Cd

No puc saber si encara guardes la caixa, no en tinc ni idea, tampoc sé com et trobes, de fet no sé ni on estàs, i no dic fisicament que si que ho sé, ja m'entens de que parlo...
Sempre m'ha agradat mirar el passat amb un somriure, serà perquè el Peter Pan encara està viu dins de mi, però en alguna cosa em quedo anclat quant topo amb el passat...a vegades son els filtres que t'ajuden a mirar-ho tot col.locat en els colors, a vegades senzillament son les invencions emocionals que t'ajuden a mirar el rastre de la manera més bonica possible...
I en el present et vaig retrobar, dins d'una caixeta d'on sortia aquella música...ai la música!!...transporta el cor i la ment a llocs que tens incrustats però que moltes vegades no n'ets ni conscient de com estan incrustats...
És curiós que en molts casos, la suma del cor i la música no donen com a resultat el teu grup preferit, ni tan sols la teva cançó favorita, simplement et transporta a indrets viscuts sense recordar els teus autors preferits...
I vaig agafar el cd i el vaig introduir al meu antic equip de música...ni tan sols recordava quines cançons hi havien, però em venia de gust escoltar-les...de fet, ahir plovia molt, tant com avui, però avui tinc el dia organitzat i ahir vaig decidir organitzar la meva música i posar-hi una mica d'ordre...no et negaré que moltes vegades em preguntava on coi estava el cd, tampoc et negaré que en trobava a faltar uns quants, ahir van aparèixer tots...
I la primera que va sonar d'aquell cd va ser In your room de Depeche Mode, la cançó que em va transportar als sentits, segurament a la màxima passió que mai he conegut, a allò que principalment m'ha regalat la condemna més dolça que mai he conegut...com torno a la terra doncs?
Després han sonat unes quantes que no m'han col.locat a cap indret, és curiós perquè sonaven totes però algunes no van entrar en mi, segurament perquè els Guns N'Roses ja eren un grup que m'encantava abans de la teva aparició, i ja tenia els records ferms de les seves cançons...altres, com l'Ivan Ferreiro mai podrien entrar dins meu, per més que la realitat sigui preciosa, a vegades algunes veus et repelen, ja em sap greu per ell, però aquest és un dels casos evidents de que alguna cosa del meu gust particular també és important...
Però de sobte sona Pink Floyd, el Wish you were here en directe...també em desperto en un altre indret, però també aquesta cançó ja em lligava a altres indrets, principalment a una versió acústica que em va fer un amic un dia i per mi solet...i a mi, quant em mostren art i veig la passió en el rostre de l'artista, em posen en un lloc extrem de felicitat, o potser és que fins i tot deliro amb l'art dels altres...aquesta cançó també m'ha acompanyat quant he mirat el cel, o la naturalesa, em transporta sempre a llocs màgics...
I arriba la cançó, ja veus tú quina cançó em lliga a un record inborrable, havia de ser el Robbie Williams, un cantant que mai he tingut en cap cd, i una cançó que ni tan sols havia fet cas quant va ser un èxit mundial, " Angels"...tanco la llum, la poso ben forta, apreto el cor i començo a volar, ni un segon trigo a tenir-ho tot en present, hi han coses que mai moren, i et segueixo preguntant de quina manera puc tornar a la terra, si segurament allà va arribar el judici final, amb el veredicte de condemnat per sempre...surt un somriure, m'emociono, ploro, i em deixo anar totalment...quant acaba la música penso que alguna cosa no ha anat bé, perquè un record tapi tots els meus presents, clar que parlo de tan sols un tema, però mirar el passat mai és dolent, més si el passat està ple de coses precioses, però si que no és bo si aquest passat tapa el present, però no ho puc destapar, és massa fort, massa intens, massa extra-humà per poder amagar-ho...i el que és pitjor o millor, això mai se sap, és que em fa feliç tenir-ho i no em fa mal, tot i la consciència de que alguna cosa no he fet bé...
Obro la llum, obro els ulls, i per sort retorno en res al meu present,així doncs el que he dit abans també és relatiu...recordes? tot és relatiu... son com moments que no puc ni expresar, que vull gaudir, que recordo com si fossin ahir, però també és cert que potser alguna cosa he fet bé, perquè quant més lluny he marxat, me n'adono que el retorn és molt ràpid, vol dir que ho tinc a dins, però ja fa temps que em deixa caminar...em falta potser no comparar, però em costa molt això encara, perquè les sensacions estan massa vives...
I ja acaba el cd recuperat, i acaba amb la teva cançó...pensava que aquesta també despertaria mil coses, però no, segurament perquè era la teva, i finalment, el temps que tot ho cura tan sols recorda les sensacions d'un mateix i va oblidant qui va produir aquelles sensacions, deu ser això...
Tot i així l'escolto, fent un altre petit homenatge en silenci a la teva persona, per un instant recordo tot el que em vas dir, i encara que sigui així, mut, t'agraeixo les teves paraules, i t'agraeixo totes les paraules, fins i tot les últimes, segurament on jo vaig conèixer aquella part de mi que desconeixia... però al final, només al final, o sigui quant el temps passa, un veu que tot serveix, fins i tot deu ser bo per tothom que un dia et puguis col.locar a l'extrem del que ets, per conèixer les teves fronteres i les teves limitacions...almenys si serveix per dir " mai més arribaré fins aquí" ja és una aprenentatge brutal...per tant, altre vegada, per enèssima vegada, gràcies principesa...