraules, fins i tot les últimes, segurament on jo vaig conèixer aquella part de mi que desconeixia... però al final, només al final, o sigui quant el temps passa, un veu que tot serveix, fins i tot deu ser bo per tothom que un dia et puguis col.locar a l'extrem del que ets, per conèixer les teves fronteres i les teves limitacions...almenys si serveix per dir " mai més arribaré fins aquí" ja és una aprenentatge brutal...per tant, altre vegada, per enèssima vegada, gràcies principesa...

diumenge, 23 de novembre del 2014

Abraçada

No saps quant de temps feia que esperava la teva abraçada, pensa fins i tot que quant me la vas regalar ni jo mateix sabia quant de temps feia que esperava la teva abraçada...
A la teva pregunta " com és que no t'enfades mai amb ningú ni parles malament de ningú?", crec que et vaig respondre amb la màxima sinceritat.
Les persones construim móns, recorreguts llargs, petits, curts, extranys, diferents o normals, però no deixen de ser recorreguts...en aquest petit o llarg espai en el temps sempre deixem alguna cosa, poden ser més bones o dolentes, però la clau és saber si hi ha una màquina que pugui posar xifres a la bona fe del cor, i evidentment no n'hi ha...
No sempre he sigut així- et vaig dir- de fet vaig apendre que marxar dels recorreguts viscuts amb ràbia em provocava confondre el meu present, i justament aquesta màquina invisible que no existeix però que tots tenim dins nostre, és la que m'ha ajudat a entendre que potser un dijous m'han fet el mal més gran que he escoltat mai, i un divendres puc parlar tranquilament amb la persona que m'ha provocat aquest mal...
I perquè?- em podries preguntar...
Tots els recorreguts tenen els seus moments meravellosos, però crec que quasi tots tenen algún instant dolorós...aquesta màquina que no existeix visible, però que portem com un marcapassos en el nostre cor, ens pot guiar i ajudar a entendre els actes de tothom...no vol dir no enfadar-nos, no vol dir no plorar, no vol dir justificar-ho tot, simplement vol dir això, que a l'endemà ja pots estar en un estat normal altre vegada...
Jo ho vaig apendre ja fa uns anys, segurament quant el dolor més gran es va apoderar de tot el meu present, generalment son els dolors més complicats d'entendre i explicar, acostumen a sortir de coses que no s'entenen, que t'arriben i acabes pensat allò de " i perquè a mi?"...
Aleshores mires al teu voltant i no tinguis cap dubte que tots hem/han tingut en un moment de la seva vida la necessitat de preguntar-se " i perquè a mi?"...
Just ahir ho vaig veure més clar que mai, just dos dies després de rebre un dels mals més potents que mai m'havien fet, ahir ja ho havia perdonat...la resposta és la teva abraçada...perquè em podria quedar amb mil coses, però vaig decidir quedar-me en això, en la teva abraçada sincera...
Perquè al final el poder de l'amor, de l'estimació, es menja l'incomprensió, i devora una part que no podem permetre que s'incrusti dins nostre per sobre de la majòria de coses que vivim, que son meravelloses...recorda que també et vaig dir que això només ho podem tenir uns privilegiats, aquells que ens preocupem perquè no ens arriba la senyal d'internet  o perquè volem tenir l´últim model de l iphone, perquè realment som conscients de que això és un privilegi?...i fixa't bé que et parlo de dos casos diferents, un iphone és més car que una senyal d'internet, però tan és el que ens preocupi, el més important és que obrim l'aixeta i surt aigua, que no tenim bombes que cauen a cinc metres de casa nostra, i que potser a dos cantonades de casa tenim una familia que no té ni per menjar mentres nosaltres supliquem a les senyals que ens enviïn internet...així doncs, mai puc oblidar que sóc un privilegiat i que la única cosa que realment seria insuperable és una mort o una malaltia...perquè a vegades, els recorreguts acaben injustament, i si no, observo a la meva mare i entenc el que estic dient...
Suposo que em miraves extranyat quant jo t'estava parlant de que la gent és meravellosa, o quant parlant del passat , ho recordava tot positivament o fins i tot vas entendre perquè m'he culpat abans a mi que als altres, i si ho faig és perquè no vull que ni una escena meva et perjudiqui a una escena teva... per deixar de creure sempre hi ha temps, però finalment això, també és una elecció personal i no imposada...segurament és un dels fets que més agraeïxo al meu pare i a molta part de la meva familia, permetre que jo escollís el camí de les meves creences...
No és perdonar, no cal perdonar, ni tan sols quant m'han demanat perdó ultimament em dona la sensació que he de perdonar res, tots els actes surten després d'un altre acte, per això et parlo de l'aparell de mesura de la bona fe, i per això, si miro enrera, només podria pensar en un acte de mala fe en tot el meu pas per la vida , i pensa que era un acte laboral, per tant, em permet dormir tranquilament...fins i tot, potser aquell acte. tenia justificació...
