Tot ve d'una conversa amb l'Aida que em deia que li agradava tenir a uns pares diferents, és evident que la seva mare i jo no som iguals, però també tinc clar que cap dels dos entrem en una mare o pare standard.
Ahir mirava el programa mestres ( crec que es diu així) i una actriu comentava, com a mare, que li agrada fer coses amb tothom perquè al seu fill/a se senti integrat i feliç de veure els pares on toca que els pares estiguin.
Nosaltres hem fet moltes coses que toquen, no ho nego, però de mica en mica el nostre verdader jo ha anat guanyant al paper standarirzat de pare o de mare i crec que l'Aida ho agraeïx profundament.
Qui em coneix sap que sóc hiper responsable com a pare, potser a vegades massa diuen, però el que si que no faig és cap paper, de fet la responsabilitat neix de l'amor que sento, que es gegant i això em fa moure'm continuament, serpentejant els obstacles i lluitant per sentir l'amor ben a prop.
L'Aida valora de mi, com jo d'ella, les grans converses que ja tenim, on deixem anar els sentiments i on cap pregunta complicada es contestada amb una tòpica resposta, així ho vaig viure a casa i sempre estaré content de que fos així.
Avui em deia un amic que li encanta el meu humor, que posi un somriure fins i tot a un detall negatiu...sóc fàcil de caure-li deia- però més fàcil de remuntar, cada dia més, he "perdut" molt de temps coneixent els meus actes i cada vegada que un d'ells no l'entenc, no paro fins a desentrallar el misteri i això te recompensa, almenys se que estic preparat per tot i quant la vida et dona sotregades un s'ha de conèixer perquè si no t'enfonsaries irremediablament.
L'Aida expresa el que sent cada dia millor, mai li tapem els seus sentiments i m'agrada veure que el seu pare "rar" es motiu d'orgull per ella, ajuda el fet que les seves amiguetes els encanti les meves pallassades, això li deu omplir d'orgull, i a mi, el que m'omple d'orgull és saber que ens coneixem molt, que ja som còmplices de les nostres coses...un dia, anant a la platja, a una de desconeguda per nosaltres, buscavem aparcament i de sobte em diu:
-Papa, no busquis més aparcament...
-perquè? - li vaig preguntar.
- perquè he vist per sota el túnel que la platja està plena de gent i t'agobiaràs...
Sap que mai em veurà on va tothom, sap que he fet coses perquè m'ho ha demanat però també sap que no m'agradaven i que estar al mig d'una conversa de pares parlant dels seus fills em pot resultar esgotador depen de com sigui...ja ho vaig veure a casa, no tan sols hi ha una manera d'educar, n'hi han moltes però crec que la base de l'educació és mai enganyar, ser un mateix, sense sorpreses.
M'allunyo cada dia més dels judicis externs, dels més fàcils, de catalogar algú simplement i llanament, de que un moment algú et digui: potser t'ho busques tú?... i jo sempre he optat per la valentia davant de la comoditat, això te un risc elevat però segueixo creient que te moltes recompenses i encara que siguin internes, en molts casos, ja m'arriben.
A vegades li demano, quasi suplico, a l'Aida que no discutim, que no tinc ganes de discutir, a casa no ho feiem gaire, mai em van castigar i mai em vaig merèixer un càstig i quant l'Aida fa alguna cosa mal feta, em sento perdut, m'he de posar en un paper de pare que em va gran, perquè tots els papers que siguin diferents al que sóc com a persona, em van grans...però tinc clar que ella ho sap, a vegades hi juga, sap que no sóc dur amb ella, però m'agrada saber que les tàctiques que agafem son resultones.
Si jo no hagués tingut l'educació que he tingut segurament hauria sigut un triomfador extern, als jefes els encanto, tinc idees, tinc valentia a enfrontar-me amb qui sigui, sempre des de la coherencia, no perquè si, i això acaba agradant als empresaris, per això em truquen i repeteixen amb mi tantes vegades...per això m'han ofert llocs de responsabilitat, però també és cert que no van amb mi, tinc una altre responsabilitat a la vida, principalment viure-la...ahir em deia el director després d'un merder d'empresa: Alex, necessito urgentment més informació del que ha passat, diga'm la teva opinió...era un tema alié a mi, però que jo l'havia viscut de prop, i si hi ha una cosa que em subleva és l'injusticia i li vaig escriure un mail contundent i sense por, evidentment defensant als meus companys, perquè s'ho valen...avui hem tingut la recompensa, no cal callar tant, no cal tenir por si saps la veritat...bé, paro de llençar-me floretes que avui no és Sant Jordi.
Sembla que retrobo amb facilitat el meu caminar, tan proper aquest món, però cada vegada que trepitjo amb més força, m'allunyo una mica més de tot això...potser perquè avui tindré una dosis de Rubianes per la tele, potser perquè les últimes pelis em recorden que el que volia de petit era viure una aventura, que res fos plàcid, que res fos avorrit i sobretot que jo no fos una repetició més en aquest món i sobretot mai acontentar-me en la comoditat, he descobert que si em deixo portar per coses "normals", mals rotllos, herències humanes, discusions o titols honorífics, jo em torno igual i jo sempre he pensat que tots podem i tenim dret a escollir el que volem ser, cap opció és millor que una altre, el que hem de tenir clar és que no podem enmerdar els altres, això ho he anat veient amb les experiències viscudes, si el teu caminar fa mal a algú no t'hi acostis per més que voldries fer-ho... avui el dia seguia net i bonic, i tot gràcies a la meva ment que em va dir fa uns dies: que cony fots tòtila pensant amb tonteries polítiques!! era la teva elecció galifardeu? i no, no ho era, mai ho ha sigut, si no el blog es diria un altre nom.
Ahir mirava una foto del Pep, un altre fill d'un gran amic i de sobte, em vaig emocionar recordant la nostra amistat i les nostres paraules...hi ha gent que saps que mai se'n van, i els tens presents i sobretot ells, els grans, son part imprescindible de la meva no comoditat, a ells els dec molt, i els penso...avui mirant al Pepe una estona, els faré un gran homenatge...també ells m'han ajudat a escollir el meu camí...
dimecres, 29 de febrer del 2012
dimarts, 28 de febrer del 2012
Els ulls que ho miren
Ja fa anys que em pregunto perquè l'estat d'ànim és tant capritxós, almenys el meu.
D'un dia per un altre la vida no dona un tomb brutal, els tombs son suaus i es van decantant cap un cantó o cap un altre, però fa molt de temps que tinc clar que no depenc del que em passa en la vida tan sols, sempre depen dels ulls que un ho miren i els meus estan més formosos que mai aquests dies.
I quant et poses les ulleres de l'Arc de Sant Martí, el color és impresionant i encara que sembli que el món estigui induit per un monstre de color gris, tú tan sols veus cares radiants i bellesa en tota la natura que et rodeja, ser humà inclós en ella.
I jo penso: que ha canviat tant en la meva vida externa? res...és el poder que tant reclamo de fa anys de cadascú de nosaltres, si tots ens possessim més sovint les màgiques ulleres, el món agafaria un altre to.
Tot això m'hi porta comentaris de la gent, i comentaris meus, quant algú és posa fanàtic jo em retiro i me'n vaig al meu món, al del Peter, al del Pirata, i allà em relaxo, quant una idea es torna perillosa ( segons la meva visió) marxo, m'allunyo de les confrontacions històriques e histèriques dels humans, i començo a mirar la meva realitat, la que tan sols veuen els meus ulls i quant fas això, no saps perquè, tothom t'explica coses de la seva vida. Gent gran que et parla dels seus records, que et dibuixa el barri com era abans, i te'l dibuixa tant i tant bé que acabes caminant com si estiguessis el 1930, com si apareixés aquella masia ara inexistent, aquella masia que l'home hi va viure la seva infància i que reposa sota d'un magatzem de la brigada de l'ajuntament d'Olot...i veus bondat, i més bondat, i sembla que totes les males prespectives del món es fonen dins d'un conte real, perquè és real, perquè te l'ha explicat algú que es nudreix del que ha viscut, que no s'inventa res, l'invent és el magatzem de la brigada, el que et diu l'home és la realitat....perquè la realitat és atemporal...
I avui he tocat un gos que estimo, que el conec des de petitó i se'n recorda de mi i jo d'ell i els gossos, com les persones, també fan cara de bondat quant son bons, i fins i tot diria, que com que no s'embruten, se´ls veu la cara neta, sense cap mena de malicia.
I els nens? avui tots em feien festes, de fet sempre me'n fan, però avui molt més que mai...un li ha dit a sa mare: mama!! hi ha un noi!!...no devia ni tenir 5 anys, però quasi acabem ballant d'alegria, m'ha dit noi!!- li deia...m'ha dit noi!!...justament ara que molts xiquets em diuen de vosté i jo encara miro enrera esperant trobar-me un home encorbatat i ben planxat que dignifiqui el vosté emés per l'infant...però avui m'han dit noi.
I una dona que fa anys que em coneix em diu: tú sempre tan de bon humor! i és una mentida com una casa de pagés, però és una mentida preciosa, perquè depenc de la gent, dels coneguts i dels desconeguts, dels detalls, de l'amabilitat, del sentit de l'humor...el meu aliment no és més que el món, de fet no necessitaria res més si no fos perquè el món menys natural no para de reclamar necessitats que abans eren prescindibles i ara ja son bàsiques.
I que me'n dieu del cel? avui estava preciós, i el cel preciós fa preciós el món, tan fa que dies enrera em diguessin que no estimo la meva terra, el cel no sap on estan les fronteres, és el nostre cel o més ben dit, som el seu reflexe, no som res collons, per més que ens hi encaparrem, no som res, tan sols reflexes, no depenem de la Merkel, depenem de l'univers i un dia segur que ho veurem claríssim.
I davant de tanta perdúa del valor invariable que és la terra, m'hi enganxo com mai, saborejo els detalls que em dona, miro com camina aquell, miro com el gat s'amaga i l'ocell busca l'escalfor de l'asfalt i jo desitjo que marxi d'allà, que no vingui cap màquina humana, externa a la terra, que el mati, perquè hi eren abans ells que les nostres màquines però el nostre cervell ha anat tan ràpid que perdem el respecte per l'única cosa segura que necessitem, l'estimada natura.
Has vist l'Urdangarín?- m'ha dit un
No, no, no l'he vist , no el vull veure, no has vist que tenim aquí sobre? mira la llum del sol!! tú creus que un ganàpia em pot borrar aquesta llum? no, no, no el veig , no em ve de gust, sóc dels que em queixo molt de com està tot, avui no em ve de gust, vull gaudir del regal, del regal de viure, de sentir...prou desfalc i menyspreu li fem a la nostra terra com per oblidar-me sempre d'ella...i d'això em queixo, de les lluites continues per tot... gaudim una mica de l'home, no de les seves misèries ni de les seves lluites ni tan sols de les seves procedències...si quant miro el cel entenc que tots plegats no devem tenir un orígen molt diferent...i no et pensis que parlo de divinitats, crec que Déu va ser el primer que ja va tapar la terra i va fer que l'home es perdés en les seves creences, per això parla tan de l'home i tan poc de la natura, ja ens va col.locar en el nostre ombligo i no n'hem sortit mai més, la creença és l'origen de la por en l'èsser humà i quant un busca excuses per mirar la realitat i convertir-la en una cosa mística és que ja no accepta el sol que ens està il.luminant.
Avui estic radiant, i me'n dono compte que és fàcil estar-ho, tan sols és mirar i si mires bé veuràs la falàcia i la realitat...Peter! pirata! anem a fer nones aviat, que ens espera un somni preciós avui...
D'un dia per un altre la vida no dona un tomb brutal, els tombs son suaus i es van decantant cap un cantó o cap un altre, però fa molt de temps que tinc clar que no depenc del que em passa en la vida tan sols, sempre depen dels ulls que un ho miren i els meus estan més formosos que mai aquests dies.
I quant et poses les ulleres de l'Arc de Sant Martí, el color és impresionant i encara que sembli que el món estigui induit per un monstre de color gris, tú tan sols veus cares radiants i bellesa en tota la natura que et rodeja, ser humà inclós en ella.
I jo penso: que ha canviat tant en la meva vida externa? res...és el poder que tant reclamo de fa anys de cadascú de nosaltres, si tots ens possessim més sovint les màgiques ulleres, el món agafaria un altre to.
Tot això m'hi porta comentaris de la gent, i comentaris meus, quant algú és posa fanàtic jo em retiro i me'n vaig al meu món, al del Peter, al del Pirata, i allà em relaxo, quant una idea es torna perillosa ( segons la meva visió) marxo, m'allunyo de les confrontacions històriques e histèriques dels humans, i començo a mirar la meva realitat, la que tan sols veuen els meus ulls i quant fas això, no saps perquè, tothom t'explica coses de la seva vida. Gent gran que et parla dels seus records, que et dibuixa el barri com era abans, i te'l dibuixa tant i tant bé que acabes caminant com si estiguessis el 1930, com si apareixés aquella masia ara inexistent, aquella masia que l'home hi va viure la seva infància i que reposa sota d'un magatzem de la brigada de l'ajuntament d'Olot...i veus bondat, i més bondat, i sembla que totes les males prespectives del món es fonen dins d'un conte real, perquè és real, perquè te l'ha explicat algú que es nudreix del que ha viscut, que no s'inventa res, l'invent és el magatzem de la brigada, el que et diu l'home és la realitat....perquè la realitat és atemporal...
