dimecres, 14 de juny del 2017

L'abraçada

Ahir pensava amb l'abraçada, segurament l'abraçada més bonica que mai he rebut, una abraçada plena d'amor, de tendresa, de tristesa feliç, perquè els dos sabiem que ens despediem un temps, després de conviure tantes estones junts...una abraçada en la que jo em vaig deixar portar, on es va desencadenar tot el nostre recorregut, el més dur, (ara ja comença fer temps del camí dur), i el més bonic, ara ja comença a fer temps que hi és sempre....
I si, com en els contes , una abraçada va canviar la meva vida, allà vaig empendre un camí al retorn de moltes coses, ja feia anys que sabia que ho necessitava però el que tenia més clar era tornar a retrobar el control de la meva vida, perquè cadascú és com és i per més que intentis suavitzar els teus trets característics, hi han coses que viuen sempre dins, i el que és emocional sempre ho és, tot i que aconsegueix amb els anys posar-hi una mica de seny, o molt, al cor...
I allà vaig empendre el camí, i tenia clar, perquè a casa suposo que m'ho havien ensenyat, que no el faria amb resultats ràpids, la rapidés de decidir coses m'havia portat justament fins al descontrol de les meves passes, per tant havia de buscar la calma, tenint en compte que tinc claríssim que en el món on vivim el que és jutja o es mira són els resultats i l'immediatesa, però jo a la meva , potser perquè el que tinc clar és que els meus errors han sigut molt externs i poc interns, mai he deixat de treballar el que sóc i mai he deixat de conèixer cada dia coses de mi, i així serà sempre....així doncs que faltava?, la calma, i la calma interna porta a poc a poc al control extern, i per aconseguir això necessitava l'abraçada, en aquell punt , just en aquell, vaig entendre moltes coses, però sobretot vaig començar a recuperar el meu valor, primer com a persona, però molt important tambè, com a pare...per tant princesa tú has sigut el detonant de tot això, i per això t'agraeïxo mil coses , com et vaig dir ahir...
I ara arriben els resultats, alguns dels quals molta gent encara no pot veure, perquè esperen el resultat, ho entenc, però jo estic en una altre cami ara, que em porta al mateix lloc, però l'he de fer, i el faré amb calma, però notant com noto cada passa que faig...
Avui respirava a fons, cada dia ho faig més, mirava sota una calor increible, el món per fi altre vegada amb els meus ulls, perquè al final per trobar la calma un ha de sortir de les coses el màxim il.lès possible, amb la motxil.la ben buida i sobretot, enfrontant-he directament amb tú mateix per entendre i saber en quin lloc estàs, a casa li deien consciència, i crec que és això , ser conscient...
I per fer això tenia moltes eines, perquè tambè tenia clar que potser la meva imatge seguiria siguent de descontrol, quant jo ara començo a tenir per fi el timó de tot, però tranquil nanu !!  , encara falta molt i ja arribarà ... perquè per sort la vida t'entrega coses, i moltes són per apendre, per tant em queda sempre molt i que així sigui sempre si us plau...
L'altre dia em deien que no és bo mirar enrera, jo sempre ho he fet si he millorat, perquè encara em dona més ganes de seguir millorant, i ara entenc molt dels valors que en el descontrol no veia, al final he sigut una família monoparental sense cap mena d'ajuda oficial, sense pares aquí que em puguessin substituir una estona,  i amb la sort d'haver tingut gent preciosa que m'ha donat un cop de mà moltes vegades, i ja no parlo d'amistats profundes, parlo de detalls, tots els detalls han servit i tots els agraeixo moltíssim...però estar sol no és només educar sol , és treballar i a sobre haver de fer tots els papers que toquin, anar a buscar llibres, reunions, pujar, baixar, tornar a pujar i sense mai descuidar la feina , evidentment ... i l'educació, clar...i fer el dinar i el sopar i entrar a casa cada dia com feia i cridar, que hi ha per dinar? , això ho he fet sempre, i mai tenir resposta, ai si, si el dinar el faig jo !!! ...