Clar, tot te un límit, Hitler també deuria tenir justificacions, diuen que potser la relació amb el seu pare, o amb la seva mare, ves a saber, però que es sàpiga, ni el seu pare ni la seva mare van matar sense cap mena de raó...finalment no tot és justificable clar...però mira, a mi, una noia em tancar a casa seva tres hores, crec que mai m'havien despreciat tant com aquell dia, crec que mai vaig tenir tanta por o diria que terror que aquell instant, crec que mai vaig patir tant per la meva vida com aquell moment...recordo que em van dir que si em trucava que no contestés, de fet estava enmig d'un acte de delinqüència, un acte ple d'agressivitat, i m'ho van dir, "no contestis si et truca!"...i em va trucar, no havia passat ni una hora que em va trucar, i jo vaig pensar que em trucava per demanar-me perdó, perquè mai podré entendre tanta ràbia dins d'algú...evidentment no em trucava per penediment...però jo segueixo creient en la gent, i quant hi penso ni tan sols ho interpreto com una cosa que m'hagi marcat tant com per no confiar mai més...potser ara, en aquest instant, que necessito trobar coses de mi que em facin sentir bé, només en puc trobar una, i és justament aquesta, haver aprés a no enfadar-me, ja sé que té coses dolentes, ja sé que potser hi han moments que ho has de fer, però hi han moltes maneres de fer-ho, i creu-me que ja les he provat totes, he fet servir un crit, o un acte cínic, o una mostra d'indiferència, però la que més em permet seguir endavant, és la de no enfadar-me, mirar-me a mi, entendre que potser dibuixat d'una altra manera però jo també ho he fet, i saber que tot recorregut, per mala sort, no comença de zero, hem d'intentar que s'apropi el màxim possible a començar de nou, però per mala sort, poques vegades comença de zero... potser només quant ets infant i podriem dir que per les herències rebudes tampoc és un començament desde l'inici...la clau és que quant et passi vegis on has errat, i si ets tú que reps les conseqüencies dels altres recorreguts, treballar perquè allò no influeixi molt en els següets caminars que es vagin creant en la teva vida...no és fàcil, però almenys ho podem intentar...
Però recorda que les claus me les vas donar tú, quant ahir ens vam posar a parlar del nostre recorregut ens vam adonar de tot el que hem viscut, no d'una cosa o dues, si no de tot, i evidentment en els llargs recorreguts sempre hi haurien d'haver coses més boniques que lletges, i si no és així, malament, perquè clar, no tots els recorreguts son sans, per mala sort alguns ja comencen malaments...per això et deia allò del privilegi, també per mala sort alguns tenim el privilegi de viure i altres només tenen la possibilitat de sobreviure, potser és hora de no despreciar el que tenim, que és molt, i ja saps que no m'agrada justificar la meva vida pesant en les desgràcies dels altres, però moltes vegades penso, quant em queixo d'alguna cosa, que pensarien els que sobreviuen si escoltessin les meves queixes?, mentres potser estant fent quilòmetres per anar a buscar una mica d'aigua i jo sense adonar-me que és un miracle per molta gent que obri l'aixat i surti aigua!! i que l'aigua, a sobre, sigui potable!!...sé que això no permet deixar de patir, tots tenim la nostra vida i els nostres problemes, però m'ajuda a entendre que no puc oblidar-me del que tinc, i el que tinc, el meu inici és molt més privilegiat que molts altres inicis...
I ahir miravem el nostre, i ens vam emocionar, i vam fins i tot riure i quasi plorar, de moments, d'instants que estan omplint el recorregut de colors, i que de sobte apareixi el gris no vol dir que tot va ser gris, de fet només cal pensar i recordarem que quasi res va ser gris, i que un instant gris no pot tapar tots els colors...recordem també el valor de gris, perquè també el té, perquè sense el gris, la teva abraçada d'ahir no hauria sigut un arc de Sant Martí gegant...
Ja anirem solucionat les coses, això no és greu, el més important és que mai ens deixem d'abraçar, perquè recordar l'amor, l'estimació, el respecte i la comprensió amb actes tant evidents com unes paraules o una abraçada, ajuda a no confondre-ho tot...
Ahir també vaig compartir una bona estona amb una persona que té unes idees totalment a les antípodes de les meves, però saps que?, crec que és una bona persona, segur que em cau bé, i el petit recorregut que hem fet m'ha mostrat moltes mes coses que unes idees, clar que sempre podem escollir, i clar que podem pensar que aquella persona no la volem en la nostra vida, som lliures i escollir o no escollir donar valor a tot el que tenim i el que no tenim, però tan si esculls que es quedi o que marxi, recorda la màquina invisible que portem al cor, això et permetrà dir hola o adéu de la manera més suau possible...plorar, enfadar-nos, disgustar-nos, fer mal, que ens en facin, compendre, no entendre, parlar, abraçar-nos, fins i tot odiar és sinónim de respirar, i potser la clau és pensar que de les coses que he dit, i de mil coses més, hem de relativitzar les dolentes, fer-les momentànies, i allargar les bones, tampoc vol dir no ser contundent amb les teves creences, però si entendre que altres tenen creences diferents...però recorda sempre, que si una bomba ens cau sobre nostre o hem de còrrer perquè ens estan amenaçant, les creences no es poden pensar amb tranquilitat, ni tenim temps de pair-les, i és una sort que tenim, poder pair...perquè tots sabem que quant mengem molt ràpid la digestió és molt més complicada, a vegades per mala sort hem de menjar molt ràpid, però la sort que tenim nosaltres i altres no tenen, que si no ho hem digerit avui, potser demà ho podrem fer, hi ha gent que no ho pot fer...i no parlo de menjar clar...
Així doncs, gràcies, perquè ahir em vas fer el regal més gran del món...la teva sinceritat i el teu amor. no saps com el necessitava...