I avui he tocat un gos que estimo, que el conec des de petitó i se'n recorda de mi i jo d'ell i els gossos, com les persones, també fan cara de bondat quant son bons, i fins i tot diria, que com que no s'embruten, se´ls veu la cara neta, sense cap mena de malicia.
I els nens? avui tots em feien festes, de fet sempre me'n fan, però avui molt més que mai...un li ha dit a sa mare: mama!! hi ha un noi!!...no devia ni tenir 5 anys, però quasi acabem ballant d'alegria, m'ha dit noi!!- li deia...m'ha dit noi!!...justament ara que molts xiquets em diuen de vosté i jo encara miro enrera esperant trobar-me un home encorbatat i ben planxat que dignifiqui el vosté emés per l'infant...però avui m'han dit noi.
I una dona que fa anys que em coneix em diu: tú sempre tan de bon humor! i és una mentida com una casa de pagés, però és una mentida preciosa, perquè depenc de la gent, dels coneguts i dels desconeguts, dels detalls, de l'amabilitat, del sentit de l'humor...el meu aliment no és més que el món, de fet no necessitaria res més si no fos perquè el món menys natural no para de reclamar necessitats que abans eren prescindibles i ara ja son bàsiques.
I que me'n dieu del cel? avui estava preciós, i el cel preciós fa preciós el món, tan fa que dies enrera em diguessin que no estimo la meva terra, el cel no sap on estan les fronteres, és el nostre cel o més ben dit, som el seu reflexe, no som res collons, per més que ens hi encaparrem, no som res, tan sols reflexes, no depenem de la Merkel, depenem de l'univers i un dia segur que ho veurem claríssim.
I davant de tanta perdúa del valor invariable que és la terra, m'hi enganxo com mai, saborejo els detalls que em dona, miro com camina aquell, miro com el gat s'amaga i l'ocell busca l'escalfor de l'asfalt i jo desitjo que marxi d'allà, que no vingui cap màquina humana, externa a la terra, que el mati, perquè hi eren abans ells que les nostres màquines però el nostre cervell ha anat tan ràpid que perdem el respecte per l'única cosa segura que necessitem, l'estimada natura.
Has vist l'Urdangarín?- m'ha dit un
No, no, no l'he vist , no el vull veure, no has vist que tenim aquí sobre? mira la llum del sol!! tú creus que un ganàpia em pot borrar aquesta llum? no, no, no el veig , no em ve de gust, sóc dels que em queixo molt de com està tot, avui no em ve de gust, vull gaudir del regal, del regal de viure, de sentir...prou desfalc i menyspreu li fem a la nostra terra com per oblidar-me sempre d'ella...i d'això em queixo, de les lluites continues per tot... gaudim una mica de l'home, no de les seves misèries ni de les seves lluites ni tan sols de les seves procedències...si quant miro el cel entenc que tots plegats no devem tenir un orígen molt diferent...i no et pensis que parlo de divinitats, crec que Déu va ser el primer que ja va tapar la terra i va fer que l'home es perdés en les seves creences, per això parla tan de l'home i tan poc de la natura, ja ens va col.locar en el nostre ombligo i no n'hem sortit mai més, la creença és l'origen de la por en l'èsser humà i quant un busca excuses per mirar la realitat i convertir-la en una cosa mística és que ja no accepta el sol que ens està il.luminant.
Avui estic radiant, i me'n dono compte que és fàcil estar-ho, tan sols és mirar i si mires bé veuràs la falàcia i la realitat...Peter! pirata! anem a fer nones aviat, que ens espera un somni preciós avui...
divendres, 24 de febrer del 2012
els fronts oberts
Curiós veure com a Catalunya no es pot parlar malament de Catalunya, em pregunto si això passa a tot arreu, si és així, que no ho dubto, els que no sentim la pàtria i ens endinsem en l'individu, no tenim dret a una terra?...més o menys és el que m'han dit avui...però com que aquest discurs el sento a tot arreu amb diferents paraules, perd tota la credibilitat quant m'arriba a mi o sóc jo que no enten el sentiment de "pertànyer a..." o és que tots ens ho hem cregut massa, no ho se, però jo fa temps que no veig conexió entre un país i les persones que l'habiten, i és que la paraula país, per mi, no se quin significat lògic te.
Haig de reconèixer que m'ha posat de mala llet, em posa de mala llet veure com la gent te ràbia a altre gent perquè "pertany a", de fet es defensa amb més vehemència l'atac a una idea que la mateixa idea i mai ho he entés. Jo tinc la meva filosofia de món i la tinc de fa molts anys i me la sento atacada cada dia, però em foto i crec que la meva va molt en contra d'aquest sentiment de pertànyer i en canvi sempre m'han dit, la gent que ha conviscut amb mi, que parlo continuament de la gent que estimo, fins i tot han tingut gelos, suposo que positius, però son gent que no pertany a cap món meu, vull dir que venen de móns diferents i de molts llocs diferents i en canvi tots hi caben en les meves amistats i n'hi han de tots colors.
El món no l'entenc, no entenc les regles del joc, son massa complicades per mi, potser és que vull anar enrera i tornar aquell potet anomenat essència, perquè em fa un mal terrible veure gent que matxaca a una altre gent perquè no "`pertany a", em fa tant mal que finalment em transformo i em torno fanàtic del que penso i no m'agrada gens sentir-me fanàtic de res, s'han d'estimar les idees , mimar-les, acaronar-les, però no convertir-les en el nostre Déu.
No m'acabo de creure l'història, ni tan sols l'informació que m'arriba continuament, molta manipulada i el que és pitjor és que ens la podem fer nostre, ja ho diu el meu tiet, que tanta informació descontrolada és perillosa, tot i que també penso que està bé tenir tanta llibertat per expresar...ara mateix a Valencia se'n lia una de bona i comencen a aparèixer fotos de tota mena, ja no se si son veritat o no. Entenc, pel que veig fa anys, que tenim una certa tendència a carregar-nos als policies, potser perquè son els més accessibles per poder-ho fer i no els defenso, com tampoc defenso els presos, ni als inmigrants, ni als metges, ni a ningú, però tot plegat és responsabilitat nostre, és com hem volgut que sigui, l'història l'hem fet nosaltres i ara no farem com els politics que quant ens interessa hem de mirar l'història i quant no interessa fora, o si o no, si no pararem boixos... i la meva idea és que tot es trenca quant pertanyem a un grup, alla ja descartem i ens enceguem tant que no podem mirar als altres grups de la mateixa manera, ja parteixen de més avall i s'ho hauran de treballar-ho més...a mi això em fa mal, molt de mal, no entra en la meva raó veure-ho, el perquè si, l'idea per sobre de l'individu, em fa pànic.
Avui mentres treballava la gent m'explicava les seves desgràcies, no anem bé, però m'encurioseix que tots plegats pensem igual que sempre, com si tot el que passés no ens afecti realment, com si la gent neix amb una idea i mort amb ella, com si no puguessim evolucionar, com si tot estigués ja escrit, perquè necessitem tan dels enemics per poder caminar? i quant marxi el suposat enemic, no n'hi haurà cap altre? perquè hem de lluitar tant i tant? i amb això no vull dir que no estigui bé fer-ho, però em preoucupa que sigui sempre mirant un adversari, perquè hi han tants adversaris en el món?... o la gent no escolta la gent del carrer o jo parlo molt cada dia amb molta gent i entenc que teniim pensaments molt enfrontats entre uns i altres.
Quant sents a tanta gent criticant a altre gent, quant escoltes allò tan fàcil com "els tal son així" me'n adono que aquest món no l'entendré mai, sempre tenim una excusa per enfrontar-nos, és que estem avorrits potser? o es que no tenim vida interna i això ens fa sortir a fora a buscar la nostra raó?...buf!! jo em perdo en tot això i molt i quant veig que quant tú no estàs d'acord en una cosa i et diuen que perds el respecte em perdo més, perquè justament el que pensen ells i el que defensen és una perdua de respecte cap al que jo he pensat sempre i el que si tinc clar és una cosa....el món mai ha funcionat d'una manera justa i de moment, com jo penso, mai s'ha intentat, suposo que és una utòpia però perquè no? potser un dia tots ens mirarem cara a cara i no ens caldrà definir-nos més enllà del que som cadascú de nosaltres...des de que tinc ús de raó és el meu somni, que tothom sigui únic.
Haig de reconèixer que m'ha posat de mala llet, em posa de mala llet veure com la gent te ràbia a altre gent perquè "pertany a", de fet es defensa amb més vehemència l'atac a una idea que la mateixa idea i mai ho he entés. Jo tinc la meva filosofia de món i la tinc de fa molts anys i me la sento atacada cada dia, però em foto i crec que la meva va molt en contra d'aquest sentiment de pertànyer i en canvi sempre m'han dit, la gent que ha conviscut amb mi, que parlo continuament de la gent que estimo, fins i tot han tingut gelos, suposo que positius, però son gent que no pertany a cap món meu, vull dir que venen de móns diferents i de molts llocs diferents i en canvi tots hi caben en les meves amistats i n'hi han de tots colors.
El món no l'entenc, no entenc les regles del joc, son massa complicades per mi, potser és que vull anar enrera i tornar aquell potet anomenat essència, perquè em fa un mal terrible veure gent que matxaca a una altre gent perquè no "`pertany a", em fa tant mal que finalment em transformo i em torno fanàtic del que penso i no m'agrada gens sentir-me fanàtic de res, s'han d'estimar les idees , mimar-les, acaronar-les, però no convertir-les en el nostre Déu.
No m'acabo de creure l'història, ni tan sols l'informació que m'arriba continuament, molta manipulada i el que és pitjor és que ens la podem fer nostre, ja ho diu el meu tiet, que tanta informació descontrolada és perillosa, tot i que també penso que està bé tenir tanta llibertat per expresar...ara mateix a Valencia se'n lia una de bona i comencen a aparèixer fotos de tota mena, ja no se si son veritat o no. Entenc, pel que veig fa anys, que tenim una certa tendència a carregar-nos als policies, potser perquè son els més accessibles per poder-ho fer i no els defenso, com tampoc defenso els presos, ni als inmigrants, ni als metges, ni a ningú, però tot plegat és responsabilitat nostre, és com hem volgut que sigui, l'història l'hem fet nosaltres i ara no farem com els politics que quant ens interessa hem de mirar l'història i quant no interessa fora, o si o no, si no pararem boixos... i la meva idea és que tot es trenca quant pertanyem a un grup, alla ja descartem i ens enceguem tant que no podem mirar als altres grups de la mateixa manera, ja parteixen de més avall i s'ho hauran de treballar-ho més...a mi això em fa mal, molt de mal, no entra en la meva raó veure-ho, el perquè si, l'idea per sobre de l'individu, em fa pànic.
Avui mentres treballava la gent m'explicava les seves desgràcies, no anem bé, però m'encurioseix que tots plegats pensem igual que sempre, com si tot el que passés no ens afecti realment, com si la gent neix amb una idea i mort amb ella, com si no puguessim evolucionar, com si tot estigués ja escrit, perquè necessitem tan dels enemics per poder caminar? i quant marxi el suposat enemic, no n'hi haurà cap altre? perquè hem de lluitar tant i tant? i amb això no vull dir que no estigui bé fer-ho, però em preoucupa que sigui sempre mirant un adversari, perquè hi han tants adversaris en el món?... o la gent no escolta la gent del carrer o jo parlo molt cada dia amb molta gent i entenc que teniim pensaments molt enfrontats entre uns i altres.
Quant sents a tanta gent criticant a altre gent, quant escoltes allò tan fàcil com "els tal son així" me'n adono que aquest món no l'entendré mai, sempre tenim una excusa per enfrontar-nos, és que estem avorrits potser? o es que no tenim vida interna i això ens fa sortir a fora a buscar la nostra raó?...buf!! jo em perdo en tot això i molt i quant veig que quant tú no estàs d'acord en una cosa i et diuen que perds el respecte em perdo més, perquè justament el que pensen ells i el que defensen és una perdua de respecte cap al que jo he pensat sempre i el que si tinc clar és una cosa....el món mai ha funcionat d'una manera justa i de moment, com jo penso, mai s'ha intentat, suposo que és una utòpia però perquè no? potser un dia tots ens mirarem cara a cara i no ens caldrà definir-nos més enllà del que som cadascú de nosaltres...des de que tinc ús de raó és el meu somni, que tothom sigui únic.
dimecres, 22 de febrer del 2012
dimarts, 21 de febrer del 2012
La papallona monarca
Tan sols convertir-me en una papallona, ma mare va morir, abans de marxar em va dir:
-La teva àvia va sortir ja fa molt de Canadà, va ser el començament d'un llarg viatge, moltes de les seves companyes d'aventura no van aguantar en les seves forces, l'home atura la nostra migració, tot i així, com l'unió fa la força cada any son moltes de les nostres companyes que arriben a Michoacán, i allà trobem sempre la tranquilitat...