I ara si, ara ja he començat a fer passes pràctiques, amb l'ajuda d'un àngel, amb l'ajuda d'algú que ha fet molt més per mi que el que podia haver fet la meva mare de sang, amb l'ajuda de molta gent, però sobretot, per fi, amb els meus ulls oberts i atents a tot el que passa...
No era només una qüestió pràctica, i aqui estava el meu error, que el fet pràctic encegava tot, si a sobre ho intrudueixes en un lloc emocional, la barreja era dificil de combinar, i francament ja feia un any ben bó, o potser nou , o deu,  que no anava bé en la direcció i ho sabia, però el cor encara manava amb tot, fins que un dia vaig veure que per fi era el moment, perquè qui més estimo ja estava preparada per afrontar-ho...i aqui, just en l'abraçada, va començar tot...no som un equip, som un equipàs, amb uns gestos de complicitat i d'amor que m'encanten, amb un respecte increible, i amb una serenor que ens la mereixiem fa temps, com molta gent clar, però ara parlo de la nostra...i algú podria pensar que és fàcil ara, que ens hem separat, doncs no és així, vaig marxar perquè ja feia quasi un any que ho haviem aconseguit, si una cosa em dona valor és la valentia, i mai marxaria per por, marxo perquè ho he de fer però en el moment que toca i si els danys colaterals de l'espera són grans, doncs em sap greu, els hauré d'assumir, però encara que sempre he dit que abans que pares o el que sigui, som persones, hi han vegades que et toca només un paper, el de pare en aquest cas, i ho has de fer perquè si veus injusticia algú s'ha d'encarregar de donar llum a qui li volen apagar quant no toca...
I si, per mi, com per molts pares, tinc la millor filla del món, l'últim gest que he vist d'ella m'omple d'emoció, i no era per mi, però a qui li va enviar s'ho mereixia i ella tambè s'ho mereixia poder ho fer , com li vaig dir, no esperis resultats, has fet el que necessitaves fer i ho has fet amb una madurés que segurament no et toca , però la vida t'ha posat això al davant i ves per on, tú, amb només 15 anys li has sapigut donar la volta a les coses ...
I potser si que tinc una familia petita comparada amb molta gent, però fem molta pinya, moltíssima, i em sento més acompanyat que mai, i allò que diuen que tot es posa a lloc i fins i tot la gent que t'envolta, doncs és cert, tot i que realment no hi ha res cert per sempre, i tot es pot moure, per sort...
Avui m'han arribat dues ofertes, si fos de buscar resultats ja, doncs ja hauria decidit, i no ho he fet, primera perquè tinc temps, clar, però la més important és perquè tota decisió que prenc ara és meva i ja no és conseqüencia de les circunstàncies, i això em permet veure que implica cada si i cada no que dono...sempre, evidentment, posant una goteta de dubte a la poció, no és dolent dubtar sempre hi quant no et quedis allà anclat clar...
De l'abraçada m'emporto moltes coses però ara si que veig, des de la distància del temps transcurregut que vaig escollir bé, perquè per fi em vaig escoltar a mi i no tot el soroll extern, potser feia 10 anys que no ho feia, deu n'hi dó!! ...
Així doncs seguire construint des de baix, que segurament és més lent però puc arribar més amunt...
Gràcies princesa, veure t per fi bé ha sigut el meu motor, perquè recorda, si tú no estàs bé ho tornaria a deixar tot perquè ho estiguis, però ara tenim una sort, que ho fem tot junts, i així és més fàcil ...