dimecres, 19 de novembre del 2014

Podemos

Em dóna la sensació que ara toca carregar-nos Podemos, no sé perquè però em sorprén moltíssim que per alguns àmbits també carreguin contra ells, molt abans de que hagin fet res realment... de moment parlen com nosaltres o com la majoria de gent del carrer, que ja és molt, que no vol dir que després gestionin les coses bé o malament, això ja es veurà, però almenys una mica d'aire nou i fresc era necessari i vital...
Els grans partits ja el veuen com un enemic i ja comencen la anti-campanya, allò que tan bé fan, criticar sense aportar res de res,  els grans poders "amagats" ja trobaran maneres de treure del mig aquests nous torra-collons, però és que fins i tot, gent d'aqui, de Catalunya, encegats per la seva única ambició, o sigui, fent de "faches", també els estan criticant..." anem en compte que son espanyols i pensen igual que els altres!!"...de moment però, diré que a Catalunya mana CIU, o sigui el PP català i a Espanya mana el PP, o sigui estem empatats...molts pensaran que no tenen res a veure uns amb els altres, doncs jo crec que si, menys en un tema, en quasi tots els altres podrien anar agafadets de la ma, uns ho diuen descaradament, i els altres ho amaguen i te l'enguinyen per darrera, però el resultat és el mateix...
Com a esquerres més "radicals" aquí tenim a les Cups, però no tenen poder de moment, a Espanya diuen que Podemos fins i tot podrien guanyar, això vol dir que no tot Espanya és PP, ni tan rància com ens la fan veure, cosa que tots sabiem que és així però és bó recordar-ho...
Potser Podemos no farà un discurs a favor de l'ndependència, no ho nego, però diuen moltes més coses a part d'això, que de fet ja ho veuriem com actuarien, encara bo ho sabem ni en aquest tema... igual que les Cups, que jo, encara que no em considero nacionalista de cap cantó, els escolto i m'agrada el que diuen, perquè crec que res acaba en un sol problema, perquè crec que van al fons de la qüestió i perquè crec que ara ja no es pot dir allò de que son "perroflautas", perquè em sembla que la gent prefereix un "perroflauta" que un estafador, i poso entre cometes perroflautas perquè tampoc sé que vol dir exactament, estafador en canvi,va sense cometes claríssimament... tot i que molts pensin que no estan en condicions per saber portar un pais endavant, no ho sé, el que jo si que tinc clar, és que els d'ara tampoc en saben gaire, per tant, si ara no hi han canvis ja no sé quant n'hi hauran...
Jo vaig votar Si Si, però no aguanto l'immobilisme, però no aguanto el del PP ni el dels altres, és fàcil dir segons quines coses, i repetir-se fins la sacietat. Podemos son el que son, i encara no sabem que podrien ser, potser ho veurem, però el que si que tinc clar és que en tots els sentits és una bona lliçó per tots els que fins ara feien i desfeien tranquilament, tan de bó siguin més que un toc d'atenció, tan de bó canviin coses, tan de bo la gent en surti guanyant, i quant dic gent, parlo dels que som pringats i els que no, no seré jo que faré una guerra contra les empreses, perquè son importants i donen feina, per tant mai he cregut que les batalles típiques serveixin, el que si que ha de canviar és la justícia, que sigui un país just, i que les coses que es fan malament les paguin tots, i no només els de sempre, crec que amb això ja fariem un país nou...
Però no entenc aquesta tendència que estic observant... o sigui, entenc que el PP i el PSOE vagin a per ells, però que aquí comencin a dir que son igual que tots ho trobo flipant, o alguna gent està cega o és que realment només tenen un problema, potser molt gros, però n'hi ha més d'un de problema, un problema que no és patrimoni d'Espanya, si no de tot el món, per tant si és vol fer un nou país, no comencem a actuar com aquesta part rància que critiquem tan i tan...perquè el que diuen ells, justament és començar a fabricar un nou país, crec doncs que no estan tan lluny del que escolto per aquí...
Jo els votaré, perquè m'agrada el que diuen, perquè els sento propers i perquè francament jo si vull un país nou, i diferent, i sobretot, intentar-ho, almenys intentar-ho, perquè sigui com sigui, és evident que així no anem enlloc, per tant val la pena no carregar-nos una nova opció, a no ser que vulguem fer com el PP contra el procés català... per criticar a algú no es pot actuar igual que ells, crec que és un principi bàsic de la lògica...