I va morir la mare, no vaig tenir temps de poder plorar, ja que milers de papallonetes em cridaven per continuar el llarg viatge, i jo no entenia el perquè però encara que m'hagués quedat soleta hauria trobat el camí, curiós, ja el sentia abans de nèixer...
Però perqué la meva existència em dirigia cap a Mèxic, que hi havia allà?
De sobte una amiga em va dir que allà estariem a 0 graus, i jo que pensava que arribariem a un lloc càlid per poder descansar d'aquest brutal trajecte!!...jo no sabia que tenim una capacitat per poder ajustar la temperatura al medi ambient, es veu que una vegada arribem allà podrem descansar molt i molt, ja que després, quant la temperatura pugi, haurem de tenir més papallonetes que tornaran a pujar cap al Canadà.
Pobre mare- vaig pensar- tota la seva vida de viatge i mai sabrà com son les terres que busquem...
Jo potser tampoc coneixeré mai on havia nascut la meva àvia, em feia pena pensar això, però vaig entendre que la nostra llarga vida, per ser papallones tenim una vida mooooolt llarga, és una suma de tres o quatre vides, quantes espècies poden dir això? estem tan lligades filles i mares que en els nostres gens ja tenim la nostra quarta part de vida totalment inclosa en ells.La meva vida és una suma de vidas.
Perquè jo he tingut la sort de ser l'encarregada de poder veure el final de la meitat del nostre trajecte, perquè després tornem a pujar i així mai acabem, sembla cansat però és quasibé màgic.
De lluny ja podia veure les muntanyes rocoses, uauuu!!, allà podrem recuperar-nos del nostre cansanci i de pas podrà descansar en mi la meva mare i la meva àvia, totes tres generacions dormint juntetes, que guai!!
havia acabat el notre llarg recorregut, i ara ja podiem reposar.
Ens vam posar moltes en una branca, així conservavem millor la calor, que bé que s'està i puc sentir com la mare i l'àvia també poden gaudir d'aquest instant, s'ho mereixen, sense elles mai hauria arribat fins aquí, segur que som de les poques espècies que podem fer viatges començant per una àvia i acabant en la neta, un viatge de relleus...
De sobte la branca que ens aguantava va caure, ens haviem posat masses papallones a sobre i al terra la nostra possibilitat de sobreviure era nula...tot de persones ens miraven, ja que es veu que als humans, tot i que ens posen moltes trabes també els agrada mirar-nos i venen aquí a fer-nos fotos...tots van deixar de fotografiar-nos i es van fixar en altres companyes nostres, ja que les fotos han de ser boniques, es veu que als humans, si estan de vacances, tan sols volen veure les coses que van bé...però un nen és va acostar a la nostra branca esguintzada, i em va mirar amb cara de pena...jo me'l mirava, apenada també, li volia explicar que la branca havia caigut perquè cadascuna de nosaltres portavem tres o quatre vides a sobre, i que era massa pes... no vam triar bé la branca, però jo no volia morir i el nen era la nostra salvació, l'única salvació...
Quantes de nosaltres haviem mort per culpa dels homes i la seva eterna mania de fer-se el món seu? ho havia vist amb els meus propis ulls i ara, de sobte, em trobava davant d'un humà petit, un humà amb una cara preciosa, uns ullets nets i un somriure que es movia entre la tendresa i la pena...
El nen va agafar la branca molt suaument, totes nosaltres tremolavem, no sabiem que volia fer però no teniem forces per fer res.Una vegada la nostra espècie es prepara per hivernar, la nostra temperatura ens permet enmagatzemar grasses pel viatge de tornada, però no podem volar fins que ve la primavera i estem preparades i refetes..
El nen va treure una mena de corda molt ferma i tan amunt com va poder va lligar la branca caiguda amb totes les papallones Monarca, amb totes les meves amigues, amb totes les meves compis que tantes coses haviem compartit en la travesia...la va lligar amb força i ens va dir adeu amb un gran somriure, ara si, un somriure de felicitat...
La sort de ser papallona Monarca és que anem sumant generacions dins nostre, per tant el gest del bonic nen mexicà ho sabran les properes generacions, tot ens ho transmetem pels gens...
El nen es va fer gran, després més gran i quant ja era molt vellet explicava contes als seus nets sobre les papallona Monarca i la seva màgica migració. Un dia clar i net, els nens i l'avi miraven amunt imaginant l'espectacle del vol de milers de papallones, i de sobte un núvol de mil colors es van acostar a ells, els nens en van veure tres milions, tot i no contar-les, en van veure tres milions. El nen convertit en avi va recordar la branca caiguda i aquell instant que va marxar sense saber segur si s'havien salvat o no i si la corda havia aguantat.
Però jo sóc una papallona i les papallones no som com els homes, no volem els resultats, l'intenció és el que compta i els meus descendents havien escrit en els gens el gest del nen i ara volien premiar amb colors un conte d'avi que ni tan sols les arrugues de la cara li havien tapat ni un trosset de la seva mirada bondadosa.
Els nets s'ho miraven fascinats i les papallones Monarques van dibuixar en el cel un cor molt gran, tan gran com el de l'avi...l'avi va somriure.
Dos mesos després va morir de vell, ni tan sols malalt, va ser de vell i com que els humanses no saben transmetre les coses sense veure-les, va marxar content sabent que el gest de la branca i el cor de les papallones seguiria viu moltes més generacions, ara si, humanes...
I per una vegada els homes i les papallones semblaven que vivien en la mateixa terra, cosa que moltes vegades s'oblida.
Dedicat a la migració d'aquesta bonica espècie, tan fràgil d'aparença i tan forta en el seu volar.
-La teva àvia va sortir ja fa molt de Canadà, va ser el començament d'un llarg viatge, moltes de les seves companyes d'aventura no van aguantar en les seves forces, l'home atura la nostra migració, tot i així, com l'unió fa la força cada any son moltes de les nostres companyes que arriben a Michoacán, i allà trobem sempre la tranquilitat...
I va morir la mare, no vaig tenir temps de poder plorar, ja que milers de papallonetes em cridaven per continuar el llarg viatge, i jo no entenia el perquè però encara que m'hagués quedat soleta hauria trobat el camí, curiós, ja el sentia abans de nèixer...
Però perqué la meva existència em dirigia cap a Mèxic, que hi havia allà?
De sobte una amiga em va dir que allà estariem a 0 graus, i jo que pensava que arribariem a un lloc càlid per poder descansar d'aquest brutal trajecte!!...jo no sabia que tenim una capacitat per poder ajustar la temperatura al medi ambient, es veu que una vegada arribem allà podrem descansar molt i molt, ja que després, quant la temperatura pugi, haurem de tenir més papallonetes que tornaran a pujar cap al Canadà.
Pobre mare- vaig pensar- tota la seva vida de viatge i mai sabrà com son les terres que busquem...
Jo potser tampoc coneixeré mai on havia nascut la meva àvia, em feia pena pensar això, però vaig entendre que la nostra llarga vida, per ser papallones tenim una vida mooooolt llarga, és una suma de tres o quatre vides, quantes espècies poden dir això? estem tan lligades filles i mares que en els nostres gens ja tenim la nostra quarta part de vida totalment inclosa en ells.La meva vida és una suma de vidas.
Perquè jo he tingut la sort de ser l'encarregada de poder veure el final de la meitat del nostre trajecte, perquè després tornem a pujar i així mai acabem, sembla cansat però és quasibé màgic.
De lluny ja podia veure les muntanyes rocoses, uauuu!!, allà podrem recuperar-nos del nostre cansanci i de pas podrà descansar en mi la meva mare i la meva àvia, totes tres generacions dormint juntetes, que guai!!
havia acabat el notre llarg recorregut, i ara ja podiem reposar.
Ens vam posar moltes en una branca, així conservavem millor la calor, que bé que s'està i puc sentir com la mare i l'àvia també poden gaudir d'aquest instant, s'ho mereixen, sense elles mai hauria arribat fins aquí, segur que som de les poques espècies que podem fer viatges començant per una àvia i acabant en la neta, un viatge de relleus...
De sobte la branca que ens aguantava va caure, ens haviem posat masses papallones a sobre i al terra la nostra possibilitat de sobreviure era nula...tot de persones ens miraven, ja que es veu que als humans, tot i que ens posen moltes trabes també els agrada mirar-nos i venen aquí a fer-nos fotos...tots van deixar de fotografiar-nos i es van fixar en altres companyes nostres, ja que les fotos han de ser boniques, es veu que als humans, si estan de vacances, tan sols volen veure les coses que van bé...però un nen és va acostar a la nostra branca esguintzada, i em va mirar amb cara de pena...jo me'l mirava, apenada també, li volia explicar que la branca havia caigut perquè cadascuna de nosaltres portavem tres o quatre vides a sobre, i que era massa pes... no vam triar bé la branca, però jo no volia morir i el nen era la nostra salvació, l'única salvació...
Quantes de nosaltres haviem mort per culpa dels homes i la seva eterna mania de fer-se el món seu? ho havia vist amb els meus propis ulls i ara, de sobte, em trobava davant d'un humà petit, un humà amb una cara preciosa, uns ullets nets i un somriure que es movia entre la tendresa i la pena...
El nen va agafar la branca molt suaument, totes nosaltres tremolavem, no sabiem que volia fer però no teniem forces per fer res.Una vegada la nostra espècie es prepara per hivernar, la nostra temperatura ens permet enmagatzemar grasses pel viatge de tornada, però no podem volar fins que ve la primavera i estem preparades i refetes..
El nen va treure una mena de corda molt ferma i tan amunt com va poder va lligar la branca caiguda amb totes les papallones Monarca, amb totes les meves amigues, amb totes les meves compis que tantes coses haviem compartit en la travesia...la va lligar amb força i ens va dir adeu amb un gran somriure, ara si, un somriure de felicitat...
La sort de ser papallona Monarca és que anem sumant generacions dins nostre, per tant el gest del bonic nen mexicà ho sabran les properes generacions, tot ens ho transmetem pels gens...
El nen es va fer gran, després més gran i quant ja era molt vellet explicava contes als seus nets sobre les papallona Monarca i la seva màgica migració. Un dia clar i net, els nens i l'avi miraven amunt imaginant l'espectacle del vol de milers de papallones, i de sobte un núvol de mil colors es van acostar a ells, els nens en van veure tres milions, tot i no contar-les, en van veure tres milions. El nen convertit en avi va recordar la branca caiguda i aquell instant que va marxar sense saber segur si s'havien salvat o no i si la corda havia aguantat.
Però jo sóc una papallona i les papallones no som com els homes, no volem els resultats, l'intenció és el que compta i els meus descendents havien escrit en els gens el gest del nen i ara volien premiar amb colors un conte d'avi que ni tan sols les arrugues de la cara li havien tapat ni un trosset de la seva mirada bondadosa.
Els nets s'ho miraven fascinats i les papallones Monarques van dibuixar en el cel un cor molt gran, tan gran com el de l'avi...l'avi va somriure.
Dos mesos després va morir de vell, ni tan sols malalt, va ser de vell i com que els humanses no saben transmetre les coses sense veure-les, va marxar content sabent que el gest de la branca i el cor de les papallones seguiria viu moltes més generacions, ara si, humanes...
I per una vegada els homes i les papallones semblaven que vivien en la mateixa terra, cosa que moltes vegades s'oblida.
Dedicat a la migració d'aquesta bonica espècie, tan fràgil d'aparença i tan forta en el seu volar.
diumenge, 19 de febrer del 2012
"machu ibéricu"
No si és qüestió del caràcter llatí, o espanyol o és una cosa cultural, no en tinc ni idea, però si m'hi fixo entenc que tot i que hem avançat bastant en algunes coses, la primivitivitat està present en el "machu" que portem a dins.
Hi ha molt mascle que parla amb una seguretat brutal. L'altre dia a la feina va haver-hi un problema, de tots els mascles presents, no n'hi va haver ni un que no digués " si me lo llegan a decir a mi!! seguro que no se atreven, porqué bla,bla,bla" (ho dic en castellà perquè ho vaig escoltar en castellà). No cal ni dir que la realitat no seria aquesta, ja que si el "jefe" arriba i els canta les quaranta, sens dubte callarien amb la cua entre cames.
Però tan és la realitat, aquest machu el portem a dins. No tant lluny dels gossos i els animals que marquen territori fent pipi, ja de jovenets ens acostumem a mostrar la presència pollal devant de tothom.
Actualment, em miro de lluny els adolescents i a vegades penso que hem anat enrera, no tan sols el nano mostra la seva força viril, si no que la nana sembla que li agradi anar al costat d'ell en un cotxe ben bonic i amb un posat de "florero" que no entenc. De fet la solució la tenen elles, perquè els nois creixem més tard i segurament som més simples en general, i si ens hem de posar la disfressa del que sigui per aconseguir una noia, ho fem...bé, per sort a partir d'una edat ja no ho fem, peró no parlo de la nostra generació, parlo més aviat dels que ara tenen uns 20 anys, em fa por, molta por, igual que la crisis pot fer que se'n vagi enlaire drets que s'han aconseguit al pas del temps, l'informació de les series de la tele, el que miren els nanos, fa que podem fer tres passos enrera amb tot el tema de l'igualtat de sexes.