dijous, 8 de juny del 2017

Un any

Ara fa just un any vaig passar un mes complicat, segurament el més dificil emocionalment de gestionar, i crec que va ser un dels moments que més profit he tret en la meva vida ...
Curiosament he de donar les gràcies a algú per tot allò, justament algú que va provocar un dels dolors més intensos que mai he sentit, un dolor que va obrir mil finestres mal tancades o mil portes sempre obertes, un dolor que va fer que trontollès en mi coses que mai m'havia qüestionat...
I sempre penso que la vida et porta a aquests llocs , i t'hi porta perquè en algún moment t'has deixat treballs per fer, alguns més importants del que sents quant els vius...
L'amistat va ser la clau de tot allò, fa gràcia que justament després d'aquell instant moltes amistats han trontollat o potser simplement s'han posat a lloc, no ho sé, però el que tinc clar és que després d'aquell Juny jo vaig canviar segurament per sempre...
I va ser un detall tan sols, res, un moment, un espai petititíssim en un recorregut llarg, però va ser el detonant de moltes coses, moltes que no sabien com sortir i el detallet va obrir el camí justament per solucionar-les...
Si d'una cosa estic content és de la meva part emocional, de com gestiono des del cor o la passió del viure les coses, perquè és complicat ser hiper emocional i saber-ho posar en un lloc racional...
Però me'n surto sempre, potser perquè m'hi enfronto, així com en altres coses vaig més descontrolat i encara les he de treballar molt, en aquest sentit és evident que el treball dona fruits sempre...
Ara penso en aquell dolor, perquè era exactament això, dolor, dolor de fè, dolor de creure, dolor d'infant que marxa, dolor d'amistat , dolor no respòs en aquell moment...dolor que sorgia de moltes coses però que només jo havia de solucionar...
Recordo el dia que va canviar tot, ja era a final de Juny i va ser una amiga que va trencar el meu estat, i ho va fer de la manera més bonica que és pot fer, recordo perfectament que em va dir que m'escoltaria des del meu ser, des de la meva visió, per entendre'm millor, i mai oblidaré el seu petit discurs de consol que em va llençar, jo sempre li estaré agraït tot i no ser una de les persones que volta més a prop meu a la meva vida, 25 anyets només té i dos anys portem d'amistat i en canvi ha sigut part imprescindible d'un dels moments més intensos dels meus pensaments...
Recordo un Juliol, en canvi, preciós, quant vaig sortir de tot allò ,vaig notar l'aire més que mai, va ser preciós, ho va ser tant que crec que vaig entendre que havia sigut necessari per mi aquell Juny, però la veritat que ara ni tant sols puc olorar o intentar recordar aquell dolor, el recordo intens, d'entranyes, d'orígens, però em sorprén aquell estat que vaig viure...
Tinc moments d'aquelles dates absolutaments marcats i assenyalats, recordo quant vaig buscar retrobar l'il.lusió, ho vaig fer al mar, ho vaig fer despertant amb el dia veient com el sol ens venia a saludar, ho vaig fer agafant-me a les mans dels amics que te les entreguen, ho vaig fer amb llàgrimes , algunes de dolces, altres de salades, però ho vaig fer i no vaig parar fins aconseguir sortir del dolor i ho vaig fer d'una manera ferma...
Curiosament la vida em va posar les coses fàcils,  perquè considero que s'ha d'agraïr a la vida aquests moments, i després d'un estiu que el recordo fantàstic, va venir un Setembre on em va tocar enfrontar-me a una de les coses que segurament m'havia oblidat de treballar, i al final vaig pensar que si era la vida que m'hi portava o jo era qui li demanava que m'hi portés per acabar de netejar o el que es diu de " buidar la motxil.la"...
Aquell Setembre ja no depenia tant de mi, com una fulla que el vent movia anava fent el que podia, segurament amb més equilibris que ment, i tot i així vaig tornar a sortir, i just en aquell mes van apareixes mans molt fortes que em van ajudar i que no em van deixar de costat mai, i en aquell mes va apareixer un àngel que ja sempre més m'ha acompanyat i just allà, aquell Setembre, va començar una nova vida per mi...a poc a poc, molt lentament, passet a passet, vaig anar buscant el control del meu caminar, potser va ser aleshores que me'n vaig adonar, (per fi !! ), que feia temps que no conduia jo quasi res pràctic del meu dia a dia, i mica en mica vaig començar a aixecar el cap, i mica en mica vaig recuperar orgull, que no ego, i sobretot, mica en mica, anava tornant a creure en mi, no és que haguès deixat de creure hi mai, això crec, simplement no em mirava, no estava per mi, em tocaven altres papers i no tenia temps de repassar res del que passava dins meu...i creure en mi és creure en tot i en la gent...per fi!!!
Estem a Juny, ha passat un any ja, i m'ho miro tot amb prespectiva, i la veritat és que tampoc fa tant, un any no és molt o potser és moltíssim, però estic orgullòs, content, tot procés deixa cicatrius i jo les he d'anar tancant, però si una cosa he anat aprenent és que sempre s'ha de fer molt a poc a poc, sense presses, curiós com el cos o la ment o l'ànima m'ho demanava feia anys, parar, parar una mica i mirar, observar, i si, tenia raó, era absolutament necessari per mi i per qui sóc, no és qüestió de donar-me més mèrits dels que tinc en realitat però la veritat és que portava anys gestionant moltíssimes coses i algunes que emocionalment eren molt potents, i si, estic content, i el que tinc més clar de tot és que si un té els ulls oberts, la vida, en general, et presenta les coses perquè ho aprofitis i puguis avançar, allò de que tot passa per alguna cosa és absolutament cert, una altre cosa és que passi i no en facis cas, però les coses et venen per alguna raó sempre, això cada dia ho tinc més clar.