dijous, 13 de novembre del 2014

La cova

Ahir parlavem de les emocions, de les diferents fases que ens venen marcades, allò de que un només pot ser adolescent a l'edat de l'adolescència, que un ha de ser madur a l'edat de la maduresa, aquelles bestieses ( o no ) que ens inculquen desde ben petitons...
Va dir l'altre dia un noi de Madrid parlant del 9N : " los ciudadanos somos adolescentes y los políticos nos tratan como niños"...era una veu més que desde Madrid entenien que les coses s'han de fer d'una altra manera, que també n'hi han, però vaja, no volia parlar del tema, simplement la frase em va fer pensar...
Sempre he pensat que la madurés és de moments, com quasi tot en aquesta vida, tothom pot madurar el que viu, mai el que no viu, per això a vegades tenim la sensació que davant d'una nova situació ens tornem com nens que intenten entendre les coses per primera vegada...tot i que la suposada madurés ens invaeix, com diu la dita : tornem a ensopegar en el mateix lloc, i moltes vegades em pregunto que potser la madurés pròpia, la de cadascú de nosaltres, es barreja masses vegades amb la madurés global, aquella que s'interpreta com a madurés "per tothom"...
A mi sempre em queda la "cova"... suposo que tots tenim una "cova", aquell indret que no ha de ser ni fosc ni hum, t que et sents protegit tot i que potser hi estàs ben solet a vegades. i perfectament acompanyat en altres...en aquella "cova" reflexionem, pensem, prenem decisions i en general després treiem altre vegada el cap i intentem averigüar si hem aprés alguna cosa del que hem viscut...
La responsabilitat laboral ja està escrita, fins i tot la responsabilitat de quasi tot el que fem, la única que no està enlloc, que no porta instruccions, és la nostra, els nostres actes, les nostres decisions i les nostres coherències i incoherències, i com que no tenim una guia, algunes vegades, ens entretenim per escriure-les sobre la marxa, mentres vivim i experimentem...
El problema és que no estem sols...bé, no és un problema clar, de fet és una sort, però evidentment dins de les coherències res s'interposa en els judicis externs, però de sobte ets incoherent, o fas coses que ni tan sols saps perquè ho fas, de fet potser després busques les respostes i les trobes, o potser no en trobes ni una, però és quant entens que els sentiments mai deixen de ser inmadurs , tot i que poden madurar molt rapidament, però la màgia dels sentiments és que tots tenen vida pròpia, neixen, viuen una vida i alguns moren i altres perduren, i tot i que perdurin, van canviant de forma i color continuament...i finalment, sigui pel motiu que sigui, s'acaben...almenys fisicament en aquesta terra...
La "cova" et permet descansar de tots aquests terratrèmols emocionals...
Et permet fins i tot perdonar-te si encara no has trobat una resposta, ens refugiem finalment en la bona fe, perquè només un mateix sap la seva bona fe... tot i que tú et perdonis entens, i no per la madurés, si no per la lògica, que res excusa els teus actes, perquè de fet un es pot passar tota la seva vida fent mal sense perdre la bona fe...per tant la "cova" existeix, però l'error és no entendre que tothom té una "cova" i el que és més important, que tothom surt d'ella molt sovint i això ens fa relacionar-nos entre tots...
En general em passo mitja vida demanant perdó i disculpant-me, i entenc que si ho faig és per alguna cosa, pels meus actes o pels meus inmadurs sentiments, però també m'he adonat aquests darrers dies que quant m'han fet mal jo també he acabat demanant perdó per no entendre el mal que m'ha arribat...