Diria fins i tot, que encara avui, les dones que triomfen en empreses o en política fan posat de mascle, quant justament el món no va gaire bé, i ja fa segles que l'home te el poder, millor que no ens imitin i que siguin com son realment. La meva experiència professional em diu moltes coses, he sigut encarregat un temps i tambè he tingut empresa pròpia durant més d'un any, per tant he tingut gent que depenia entre cometes de les meves ordres.
Preferia mil vegades una dona que un home, amb excepcions es clar, però en general la dona demanava ajuda quant no se'n sortia, acceptava els seus errors i feia la feina molt més ben feta. Diuen que entre elles es maten i segurament és així en alguns casos, de fet és cert que és criticàven sovint, però igualment la feina era la feina per sobre d'aquestes coses més personals. De fet l'home s'ho pren tot més personal, la feina també, i eren capaços de perdre mil hores en comptes de demanar ajuda, no fos que el "machu ibéricu" sortís ferit, tot i així també és cert que després tot el merder durava molt menys, perquè dins del machu també hi ha inclós molt de merder però a l'hora de la veritat res de res..."perquè a mi", " si a mi m'ho hagués dit", "l'agafaria pel coll" i això, encara que soni a passat de moda, encara es porta.
Com deia abans les noies jovenetes d'avui en dia sembla que no els importa això, repeteixo que tot és una qüestió d'educació, i com tots sabem, l'educació principal es fa a casa, no al cole, i dins de la casa hi ha tele i mil coses més que poden espatllar moltes feines ben fetes.
Jo també porto el machu" dins meu, i a vegades alucino quant em surt, per sort me'l quedo per mi i pel que tinc al meu costat, perquè suposo que en un extrem d'una situació me'l guardaria, potser pel vocabulari que m'han ensenyat a casa o pel meu caràcter no el sabria treure en plan gallet davant dels altres, però reconec que el porto, i em foto fàstic quant el noto, però potser tindria encara alguna excusa per l'edat que tinc, tot i que pel que he viscut a casa no n'hauria de tenir, però vaja, el que no entenc és que en ple 2012 encara hi hagin homes així, homes joves, nens homes i el que és pitjor, que moltes nenes dones també fomentin aquesta xuleria viril, si tan sols que elles diguessin prou, els nanus jovenets es convertirien en el que les nanes vulguessin.
Tot i que les coses han canviat, se per primera informació, o sigui d'adolescents que encara és l'home que s'ha de currar les coses i la dona espera que ho faci ell, mai he entés això, però és així i de fet, cada vegada que m'he acostat a una dona, m'he sentit escanejat de dalt a baix com si les normes fossin d'elles, i ell s'ho hagués de currar, ui no!, per mi tot això ja ha passat.
Crec que ens falta molt i que d'aquí un temps encara faltarà més, perquè hi ha molta part del jovent d'avui en dia que ho està reactivant tot plegat. Per mi tot això també entra en l'igualtat, no tan sols és el fet de compaginar feina i casa, crec que és una cosa interna que per treure-la encara falta molt.
I és cert que molts homes que son pares passen bastant del seu fet paretal, però jo, com a separat, com a gran pare que sóc i ho dic des d'un punt de vista sentimental i responsable, veig a milers de dones que destrossen la relació pare-fill una vegada s'han separat, perquè internament penses que elles tenen les claus de la bona educació i pensen que l'home és un penques, quant potser ni tan sols han mirat de comprobar-ho. Per sort , la meva ex mai va dubtar de mi com a pare i no he tingut aquesta lluita, però si que he vist que des de que la teva parella és queda embarassada i en tots els processos, metges , persones etc parlen molt més a la mare que al pare, i ja sabem que els homes no podem quedar embarassats, però coi, no som tan sols el semental, som el pare i és importantissim a la vida del fill, de fet jo he estat molt més lligat al pare que a la mare, i com jo, molts.
Per tant, tots hem de fer feina, els homes, les dones i la part d'educació i sincerament estem molt lluny, no em serveix d'excusa que sapiguem que hi han països que ho estan més encara, si anem mirant això, sempre ens acontentariem.Com sempre, tenim molta teoria però ens falta molt creure-ho, i és que som una societat de "boqueta", xerrem molt ,però hi han coses molt enclastades dins nostre.
Hi ha molt mascle que parla amb una seguretat brutal. L'altre dia a la feina va haver-hi un problema, de tots els mascles presents, no n'hi va haver ni un que no digués " si me lo llegan a decir a mi!! seguro que no se atreven, porqué bla,bla,bla" (ho dic en castellà perquè ho vaig escoltar en castellà). No cal ni dir que la realitat no seria aquesta, ja que si el "jefe" arriba i els canta les quaranta, sens dubte callarien amb la cua entre cames.
Però tan és la realitat, aquest machu el portem a dins. No tant lluny dels gossos i els animals que marquen territori fent pipi, ja de jovenets ens acostumem a mostrar la presència pollal devant de tothom.
Actualment, em miro de lluny els adolescents i a vegades penso que hem anat enrera, no tan sols el nano mostra la seva força viril, si no que la nana sembla que li agradi anar al costat d'ell en un cotxe ben bonic i amb un posat de "florero" que no entenc. De fet la solució la tenen elles, perquè els nois creixem més tard i segurament som més simples en general, i si ens hem de posar la disfressa del que sigui per aconseguir una noia, ho fem...bé, per sort a partir d'una edat ja no ho fem, peró no parlo de la nostra generació, parlo més aviat dels que ara tenen uns 20 anys, em fa por, molta por, igual que la crisis pot fer que se'n vagi enlaire drets que s'han aconseguit al pas del temps, l'informació de les series de la tele, el que miren els nanos, fa que podem fer tres passos enrera amb tot el tema de l'igualtat de sexes.
Diria fins i tot, que encara avui, les dones que triomfen en empreses o en política fan posat de mascle, quant justament el món no va gaire bé, i ja fa segles que l'home te el poder, millor que no ens imitin i que siguin com son realment. La meva experiència professional em diu moltes coses, he sigut encarregat un temps i tambè he tingut empresa pròpia durant més d'un any, per tant he tingut gent que depenia entre cometes de les meves ordres.
Preferia mil vegades una dona que un home, amb excepcions es clar, però en general la dona demanava ajuda quant no se'n sortia, acceptava els seus errors i feia la feina molt més ben feta. Diuen que entre elles es maten i segurament és així en alguns casos, de fet és cert que és criticàven sovint, però igualment la feina era la feina per sobre d'aquestes coses més personals. De fet l'home s'ho pren tot més personal, la feina també, i eren capaços de perdre mil hores en comptes de demanar ajuda, no fos que el "machu ibéricu" sortís ferit, tot i així també és cert que després tot el merder durava molt menys, perquè dins del machu també hi ha inclós molt de merder però a l'hora de la veritat res de res..."perquè a mi", " si a mi m'ho hagués dit", "l'agafaria pel coll" i això, encara que soni a passat de moda, encara es porta.
Com deia abans les noies jovenetes d'avui en dia sembla que no els importa això, repeteixo que tot és una qüestió d'educació, i com tots sabem, l'educació principal es fa a casa, no al cole, i dins de la casa hi ha tele i mil coses més que poden espatllar moltes feines ben fetes.
Jo també porto el machu" dins meu, i a vegades alucino quant em surt, per sort me'l quedo per mi i pel que tinc al meu costat, perquè suposo que en un extrem d'una situació me'l guardaria, potser pel vocabulari que m'han ensenyat a casa o pel meu caràcter no el sabria treure en plan gallet davant dels altres, però reconec que el porto, i em foto fàstic quant el noto, però potser tindria encara alguna excusa per l'edat que tinc, tot i que pel que he viscut a casa no n'hauria de tenir, però vaja, el que no entenc és que en ple 2012 encara hi hagin homes així, homes joves, nens homes i el que és pitjor, que moltes nenes dones també fomentin aquesta xuleria viril, si tan sols que elles diguessin prou, els nanus jovenets es convertirien en el que les nanes vulguessin.
Tot i que les coses han canviat, se per primera informació, o sigui d'adolescents que encara és l'home que s'ha de currar les coses i la dona espera que ho faci ell, mai he entés això, però és així i de fet, cada vegada que m'he acostat a una dona, m'he sentit escanejat de dalt a baix com si les normes fossin d'elles, i ell s'ho hagués de currar, ui no!, per mi tot això ja ha passat.
Crec que ens falta molt i que d'aquí un temps encara faltarà més, perquè hi ha molta part del jovent d'avui en dia que ho està reactivant tot plegat. Per mi tot això també entra en l'igualtat, no tan sols és el fet de compaginar feina i casa, crec que és una cosa interna que per treure-la encara falta molt.
I és cert que molts homes que son pares passen bastant del seu fet paretal, però jo, com a separat, com a gran pare que sóc i ho dic des d'un punt de vista sentimental i responsable, veig a milers de dones que destrossen la relació pare-fill una vegada s'han separat, perquè internament penses que elles tenen les claus de la bona educació i pensen que l'home és un penques, quant potser ni tan sols han mirat de comprobar-ho. Per sort , la meva ex mai va dubtar de mi com a pare i no he tingut aquesta lluita, però si que he vist que des de que la teva parella és queda embarassada i en tots els processos, metges , persones etc parlen molt més a la mare que al pare, i ja sabem que els homes no podem quedar embarassats, però coi, no som tan sols el semental, som el pare i és importantissim a la vida del fill, de fet jo he estat molt més lligat al pare que a la mare, i com jo, molts.
Per tant, tots hem de fer feina, els homes, les dones i la part d'educació i sincerament estem molt lluny, no em serveix d'excusa que sapiguem que hi han països que ho estan més encara, si anem mirant això, sempre ens acontentariem.Com sempre, tenim molta teoria però ens falta molt creure-ho, i és que som una societat de "boqueta", xerrem molt ,però hi han coses molt enclastades dins nostre.
divendres, 17 de febrer del 2012
La bondat
Cada dia entenc menys les coses, segueixo pensant que la bondat és la nota predominant de les persones, almenys individualment...veig a molta gent cada dia i rebo educació, amabilitat i no se, sempre penso que el problema és quant ens juntem en nom d'alguna raó o ideología, perquè per separat som meravellosos.
Però aleshores com es pot canviar les coses si allò tan famós de: "La unió fa la força" fos cert?
És el meu dilema de sempre, com crear un grup que no posi en contra una idea? Vull dir que quant és crea un grup sembla que el més important és defensar-se davant dels teorics opositors, que creure en el que és defensa. Fent un símil, mai he entés com a seguidor de futbol però no d'un equip en concret, com la gent mira quasi més el que fa el seu màxim enemic que el seu propi equip, vull dir que si ho entenc, però no ho entenc, no se si m'explico.
Suposo que dins d'un grup ens sentim forts i això ens fa més agressius, o menys tolerants i fins i tot potser estem enmig d'una manifestació a favor de la tolerància però tan és, ens tornem intolerants, els crits del costat ens esveren i ens anem transformant en cridaners en comptes de pensadors i ja no recordem que estem allà per una raó, l'important és ser-hi, no el perquè...potser estic equivocat, però és el que penso moltes vegades.
Per això la gent dorm moltes hores, encara que es mogui i tingui els ulls oberts, i per això tot el que passa ara mateix ens ho agafem d'una forma molt sumisa, increiblement sumisa.
Però m'extranya tanta bondat desaprofitada, una bondat inicial que es va transformant de mica en mica en tics i vicis que hem agafat per culpa de dues coses ( sempre des del meu punt de vista) : la por i l'història.
Suposo que totes dues van juntes, de fet si anem a la persona individual veiem que les coses les va fent diferent per la por de tornar-la a cagar, per tant la por crea el nostre present en molts casos i perquè? per la nostra pròpia història, la que hem viscut del nostre dia a dia, i anem donant menys oportunitats al nostre present, no tots és clar.
I la història global és el mal de cap més important que vivim dia rera dia, jo me'm pixo de l'història, primera perquè no l'he viscut, per tant no l'he vist, per tant no se segur que el que em diuen és cert, però ens la fan fer nostra, quant els interessa és clar. Entenc que les coses actuals venen marcades molt pel nostre passat, però d'aqui a fer-ho com la nostra bandera de lluita, m'avorreix profundament, no diuen que no val la pena mirar enrera? doncs perquè ho fem tant? entenc que és faci per coses injustes que hagin passat, que no passi com moltes vegades passa ,que impunament fills de puta se'n sortin amb la seva, però osti, anem massa enllà crec, sembla que neixem amb odis inclosos, de fet quasi tot el que som és a conseqüencia d'on hem viscut i aquesta circunstancialitat ens hauria de fer relativitzar els odis, però no, ens ho creiem tan que ho defensem, igual que defensariem una altre idea si haguessim nascut a un altre lloc...em sembla que aquesta és la clau perquè ens perdem sempre en discusions i no anem al gra, i el gra és de tots, crec, perquè l'història de l'humanitat és de tots no? vull dir que tard o d'hora, de tantes voltes que ha fet el món, tots ens hem creuat crec...però vaja, les classificacions son essencials per entendre el que som, hem de sentir-nos classificats. I des de fora, si algú ens veu, entendrà que la classificació és igual de relativa que l'història, tot depen dels ulls que ho miren.
