Carles Capdevila

Sóc més de recordar gent anònima que gent coneguda o famosa, i sóc més de parlar de la gent que he conegut personalment... em costa molt guiar-me per haver vist algú a la tele o en una entrevista o perquè he llegit un article d'ell, potser només ho he fet amb el Benedetti i amb el Rubianes, tant me fa com eran en la realitat, ja m'agradaven, un perquè escrivia coses boniques que sempre he entès que li sortien del cor i l'altre senzillament perquè s'enfotia de mi ( i de tothom ) i em feia gràcia i poca gent famosa m'ha fet riure...
Avui però em ve de gust parlar del Carles Capdevila i ho faré des d'una vessant absolutament humana, perquè francament no l'havia seguit gaire i tant sols veia el que la casualitat em permetia veure o llegir...però sempre em desprenia allò que col.localmient es diu de "bon rotllo" i avui llegint un article que escrivia a la seva mare quant ja estava malalt m'ha agradat que deixès les formes o " el que toca" per parlar, escriure concretament, des del cor, i m'ha confirmat aquesta intuició que tenia amb ell, una intuició envers ell gens professional i molt humana...
I puc estar errat, no tinc ni idea de com era a la seva vida privada i no podria posar les mans al foc però crec que per alguna cosa m'arribava aquesta part humana d'ell, una part humana molt ferma i neta, aquesta era la sensació...
Si que l'havia escoltat alguna vegada parlar d'infants, i m'agradava, tambè l'havia vist en diferents tertúlies però clar, depenia del que parlessin, en general les tertúlies ultimament les trobo totes iguals i que sempre parlen del mateix, mentres el món avança humanament, per nassos, però no gaire socialment...però sempre que xerrava ell m'enviava un somriure, utilitzava el sentit de l'humor sovint, cosa que valoro moltíssim, i m'agradava que algunes vegades que l'havia pescat en algún medi de comunicació combinès amb elegància l'irona i la crítica, fins i tot la contundència i valoro moltíssim en la gent " famosa " que siguin contundents, ho trobo a faltar molt actualment.
Avui s'ha mort, potser avui he llegit més d'ell que tot el que havia mirat fins ara, repeteixo, era una persona que em transmitia molta qualitat humana, i per mi això és un valor molt més gran que el mèrit professional, que segur que en tenia, però sobretot que l'utilitzès en alguna ocasió, o moltes, no ho sé, per posar el dit a la llaga i fer-nos pensar una mica doncs m'agradava i molt...
Quant mort algú, sigui conegut meu o simplement perquè l'havia vist cantant o escrivint o per la tele, doncs m'imagino un cel...tot i que la meva proximitat a la religió és força nula agraeïxo que m'hagin fet visionar un cel, simplement perquè allà tot és possible i penso que potser ara el Leonard Cohen i el Mario estàn fent un cafè amb el meu avi mentres arriba el Carles i els tertulians se'l miren amb cara de sorpresa però tambè de felicitat, "arribes molt aviat Carles, però benvingut amic!!, seu i fes un cafè o fuma una cigarreta que aquí ja res et pot fer mal "... perquè al final allà puc somiar que la vida continua, i no cal que sigui un cel, potser és un cor o una vida amb ells o potser simplement una cançó, però només aquesta part tant infantil, tant ingènua de la religió m'agrada , tot i que sóc conscient que la fe l'ha utilitzat moltes vegades per jutjar, allò de que " o aniràs a l'infern"...però m'agrada pensar en els àngels, en el cel, en un lloc on tothom es retroba o fins i tot es troba justament quant en la vida terrenal mai van coincidir...al final entenc que tot surt del cor, per això sempre penso que ningú se'n va mai, perquè en algún cor segur que el bateg encara està viu per qui ja no té imatge a la terra....
Descansa en pau Carles, això és el que més he llegit avui, sempre m'ha desagradat aquesta frase però perquè sempre es diu, potser perquè toca i entenc que surt de la bona intenció però mai he pogut dir-la, em costa, tot i així en el fons és maca, tot i que depèn del cansanci de cadascú, segurament ell venia d'una dura malaltia o d'un patiment, no ho sé, potser ell ha de descansar i si descansa segur que és amb molta pau, per tant li desitjo això o potser totalment a l'nversa, agafo la poció màgica de l'infant, de l'estrella que brilla en el cel que és portadora d'un èsser estimant i li dic que "segueix estant amb tú mateix en pau", que no sé perquè, repeteixo, pura intuició, crec que ell la portava a dins, i potser la pau arriba des de la coherència de les passes o de l'equilibri aconseguit entre l'extern i l'intern i per fer sempre el que un desitja des de l'ànima, i jo me'l imagino així, una persona coherent...
M'agradava a la terra aquesta persona i ara m'agrada allà on sigui, segur que on sigui i quant el nen vulgui, seguirà mostrant coses interessants...així doncs gràcies, amb la mateixa potència que vaig donar les gràcies al Jordi, un avi de Montagut que em va tocar el cor quant va marxar, li dono a ell, no perquè sigui famòs, simplement perque com el Jordi, m'arribava fàcil i proper...i ni que siguès una, dues o nou vegades em va fer sumar i apendre alguna cosa...segueix en pau doncs apreciat desconegut...