És evident que tinc moltíssim a agraïr i a molta gent, és una cosa que sempre he tingut clar, mai he tingut clar que és el que he fet pels altres, de fet si miro enrera no veig el que hagi pogut fer de bó, tampoc tinc sensació de que m'hagin fet mal, potser perquè al demanar tantes vegades perdó he acabat creient que vaig ser jo...de fet ja sabem que mai hi han culpables realment, no tan sols hi ha una versió, però tots entenem, jo el primer, que sigui per la lògica o per l'educació, sempre hi ha un culpable visible de tot conflicte...si no els jutges anirien perduts!!...i aquí no hi ha volta de full, jo mateix si miro desde fora les coses veig el culpable...el que em pregunto és qui va ser o quant va ser que se'm va incrustar dins meu aquest sentiment que sempre tinc dins d'estar amb deute amb tothom, que no dic deute material que és evident que si, si no que parlo del deute emocional...
Fa dos anys em van fer molt de mal, quant jo buscava respostes i em vaig fer pesat simplement em van ignorar, mai vaig rebre ni una sola paraula, simplement perquè no n'hi havien, tan em van ignorar que vaig demanar perdó, perquè quant t'ignoren molt acabes pensant que alguna cosa has fet malament, però després, quant el temps passa, allò que tot ho cura, te n'adones que no és així, que a mi em van fer mal però que l'altre també és va fer mal, i que res era tan evident com semblava de bon inici...la relativitat protegeix als culpables, ho tinc clar, però potser si que al final tot és relatiu, fins i tot el que diem, perquè com diu la dita, tot té un final, ara o després, però tot , absolutament tot, s'acaba...
Jo em quedo a la "cova" pensant, tot i que cada dia surto d'ella perquè la meva madurés laboral m'hi obliga, i allà em vaig empapant de paraules amables, potser per recarregar el dipòsit, potser perquè "l'home de lluny" es mou molt bé quant està "lluny", perquè com tots, tinc la capacitat de caminar pel carrer sense haver sortit en cap moment de la "cova"...
L'altre dia li deia a una persona: " al final els conflictes i les culpabilitats s'acostumen a solucionar repetint les coses mil vegades"...vull dir que el més culpable sempre és el que rep més crítiques...quantes parelles no s'han trobat enmig d'una discusió d'una cosa que ni tan sols recorda que va passar?...aleshores estàs perdut!!, perquè fins i tot és tan creible tot plegat que t'acabes defensant de no saps que...i clar, si hi ha una batalla, la perds...aleshores rebusques i rebusques en la teva hemeroteca emocional per contraatacar, però coi, no trobes res i penses: " jo recordo haver-me enfadat en tots aquests anys, però no recordo el perquè!!"...i aleshores grates i grates i finalment recordes!!!...però et trobes que ja no pots estar enfadat per allò, primera perquè ja fa molt i segona perquè no era tan important com vas mostrar en aquell moment, perquè realment no t'ho havies ni cregut tú, perquè seguramet no era més que una defensa a un altre atac...i aleshores et pots refugiar altre vegada en la relativitat o potser tornes a entrar a la "cova" per seguir pensant que no tinc la sensació de que ningú m'hagi de demanar perdó, i en canvi, sento que haig de demanar perdó continuament...a vegades sento que tinc molt passat, a vegades penso que no tinc passat, i a vegades, quasi sempre, penso que sóc l'home de lluny, que queda millor que no pas l'home de la cova...