diumenge, 4 de juny del 2017

Sol

Obro el facebook, camino per les rambles de Vilanova, volto per llocs i per tot arreu veig colles, gent junta que riu, que comparteix, que planegen coses i em sorprenc a mi mateix...i potser confòs remiro pel meu passat o pels meus moments, fins i tot penso en aquelles paraules que un dia un bon amic em va dir " segur que ets la única persona del món que podria organitzar un sopar i després no anar-hi" i segurament no és així, o si?, però em sorprén que no tingui i que no hagi tingut mai la sensació de necessitar una colla o un grup de gent per compartir.
Crec que ja de petitó era més de poca gent, com més poca millor i on creixia i em feia més persona era amb les converses de dos, o màxim de tres o a molt estirar quatre, sóc plenament conscient que això m'ha fet perdre moments també...
Segurament en l'actualitat només em queda una "colla", gent que es reuneix de tant en tant i fan calçotades o barbacoes, i haig de reconèixer que si fan 10 events jo màxim hi vaig a un, i no és que no m'agradi, però al final per a, o per b o fins i tot per c o d, no hi acabo anant, i tot i així de tota aquella gent que veig tinc clar que n'hi han alguns que estimo de debó i com a mínim, al que menys conec l'aprecio, per tant em sento còmode, però no sé, crec que faig un camí moltes vegades a l'inversa de molta gent, sempre m'he sentit més desprotegit amb molta gent, fins i tot diria, cosa que suposo que poca gent sap, tinc atacs de timidés molt forts, i la timidés és una de les coses que menys se'm veu però que jo noto més...i no la tinc permanent, va i bé, depenent del dia, i tampoc sé mai quant vindrà o quant marxarà...i aleshores em quedo callat i no sé que dir o busco la protecció en els millors amics que tingui allà....sempre em queda l'opció de fer el paiasso, que en això me'n surto força bé...
I ara he canviat de població, estic en un lloc on poca gent em coneix, encara faig "pinta" a serio, i a responsable, no dic que no ho sigui que quedi clar, encara ningú em pot jutjar ni parlar de mi, i noto que tot i que evidentment sempre he sigut sociable i ja he conegut gent, em mantinc molt prudent en tot, i em sorprén força...
Algú em podria dir que he aprés alguna cosa, però no sento això, crec que estar sol sempre m'ha agradat, no recordo cap moment de la meva vida que no m'hagi sentit bé estant sol, vull dir en un estat normal clar, tots necessitem dels estimats, només faltaria , però mai em va fer por estar sol, amb mi mateix, pensant, pensant fins i tot en els altres, però avui pensava que mai havia estat com ara, crec que mica en mica la gent ha decidit ja no insistir per quedar amb mi, " ja respirarà quant vulgui" deuen pensar, i com que sempre he anat a èpoques doncs quant estic sociable respiro....
Però se' m barregen moltes coses, perquè estimo a la gent i penso en ells, però a vegades no sé ben bé com acostar-mi, perquè el que si que tinc clar és que quant quedo amb una persona sempre hi estic a gust, o fins i tot quant tenia invitats em sentia bé, sempre m'ha agradat que vingui gent a casa i donar-lis la llibertat de que " fotin el que els dongui la gana"... i compartir la llibertat...
Avui pensava el dia que vaig decidir marxar, el dia exacte que ho vaig pensar per primera vegada... sol a l'habitació mirava la meva vida, pensava que tot m'anava bé, que tothom m'estimava, fins i tot alguns m'idealitzaven, cosa que em feia pànic. potser en aquell moment era un exemple de valentia per molta gent, decidit sempre prenia decisions que externament no se com arribaven, però eren molt més pensades del que podria semblar, i sempre ho feia des d'un cantó humà, vaig decidir marxar per posar-me a prova, per saber viure lluny de la meva protecció, en aquell moment fins i tot el meu ego estava massa imflat i em creia un ser especial, i recordo, fa gràcia, que creia fermament que a mi tot em sortiria sempre bé a la vida, i no vol dir que no fos conscient que hi han desgràcies  però creia que la meva actitut sempre positiva i de tirar endavant em faria una vida molt fàcil...
