Filtres

Queda poquet altre vegada, intueixo que queda molt poquet, potser com em deien avui, et serveix per moltes coses, potser no, el que si que tinc clar és que mai sabré el significat del teu silenci...
Potser si, com em deien avui, estàs en plena recessió, i et vas fent petita fins a engollir-te a tú mateixa, com el relat de Charles Bukowski... el que si que tinc clar, potser és l'única cosa que tinc clara, és que et vas consumint cada dia, poquet a poquet, però cada dia hi ets menys...
No sé exactament les passes que s'han de seguir, o que és el que et cal ara mateix, o que és el millor per donar-te abans de marxar...potser el retrobament amb algú que trobes a faltar?, potser vols que et regali una flor?, o potser tan sols vols la companyia que a vegades et nego per la manca de temps o el cansanci del dia a dia...
Ara fa un any semblava que ja estava, i ja fa un any!...cert és que has retrobat la calma física, sembla com si ja estiguessis en un estat d'espera, i moltes vegades em passa pel cap intentar pensar el que t'ha passat per la ment durant aquests darrers anys...sé que és injust tot això, però realment si alguna cosa et definia era la veu i els moviments i ja veus que és el que la vida justament t'ha negat en aquests últims alès a la terra...
Crec que avui has intentat fer-me tres petons, i ara ja no sé si és les ganes que tinc de creure-ho, o encara pots pensar això, no fa res els feies, i els senties, ara jo crec que sents, però no tinc cap prova evident que no sigui res més que la meva il.lusió...
He crescut molt aquests darrers anys Anna, he crescut tant que ja fa temps que he entès tot el que havia d'entendre respecte nosaltres, crec que hem fet net, si és que haviem de fer net d'alguna cosa, però m'agrada que les herències quedin en bon estat, perquè si em toca a mi mirar enrera, que el filtre del cor pugui amb qualsevol tonteria, perquè per sort entre tú i jo tan sols podia quedar alguna tonteria no essencial...ja ho saps, el teu ex home em va mostrar la realitat dels titols no escrits, i això ha deixat en mi un dels pensaments més bonics que li he d'agraïr...
Si, ets l' Anna, perquè això has sigut sempre...ja ho sé que desde fora podria semblar que no vas ser qui havies de ser, fins i tot jo m'ho vaig creure a vegades...on coi està la meva mare?, em preguntava algunes vegades...però la realitat no era aquesta, la realitat és que quant ens manca alguna cosa, quant estem dèbils busquem responsables, tot i així ,potser més que responsables, son eines que trobem per tirar endavant...és quant amagues el cap sota l'ala, però Anna, a vegades l'hem d'amagar per pensar i quedar-nos un instant tranquils...després, una vegada el cap ja té la força suficient per tornar a sortir, ja ens podem tornar a mirar amb serenor...cadascú necessita el seu temps, i quasi mai coincideix en qualsevol món de dos, a mi m'han fet esperar molt, i jo t'he fet esperar molt, però el més important és que quant vaig tornar, tú seguies creient en mi i em vas obrir el teu cor...i t'ho agraeixo...
Em queda poquet per mirar enlaire i no trobar ningú, tot aquell bullici s'ha apagat, i per sort n'hi han altres de nous que s'encenen...ara com cada any, arriba el Nadal, i jo faig una mirada enrera , de les que ja fa temps que faig, on em queda el passar net, i si em queda el passat net sempre hi han dues raons...la primera és la principal, que és que en la realitat no va ser brut, però la més important és el filtre, el gran filtre de la vida, i jo crec o intueixo que tots l'anem creant i construint a la nostra manera, i per arribar-hi hem de passar per diferents fases...tots passem per l'època en la que busquem la nostra part màrtir per poder tirar endavant, però no serveix, i no serveix perquè no és veritat, perquè el que un pensa que només li ha passat a ell, resulta que li ha passat a milions de persones, per tant, mica en mica aconseguim que el filtre afini més...a casa Anna, et van ensenyar a no estimar, a mi em van ensenyar a estimar, tot i així, en molts casos faig enfadar a la gent, per tant estimar no és suficient a vegades, ja saps que costa molt trobar els equilibris...i mira, nosaltres el vam trobar, crec que la clau va ser oblidar-nos de com ens podien veure els altres..." mireu, allà va la mare amb el seu fill",..i la realitat és que mai va ser així...i només en la realitat hem trobat el nostre equilibri...