Em quedo amb una cosa que no coneix de passat, la bondat, i crec que n'hi ha molta
Però aleshores com es pot canviar les coses si allò tan famós de: "La unió fa la força" fos cert?
És el meu dilema de sempre, com crear un grup que no posi en contra una idea? Vull dir que quant és crea un grup sembla que el més important és defensar-se davant dels teorics opositors, que creure en el que és defensa. Fent un símil, mai he entés com a seguidor de futbol però no d'un equip en concret, com la gent mira quasi més el que fa el seu màxim enemic que el seu propi equip, vull dir que si ho entenc, però no ho entenc, no se si m'explico.
Suposo que dins d'un grup ens sentim forts i això ens fa més agressius, o menys tolerants i fins i tot potser estem enmig d'una manifestació a favor de la tolerància però tan és, ens tornem intolerants, els crits del costat ens esveren i ens anem transformant en cridaners en comptes de pensadors i ja no recordem que estem allà per una raó, l'important és ser-hi, no el perquè...potser estic equivocat, però és el que penso moltes vegades.
Per això la gent dorm moltes hores, encara que es mogui i tingui els ulls oberts, i per això tot el que passa ara mateix ens ho agafem d'una forma molt sumisa, increiblement sumisa.
Però m'extranya tanta bondat desaprofitada, una bondat inicial que es va transformant de mica en mica en tics i vicis que hem agafat per culpa de dues coses ( sempre des del meu punt de vista) : la por i l'història.
Suposo que totes dues van juntes, de fet si anem a la persona individual veiem que les coses les va fent diferent per la por de tornar-la a cagar, per tant la por crea el nostre present en molts casos i perquè? per la nostra pròpia història, la que hem viscut del nostre dia a dia, i anem donant menys oportunitats al nostre present, no tots és clar.
I la història global és el mal de cap més important que vivim dia rera dia, jo me'm pixo de l'història, primera perquè no l'he viscut, per tant no l'he vist, per tant no se segur que el que em diuen és cert, però ens la fan fer nostra, quant els interessa és clar. Entenc que les coses actuals venen marcades molt pel nostre passat, però d'aqui a fer-ho com la nostra bandera de lluita, m'avorreix profundament, no diuen que no val la pena mirar enrera? doncs perquè ho fem tant? entenc que és faci per coses injustes que hagin passat, que no passi com moltes vegades passa ,que impunament fills de puta se'n sortin amb la seva, però osti, anem massa enllà crec, sembla que neixem amb odis inclosos, de fet quasi tot el que som és a conseqüencia d'on hem viscut i aquesta circunstancialitat ens hauria de fer relativitzar els odis, però no, ens ho creiem tan que ho defensem, igual que defensariem una altre idea si haguessim nascut a un altre lloc...em sembla que aquesta és la clau perquè ens perdem sempre en discusions i no anem al gra, i el gra és de tots, crec, perquè l'història de l'humanitat és de tots no? vull dir que tard o d'hora, de tantes voltes que ha fet el món, tots ens hem creuat crec...però vaja, les classificacions son essencials per entendre el que som, hem de sentir-nos classificats. I des de fora, si algú ens veu, entendrà que la classificació és igual de relativa que l'història, tot depen dels ulls que ho miren.
Em quedo amb una cosa que no coneix de passat, la bondat, i crec que n'hi ha molta
dimecres, 15 de febrer del 2012
Món
Aquests dies m'he relaxat, la muntanya russa fa l'efecte de sempre, ara toca pujar.
Curiós veure com canvien les coses dins meu sense que res extern hagi canviat, per tant tot és ralatiu, finalment i molt apenat accepto això, just el contrari del que sempre havia pensat, serà que tinc els pensaments i els ciments molt més volàtils del que pensava.
Fa poc vaig fer el ridícul, però ni tan sols vaig tenir la sensació de fer-lo, era necessari pel meu benestar, segurament d'alló vaig extreure que tot és relatiu, tan me fa el que pensin, ni ningú ni jo mateix tenim la capacitat de canviar una opinió ja feta, ens costa molt, per tant, perquè esforçar-te?
Una vegada veure que almenys si puc canviar l'opinió de mi mateix, cosa que també deu ser important, em vaig sumergir d'una forma suau al coneixement i en això si que no he canviat l'opinió.
Massa informació em va arribar a la ment, la meva ment és absolutament diferent al meu estómac, necessita temps per digerir, l'aparell digestiu l'he maltractat tant que quant li arriba l'aliment a poc a poc no ho deu entendre.
-mastega bé...-em diu tothom
Però la ment és diferent, ella necessita temps per rebre informació externa, llegint a grans escriptors he vist, com sempre, que a mi em prova relativament, segurament perquè sempre m'he alimentat d'una cultura molt més humana que literaria, vull dir que m'agrada més escoltar: "busco la meva escència en el meu caminar" que no pas que em donguin mil voltes, boniques i tot, per arribar al mateix lloc, això em mareja i em fa convertir la meva vida en una mena d'il.lusió ficticia, i em poso a buscar coses impossibles...i de sobte vaig dir prou...i vaig canviar les lletres per les imatges i les paraules de grans pel.lícules, molt més directes i que em fan pensar però d'una forma més serena.
Sóc el que sóc, pels meus actes, de mica en mica me'n adono, els meus pensaments son per mi, però els actes és el que sóc i sempre seré en aquest món, per tant els he de fer cada dia més coherents amb el que realment sóc, res de dissimular tota la vida...perquè? de que serveix?...crec que cada davallada meva, quant la remunto, sóc una mica més visible en la terra, no m'amago aprenent de les bofetades, és massa fàcil això, si no que cada vegada em relaxo més i m'importa menys el que veuen els altres, segurament tot plegat una contradicció, però crec que amagar el que sóc d'una forma violenta és dolent, tan sols no ensenyo però perquè no en tinc ganes, no per por, per això em va anar bé l'última vegada que vaig fer el ridícul, perquè em donava la sensació que estava rodejat de gent plena de por i de pànic i sobretot complicada per no saber mai trobar la claretat de les paraules, que per més voltes que donguem i per més que les adornem, una mentida sempre serà una mentida. Quant ho veus com a espectador és molt millor, perquè aleshores te'n adones que tú també ho has fet moltes vegades...ja no...que tingui dos móns paralels no vol dir que descarti el que toca de peus a terra, se que he de fer teatre algunes o moltes vegades però no em vull confondre més, sóc aquí el que sóc, que no em portin a un altre lloc per fer veure que sóc tan important que aquesta terra se'm queda petita...mentida!!...no més excuses per no estimar com s'ha de fer...jo visc en aquesta terra i el peter i el pirata em porten al meu món, però estimo aquí, no se si millor o pitjor que allà, però és aquí on he d'estimar, perquè en l'altre món, suposo que tothom te el seu, tan sols se estimar-me bé a mi mateix...sóc humà, sempre ho seré mentres visqui...després? ja veurem, seria absurd pensar-hi, perquè el després encara no existeix...ara és el meu present, perquè pensar que el món és una merda com tantes vegades he fet? quant ho he pensat és perquè vull dissimular les meves cagades...el món mai serà una merda, si el sistema si un vol, però el món és meravellós, tan com el meu...
Curiós veure com canvien les coses dins meu sense que res extern hagi canviat, per tant tot és ralatiu, finalment i molt apenat accepto això, just el contrari del que sempre havia pensat, serà que tinc els pensaments i els ciments molt més volàtils del que pensava.
Fa poc vaig fer el ridícul, però ni tan sols vaig tenir la sensació de fer-lo, era necessari pel meu benestar, segurament d'alló vaig extreure que tot és relatiu, tan me fa el que pensin, ni ningú ni jo mateix tenim la capacitat de canviar una opinió ja feta, ens costa molt, per tant, perquè esforçar-te?
Una vegada veure que almenys si puc canviar l'opinió de mi mateix, cosa que també deu ser important, em vaig sumergir d'una forma suau al coneixement i en això si que no he canviat l'opinió.
Massa informació em va arribar a la ment, la meva ment és absolutament diferent al meu estómac, necessita temps per digerir, l'aparell digestiu l'he maltractat tant que quant li arriba l'aliment a poc a poc no ho deu entendre.
-mastega bé...-em diu tothom
Però la ment és diferent, ella necessita temps per rebre informació externa, llegint a grans escriptors he vist, com sempre, que a mi em prova relativament, segurament perquè sempre m'he alimentat d'una cultura molt més humana que literaria, vull dir que m'agrada més escoltar: "busco la meva escència en el meu caminar" que no pas que em donguin mil voltes, boniques i tot, per arribar al mateix lloc, això em mareja i em fa convertir la meva vida en una mena d'il.lusió ficticia, i em poso a buscar coses impossibles...i de sobte vaig dir prou...i vaig canviar les lletres per les imatges i les paraules de grans pel.lícules, molt més directes i que em fan pensar però d'una forma més serena.
Sóc el que sóc, pels meus actes, de mica en mica me'n adono, els meus pensaments son per mi, però els actes és el que sóc i sempre seré en aquest món, per tant els he de fer cada dia més coherents amb el que realment sóc, res de dissimular tota la vida...perquè? de que serveix?...crec que cada davallada meva, quant la remunto, sóc una mica més visible en la terra, no m'amago aprenent de les bofetades, és massa fàcil això, si no que cada vegada em relaxo més i m'importa menys el que veuen els altres, segurament tot plegat una contradicció, però crec que amagar el que sóc d'una forma violenta és dolent, tan sols no ensenyo però perquè no en tinc ganes, no per por, per això em va anar bé l'última vegada que vaig fer el ridícul, perquè em donava la sensació que estava rodejat de gent plena de por i de pànic i sobretot complicada per no saber mai trobar la claretat de les paraules, que per més voltes que donguem i per més que les adornem, una mentida sempre serà una mentida. Quant ho veus com a espectador és molt millor, perquè aleshores te'n adones que tú també ho has fet moltes vegades...ja no...que tingui dos móns paralels no vol dir que descarti el que toca de peus a terra, se que he de fer teatre algunes o moltes vegades però no em vull confondre més, sóc aquí el que sóc, que no em portin a un altre lloc per fer veure que sóc tan important que aquesta terra se'm queda petita...mentida!!...no més excuses per no estimar com s'ha de fer...jo visc en aquesta terra i el peter i el pirata em porten al meu món, però estimo aquí, no se si millor o pitjor que allà, però és aquí on he d'estimar, perquè en l'altre món, suposo que tothom te el seu, tan sols se estimar-me bé a mi mateix...sóc humà, sempre ho seré mentres visqui...després? ja veurem, seria absurd pensar-hi, perquè el després encara no existeix...ara és el meu present, perquè pensar que el món és una merda com tantes vegades he fet? quant ho he pensat és perquè vull dissimular les meves cagades...el món mai serà una merda, si el sistema si un vol, però el món és meravellós, tan com el meu...
dissabte, 11 de febrer del 2012
Demagògia meva, tan vàlida com les altres.
Intentar tancar la tele i desconectar és una cosa que crec que és important, estem en un moment que tots ens queixem i no se si sortirà alguna cosa de tot això, desitjo que si, de fet m'agradaria alguna cosa que anés al gra, ja que ens parlen de números doncs mostrem números nosaltres també.
Ells ens diuen que el país està endeutat, ves quina novetat!!, molts de nosaltres també, però resulta que ens hem d'estrenyer el cinturó naltros... a veure, si el país s'endeuta nosaltres som del país, doncs, a l'inversa? vull dir que a que pertanyem nosaltres per exigir que no tan sols el nostre cinturó ens apreti?
Tot plegat s'esta convertint en una història de ciència ficció i una de les grosses.
Jo faria una fulla d'excel i començaria, un per un, a posar els números sobre la taula. Començaria per posar el sou actual , o més ben dit els diners que entren i agafant totes les factures imprescindibles i fent una mitjana posar el que surt, entenc que actualment és imprescindible el mòbil, el cotxe i altres coses que per nassos has de tenir. També posaria el sou de la gent quant és va hipotecar en el moment que van signar amb el banc, quin tipus de contracte tenien en aquell moment i evaluar i castigar al màxim responsable de la firma, ja que els experts econòmics son els que han de posar les normes a l'hora de signar papers amb un significat estrictament econòmic.I si es van equivocar que ho paguin...doncs no!! encara tenen els nassos de fer-nos entendre que sense ells no som res...no ens hem de creure les paraules que no son nostres, les paraules que s'escapen d'una cosa molt més certa com: "m'ha vingut una clatellada de la factura de la llum descomunal i a sobre la pujaran",i encara que sóc plenament conscient de que tenir llum és un privilegi ja que no tota l'humanitat en té, ja que ens han venut uns mínims de benestar, han de cumplir amb ells i posats a exigir, ningú ha de passar fred...per mi això és el benestar, ja no dic tenir un Audi o un Mercedes, però si alguna cosa tan bàsica com la llum, collons, que ha sigut un humà el que se l'ha inventat, no pas els d'Endesa.
A partir d'una fulla ben feta plena de conceptes, els mostraria als que tot el dia pregonen que hem de fer un esforç, que és necessari i els ensenyaria l'esforç que està fent dia rera dia la majoria de gent...ens inclouen en l'esforç però ens treuen de les decisions, com si fossim un far que s'encen i s'apaga i que de sobte et sents a dins per un interés fàctic i de sobte no ets res i no tens dret a res...
