Un any

Ara fa just un any vaig passar un mes complicat, segurament el més dificil emocionalment de gestionar, i crec que va ser un dels moments que més profit he tret en la meva vida ...
Curiosament he de donar les gràcies a algú per tot allò, justament algú que va provocar un dels dolors més intensos que mai he sentit, un dolor que va obrir mil finestres mal tancades o mil portes sempre obertes, un dolor que va fer que trontollès en mi coses que mai m'havia qüestionat...
I sempre penso que la vida et porta a aquests llocs , i t'hi porta perquè en algún moment t'has deixat treballs per fer, alguns més importants del que sents quant els vius...
L'amistat va ser la clau de tot allò, fa gràcia que justament després d'aquell instant moltes amistats han trontollat o potser simplement s'han posat a lloc, no ho sé, però el que tinc clar és que després d'aquell Juny jo vaig canviar segurament per sempre...
I va ser un detall tan sols, res, un moment, un espai petititíssim en un recorregut llarg, però va ser el detonant de moltes coses, moltes que no sabien com sortir i el detallet va obrir el camí justament per solucionar-les...
Si d'una cosa estic content és de la meva part emocional, de com gestiono des del cor o la passió del viure les coses, perquè és complicat ser hiper emocional i saber-ho posar en un lloc racional...
Però me'n surto sempre, potser perquè m'hi enfronto, així com en altres coses vaig més descontrolat i encara les he de treballar molt, en aquest sentit és evident que el treball dona fruits sempre...
Ara penso en aquell dolor, perquè era exactament això, dolor, dolor de fè, dolor de creure, dolor d'infant que marxa, dolor d'amistat , dolor no respòs en aquell moment...dolor que sorgia de moltes coses però que només jo havia de solucionar...
Recordo el dia que va canviar tot, ja era a final de Juny i va ser una amiga que va trencar el meu estat, i ho va fer de la manera més bonica que és pot fer, recordo perfectament que em va dir que m'escoltaria des del meu ser, des de la meva visió, per entendre'm millor, i mai oblidaré el seu petit discurs de consol que em va llençar, jo sempre li estaré agraït tot i no ser una de les persones que volta més a prop meu a la meva vida, 25 anyets només té i dos anys portem d'amistat i en canvi ha sigut part imprescindible d'un dels moments més intensos dels meus pensaments...
Recordo un Juliol, en canvi, preciós, quant vaig sortir de tot allò ,vaig notar l'aire més que mai, va ser preciós, ho va ser tant que crec que vaig entendre que havia sigut necessari per mi aquell Juny, però la veritat que ara ni tant sols puc olorar o intentar recordar aquell dolor, el recordo intens, d'entranyes, d'orígens, però em sorprén aquell estat que vaig viure...
Tinc moments d'aquelles dates absolutaments marcats i assenyalats, recordo quant vaig buscar retrobar l'il.lusió, ho vaig fer al mar, ho vaig fer despertant amb el dia veient com el sol ens venia a saludar, ho vaig fer agafant-me a les mans dels amics que te les entreguen, ho vaig fer amb llàgrimes , algunes de dolces, altres de salades, però ho vaig fer i no vaig parar fins aconseguir sortir del dolor i ho vaig fer d'una manera ferma...
Curiosament la vida em va posar les coses fàcils,  perquè considero que s'ha d'agraïr a la vida aquests moments, i després d'un estiu que el recordo fantàstic, va venir un Setembre on em va tocar enfrontar-me a una de les coses que segurament m'havia oblidat de treballar, i al final vaig pensar que si era la vida que m'hi portava o jo era qui li demanava que m'hi portés per acabar de netejar o el que es diu de " buidar la motxil.la"...
Aquell Setembre ja no depenia tant de mi, com una fulla que el vent movia anava fent el que podia, segurament amb més equilibris que ment, i tot i així vaig tornar a sortir, i just en aquell mes van apareixes mans molt fortes que em van ajudar i que no em van deixar de costat mai, i en aquell mes va apareixer un àngel que ja sempre més m'ha acompanyat i just allà, aquell Setembre, va començar una nova vida per mi...a poc a poc, molt lentament, passet a passet, vaig anar buscant el control del meu caminar, potser va ser aleshores que me'n vaig adonar, (per fi !! ), que feia temps que no conduia jo quasi res pràctic del meu dia a dia, i mica en mica vaig començar a aixecar el cap, i mica en mica vaig recuperar orgull, que no ego, i sobretot, mica en mica, anava tornant a creure en mi, no és que haguès deixat de creure hi mai, això crec, simplement no em mirava, no estava per mi, em tocaven altres papers i no tenia temps de repassar res del que passava dins meu...i creure en mi és creure en tot i en la gent...per fi!!!
Estem a Juny, ha passat un any ja, i m'ho miro tot amb prespectiva, i la veritat és que tampoc fa tant, un any no és molt o potser és moltíssim, però estic orgullòs, content, tot procés deixa cicatrius i jo les he d'anar tancant, però si una cosa he anat aprenent és que sempre s'ha de fer molt a poc a poc, sense presses, curiós com el cos o la ment o l'ànima m'ho demanava feia anys, parar, parar una mica i mirar, observar, i si, tenia raó, era absolutament necessari per mi i per qui sóc, no és qüestió de donar-me més mèrits dels que tinc en realitat però la veritat és que portava anys gestionant moltíssimes coses i algunes que emocionalment eren molt potents, i si, estic content, i el que tinc més clar de tot és que si un té els ulls oberts, la vida, en general, et presenta les coses perquè ho aprofitis i puguis avançar, allò de que tot passa per alguna cosa és absolutament cert, una altre cosa és que passi i no en facis cas, però les coses et venen per alguna raó sempre, això cada dia ho tinc més clar.