Un pot pensar que li ha tocat una vida complicada, i no seria just, també podria pensar que ha tingut una vida fàcil, i tampoc seria just, sempre tot és més senzill, a un li toca viure la seva vida, i és l'única realitat.
Un es pot quedar amb moltes coses d'un sol dia, un dia pot ser molt més intens que no pas una setmana, el temps sempre és relatiu, simplement perquè el cor mana per sobre del temps, i el seu tic-tac indica que vivim, però també ens entrega el nostre rellotge més real...i jo em quedo amb el parell de carícies que em van entregar ahir...
Sempre he pensat que tot ha de ser simple, dic tot el que arriba dels sentiments, de les sensacions, del nostre intern, també he pensat sempre que trobar aquesta simplicitat és el més complicat de tot, he arribat a deduir, com si d'una fórmula matemàtica es tractés, que trobar la simplicitat és el resultat de la suma del nostre equilibri intern i extern...
Per aconseguir trobar pensaments que m'ajudin a entrendre els moments complicats opto per diferents camins... o sigui: el camí coronari, on entrarien les dues carícies que vaig rebre ahir i tota la gent que estimo i adoro, i el camí visual, que seria observar a altres persones, a altres vides, a recordar que el meu melic tan sols és el meu centre, però que hi han molts melics i molts centres en aquesta terra.
El cantó coronari ja el vaig trobar ahir, per gent molt propera i per altres que tot just van entrant calidament en la meva vida.
Avui doncs he optat per les opcions que ens dona aquest gran món virtual que tenim quant obrim els aparells de casa. He escollit un documental on persones de cinquanta anys els tornen a entrevistar després de trenta anys. Curiosament la primera entrevistadora ja no hi és, l'escriptora i periodista Montserrat Roig i amb això ja indica que la vida camina i que el camí mai saps on s'acaba...
He escoltat els joves i he escoltat l'efecte de la madurés sobre aquells ex joves, m'ha agradat...
Segueixo doncs creient en les essències. El caminar ha deixat empremta en cadascun d'ells d'una manera diferent, son detalls fàcils de veure, però que ja et mostren una mica el que deia el principi, que tot és senzill o complicat, que res és veritat en aquest sentit..clar que els fets que et passen et marquen, és evident que és més fàcil tenir la vida fàcil si els factors externs son més simples, i parlo de factors externs que toquen al cor o que simplement toquen el teu dia a dia...
Els pensaments porten filtres, un no pensa igual quant te feina i menjar, que quant no en té, o quant se sent sol o quant està acompanyat, per tant si em fessin una entrevista ara jo no seria tan dur amb el món ni amb mi mateix que quant tenia vint anys. Aleshores creia que un podia viure per sobre de les circunstancies, potser vaig començar a entendre que això no era així quant va morir la meva estimada iaia, perquè hi han coses evidents i el dolor és una de les més contundents.
Intento recordar en aquests moments, com sempre, les paraules sàvies de molta gent, com les d'ahir, quant el meu amic em donava la resposta més simple a les meves preguntes més rebuscades, tot i que tampoc eren preguntes meves, eren simplement preguntes derivades d'actes d'altres persones que em deixen tan extranyat que ni jo mateix sé encaixar el cop...
Després penso que jo també he fet que algú es quedi parat pensant "i ara que coi passa?", per tant ja tinc clar que viure per sobre de les circunstàncies és irreal, una cosa molt diferent és com encaixes les circunstàncies que t'arriben, aqui si que hi han moltes més sortides.
Els reentrevistats mostraven coses que m'encanten, o estaven molt buscats o realment "madurar" té la seva part molt positiva, tot i que crec que coincidien tots que la maduració havia sigut moderada...
No és patrimoni dels joves ser lluitadors, suposo que és una barrera més que ens inculquen per no deixar volar el pensament, igual que no és patrimoni dels grans assentar el cap...en aquest camí tant redibuixat ens marquen el que és lògic i el que no és lògic, però justament aquestes circunstàncies que et vas trobant, et fan entendre, t'han de fer entendre, que no hi ha cap lògica temporal o que pertanyi a una franja d'edat que visquis...