Aqui tots acceptem les nostres cagades i les paguem i ben pagades, i ens culpabilitzem i pensem que ho vam fer malament i fins i tot demanem ajuda a la gent que ens estimem i que ens estimen...tirem enrera i anem amb la familia, ens ajuntem en pisos compartits, perseguim la feina com unes feres, paguem com podem les coses que hem de pagar, ens deixem identificar amb un D.N.I que mai hem demanat i ho fem i no tan sols no ens queixem si no que a sobre paguem perquè estiguin contents, tanquem les llums, vigilem no gastar aigua, intentem comprar les coses més bé de preu, ens baixem música d'internet per no gastar encara que a quasi tots ens agradaria col.laborar amb els artistes i tenir el cd original a casa...no anem de vacances com abans ( en el contracte de benestar també ens havien dit que això és un dret) , tan és si és un privilegi però és que així ens ho han venut, alguns estudien com animals per després podrir-se buscant una feina que no tingui res a veure amb els estudis, tan sols desitjem la feina sense comptar amb els esforços anteriors, fem manifestacions pacífiques en comptes de tallar el cap dels dirigents com algunes vegades ha passat en l'història de l'humanitat, QUIN CONY D'ESFORÇ VOLEN MÉS? potser ja n'hi ha prou no?
Que pretenen? ja hem acceptat baixar-nos els pantalons i ho fem cadascú amb el que la dignitat del moment ens ho permeti, uns ens els baixem molt ràpid, altres ho fem més a poc a poc, alguns insinuem la ratlleta del cul amb els pantalons una mica baixadets, que cony volen més? que a sobre els hi fotem una bona mamada? va home!! potser que parin de tan esforç, que portem anys amb un esforç personal, que lluitem molt, moltissim i que lluitem contra la nostra pròpia educació, que sempre ens havien dit que tindriem els nostres premis. És evident que també estavem equivocats, no ho nego, però no som els màxims responsables, ni molt menys, i ens ho fan veure així, com una cosa de tots, doncs si és de tots, que sigui de tots, que no vagin posant filtres i més filtres quant els interessa.
Tinc ganes de fer una bestiesa, no ens confonguem, els sindicats son una merda a vegades, no sempre, n'hi ha molts que lluiten i que no surten per la tele, igual els empresaris que n'hi han molts de justos i que porten un "currassu" acollonant, no hem de descartar a res ni a ningú si volem canviar les coses, no podem posar-nos en un conjunt de gent i prou, com si un paio amb corbata no pugués anar a una mani en contra del sistema, tan poc civilitzats som que mirem això abans que l'idea? ja que des de dalt ens diuen que estem tots a una, perquè no ens ho creiem? no descartem a la gent pel que son externament, nosaltres mateixos ja posem barreres així. Tinc ganes de fer una bestiesa però no se com fer-la...però al gra, directe, amb números, posant-nos tan pràctics com ells, mostrant que també en sabem, que no som uns inconscients, però crec que l'error també és nostre perquè seguim necessitant tenir coses, pensem que així som més, i així tan sols juguem al joc tan mal muntat que ens tenen preparat...i no dic no tenir res, no te res a veure, però no creure que depenem d'això, perquè ara és més evident que mai que avui ho tens però demà potser no ho tindràs, per tant deixem de viure de les circunstàncies i anem a la realitat, que som nosaltres, així vam arribar al món i així marxarem, sols i sense res més, almenys que marxem amb el cul el menys escaldat possible.
divendres, 10 de febrer del 2012
Innocència
Mirar a un amic, a un gran amic, de 50 anys i veure que conserva absolutament la innocència no té preu.
Em meravella veure-la en ell i no confondre aquesta preciosa paraula amb les conseqüencies de la nostra història humana que ha transformat la bellesa inicial amb un sinónim de tonto o de ser possible objecte de que et prenguin el pèl.
Jo ja l'he perdut fa temps, és curiós, m'havien dit tantes vegades que vigilés, que sempre me la fotien, que sense ni tan sols veure-ho m'ho vaig creure i quant et creus això et comences a perdre moltes coses que mai arribaràs a experimentar, perquè deixar de ser innocent implica deixar de ser valent, implica començar a moure't per la por, i practicament implica deixar de ser un mateix.
I et passes la vida malfiant del que tens devant teu, de les paraules que t'arriben, buscant tres, dos, cinc o sis peus al gat però mai més en tornes a veure quatre.
Però de sobte t'apareix algú innocent devant teu, que bonic!!, i veus que és intel.ligent, que viu, que pot viure bé, que no té por de res, que demà se la fotarà, però com que no té la consciència de que se l'ha futut, s'aixecarà sense rencor i tornarà a experimentar...l'envejo, l'envejo molt.
I en canvi, curiosament, quant hom perd la innocència comença a fer mal a la gent, la raó és lògica, quant malpenses tant acabes fent les coses d'una altre manera, perquè també penses que malpensen, per tant, ja estàs cohibit i les coses ja no les fas amb netedat.
Jo mai havia fet mal a ningú, en sóc plenament conscient...crec que una part de l'innocència la vaig perdre fa 6 anys, i ara no fa gaire vaig perdre l'altre part. Sempre he sigut un "pillo", m'ha agradat jugar amb aquest adjectiu, però utilitzava la "pilleria" per motius positius...ara no és que no ho faci però ja no em sento innocent, i encara que no sigui volent, he estat atrapat i engullit per aquests extranys sentiments que ens acompanyen. Per tant, ja estic preparat per fer mal.
Dins de la gran madurés que ens persegueix, en el decàleg per cumplir dins d'aquesta "madura" societat, t'ensenyen a no ser innocent..."és tan bó que sembla tonto"-diuen- i si una cosa tan asquerosa com aquesta frase triomfa és evident que no anem bé....aleshores hem de suposar que la frase correcte és:" és tan dolent que sembla intel.ligent" i potser per això el món va com va.
Ens hem de transformar en màquines de malpensar, ja no parlo dels teus amics, que evidentment si tot és correcte, la innocència ha d'existir, parlo dels desconeguts, del nostre dia a dia, hem de malfiar, hem de pensar sempre que ens la poden clavar per darrera, no crec que sigui sa viure així, no entenc com creem aquestes continues barreres entre nosaltres, perquè tenim por? de fet tenim por perquè ens han dit que hem de tenir por, així anem, d'herència en herència creient coses perquè ens ho han dit.
Quantes vegades m'han fet mal a la vida? tres? quatre? cinc? trenta? i quantes vegades m'han fet bé? cent vint? tres-centes? mil? cinc-mil?...segur que la majoria de nosaltres ens han fet moltes més vegades bé que mal i en canvi ens preparen per la part negativa...és un pura qüestió d'estadística, segur que guanya el bé, però no compta...no ho entenc...i el problema és que quant entres en aquest estupid joc humà acabes veient moltes més vegades el mal, que t'han fet mal i tot ho portes aquell cantó i segurament, finalment, ni que no et facin mal tú pensaràs que te'n fan.
Avui amb uns ulls innocents i brillants em deia que la gent no sap posar-se al lloc dels altres, que ningú no veu més que la seva pròpia vida i que en definitiva no anem bé.
-Estàs perdent la innocència? - li he preguntat
-No, justament perquè dins la innocència estic protegit, quant ets innocent, poques vegades et fan mal...
Un raonament poc innocent dins de la pròpia innocència...
Em meravella veure-la en ell i no confondre aquesta preciosa paraula amb les conseqüencies de la nostra història humana que ha transformat la bellesa inicial amb un sinónim de tonto o de ser possible objecte de que et prenguin el pèl.
Jo ja l'he perdut fa temps, és curiós, m'havien dit tantes vegades que vigilés, que sempre me la fotien, que sense ni tan sols veure-ho m'ho vaig creure i quant et creus això et comences a perdre moltes coses que mai arribaràs a experimentar, perquè deixar de ser innocent implica deixar de ser valent, implica començar a moure't per la por, i practicament implica deixar de ser un mateix.
I et passes la vida malfiant del que tens devant teu, de les paraules que t'arriben, buscant tres, dos, cinc o sis peus al gat però mai més en tornes a veure quatre.
Però de sobte t'apareix algú innocent devant teu, que bonic!!, i veus que és intel.ligent, que viu, que pot viure bé, que no té por de res, que demà se la fotarà, però com que no té la consciència de que se l'ha futut, s'aixecarà sense rencor i tornarà a experimentar...l'envejo, l'envejo molt.
I en canvi, curiosament, quant hom perd la innocència comença a fer mal a la gent, la raó és lògica, quant malpenses tant acabes fent les coses d'una altre manera, perquè també penses que malpensen, per tant, ja estàs cohibit i les coses ja no les fas amb netedat.
Jo mai havia fet mal a ningú, en sóc plenament conscient...crec que una part de l'innocència la vaig perdre fa 6 anys, i ara no fa gaire vaig perdre l'altre part. Sempre he sigut un "pillo", m'ha agradat jugar amb aquest adjectiu, però utilitzava la "pilleria" per motius positius...ara no és que no ho faci però ja no em sento innocent, i encara que no sigui volent, he estat atrapat i engullit per aquests extranys sentiments que ens acompanyen. Per tant, ja estic preparat per fer mal.
Dins de la gran madurés que ens persegueix, en el decàleg per cumplir dins d'aquesta "madura" societat, t'ensenyen a no ser innocent..."és tan bó que sembla tonto"-diuen- i si una cosa tan asquerosa com aquesta frase triomfa és evident que no anem bé....aleshores hem de suposar que la frase correcte és:" és tan dolent que sembla intel.ligent" i potser per això el món va com va.
Ens hem de transformar en màquines de malpensar, ja no parlo dels teus amics, que evidentment si tot és correcte, la innocència ha d'existir, parlo dels desconeguts, del nostre dia a dia, hem de malfiar, hem de pensar sempre que ens la poden clavar per darrera, no crec que sigui sa viure així, no entenc com creem aquestes continues barreres entre nosaltres, perquè tenim por? de fet tenim por perquè ens han dit que hem de tenir por, així anem, d'herència en herència creient coses perquè ens ho han dit.
Quantes vegades m'han fet mal a la vida? tres? quatre? cinc? trenta? i quantes vegades m'han fet bé? cent vint? tres-centes? mil? cinc-mil?...segur que la majoria de nosaltres ens han fet moltes més vegades bé que mal i en canvi ens preparen per la part negativa...és un pura qüestió d'estadística, segur que guanya el bé, però no compta...no ho entenc...i el problema és que quant entres en aquest estupid joc humà acabes veient moltes més vegades el mal, que t'han fet mal i tot ho portes aquell cantó i segurament, finalment, ni que no et facin mal tú pensaràs que te'n fan.
Avui amb uns ulls innocents i brillants em deia que la gent no sap posar-se al lloc dels altres, que ningú no veu més que la seva pròpia vida i que en definitiva no anem bé.
-Estàs perdent la innocència? - li he preguntat
-No, justament perquè dins la innocència estic protegit, quant ets innocent, poques vegades et fan mal...
Un raonament poc innocent dins de la pròpia innocència...
dimecres, 8 de febrer del 2012
Burocràcia
Avui he anat a trànsit a fer companyia a un amic...he anat com a espectador d'aquella escena que jo encara en dia d'avui no m'hi he acostumat.
Tot de gent amunt i avall, agafant número, submisos tots,retratats en un simple número, tots esperant el moment de fer la gestió i marxar d'allà.
Entremig converses amb el mòbil,com sempre cridant com si el fet de cridar el receptor escoltés millor la conversa. Un parlar silenciós ,que la suma dels qual fa com un so continu, fins i tot divertit. Una calefacció que feia incòmode l'estança en aquella estampa tan bucòlica. Una calefacció gens retallada, per cert.
Quant ets espectador i no ets sents agobiat per una tasca burocràtica ho mires tot quasi amb sentit de l'humor, som com animals maltractats per l'home, igual que l'hiper producció que sotmetem a les gallines perquè no parin de pondre. Nosaltres ens convertim, amb una submisió que trobo alucinant, en bèsties a la cerca del nostre paper que ens dongui una mica de pau durant uns dies...fins el proper paper.
És un símil exagerat, ho se, de fet les pobres gallines ja firmarien per poder passar per un procés burocràtic a canvi de saber que també tenen dret a la nit per poder descansar i per recordar que son èssers vius.
De totes maneres, avui, amb la calma que dona no tenir l'angoixa de fer una gestió,he vist quin teatre més espectacular que hem muntat.
Si a la mala llet que portem els que hem de fer els papers, li adjuntem la mala llet que porten alguns treballadors de l'indret, finalment m'arriba aquella conclusió tan inmadura que sempre em ve al cap: si ningú vol fer allò, que coi hi fotem tots allà?
El meu amic no s'ha atrevit a tornar a preguntar un dubte que tenia.
-és que no m'ha mirat ni a la cara- m'ha dit- i no m'ha dit que havia de fer amb el paper.