I vaig marxar decidit, amb aquella il.lusió que per sort mai he perdut en totes les passes i canvis que faig... i ara he tornat a marxar, mirava la diferència, el perquè ara ho faig d'una manera tant diferent...quant vaig marxar l'altre vegada ho vaig fer amb l'obertura social, en poc temps ja coneixia molta gent i és evident que quant pujo allà dalt no paro de xerrar amb moltes persones, ser solitari no vol dir no ser sociable, ni maleducat, però alguna cosa ha canviat en mi i ara ho noto, i veig que aqui agafo la bici, vaig al mar, clar que xerro amb gent i ja he donat unes quantes vegades el meu telefon, però jo no sóc el mateix, i quant obro el facebook o camino em sento una mica extrany, com si no fos normal, no dic especial eh, ni anormal tampoc, però si extrany...fins i tot recordo una noia ja deu fer uns 25 anys que se'm va acostar un dia i em va dir " perquè sempre vas sol?"... i jo en aquella època coneixia a molta gent, i anava amb mil colles tot i que poques vegades anava sempre amb la mateixa o potser començava allà però acabava en un altre lloc, i em va sorprendre que m'ho preguntés, de fet no sabia ni que contestar-li, i avui pensava, doncs si em veiès ara ja alucinaria del tot, jo quasi sempre vaig sol, abans se'm veia molt amb l'Aida però ara ja estic en aquella època que més aviat l'acompanyo, la deixo i després la recullo, i entremig faig un café amb un amic, clar que si, o quedo per anar a ballar amb una amiga, per sort mai he perdut la passió per ballar,  o potser em presento per sorpresa en un lloc, avisant clar, però estic molt solitari, com mai, i he de descobrir si és per por, si és per treball intern, si és perquè ho he escollit o si és perquè és una etapa més, que segurament és això, però he de reconèixer que per primera vegada a la vida dubto de si la meva presència és agradable o no pels altres, però el que si que tinc clar és que em sento extrany i sempre m'hi he sentit perquè mai he tingut aquesta necessitat de tenir molta gent al voltant, o de "pertànyer a" ... clar que no m'agrada gens el xivarri, això no ajuda gens,  ni m'agrada les multituts, sempre he tingut por a molta gent junta, i ja de ben petit em queixava a casa quant em portaven a alguna manifestació en contra de la dictadura o a favor de retrobar els drets, jo patia molt, només veia culs, era molt petit clar, i fins i tot recordo el dia que vaig deixar de seguir el futbol i sobretot al Barça, va ser el 1984 a la celebració d'una lliga a les rambles, em vaig literalment acollonir davant de tanta gent cridant i vaig marxar molt espantat a casa, de fet vaig plorar molt aquell dia...i era por!! ... quant la gent crida i hi ha molta gent tinc por, encara ara em passa, em fa por milers de persones cridant el mateix, i potser estic d'acord amb el que diuen, però m'agafa canguel-lo, curiós...
I avui he pensat que estic bé, serè, tranquil, però estic més solitari encara que abans i penso que encara anirà a més, potser sense voler segueixo el camí del meu pare, prometo que tot i estimar-lo i admirar-lo mai he pensat en seguir el que va fer, només faltaria!, justament ell va ser una de les persones que més em va ensenyar el valor de l'individu i del seu propi camí, però no sé, vaig cap aquest cantó o això penso...
Hi ha una cosa que està clara, que tot el que m'ha passat aquest darrer any m'ha condicionat molt en les relacions amb els altres, això ho tinc clar, per tant millor donar un temps, esperar i a veure que surt de tot això...per sort anem canviant, per tant esperarem i posaré uns quants m'agrada a les colles que vegi...