diumenge, 9 de novembre del 2014

9 N

Crec que fa pocs dies vaig decidir realment anar a votar i les meves raons suposo que son tan absurdes com reals :
Vaig a votar perquè estem en un país on els polítics es dediquen més a desprestigiar el que fan els altres que aportar coses que farien ells...
Aquests darrers dies he pensat moltíssim en els motius pels quals no sento cap mena de nacionalisme. Crec que la clau va ser escoltar a molta gent,  i sobretot viure l'experiència d'estudiar a una escola on la majoria de gent eren de fora de Catalunya. Sempre he dit que una de les coses que em van obrir més els ulls va ser quant un tal Jose Luis de Toledo em va dir que estava sorprés al comprovar que aquí la gent parlava català entre ells.. a ell sempre li havien dit que els catalans només parlaven en Català quant hi havia algú de fora de Catalunya al davant...com que era un paio llest, en quatre dies va apendre l'idioma, però jo em vaig quedar en la seva sorpresa i vaig entendre que la manipulació pot arribar a ser molt potent...parlo de molts anys enrera, suposo que això ara ja ningú ho deu pensar, hi ha massa informació, hi han canals de comunicació en català, xarxes socials i mil coses que tirarien per terra aquesta rentada de cervell. Tot i així, en aquella escola, me'n vaig adonar que aqui també feien rentades de cervell. Jo sempre havia escoltat que els catalans erem millors que els altres, que els andalusos eren uns ganduls, que sense nosaltres Espanya no era res, i sobretot, que ens consideraven una merda i ens tractaven molt malament...per sort, he voltat una mica per Espanya i m'han tractat sempre bé, igual que vaig entendre a l'escola que tots ens enteniem a la perfecció o no, però tan sols depenent de la compatibilitat personal, crec que allà vaig deixar d'entendre que era sentir-se d'un país, mai més m'he sentit identificat amb cap pàtria...
Ara bé, tot ha anat canviant ultimament...
Primer explicar que si una cosa em fa mal és votar a una cosa impulsada per Convergència i Unió, no veig gran diferència entre ells i el PP, de fet com deia el meu estimat Rubianes, disfruten fent tocaments impurs entre ells per sota de la taula, i fins i tot per sobre de la taula... tot i així, evidentment, el PP es retrata continuament i es col.loca en la dreta més intransigent que realment sempre han sigut. Vull dir que entenc que cap país deixaria facilment que una part del mateix marxés tranquilament, fins aquí ho puc entendre, però francament els arguments han de ser vàlids i no tan sols donar un NO com a resposta i encara menys per la legalitat que sempre reclamen...ells!! ells reclamen la legalitat!! justament els polítics no poden parlar molt de la llei com a bandera per defensar les coses, perquè la llei se la salten cada dia vulnerant i el que és pitjor, deixant vulnerar coses tan bàsiques com els drets humans, per tant és una excusa que a mi no em serveix, tot i així, em resulta impossible entendre a la gent, que amb tota la bona fé ( no ho dubto), em diuen que l'independència seria una manera de fer un país nou on es podrien fer moltes coses bones, o sigui un país al mig d'Europa que no es deixi portar per la gran MERDA que és aquest continent com a conjunt econòmic...igual que els catalans ara reclamen això, mai entenc perquè els espanyols no reclamen l'independència d'Europa...per tant em costa entendre un país nou amb regles diferents però manats pels de sempre, perquè com he dit abans la única diferència entre CIU i PP, per mi, és el procés que estem vivint ara mateix i de fet és una diferència perquè el poble va sortir al carrer, perquè ni el mateix Mas creia en tot això...a Escòcia hi havia un president que hi creia, i aquesta és una gran diferència...potser si les Cups sortíssin com a vencedors en unes eleccions hi haurien grans canvis, igual que Podemos a les generals, però ja s'encarraguerant de fotre'ls fora si arriben a tenir massa poder...
Com a espectador una mica passiu de tot plegat entenc que la menjada d'olla és brutal pels dos cantons, però també entenc que hi han més arguments per anar a votar que no pas per no anar-hi, ja que no tenim dret a quasi res a l'hora de decidir, doncs que menys que donar suport a tenir-ne, sigui el que sigui el que reclama un poble...