M'he aixecat i de males maneres, igual que les seves, li he preguntat jo mateix a la noia...no m'ha mirat..i jo, emprenyat li he fet la pregunta i li he exigit que em mirés als ulls...s'ha quedat parada..i educadament li he dit:
-Tú no tens ganes d'estar aquí, però és la teva feina, nosaltres no tenim ganes d'estar aquí, però és la nostra obligació, si perdem l'educació això farà un tuf d'insuportable que no arreglarem mai més...
-Tú no saps- m'ha dit- a quants gilipolles he d'aguantar...(no ha dit gilipolles però és la traducció literal sense passar per el filtre de la falsa diplomàcia)
-Porto vint anys- he replicat- treballant per Gas Natural, Endesa i Agbar i he escoltat de tot, i m'han dit de tot i mai he perdut el somriure, perquè està en el contracte que vaig firmar i perquè és la meva feina i sobretot per una cosa: perquè els únics gilipolles son les empreses per les quals treballo, per tant, el mínim que puc fer és ser agradable, sobretot , perdò: SOBRETOT, amb la gent educada, que jo porto anys de cara el públic, son més o menys un 95 per cent del total dels clients, o dels abonats i si no t'agrada, canvia de feina...
Ai el Rubianes, si encara ens veu, crec que se la deu estar pelant de gust mirant tanta tonteria junta...de fet ell se'n fotia de tot, recordo quant és va cagar amb España com a nació, a molta gent de Catalunya li queia millor, però és que ell també és cagava amb el nacionalisme català, perquè senzillament és cagava en tot, se'n reia de tot i no és casava amb res extern que no triés ell mateix.
Si que és cert que som uns privilegiats, tenim aigua, tenim llum, hi ha gent que no té res de res, però això no impedeix veure que tot plegat és un circ...és com quant vas a fer la declaració de renta amb tots els papers preparats i quant arribes te'n adones que ho saben tot (almenys dels pringats) i que la declaració ja està feta abans de que hi vagis, son temps que mai més recuperarem, perquè perdem tant de temps nostre per inutilitats?, no ho entendré mai...papers, papers, papers i més papers...em ve al cap un dia a Llessuí , fent auto stop amb un amic i escoltant a la gent que ens portava: aquí no hi ha papers!!...ja fa anys, suposo que ja estan lligats com tots...ai els papers, son tant mullats que finalment ens deixen secs i sobretot, cecs...papers, ja,ja,ja,ja
Tot de gent amunt i avall, agafant número, submisos tots,retratats en un simple número, tots esperant el moment de fer la gestió i marxar d'allà.
Entremig converses amb el mòbil,com sempre cridant com si el fet de cridar el receptor escoltés millor la conversa. Un parlar silenciós ,que la suma dels qual fa com un so continu, fins i tot divertit. Una calefacció que feia incòmode l'estança en aquella estampa tan bucòlica. Una calefacció gens retallada, per cert.
Quant ets espectador i no ets sents agobiat per una tasca burocràtica ho mires tot quasi amb sentit de l'humor, som com animals maltractats per l'home, igual que l'hiper producció que sotmetem a les gallines perquè no parin de pondre. Nosaltres ens convertim, amb una submisió que trobo alucinant, en bèsties a la cerca del nostre paper que ens dongui una mica de pau durant uns dies...fins el proper paper.
És un símil exagerat, ho se, de fet les pobres gallines ja firmarien per poder passar per un procés burocràtic a canvi de saber que també tenen dret a la nit per poder descansar i per recordar que son èssers vius.
De totes maneres, avui, amb la calma que dona no tenir l'angoixa de fer una gestió,he vist quin teatre més espectacular que hem muntat.
Si a la mala llet que portem els que hem de fer els papers, li adjuntem la mala llet que porten alguns treballadors de l'indret, finalment m'arriba aquella conclusió tan inmadura que sempre em ve al cap: si ningú vol fer allò, que coi hi fotem tots allà?
El meu amic no s'ha atrevit a tornar a preguntar un dubte que tenia.
-és que no m'ha mirat ni a la cara- m'ha dit- i no m'ha dit que havia de fer amb el paper.
M'he aixecat i de males maneres, igual que les seves, li he preguntat jo mateix a la noia...no m'ha mirat..i jo, emprenyat li he fet la pregunta i li he exigit que em mirés als ulls...s'ha quedat parada..i educadament li he dit:
-Tú no tens ganes d'estar aquí, però és la teva feina, nosaltres no tenim ganes d'estar aquí, però és la nostra obligació, si perdem l'educació això farà un tuf d'insuportable que no arreglarem mai més...
-Tú no saps- m'ha dit- a quants gilipolles he d'aguantar...(no ha dit gilipolles però és la traducció literal sense passar per el filtre de la falsa diplomàcia)
-Porto vint anys- he replicat- treballant per Gas Natural, Endesa i Agbar i he escoltat de tot, i m'han dit de tot i mai he perdut el somriure, perquè està en el contracte que vaig firmar i perquè és la meva feina i sobretot per una cosa: perquè els únics gilipolles son les empreses per les quals treballo, per tant, el mínim que puc fer és ser agradable, sobretot , perdò: SOBRETOT, amb la gent educada, que jo porto anys de cara el públic, son més o menys un 95 per cent del total dels clients, o dels abonats i si no t'agrada, canvia de feina...
Ai el Rubianes, si encara ens veu, crec que se la deu estar pelant de gust mirant tanta tonteria junta...de fet ell se'n fotia de tot, recordo quant és va cagar amb España com a nació, a molta gent de Catalunya li queia millor, però és que ell també és cagava amb el nacionalisme català, perquè senzillament és cagava en tot, se'n reia de tot i no és casava amb res extern que no triés ell mateix.
Si que és cert que som uns privilegiats, tenim aigua, tenim llum, hi ha gent que no té res de res, però això no impedeix veure que tot plegat és un circ...és com quant vas a fer la declaració de renta amb tots els papers preparats i quant arribes te'n adones que ho saben tot (almenys dels pringats) i que la declaració ja està feta abans de que hi vagis, son temps que mai més recuperarem, perquè perdem tant de temps nostre per inutilitats?, no ho entendré mai...papers, papers, papers i més papers...em ve al cap un dia a Llessuí , fent auto stop amb un amic i escoltant a la gent que ens portava: aquí no hi ha papers!!...ja fa anys, suposo que ja estan lligats com tots...ai els papers, son tant mullats que finalment ens deixen secs i sobretot, cecs...papers, ja,ja,ja,ja
dimarts, 7 de febrer del 2012
Retorns
Després de dies descontrolats arriba el control...la feina mana, el món mana i jo em poso la meva disfressa i a tornar a colapsar la ment de bajanades professionals.
Estava en un estat molt seré, potser massa , fins i tot en el meu parentessis on perdia la serenor, tot m'arribava d'una altre manera.
He descobert veritats, potser cruels, potser mal descobertes, però crec que finalment m'ha anat bé.
Feia anys que no buscava paraules tan seguidament, escrits, però sobretot el cinemà, anys enrera la meva gran passió i que de mica en mica me'n adono que el trobava a faltar.
Sempre hi han proposits per el nou any, el meu és desconectar definitivament de les bestieses que ens fan creure que son nostres. Com li vaig dir fa poc a un amic: no m'invitis a reunions de nacionalistes catalans, no t'enfadis, igual li diria a qualsevol nacionalista d'un altre lloc, però em faria molta mandra estar en un lloc que no em crec res de res del que es diu, per sort, la meva no salvació arriba per un altre lloc, això no em solucionaria res de res...almenys així ho sento...segurament perquè son falses idees polítiques embolcallades amb rerafons sentimental que enganxa a molta gent, com que no sento la terra mai ho podria a arribar...de fet ho agraeïxo profundament no fer-ho...
Espero perdre la meva diplomàcia definitivament i que tot em comenci a relliscar, les opinions, el que diuen, els judicis, tot això ho he d'anar llençant.
Entre les meves búsquedes vaig descobrir les meves veritats, no les que em pintaven, si no les autèntiques veritats, ja no em sento ni traït, ara ja no, de fet creure que les coses son úniques està de conya, per tant si algú això ho pot repetir i fer-ho tot igual per tothom, és l'altre que és traeïx a ell mateix, per tant, ni tan sols sento dolor ja, ni ràbia, de sobte tota va marxar...ara entenc els silencis de tothom, eran el dibuix simbòlic de qui era en realitat...m'he alliberat...ara em tanco una mica més, estic bé així, seré, mirant per mi i els que estimo i no confonen les coses...son com moments delirants que busco respostes a tot, que busco fer net, que busco entendre perquè he fet les coses, que busco, en definitiva la meva consciència...
Avui he vist un conillet molt malalt, ni tan sols podia fer el gest tan típic dels conills dels grans ensurts, ja no tenia força per tenir por, estava a punt de morir...jo no sabia que fer, estava a prop de la muntanya, però havia decidit morir entre els humans, suposo que tenia menys fred en aquell raconet del parking públic, he marxat i m'he sentit malament per no fer res per curar-lo, m'han dit que no podia fer res, però no ho he intentat...tot el dia hi penso, era tan bonic i tan innocent allà al mig que he sentit que l'he fallat...som egoistes, o el món ens fa egoistes, no ens donen molt temps per la bondat, tenim pressa i por de perdre temps, un temps que invertim amb coses molt més inútils que salvar a un conillet...
Estava en un estat molt seré, potser massa , fins i tot en el meu parentessis on perdia la serenor, tot m'arribava d'una altre manera.
He descobert veritats, potser cruels, potser mal descobertes, però crec que finalment m'ha anat bé.
Feia anys que no buscava paraules tan seguidament, escrits, però sobretot el cinemà, anys enrera la meva gran passió i que de mica en mica me'n adono que el trobava a faltar.
Sempre hi han proposits per el nou any, el meu és desconectar definitivament de les bestieses que ens fan creure que son nostres. Com li vaig dir fa poc a un amic: no m'invitis a reunions de nacionalistes catalans, no t'enfadis, igual li diria a qualsevol nacionalista d'un altre lloc, però em faria molta mandra estar en un lloc que no em crec res de res del que es diu, per sort, la meva no salvació arriba per un altre lloc, això no em solucionaria res de res...almenys així ho sento...segurament perquè son falses idees polítiques embolcallades amb rerafons sentimental que enganxa a molta gent, com que no sento la terra mai ho podria a arribar...de fet ho agraeïxo profundament no fer-ho...
Espero perdre la meva diplomàcia definitivament i que tot em comenci a relliscar, les opinions, el que diuen, els judicis, tot això ho he d'anar llençant.
Entre les meves búsquedes vaig descobrir les meves veritats, no les que em pintaven, si no les autèntiques veritats, ja no em sento ni traït, ara ja no, de fet creure que les coses son úniques està de conya, per tant si algú això ho pot repetir i fer-ho tot igual per tothom, és l'altre que és traeïx a ell mateix, per tant, ni tan sols sento dolor ja, ni ràbia, de sobte tota va marxar...ara entenc els silencis de tothom, eran el dibuix simbòlic de qui era en realitat...m'he alliberat...ara em tanco una mica més, estic bé així, seré, mirant per mi i els que estimo i no confonen les coses...son com moments delirants que busco respostes a tot, que busco fer net, que busco entendre perquè he fet les coses, que busco, en definitiva la meva consciència...
Avui he vist un conillet molt malalt, ni tan sols podia fer el gest tan típic dels conills dels grans ensurts, ja no tenia força per tenir por, estava a punt de morir...jo no sabia que fer, estava a prop de la muntanya, però havia decidit morir entre els humans, suposo que tenia menys fred en aquell raconet del parking públic, he marxat i m'he sentit malament per no fer res per curar-lo, m'han dit que no podia fer res, però no ho he intentat...tot el dia hi penso, era tan bonic i tan innocent allà al mig que he sentit que l'he fallat...som egoistes, o el món ens fa egoistes, no ens donen molt temps per la bondat, tenim pressa i por de perdre temps, un temps que invertim amb coses molt més inútils que salvar a un conillet...
diumenge, 5 de febrer del 2012
En un lugar solitario
No sóc un fanàtic del Bogart, de fet no m'agrada gaire, però en aquesta obra d'art del Nicholas Ray, "En un lugar solitario", crec que he vist una de les escenes més impactants que recordo en el cinemà, ja altres vegades comentada en els meus escrits.
La pel.lícula és, per mi, una autèntica joia, on el personatge no sobreviu al seu ego, encara que treu el cap un instant per amor, al món extern...ni tan sols aquesta passió per una altre persona el fa oblidar del seu torment i les seves idees fixes...val la pena disfrutar-la.
Agre, crític, maleducat, tancat en el seu món escèptic, incredul totalment a tot èsser viu, tan sols un moment l'amor el fa obrir els ulls d'una altre manera, tot i així el seu propi cinisme acaba destruint la relació, incapaç d'abandonar la persona que res el podrà fer canviar.
Tot i ser una persona reprobable, en certs moments de la peli, fins i tot, té moments que desperta simpatia, pel seu enginy i la el seu punt divertit.
