Sol

Obro el facebook, camino per les rambles de Vilanova, volto per llocs i per tot arreu veig colles, gent junta que riu, que comparteix, que planegen coses i em sorprenc a mi mateix...i potser confòs remiro pel meu passat o pels meus moments, fins i tot penso en aquelles paraules que un dia un bon amic em va dir " segur que ets la única persona del món que podria organitzar un sopar i després no anar-hi" i segurament no és així, o si?, però em sorprén que no tingui i que no hagi tingut mai la sensació de necessitar una colla o un grup de gent per compartir.
Crec que ja de petitó era més de poca gent, com més poca millor i on creixia i em feia més persona era amb les converses de dos, o màxim de tres o a molt estirar quatre, sóc plenament conscient que això m'ha fet perdre moments també...
Segurament en l'actualitat només em queda una "colla", gent que es reuneix de tant en tant i fan calçotades o barbacoes, i haig de reconèixer que si fan 10 events jo màxim hi vaig a un, i no és que no m'agradi, però al final per a, o per b o fins i tot per c o d, no hi acabo anant, i tot i així de tota aquella gent que veig tinc clar que n'hi han alguns que estimo de debó i com a mínim, al que menys conec l'aprecio, per tant em sento còmode, però no sé, crec que faig un camí moltes vegades a l'inversa de molta gent, sempre m'he sentit més desprotegit amb molta gent, fins i tot diria, cosa que suposo que poca gent sap, tinc atacs de timidés molt forts, i la timidés és una de les coses que menys se'm veu però que jo noto més...i no la tinc permanent, va i bé, depenent del dia, i tampoc sé mai quant vindrà o quant marxarà...i aleshores em quedo callat i no sé que dir o busco la protecció en els millors amics que tingui allà....sempre em queda l'opció de fer el paiasso, que en això me'n surto força bé...
I ara he canviat de població, estic en un lloc on poca gent em coneix, encara faig "pinta" a serio, i a responsable, no dic que no ho sigui que quedi clar, encara ningú em pot jutjar ni parlar de mi, i noto que tot i que evidentment sempre he sigut sociable i ja he conegut gent, em mantinc molt prudent en tot, i em sorprén força...
Algú em podria dir que he aprés alguna cosa, però no sento això, crec que estar sol sempre m'ha agradat, no recordo cap moment de la meva vida que no m'hagi sentit bé estant sol, vull dir en un estat normal clar, tots necessitem dels estimats, només faltaria , però mai em va fer por estar sol, amb mi mateix, pensant, pensant fins i tot en els altres, però avui pensava que mai havia estat com ara, crec que mica en mica la gent ha decidit ja no insistir per quedar amb mi, " ja respirarà quant vulgui" deuen pensar, i com que sempre he anat a èpoques doncs quant estic sociable respiro....
Però se' m barregen moltes coses, perquè estimo a la gent i penso en ells, però a vegades no sé ben bé com acostar-mi, perquè el que si que tinc clar és que quant quedo amb una persona sempre hi estic a gust, o fins i tot quant tenia invitats em sentia bé, sempre m'ha agradat que vingui gent a casa i donar-lis la llibertat de que " fotin el que els dongui la gana"... i compartir la llibertat...
Avui pensava el dia que vaig decidir marxar, el dia exacte que ho vaig pensar per primera vegada... sol a l'habitació mirava la meva vida, pensava que tot m'anava bé, que tothom m'estimava, fins i tot alguns m'idealitzaven, cosa que em feia pànic. potser en aquell moment era un exemple de valentia per molta gent, decidit sempre prenia decisions que externament no se com arribaven, però eren molt més pensades del que podria semblar, i sempre ho feia des d'un cantó humà, vaig decidir marxar per posar-me a prova, per saber viure lluny de la meva protecció, en aquell moment fins i tot el meu ego estava massa imflat i em creia un ser especial, i recordo, fa gràcia, que creia fermament que a mi tot em sortiria sempre bé a la vida, i no vol dir que no fos conscient que hi han desgràcies  però creia que la meva actitut sempre positiva i de tirar endavant em faria una vida molt fàcil...