A Espanya hi ha molta gent que també està d'acord a que els catalans puguin decidir, evidentment n'hi han més que no volen, això passaria a tots els països, però alucino amb la poca difusió que tenen els que parlen positivament de la consulta, llegeixo fins i tot coses com "marca España" com a alguna cosa totalment negativa quant podriem posar en la mateixa marca registrada la de "marca Catalunya", perquè ni som més guapos ni fem les coses millor tan en corrupció com amb la manera de portar un país... tot i així, per sort, tinc amics molt més vàlids que aquests capullos que ens manen, i em donen arguments més reals que això tan estúpid de "marca España", perquè no a tots els espanyols els agraden els toros, ni son uns retrògades, ni tots els catalans son meravellosos...i ja torno al de sempre, les persones, per sort, estan per sobre dels països.
Jo aniré a votar, no és un tema que m'importi excessivament, de fet dic publicament que votaré SI i SI, però no tinc gens clar que el significat d'aquesta afirmació signifiqui un gran canvi en la meva vida, tot i així entenc, i parlo socialment, que és l'hora de canviar coses, fins i tot de provar, i francament, igual que dic que no crec en un gran canvi en el cas de que algún dia Catalunya sigui independent, el que si que tinc clar és que no crec que estiguem pitjor, potser millor, però pitjor n'estic segur que no, per això igual que ara votaré, també ho faré quant toqui fer-ho a les generals, i ho faré per Podemos, encara que diguin que no estan preparats, tan me fa, potser els que manen ara estan massa preparats políticament però molt poc humanament, per tant entenc que hem de donar pas a noves opcions.
No nego que la postura del PP m'ajuda a moure el cul avui... tot i que el "piltrafilla" del Mas surti com a "vencedor", encara que crec que ja s'ha retratat masses vegades perquè la gent el pugui creure, per tant espero i desitjo que a partir d'ara quant digui allò de " és que no podem fer res perquè Espanya ens fot els diners" ja no serveixi com a excusa infinita per anar retallant les coses més importants que tenim, ja no cola això, o ja no ha de colar, perquè el camí ara és l'independència, per tant parlar dels altres no pot ser mai una excusa ja...si ens foten els diners, ja tenim la solució, o sigui que ssssshhhhh i a treballar de veritat per solucionar-ho...tan de bó ell fos el primer president de la nova Catalunya independent, seria fantàstic perquè quedaria retratat en dos dies, perquè les tisores és la seva única solució... per sort el poble ( per criteri propi uns o perquè s'ho han cregut, o perquè n'estan fins els nassos de tot ) ha demostrat que hi ha un altre camí a part de plorar i plorar per tot...
Jo sóc més critic amb les coses que visc, no amb les que no visc, i em toca viure aquí, a Catalunya, però no vol dir que estigui d'acord amb els altres, de fet ultimament corren fotos de fills i els pares posen que ho fan per ells, que voten per ells,  jo també ho faig pels meus, perquè tampoc m'agrada la manipulació partidista de moltes coses, però no m'agraden les d'allà i tampoc les d'aquí...acabo de veure un resum de TV3 del partit del Madrid d'ahir, on insinuen amb claretat i "rintintín" el possible fora de joc en un gol del Rayo Vallecano...i dic possible perquè ni ells ho poden afirmar que ho sigui o no ho sigui, però diuen " possible fora de joc que el linier va afinar moltíssiiiiim , molt precís l'assistent- diuen-per poder veure que ho era"...això per mi és manipulacio d'una notícia, clar que és futbol, clar que no és vital, però qui ho mira pot pensar allò de que el Madrid sempre l'ajuden...aleshores arriba un gol del Madrid en possible fora de joc i diuen que aquí no va ser tan precís l'assistent...és un exemple de res important però és important veure com la manipulació sempre existeix...
Però quina por els del Tribunal Constitucional, quina por els del PP!!!!... i sobretot, sigui com sigui, tothom té dret a votar el que vol o no vol, tan de bó puguessim tenir dret a decidir en mil coses, per això m'agrada la jornada d'avui, perquè en el fons estem diguent " que ja n'estem farts"... i si ara, que tot s'ha destapat, que tots hem vist que la societat i el sistema polític està tan sols preparat per salvar el cul d'uns quants i que passa absolutament de la gran majòria, si ara no fem res, al final els donem permís per fer el que els vingui amb gana...
Això si, no ho nego, espero que sigui un èxit també per veure i escoltar les animalades que hauran de dir els de sempre...que suposo que ja ho tenen escrit, perquè el guió ja està escrit, i aquesta manca d'improvització és fastigosa, perquè tot és una obra de teatre dirigida per uns quants i que nosaltres som els actors.... per fi volem canviar un guió i això és una gran notícia...