El moment que la càmara enfoca el seu patiment en el rostre d'un Bogart fantàstic entenc que la meva opinió de l'actor canvia totalment, almenys trobo que és un dels moments més extraordinaris que s'han ajuntat una càmara i una cara, sense més...tot i l'escena, que em fascina, tot el film el trobo genial...diuen que hi ha molta part de la vida i caràcter del director dins de la pel.lícula, si és així, deu n'hi dó la complexitat de la persona...mirar aquesta peli serveix en moments rebuscats per allunyar-te d'aquesta part que molta gent poseeix, almenys a mi m'ha servit per avergonyir els meus actes, alguns, una mica més.
La pel.lícula és, per mi, una autèntica joia, on el personatge no sobreviu al seu ego, encara que treu el cap un instant per amor, al món extern...ni tan sols aquesta passió per una altre persona el fa oblidar del seu torment i les seves idees fixes...val la pena disfrutar-la.
Agre, crític, maleducat, tancat en el seu món escèptic, incredul totalment a tot èsser viu, tan sols un moment l'amor el fa obrir els ulls d'una altre manera, tot i així el seu propi cinisme acaba destruint la relació, incapaç d'abandonar la persona que res el podrà fer canviar.
Tot i ser una persona reprobable, en certs moments de la peli, fins i tot, té moments que desperta simpatia, pel seu enginy i la el seu punt divertit.
El moment que la càmara enfoca el seu patiment en el rostre d'un Bogart fantàstic entenc que la meva opinió de l'actor canvia totalment, almenys trobo que és un dels moments més extraordinaris que s'han ajuntat una càmara i una cara, sense més...tot i l'escena, que em fascina, tot el film el trobo genial...diuen que hi ha molta part de la vida i caràcter del director dins de la pel.lícula, si és així, deu n'hi dó la complexitat de la persona...mirar aquesta peli serveix en moments rebuscats per allunyar-te d'aquesta part que molta gent poseeix, almenys a mi m'ha servit per avergonyir els meus actes, alguns, una mica més.
divendres, 3 de febrer del 2012
Onada de fred
"No hi ha res millor que veure realitats per apagar els somnis viscuts"
Feia temps que ho reclamava però faltava la valentia per dir les coses com realment eren...ara ja està, he pogut borrar les coses , fisicament quasi totes del blog, mentalment ja quedarà com alguna cosa borrosa...no sé perquè ha trigat tant i no sé perquè he sigut jo que ho he tingut de rebuscar.
Ara ja puc volar, quedarà tant brut com va ser tot el que es va viure en una falsa realitat...jo ja no faré mai més el ridícul com vaig fer aquell temps i com he fet aquests darrers dies a la cerca de la meva llibertat...ja la tinc, ara si...
Avui ha fet un dia plé de sol, un dia net, un dia bonic, amb tota la gent queixant-se de la mala estràtegia del conseller a l'hora d'afrontar l'onada de fred, facin el que facin tothom es queixa, jo ho trobo bé, millor prevenir, i a qui no li agradi que no miri la tele, que miri el cel i decideixi. No crec que sigui el més important ara mateix que tinguem per queixar-nos, una previsió del temps, però vaja, som aixi, si no arriben a dir res tambè haurien rebut queixes.
De mentres no sé quants morts a Egipte, molts més que els que van morir en la segona part de "titànic", però molt menys vendible, ja que a Egipte les morts son molt menys importants, jo encara no sé qui va ser el graciós que es va dedicar a pintar fronteretes, però a vegades somio un món que les fronteres no marquin en nombre de morts i que siguin les mateixes persones que comptabilitzin com a difunts. Suposo que ens movem per el morbo i en dona molt més que un capità d'un gran vaixell la cagui que no pas no sé quants desgraciats es matin en un d'aquells països que son tan fanàtics i patètics, tot i que l'altre dia mirant una mani d'allà i comparant-la amb una d'aquí, de lluny, així per sobre, em va donar la sensació que no son tan diferents...aquí pensem que son fanàtics, però realment son fanàtics per dues raons, econòmica principalment i cultural seguidament...l'informació que ens arriba està dirigida i com més misèria hi hagi més manipulable l'informació es converteix...realment el que menys em preoucupa és una previsió del temps, ni que sigui aquí, en aquest gran país anomenat Catalunya? España? Europa?...això si que és relatiu, els països, mai he entés aquest sentiment de pertànyer a un país, no ho se abarcar o és que no m'ha arribat l'informació com m'havia d'arribar.
Jo avui em quedo amb l'aire gelat que amb combinació amb el sol, em dona una nova llum que m'agrada...a partir d'avui o m'estimen sense però , o me'n vaig per potes, no hi han excuses a l'hora d'estimar, i si un altre dia s'avergonyeixen de mi i m'amaguen altre vegada, els borraré del mapa en un segon...quina manera de perdre temps i tot per unes ratlletes que un il.luminat va pintar!!
Feia temps que ho reclamava però faltava la valentia per dir les coses com realment eren...ara ja està, he pogut borrar les coses , fisicament quasi totes del blog, mentalment ja quedarà com alguna cosa borrosa...no sé perquè ha trigat tant i no sé perquè he sigut jo que ho he tingut de rebuscar.
Ara ja puc volar, quedarà tant brut com va ser tot el que es va viure en una falsa realitat...jo ja no faré mai més el ridícul com vaig fer aquell temps i com he fet aquests darrers dies a la cerca de la meva llibertat...ja la tinc, ara si...
Avui ha fet un dia plé de sol, un dia net, un dia bonic, amb tota la gent queixant-se de la mala estràtegia del conseller a l'hora d'afrontar l'onada de fred, facin el que facin tothom es queixa, jo ho trobo bé, millor prevenir, i a qui no li agradi que no miri la tele, que miri el cel i decideixi. No crec que sigui el més important ara mateix que tinguem per queixar-nos, una previsió del temps, però vaja, som aixi, si no arriben a dir res tambè haurien rebut queixes.
De mentres no sé quants morts a Egipte, molts més que els que van morir en la segona part de "titànic", però molt menys vendible, ja que a Egipte les morts son molt menys importants, jo encara no sé qui va ser el graciós que es va dedicar a pintar fronteretes, però a vegades somio un món que les fronteres no marquin en nombre de morts i que siguin les mateixes persones que comptabilitzin com a difunts. Suposo que ens movem per el morbo i en dona molt més que un capità d'un gran vaixell la cagui que no pas no sé quants desgraciats es matin en un d'aquells països que son tan fanàtics i patètics, tot i que l'altre dia mirant una mani d'allà i comparant-la amb una d'aquí, de lluny, així per sobre, em va donar la sensació que no son tan diferents...aquí pensem que son fanàtics, però realment son fanàtics per dues raons, econòmica principalment i cultural seguidament...l'informació que ens arriba està dirigida i com més misèria hi hagi més manipulable l'informació es converteix...realment el que menys em preoucupa és una previsió del temps, ni que sigui aquí, en aquest gran país anomenat Catalunya? España? Europa?...això si que és relatiu, els països, mai he entés aquest sentiment de pertànyer a un país, no ho se abarcar o és que no m'ha arribat l'informació com m'havia d'arribar.
Jo avui em quedo amb l'aire gelat que amb combinació amb el sol, em dona una nova llum que m'agrada...a partir d'avui o m'estimen sense però , o me'n vaig per potes, no hi han excuses a l'hora d'estimar, i si un altre dia s'avergonyeixen de mi i m'amaguen altre vegada, els borraré del mapa en un segon...quina manera de perdre temps i tot per unes ratlletes que un il.luminat va pintar!!
dijous, 2 de febrer del 2012
invisibilitat o imbecilitat
Com si el meu temporal amainés , arriba el climatològic, sobretot fred, molt de fred.
Ja vaig fer la cagada final, una cagada on vaig tornar a veure amb més visibilitat que mai la meva eterna invisibilitat en allò...i gràcies a això vaig tornar a mostrar la meva imbecilitat fent coses que ni jo mateix hauria pensat mai que faria.
El silenci ha sigut altre vegada la resposta final, però aquesta vegada és un silenci que xerra pels descosits, com si la gran mentida ja m'arribés de ple, de totes formes, quasi em fa més dolor la meva reacció, la meva lluita de fa anys, el meu jo, que no pas saber el que ja fa temps que intuïa.
No cal ni dir que l'estratègia que he fet ha sigut tan rudimentaria com pensava, així com la resposta silenciosa segurament d'una estratègia comuna, que segur que ha provocat un altre riure a la meva persona...qui és aquest? deuen dir!! suposo que relativitzarà el que vaig ser i l'altre, amb tota la raó es farà una idea de mi que m'avergonyirà, però que ja està fet.
Ara que ja ho se tot, que busco en la simplicitat les meves respostes, segurament perquè tot era més simple del que jo entenia, intentaré borrar, el meu comportament i sobretot, la seva excusa infinita al que sóc, l'avergonyia cara al seu món i així he quedat, tant que fins i tot els que a mi em parlava amb orgull i no tant propers al seu entorn que no em volia, ni tan sols saben qui sóc, és dur, i més dur, ara que torno a obrir els ulls, és veure tot el que he fet per absolutament res de res...ni les coses bones que vaig fer ni les patètiques que he fet ultimament.
Em fa pena saber que mai vaig estar a l'alçada de merèixer un respecte com a èsser , un respecte que jo ara també he perdut per sempre més per aquella persona que em va fer creure algú important i que finalment mai he existit, sempre em preguntaré perquè ho va fer i evidentment mai més em podré creure cap paraula per quedar bé, perquè tan sols li interessa mantenir-ho tot, sigui el preu que sigui, entenc que si que jo era una repetició, no hi ha més. Qui ets? em diuen!! que fort!! com si fos algú que no ha existit, m'encantaria saber quina excusa ha dit? fins i tot deu ser divertida!! com no he vist res amb tantes pistes? que fàcil que és parlar per parlar...m'ha futut , però després de la culminació cega al que vaig ser, em sembla que ara ja si he acabat la feina...això espero perquè ningú es mereix el despreci per mantenir amors, amistats o el que sigui, ningú s'ho mereix, em sap greu haver enmerdat a més gent, però vaja, és una enmerdada relativa, perquè aquí com sempre, l'important és la gran protagonista, i els altres, som actors secundaris...i això que ja m'havien avisat!! burro de no creure paraules que em pensava que eran per despit i no, eran certes, totalment certes, darrera el silenci s'amaga un èsser que mai entendré...demano perdó a qui calgui i sobretot a mi mateix, m'he despreciat massa en aquest tema...arriba el fred, i començo a sentir una petita escalfor.
Ja vaig fer la cagada final, una cagada on vaig tornar a veure amb més visibilitat que mai la meva eterna invisibilitat en allò...i gràcies a això vaig tornar a mostrar la meva imbecilitat fent coses que ni jo mateix hauria pensat mai que faria.
El silenci ha sigut altre vegada la resposta final, però aquesta vegada és un silenci que xerra pels descosits, com si la gran mentida ja m'arribés de ple, de totes formes, quasi em fa més dolor la meva reacció, la meva lluita de fa anys, el meu jo, que no pas saber el que ja fa temps que intuïa.
No cal ni dir que l'estratègia que he fet ha sigut tan rudimentaria com pensava, així com la resposta silenciosa segurament d'una estratègia comuna, que segur que ha provocat un altre riure a la meva persona...qui és aquest? deuen dir!! suposo que relativitzarà el que vaig ser i l'altre, amb tota la raó es farà una idea de mi que m'avergonyirà, però que ja està fet.
Ara que ja ho se tot, que busco en la simplicitat les meves respostes, segurament perquè tot era més simple del que jo entenia, intentaré borrar, el meu comportament i sobretot, la seva excusa infinita al que sóc, l'avergonyia cara al seu món i així he quedat, tant que fins i tot els que a mi em parlava amb orgull i no tant propers al seu entorn que no em volia, ni tan sols saben qui sóc, és dur, i més dur, ara que torno a obrir els ulls, és veure tot el que he fet per absolutament res de res...ni les coses bones que vaig fer ni les patètiques que he fet ultimament.
Em fa pena saber que mai vaig estar a l'alçada de merèixer un respecte com a èsser , un respecte que jo ara també he perdut per sempre més per aquella persona que em va fer creure algú important i que finalment mai he existit, sempre em preguntaré perquè ho va fer i evidentment mai més em podré creure cap paraula per quedar bé, perquè tan sols li interessa mantenir-ho tot, sigui el preu que sigui, entenc que si que jo era una repetició, no hi ha més. Qui ets? em diuen!! que fort!! com si fos algú que no ha existit, m'encantaria saber quina excusa ha dit? fins i tot deu ser divertida!! com no he vist res amb tantes pistes? que fàcil que és parlar per parlar...m'ha futut , però després de la culminació cega al que vaig ser, em sembla que ara ja si he acabat la feina...això espero perquè ningú es mereix el despreci per mantenir amors, amistats o el que sigui, ningú s'ho mereix, em sap greu haver enmerdat a més gent, però vaja, és una enmerdada relativa, perquè aquí com sempre, l'important és la gran protagonista, i els altres, som actors secundaris...i això que ja m'havien avisat!! burro de no creure paraules que em pensava que eran per despit i no, eran certes, totalment certes, darrera el silenci s'amaga un èsser que mai entendré...demano perdó a qui calgui i sobretot a mi mateix, m'he despreciat massa en aquest tema...arriba el fred, i començo a sentir una petita escalfor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)