I vaig marxar decidit, amb aquella il.lusió que per sort mai he perdut en totes les passes i canvis que faig... i ara he tornat a marxar, mirava la diferència, el perquè ara ho faig d'una manera tant diferent...quant vaig marxar l'altre vegada ho vaig fer amb l'obertura social, en poc temps ja coneixia molta gent i és evident que quant pujo allà dalt no paro de xerrar amb moltes persones, ser solitari no vol dir no ser sociable, ni maleducat, però alguna cosa ha canviat en mi i ara ho noto, i veig que aqui agafo la bici, vaig al mar, clar que xerro amb gent i ja he donat unes quantes vegades el meu telefon, però jo no sóc el mateix, i quant obro el facebook o camino em sento una mica extrany, com si no fos normal, no dic especial eh, ni anormal tampoc, però si extrany...fins i tot recordo una noia ja deu fer uns 25 anys que se'm va acostar un dia i em va dir " perquè sempre vas sol?"... i jo en aquella època coneixia a molta gent, i anava amb mil colles tot i que poques vegades anava sempre amb la mateixa o potser començava allà però acabava en un altre lloc, i em va sorprendre que m'ho preguntés, de fet no sabia ni que contestar-li, i avui pensava, doncs si em veiès ara ja alucinaria del tot, jo quasi sempre vaig sol, abans se'm veia molt amb l'Aida però ara ja estic en aquella època que més aviat l'acompanyo, la deixo i després la recullo, i entremig faig un café amb un amic, clar que si, o quedo per anar a ballar amb una amiga, per sort mai he perdut la passió per ballar,  o potser em presento per sorpresa en un lloc, avisant clar, però estic molt solitari, com mai, i he de descobrir si és per por, si és per treball intern, si és perquè ho he escollit o si és perquè és una etapa més, que segurament és això, però he de reconèixer que per primera vegada a la vida dubto de si la meva presència és agradable o no pels altres, però el que si que tinc clar és que em sento extrany i sempre m'hi he sentit perquè mai he tingut aquesta necessitat de tenir molta gent al voltant, o de "pertànyer a" ... clar que no m'agrada gens el xivarri, això no ajuda gens,  ni m'agrada les multituts, sempre he tingut por a molta gent junta, i ja de ben petit em queixava a casa quant em portaven a alguna manifestació en contra de la dictadura o a favor de retrobar els drets, jo patia molt, només veia culs, era molt petit clar, i fins i tot recordo el dia que vaig deixar de seguir el futbol i sobretot al Barça, va ser el 1984 a la celebració d'una lliga a les rambles, em vaig literalment acollonir davant de tanta gent cridant i vaig marxar molt espantat a casa, de fet vaig plorar molt aquell dia...i era por!! ... quant la gent crida i hi ha molta gent tinc por, encara ara em passa, em fa por milers de persones cridant el mateix, i potser estic d'acord amb el que diuen, però m'agafa canguel-lo, curiós...
I avui he pensat que estic bé, serè, tranquil, però estic més solitari encara que abans i penso que encara anirà a més, potser sense voler segueixo el camí del meu pare, prometo que tot i estimar-lo i admirar-lo mai he pensat en seguir el que va fer, només faltaria!, justament ell va ser una de les persones que més em va ensenyar el valor de l'individu i del seu propi camí, però no sé, vaig cap aquest cantó o això penso...
Hi ha una cosa que està clara, que tot el que m'ha passat aquest darrer any m'ha condicionat molt en les relacions amb els altres, això ho tinc clar, per tant millor donar un temps, esperar i a veure que surt de tot això...per sort anem canviant, per tant esperarem i posaré uns quants m'agrada a les colles que vegi...