dimarts, 4 de novembre del 2014

Loteria

Feia dies que no hi anava.
Podria excusar-me en la feina, podria ser una bona raó, tot i així no ho faré, perquè no em queda tan lluny tot plegat, segurament m'excuso més en el meu món, que potser és molt complicat o potser me'l complico jo solet, no ho sé...com sempre, i em repetiré mil vegades, a mida que em faig gran, cada vegada tinc les coses menys clares, anhelada madurés que no m'arriba per enlloc, aleshores m'emparo en els judicis externs per fer-me una idea de saber qui sóc, i sobretot , cap on vaig, potser en aquest etern estira i arronça del meu ser m'oblido de tú, i no saps el greu que em sap.
Ara ja no tinc clar que el teu coneixement segueixi en aquesta terra, a vegades em mires com si tot fos extrany, tot plegat sembla que tornis aquí on estem tots, però veure't em transporta a molts indrets, molts de nostres, altres de tan sols teus i altres de meus evidentment...
Mirava el teu braç i em sorprenia que no es trenqués amb una petita ventada que es colés per la teva finestra, em sorprén veure com un cos tan fràgil pot aguantar tant, suposo que no necessites gaire dels teus òrgans per tirar endavant, o més ben dit, per seguir aquí, a vegades penso que és un castig que no puc entendre, a vegades, quant envies calma, em quedo callat observant com una vida es pot anar apagant tan a poc a poc...
Però la teva cara de nena es manté intacte, és sorprenent que el teu físic no pugui parlar, ni la teva boca explicar com et sents, i en canvi el teu rostre segueixi mostrant la nena que mai has deixat de ser, on fins i tot les teves dolenteries estàven escrites dins de la innocència, potser per això veure't em produeix tendresa, molta tendresa...
Segueixes en silenci i així serà fins que la fragilitat del teu cos s'enlairi cap a no sé on, ja no diràs res més, mai més, i és curiós com som els humans que ens acostumem a totes les visions. T'he vist més prima, t'he vist més dèbil, però tot i aixi no han passat ni cinc minuts que ja no recordava com t'havia vist la última vegada que et vaig acariciar...
Aleshores un fa coses que el fan dubtar, li explico la meva vida?, li llegeixo un llibre?, o simplement em quedo tocant els cabells de qui no em podrà dir mai el que desitja?...opto per mirar-te, per explicar-te com erats quant tenies un cos fort i plé de vitalitat, intento transmetre que res, que ni tan sols aquests darrers temps podrà borrar la realitat de qui ets i el més important, de qui has volgut ser, perquè quant ens posem en mans de la salut, si aquesta no respon, deixes de ser qui vols i passes a ser un esclau dels capricis de la loteria de la mateixa salut...suposo que no és just, però també suposo que és així...escollim poques coses a la vida realment, crec que fins i tot en pocs casos es pot escollir com vols viure la teva vida, potser perquè una força extranya ens arrastra i nosaltres hi podem posar resistència mental, però fisicament quasi tots anem cap allà...cap a on?...no ho sé, però hi anem força decidits, i jo als 44 anys encara em pregunto com és que som tan decidits?...
Total, fem coses sense saber quin serà el premi, o el càstig, o fins i tot el res, perquè evidentment no tenim el botó del "prou", no el tenim ni quant estem bé i volem que tot s'allargui, i tampoc el tenim quant les coses només depenen d'un llit i una mirada...potser la justícia seria poder tenir un botonet i prou, perquè en el teu cas ni tan sols podries demanar un botó, no tens veu, per tant el silenci és la teva resposta, tot i que tinc claríssim quina seria la teva resposta si ho haguessis sapigut abans, crec que fins i tot la més muda de les teves respostes la tinc claríssima.
I arriba el moment de marxar, i com sempre em despedeixo moltes vegades de tú, suposo que inconscientment encara espero una resposta, i costa marxar de qui no et pot dir adèu...
Costa entendre els anys, el temps, els resultats, costa d'entendre que no fa tant, perquè vint anys en realitat és molt poc, estaves fent paiassades al menjador del pis de la Gran Via...aquella mirada perduda que et va anar apareixent amb els anys, molt abans de que estiguessis malalta ja et perdies a vegades, potser per herència o potser perquè en l'altre loteria, la familiar, tampoc vas tenir molta sort...no sé, a vegades et desitjo consciència, a vegades desitjo que res del que estàs visquent ara sigui el teu present, que sigui simplement un punt i final massa llarg però almenys que no representi cap tortura mental per tú...no venim gaires a veure't, i els que venim i parlo per mi, venim quant podem i quant el cansanci ens ho permet fer, fins i tot et diria que a vegades allargo massa la tornada perquè em sento malament quant no vinc, vaja, una altra tonteria humana, perquè de fet , si m'ho paro a pensar, que em podries dir de dolent? ... ni de dolent ni de bó, perquè simplement no pots, però som tan egoistes que el fet de sentir-nos malament encara ens permet actuar menys...
Mai em vaig imaginar pels meus pares dos finals aixi...suposo que ningú s'ho imagina...recordo de petit envoltat per tots cada dia, on tot eren paraules i per sort, molt d'amor, ja sé que tu venies poc, però tampoc ho he pensat molt això, segurament perquè ja tenia moltes explicacions a la teva manca de presència, i les explicacions son vàlides, no em calia cap excusa, no som més que fills de circunstàncies, i quant son bones és fàcil cumplir, però quant son dolentes costa una mica més...tot i que tambè em pregunto que coi vol dir cumplir...
Sempre se'm van quedar gravades aquelles paraules del meu avi: " tot aquest merder, d'aquí cent anys, serà silenci"...es referia a que per més que ens hi esforcem som efimers, i es referia també als mals moments, o a les discusions, vaja, que tot és relatiu...però mai vaig pensar, tot i ser petit potser encara per entendre coses, que hi ha gent que ha de viure en silenci però segueix entre nosaltres...se'm fa dificil entendre que tot sigui tan senzill com quatre o cinc loteries, evidentment que el treball personal és important, evidentment que hi han coses que un pot canviar, però realment hi han coses insalvables i res, que només em queda pensar que avui t'he vist, i avui és avui i és la única realitat que tenim...i viure suposo que tan sols és aixó...un avui rera un altre...fins que el teu número surt entre un milió...