Tot és nou quant comença, per tant diriem que la maduració és continua, jo sóc jove en el que no he viscut i em toca molt sovint tornar a començar a viure , diriem que sóc com un nen en aquell instant, primer hi jugo, després m'hi revelo, després ho lluito i finalment ho accepto i ho intento solucionar. Dic intento perquè tampoco ens podem presionar amb que tot té solució, però sempre em quedo amb aquelles paraules tant senzilles de que " tot té un final", per tant quant la solució no arriba, la vida te la dona, sigui bona o dolenta, però s'acabarà...perquè nosaltres també tenim un final, per tant és impossible que res sigui etern, encara que visquis coses que les sensacions siguin eternes...però son fruit de l'importància que li dones a la vida... jo no puc sentir res etern, perquè simplement jo no sóc etern.
Estic davant d'una situació que s'escapa de la meva lògica coronaria, i curiosament tot i que s'escapi del meu tic-tac, o bum-bum, el cor segueix diguent la seva,..
I sempre m'arriben paraules del meu estimat Eduard, dels seus últims anys, de la nostra estimada Isabel, dels meus amics, del meu tiet, m'arriben dolçors que calmen la meva "no calma" que arriba de factors externs però que no em permeten ser simple...i alshores busques la part rebuscada, intentes entendre als altres, intentes entendre el que passa, sense que afecti massa a la persona que tan estimes...
Sempre he detestat les herències familiars, que de fet no son familiars, son de persones, el que passa és que el destí ens entrega unes o altres i podriem dir que l'entrega que t'arriba et marca molt en la teva manera de fer...és una loteria això...
Jo he tingut sort, més que sort, he sigut un privilegiat, i és en aquests moments que recopilo milions d'herències rebudes per tornar al cantó simple de la vida...
Perquè hi han escenes incomprensibles i per mala sort he tingut de ser espectador d'elles aquests darrers temps...ja sé que ser espectador no és tan complicat, però tan sols és fàcil si ets passiu, si ets actiu deixes de ser un que ho mira...
És com està al cinemà mirant una pel.lícula i en el moment més delicat l'actor t'agafa la ma i et diu : "vinga xato, acaba-ho tú!"...i ben mirat pot semblar emocionant, però clar, si en aquest film que estàs mirant resulta que una de les protagonistes és qui més estimes del món, tot es complica, el cor es barreja amb l'incomprensió del que veus i acabes retornant a les carícies per poder tirar endavant fins que arribi el "the end", ara ja real i gens cinematogràfic.
I et surt el teu caracter evidentment... si sóc Font en alguna cosa és en la lluita de fugir dels conflictes inútils, i d'inútils n'hi han molts, però hi han coses que no pots evitar, vull dir que per això deia que cap vida és simple o complicada, simplement és una vida, no hi ha més, o hi ha moltíssim, depèn de com es miri clar...
I el final s'acosta, perquè cada vegada que el serial entrega un nou capítol més extravagant, la reacció de qui realment m'importa canvia i això vol dir que sigui com sigui estem més lluny del punt de sortida d'aquest camí extrany...
És molt més futut quant les circunstàncies t'afecten però no d'una manera directe, vull dir que al final qui rebrà aquestes circunstàncies no serè jo, jo ja tinc les herències clavades...jo viure el present, el podré patir o disfrutar, canviarà el meu estat d'ànim, però no canviarà l'opinio i la confiança que tinc en aquest món, en la gent que estimo...
Segueixo creient que és injust que algú que no li toca, hagi d'entendre, acceptar, raonar, i decidir coses que ni tan sols hauria de plantejar-se...perquè estimar és fàcil, o això em van dir o mostrar a casa, de fet mai m'ho van dir, però jo ho mirava cada dia...potser la clau per estimar és entendre que tots som diferents, o sigui posar el respecte com a bandera, o fins i tot l'admiració no idealitzada, però quant estimes incondicionalment, quant tot arriba directe al cor, estimar hauria de ser la cosa més simple del món, perquè ni tan sols et preguntes perquè estimes, simplement ho sents.