divendres, 2 de juny del 2017

Carles Capdevila

Sóc més de recordar gent anònima que gent coneguda o famosa, i sóc més de parlar de la gent que he conegut personalment... em costa molt guiar-me per haver vist algú a la tele o en una entrevista o perquè he llegit un article d'ell, potser només ho he fet amb el Benedetti i amb el Rubianes, tant me fa com eran en la realitat, ja m'agradaven, un perquè escrivia coses boniques que sempre he entès que li sortien del cor i l'altre senzillament perquè s'enfotia de mi ( i de tothom ) i em feia gràcia i poca gent famosa m'ha fet riure...
Avui però em ve de gust parlar del Carles Capdevila i ho faré des d'una vessant absolutament humana, perquè francament no l'havia seguit gaire i tant sols veia el que la casualitat em permetia veure o llegir...però sempre em desprenia allò que col.localmient es diu de "bon rotllo" i avui llegint un article que escrivia a la seva mare quant ja estava malalt m'ha agradat que deixès les formes o " el que toca" per parlar, escriure concretament, des del cor, i m'ha confirmat aquesta intuició que tenia amb ell, una intuició envers ell gens professional i molt humana...
I puc estar errat, no tinc ni idea de com era a la seva vida privada i no podria posar les mans al foc però crec que per alguna cosa m'arribava aquesta part humana d'ell, una part humana molt ferma i neta, aquesta era la sensació...
Si que l'havia escoltat alguna vegada parlar d'infants, i m'agradava, tambè l'havia vist en diferents tertúlies però clar, depenia del que parlessin, en general les tertúlies ultimament les trobo totes iguals i que sempre parlen del mateix, mentres el món avança humanament, per nassos, però no gaire socialment...però sempre que xerrava ell m'enviava un somriure, utilitzava el sentit de l'humor sovint, cosa que valoro moltíssim, i m'agradava que algunes vegades que l'havia pescat en algún medi de comunicació combinès amb elegància l'irona i la crítica, fins i tot la contundència i valoro moltíssim en la gent " famosa " que siguin contundents, ho trobo a faltar molt actualment.
Avui s'ha mort, potser avui he llegit més d'ell que tot el que havia mirat fins ara, repeteixo, era una persona que em transmitia molta qualitat humana, i per mi això és un valor molt més gran que el mèrit professional, que segur que en tenia, però sobretot que l'utilitzès en alguna ocasió, o moltes, no ho sé, per posar el dit a la llaga i fer-nos pensar una mica doncs m'agradava i molt...
Quant mort algú, sigui conegut meu o simplement perquè l'havia vist cantant o escrivint o per la tele, doncs m'imagino un cel...tot i que la meva proximitat a la religió és força nula agraeïxo que m'hagin fet visionar un cel, simplement perquè allà tot és possible i penso que potser ara el Leonard Cohen i el Mario estàn fent un cafè amb el meu avi mentres arriba el Carles i els tertulians se'l miren amb cara de sorpresa però tambè de felicitat, "arribes molt aviat Carles, però benvingut amic!!, seu i fes un cafè o fuma una cigarreta que aquí ja res et pot fer mal "... perquè al final allà puc somiar que la vida continua, i no cal que sigui un cel, potser és un cor o una vida amb ells o potser simplement una cançó, però només aquesta part tant infantil, tant ingènua de la religió m'agrada , tot i que sóc conscient que la fe l'ha utilitzat moltes vegades per jutjar, allò de que " o aniràs a l'infern"...però m'agrada pensar en els àngels, en el cel, en un lloc on tothom es retroba o fins i tot es troba justament quant en la vida terrenal mai van coincidir...al final entenc que tot surt del cor, per això sempre penso que ningú se'n va mai, perquè en algún cor segur que el bateg encara està viu per qui ja no té imatge a la terra....
Descansa en pau Carles, això és el que més he llegit avui, sempre m'ha desagradat aquesta frase però perquè sempre es diu, potser perquè toca i entenc que surt de la bona intenció però mai he pogut dir-la, em costa, tot i així en el fons és maca, tot i que depèn del cansanci de cadascú, segurament ell venia d'una dura malaltia o d'un patiment, no ho sé, potser ell ha de descansar i si descansa segur que és amb molta pau, per tant li desitjo això o potser totalment a l'nversa, agafo la poció màgica de l'infant, de l'estrella que brilla en el cel que és portadora d'un èsser estimant i li dic que "segueix estant amb tú mateix en pau", que no sé perquè, repeteixo, pura intuició, crec que ell la portava a dins, i potser la pau arriba des de la coherència de les passes o de l'equilibri aconseguit entre l'extern i l'intern i per fer sempre el que un desitja des de l'ànima, i jo me'l imagino així, una persona coherent...
M'agradava a la terra aquesta persona i ara m'agrada allà on sigui, segur que on sigui i quant el nen vulgui, seguirà mostrant coses interessants...així doncs gràcies, amb la mateixa potència que vaig donar les gràcies al Jordi, un avi de Montagut que em va tocar el cor quant va marxar, li dono a ell, no perquè sigui famòs, simplement perque com el Jordi, m'arribava fàcil i proper...i ni que siguès una, dues o nou vegades em va fer sumar i apendre alguna cosa...segueix en pau doncs apreciat desconegut...